En l’episodi dels Simpsons titulat Homerpalooza del 1996, Homer deia a Billy Corgan: “Els meus fills pensen que ets fantàstic, i gràcies a la teva música depressiva han deixat de somiar en un futur que no els puc donar.” Doncs el futur ha arribat, 15 anys després, Bart Simpson deu tenir 25 anys i és a l’atur mentre Corgan continua aferrat a la marca dels Smashing Pumpkins, però amb una formació totalment renovada on només ell mateix ha estat capaç de resistir-se als seus atacs de divo.

En un any en què Smashing Pumpkins estan editant unes esplèndides reedicions de Gish (1991) i Siamese Dream (1993), Corgan va voler fugir d’estudi i basar el seu concert en les cançons d’Oceania, el seu novè disc que no serà en el mercat fins al març vinent. Això, unit a uns desenvolupaments llargs i feixucs, propers al rock progressiu i psicodèlic, van llastrar un concert que ni amb píndoles com Geek USA, Siva o Cherum Rock aconseguien aixecar el públic. Un públic que va esgotar amb setmanes d’anticipació les entrades per a aquest concert integrat en els actes de l’onzè aniversari de la sala Razzmatazz, i que va quedar noquejat pels atordidors llums que escopia un escenari decorat com un estrany envelat. Només al final del concert, amb una tripleta formada per Tonight, tonight, Zero i Bullet with butterfly wings va fer moure la piscina humana de la pista. Almenys en aquesta ocasió Corgan no va sortir disfressat amb capes futuristes i va mostrar més interès en intentar convèncer el públic. Fins i tot, en acabar l’actuació es va acostar fins als mortals per donar mesuradament i cautelosament la mà a alguns dels seus seguidors. El turment i l’èxtasi dels malsons d’un petit geni egòlatra.

Els darrers anys Roxette havien viscut una letargia silenciosa a causa, principalment, d’un tumor cerebral, sortosament superat, que ha mantingut la cantant Marie Frediksson apartada dels escenaris. El seu concert inicialment s’havia de celebrar al Sant Jordi Club, però gràcies a la bona venda d’entrades es va haver de traslladar al pavelló gran, tot i que l’eufòria de venda d’entrades finalment no va créixer tant i l’espai va quedar en una mitja entrada d’un públic predisposat a reviure el passat amb un grapat de cançons clavades a la memòria.

El pas del temps ha passat inexorablement per Per Gessle i Marie Frediksson, però no ho ha fet amb les seves cançons, tornades ballables i balades d’aquelles que entendreixen el cor i l’ànima i que van sonar com fa vint anys. Bé, no exactament igual, ja que a Marie Frediksson se la veia amb una força de voluntat inesgotable per tal de superar-se, però amb la veu malmesa, sense poder arribar còmodament als aguts, i amb moviments insegurs. Sortosament no va voler recórrer a l’autotune o a l’artificialitat d’una màquina i va ser vital el reforç d’una corista en les segones veus per no enfonsar el concert.

Gessle va ser l’encarregat de portar el pes escènic amb salts i corredisses constants, intentant robar l’elixir de l’eterna joventut del seu repertori. Un cançoner que gairebé va prescindir del nou disc, Charm School (només en van interpretar un parell de cançons), i van dedicar-se a repassar, èxit rere èxit, uns temes que tenen la força del pop immediat que entra a la primera escoltada, unit amb l’alegria que suposa desterrar la tornada emmagatzemada en els racons dels records i de la memòria.

Després de la repercussió mediàtica de discos com ara Veneer,
amb cançons que han estat incloses en anuncis i sèries televisives, el
suec d’ascendència argentina José González ha volgut tornar amb els
amics d’escola amb els quals va formar el projecte Junip. Un grup en
funcionament des dels anys noranta i que havia quedat arraconat fins al
punt que el seu primer LP, Fields, no va aparèixer fins l’any passat.

Després
d’haver suspès un concert el febrer a la mateixa sala, Junip per fi van
poder presentar-se a Barcelona amb una bona entrada d’un públic
disposat a deixar-se seduir pel folk minimalista i unes bucòliques
harmonies tan ben encaixades que de vegades semblen un moble d’Ikea.

El
so de les cordes de niló de la guitarra de González i les estructures
hipnòtiques portaven inevitablement a la seva obra en solitari, amb
l’afegit del bon embolcall dels seus companys Elias Araya (bateria) i
Tobias Winterkorn (teclats), amb un baixista i un percussionista de
reforç. Aquest músic llicenciat en biologia molecular i doctorat en
bioquímica va cedir tot el protagonisme a la música gairebé sense
dirigir-se al públic, tocant gairebé la totalitat del seu disc de
presentació i avançant un parell de peces noves. Llàstima que, un cop
més, una il·luminació pèssima (tot de contrallums i boira artificial que
impedia veure el que passava a escena) i una sonorització no massa
millor no afavorissin els desenvolupament de passatges onírics i altres
subtileses.

El novembre de 1990, a l’antic mercat del Born, es va celebrar un
concert que van obrir i tancar dos grups de Sabadell: La Madam i La Gran
Aventura. Al mig hi van tocar Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. Mesos
després, tres d’aquells grups van ser triats per la glòria i, amb Els
Pets, van participar al concert fundacional del Palau Sant Jordi. Els
altres dos van caure en l’oblit tot mantenint, això sí, les seves
carreres amb l’amarga dignitat dels maleïts. Era fàcil preguntar-se
dissabte a L’Auditori què hagués passat si, en la graella de sortida,
LGA hagués tingut una posició preferencial. Com quedaria la història si
s’hagués escrit amb altres personatges? El grup ho va deixar l’any 1996,
però l’any passat van voler tornar a provar sort amb el molt meritori
disc Aquí control.

25 anys després de la seva fundació, el
grup no va voler complaure les neurones de la nostàlgia, sinó oferir un
concert basat gairebé en el seu nou disc, sense més mirades al passat
que l’honrosa excepció de Realitat actual del disc Triangular (1995) i un parell de temes inèdits (X i Amb bala de plata).
Amb una meitat del concert en acústic i l’altra en elèctric, el cantant
Xavi Vidal —amb Jean Paul Dupeyron, els únics supervivents de la
formació original— va demostrar que conserva l’elegància, el glamur i la
llegenda de clàssics com Peter Murphy, Bowie, Bryan Ferry i, és clar,
Jim Kerr (Simple Minds). Una banda que es mereixia més, però que ha
sabut mantenir-se amb dignitat.

4t 1a no tenen la popularitat de Manel ni d’Els Amics de les Arts.
Per tant, dissabte a primera hora de la tarda, la cruïlla entre el
carrer Rosselló i Cartagena no estava tan plena com en anys anteriors i
les aglomeracions encara van trigar una mica a produir-se. A canvi, la
banda barcelonina va oferir el millor del seu repertori de pop
costumista obsequiant el públic amb una deliciosa versió del No surprises
de Radiohead. Els mestres del club dels barbuts, els francesos Herman
Düne, estaven avalats pel fet de ser la banda sonora de l’anunci de la
Damm d’aquest estiu amb la cançó I wish that I could see you soon, però la seva actuació va ser més aviat discreta, la calma abans de la tempesta.

Es
pot dir perfectament que el concert dels suecs Mando Diao es va
convertir en una lluita aferrissada contra els elements. Tot i sortir
acompanyats per un quartet de corda, el seu concert es va convertir en
una batalla èpica on la pluja va ser l’enemic derrotat. El grup va
augmentar la musculatura del seu repertori i el públic no va defallir
fins que van sonar Gloria o la bomba de pop ballable Dance with somebody, tot i quedar xops de cap a peus.

En
els darrers mesos, Xile està demostrant que és un bon planter de noves
bandes de pop subtil amb noms com ara Dënver, Gepe o Javiera Mena.
Aquesta darrera va oferir un recollit concert a la plaça Joan Coromines
banyant les cançons amb un pop de bases electròniques infectades de
melodies encertades. La plaça Reial va viure les seves habituals
aglomeracions, on els guiris es mesclaven amb les forces d’ordre que buscaven a qualsevol preu a qui oferís “cervesa, beer”
mentre, de fons, molts intentaven parar atenció al repertori de J (Los
Planetas) al capdavant del seu projecte Grupo de Expertos Solynieve.

No
deixa de ser simptomàtic, d’altra banda, que als escenaris més
multitudinaris del Fòrum i el dia de la festa gran del cap i casal la
programació es basés exclusivament en grups que canten en català. I
encara sorprèn més que es visquessin unes aglomeracions de públic
gairebé antològiques per escoltar música vinguda d’arreu del país amb
Inspira, El Petit de Cal Eril, Mazoni, Els Pets i Antònia Font. “Estem
al Fòrum!, és el més proper que estarem mai de tocar al Primavera
Sound”, va presentar-se amb ironia Lluís Gavaldà. Els Pets van oferir un
concert retrospectiu dels seus primers 25 anys de carrera començant per
la part més festiva del seu repertori per anar evolucionant cap al pop
més personal i intransferible dels darrers anys. Llàstima que el so no
tingués la potència necessària i patís les interferències de l’escenari
dedicat a l’electrònica. Els mallorquins Antònia Font van seguir el
mateix guió dels concerts de presentació de Lamparetes: una
primera part amb gairebé tot el disc i, després, grans èxits fins a la
matinada, amb la novetat, però, de la col·laboració a Islas Baleares de Selrak, el cantant del grup anarcosatanista Entropia.

Possiblement Maná és el grup més reconegut de Sud-amèrica. Des de
Mèxic, aquest quartet ha configurat un discurs personal que no s’allunya
dels paràmetres anglosaxons. I mentre que altres noms de l’espectre del
pop llatinoamericà (Ricky Martin o Juanes) veuen disminuir any rere any
el seu públic estàndard, aquest quartet mexicà sap mantenir el pols,
tal com es va demostrar amb un Palau Sant Jordi ple de gom a gom.

El
que van oferir els Maná al Sant Jordi no va ser més que una sessió
extremadament professional del que en podríem anomenar rutina rockera
per a tots els públics. Impecable però previsible, més atractiu
visualment que no pas per l’execució instrumental dels quatre músics
tocant a un volum eixordador, gairebé estrident. Hi va haver tots els
tòpics que podrien esperar-se: no van faltar les cites constants a la
ciutat de Barcelona, hi va haver un set acústic al mig del públic,
populistes versions del folklore de festa major (El rey i Se me olvidó otra vez, totes dues amb aires de cantina), el cantant Fher amb la samarreta del Barça mentre canta Cómo te deseo, convidant una espectadora a cantar Vivir sin aire,
sol·licituds constats per picar de mans, la col·laboració d’un
guitarrista guanyador d’un concurs de Spotify per fer un duel amb Sergio
Vallin a la cançó Me vale i un discurs sobre el contacte
espiritual amb la natura. Però sens dubte, el número més de circ va ser
el llarguíssim solo de bateria d’Álex El Animal González sobre
una plataforma hidràulica que girava mentre tocava tota una col·lecció
inabastable de tambors i que va culminar obrint un dels timbals que li
feia de nevera per treure’n una cervesa fresca, destapar-la amb la
baqueta i empassar-se-la d’un sol glop.

Ahir amb l’actuació d’Els Catarres, es va tancar l’edició més
reeixida del Festival Acústica. Prop de 45.000 persones han omplert els
carrers i les places de Figueres en una edició que suposa “la
consolidació definitiva del festival i que l’ha convertit en una
convocatòria de públic important i constant”, segons declarava el seu
organitzador Xavier Pascual. Totes les alarmes estaven enceses, la
previsió meteorològica augurava poc menys que el diluvi universal versió
2.0 per la zona de l’Empordà. Però finalment la meteorologia va decidir
prendre’s una treva i es van allunyar els xàfecs que podien haver
aigualit el desè aniversari del Festival Acústica. Un festival que va
ser previsor i va traslladar el concert de Sílvia Pérez i Toti Soler al
teatre El Jardí i va augmentar així l’aforament d’un públic que va
acudir a deixar-se seduir per una veu per a la qual ja s’esgoten els
qualificatius per definir-la. Bé, algunes gotes van caure, però això no
va ser un problema per Joan Colomo, que va tocar davant d’una cortina
d’aigua i un bon grapat de valents armats amb paraigües, ni per La Iaia,
la banda osonenca que va guanyar l’edició 2010 del concurs Sona 9 i que
s’estan obrint camí a ser considerats una de les grans revelacions
d’aquesta temporada. Un camí que també volen seguir grups com The
Mamzelles, Acousters o Sense Sal en la semifinal del concurs que es va
celebrar a l’Ajuntament.

El que sí que va penjar d’un fil fins a l’últim minut va ser la segona representació de Salvador Dalí Canta.
Però tot es va solucionar amb un cert retard que també va afectar el
concert de Pastora, ja que la seva vocalista, Dolo Beltran, hi
participava també. Mentre els Sidonie van estrenar peces del seu nou
disc El Fluido
García, de propera aparició, amb un directe amb el qual la
banda vol retornar als inicis, amb un so més contundent, psicodèlic i
proper al trio original i un guitarrista de suport a l’escenari.

Sens
dubte el plat fort i que més públic va aplegar va ser el concert
d’Antònia Font que, tal i com estan fent en tots els concerts d’aquesta
gira, reserven la primera meitat a fer una repassada exhaustiva a Lamparetes mentre que la resta de concert és una traca de grans èxits dels mallorquins.

Un
dels grans encerts d’aquestadesena edició de l’Acústica ha estat la
redistribució dels espais: s’ha traslladat la fira Menjars del Món a la
plaça Catalunya, s’ha eliminat l’escenari de la plaça de l’Església,
s’ha alliberat la Rambla per situar-hi l’escenari més multitudinari i
s’ha esponjat així el centrede la ciutat. Una decisió que ha fet aquest
certamen encara més dinàmic i atractiu.

Si comença setembre i als carrers de Figueres hi sona música en
directe és que el món encara gira correctament i l’Acústica ja està en
marxa. Dijous a la nit va tenir un nom propi: Manel. Un grup que quadra
perfectament amb l’esperit inicial de l’Acústica, quan, lluny de ser un
festival multitudinari, lluitava contra corrent per aconseguir el
silenci de l’audiència davant de concerts que sublimaven la categoria de
l’unplugged. Un grup que ha nascut mentre el festival es feia
gran i que fins ara no hi havia pogut estar present. “Hem hagut
d’esperar a la millor edició del festival”, augurava satisfet Xavier
Pascual, l’organitzador de tot plegat. La proposta de Manel encaixa amb
un festival fet per a la gent normal i de carrer, amb un cartell on no
cal cap doctorat per descobrir el noms més populars i sí molt d’interès
per descobrir la lletra petita.

Com és habitual, Manel van sortir a
l’escenari amb aquell posat humil que a alguns els fa ràbia però que
han sabut convertir en una marca registrada. El Claustre Ramon Muntaner
va registrar un ple total d’un públic còmplice, amb el figuerenc Kiko
Veneno i el saragossà Juan Aguirre d’Amaral (fan declarat del grup)
mirant-ho bocabadats des de la cadira. Un concert tranquil i mesurat,
com tots els d’aquesta gira de 10 milles per veure una bona armadura,
on el que més semblava preocupar els músics eren les possible picades
dels mosquits que corrien per aquell antic Claustre convertit actualment
en pati d’escola de secundària, les pintades a les portes dels lavabos
de la qual podrien inspirar tot un disc sencer de Manel…

L’altra
cara de l’Acústica, i potser la més real, es vivia entre les quatre
parets del Cafè Soul, on el grup gironí Le Croupier lluitava per
mantenir l’atenció d’una trentena d’espectadors amb el seu petit cabaret
ambulant. Una mossegada de realitat d’uns músics disposats a deixar-se
la pell per expressar els seus sentiments… quan la contractació
precària els somriu. I la segona nit de l’Acústica
va acabar sota ritmes vintage recuperats
per The Pepper Pots, crescuts després d’haver sonat insistentment
aquest estiu a TV3. Ortodòxia soul executada amb veritable amor cap als
sons clàssics de la Motown.

La fidelitat al gènere del heavy metal té un preu: haver de
lluir sense complexes tota la ferralla possible a principis d’agost i
fer-ho, com un acte de fe, al cau asfixiant, fosc i calorós que és
l’Olímpic de Badalona. Però l’ocasió s’ho mereixia i 10.000 ànimes,
segons l’organització, van estar a punt d’exhaurir les entrades ver
veure tres primeres espases del metall més clàssic.

Saxon van
oferir una exhibició musculosa amb un repertori ancorat en el passat,
però que sap sobreviure amb la dignitat dels vells herois del metall.
Com era d’esperar, a Lemmy de Motörhead cal donar-li de menjar a banda.
Tal i com va fer al desembre al Sant Jordi, van arrencar monolítics i, a
tota potència i en una hora d’actuació, només van tenir clemència
durant un evitable solo de bateria. “No ho oblideu: som Motörhead i
toquem rock & roll” va advertir abans d’acomiadar-se amb la tríada clàssica de Killed by death, Ace of Spaces i Overkill.

Però tothom tenia clar que el paper de cap de cartell queia sobre els Judas Priest que, amb el títol d’Epitaph Tour,
volien acomiadar-se dels seus seguidors. Va ser impossible no quedar
satisfet amb un banquet de més de dues hores on van repassar el bo i
millor del seu repertori. Sempre amb un Rob Halford com a mestre de
cerimònies que es va permetre el vanitós luxe de mostrar tot el seu fons
d’armari canviant-se de jaqueta en cada cançó, i amb unes flamarades i
efectes lumínics que van fer pujar encara més la temperatura del
pavelló. Que el seu públic no pateixi: Judas ja han anunciat nou disc
per al 2012 i algunes actuacions puntuals per cotitzar a l’alça en el
sempre especulatiu sector dels festivals.

Jamiroquai ja no és aquella banda dirigida per un noi insolent de 23
anys que fa gairebé 20 anys va plantar cara a la indústria amb un híbrid
de música disco i funk amb algunes notes de jazz. De ser
un simple imitador d’Stevie Wonder, Jamiroquai ha passat a ser tot un
referent de la música dels anys noranta. Feia força anys que no
trepitjaven el país (la seva darrera actuació va ser al Fire Festival
celebrat a Roses l’any 2005) i el cicle Els Concerts de l’Estiu al Poble
Espanyol es va tancar amb un ple total amb més de 5.000 espectadors
disposats a deixar-se la sola de les sabates ballant al ritme d’aquest
excèntric col·leccionista de Ferrari.

Amb un barret negre gens
cridaner –entre el públic era fàcil veure capells de plomes més
vistosos– i un gruixut ponxo absurd de portar el darrer dia del mes de
juliol, Jay Kay semblava més el Clint Eastwood crepuscular d‘El bo, el lleig i el dolent que no pas el cowboy de l’espai que va venir a redimir-nos amb un arsenal de ritmes ballables i la presentació del seu disc nou, Rock dust light star.
Però el cantant venia tocat per una hèrnia a l’engonal que va fer
suspendre el concert de dimarts a Baiona i dos concerts més en festivals
alemanys a mitjan juliol. Per això l’estranyesa que suposava veure el
britànic més quiet del normal, només passejant-se per tot l’escenari i
sense fer cap de les seves característiques passes de ball. A això cal
afegir-hi que durant més de mitja actuació el músic va estar més
preocupat pel so que no pas per la comunicació amb el públic. A més, a
la segona cançó va ventar un rotund “no lights!”, demanant que
apaguessin els dos canons que l’il·luminaven, i el conjunt de l’actuació
va perdre efectisme. Només a partir de Love foolosophy va
semblar oblidar-se dels problemes i llançar-se al cantó més lúdic de la
nit, i va ser aleshores que la banda que l’acompanyava va donar-ho tot
amb temes com ara Alright,Travelling without moving i Deeper underground.

Tweet

Els mallorquins Antònia Font estan vivint un estius trepidant amb un
no parar de tocar en tota mena de festivals i escenaris. Si la setmana
passada marcaven estil a Benicàssim, aquesta aterraven de nou a
Barcelona davant d’un notable nombre de gent amb ganes de gaudir de Lamparetes
en directe. Antònia Font han aconseguit que petits i grans cantin amb
el cor a la mà al llapis d’Ikea i al pistatxo, i que s’emocionin amb el
suposat idil·li a les pistes de gel de Calgary 88.

Fa no gaires
anys un festival amb més del 50% del cartell amb grups de parla catalana
s’hauria convertit immediatament en una plataforma de reivindicació de
la llengua i, de passada, d’unes dotzenes de causes més. Però els temps
sembla que han canviat i el pop-rock del país ha aconseguit que ningú
s’estranyi de sentir-lo cantar en català. En una demostració del poder
popular de la música catalana, la primera edició del festival Pròxims va
aplegar 4.500 espectadors sense banderes ni proclames. Només amb un
cartell de pop-rock sense un compromís evident però arribant a un sector
de públic fàcilment polvoritzable esponsotitzable per marques de cervesa.

Anímic
van compartir a primera hora de la tarda el seu pop-folk contemplatiu, i
després El Petit de Ca l’Eril, sense pèls a la llengua, va fer-se un
embolic amb la cervesa patrocinadora de la mostra i va acabar
qualificant el festival de “meravellosa cutrada”. Més magre ho
van tenir els barcelonins Mujeres, que van haver de lluitar contra uns
problemes de so que van enterbolir el seu dolç amateurisme. “Això sona
com les bombes d’Espartero”, va deixar anar el cantant Yago Alcover. Tot
i el seu directe impecable, Mishima van haver de patir els mateixos
problemes. El grup de David Carabén va oferir un dels pocs concerts que
fa aquest estiu, ocupat com està en l’enregistrament del nou disc, del
qual va avançar la cançó Ningú m’espera. I els Standstill van sortir com només saben fer ells: com una aplanadora, sense deixar lloc a dubtes. Durs, rossegossos i feréstecs però també encisadors, intensos, èpics i propers. Una fórmula que és difícil que falli.

Ara
només falta que els festivals més grans, els que encapçalen els
rànquings d’ajuts públics, prenguin consciència que el fet de programar
grups del país és tot un luxe, mai una llosa.

El set list de Mishima (no van tocar les dues darreres cançons)

Tweet

Moby és d’aquesta mena de músics controvertits que, sense
pretendre-ho, aconsegueixen que Google escupi la mateixa quantitat de
pàgines tant maleint-lo com glorificant-lo. I, com passa en aquests
casos, ni uns ni altres tenen la raó absoluta. Ser el culpable de moltes
de les músiques que sonen en ascensors, anuncis, convencions i fils
musicals és una arma de doble tall que popularitza i que també genera
fòbies.

Al Poble Espanyol es va aplegar una representació dels
seus seguidors, que gairebé van exhaurir el paper posat a la venda. “Ho
sento pel meu espanyol i encara més per no poder dirigir-me en català.
Sóc un simple ignorant de Nord-amèrica”, va dir quan engegava un concert
llarg repassant gairebé tota la seva carrera. En aquesta ocasió, el
descendent de Herman Melville va sonar en un format més rocker, orgànic i
directe i amb una banda en què va destacar la poderosa veu de Joey
Malcom. En ocasions semblava voler recuperar aquella època oblidada (va
arribar a tocar en la sala Garatge l’any 1996 davant de quatre gats) en
què combinava els discos i les gires de rock i hardcore amb filtrejos amb la electrònica. La mescla final entre Whole Lotta Love dels Led Zeppelin, seguit per la discotequera Honey i l’electrònica sense contemplacions de Feeling so real van ser una bona mostra de la dualitat amb què es va moure el repertori. I les cançons del flamant nou disc Destroyed? En va interpretar només tres: Be the one, The right thing i Lie down in darkness. La resta se les guarda per a una altra gira, un cop s’hagin popularitzat mundialment en anuncis de cotxes.