Aquests dies fa justament quinze anys que el Doctor Music Festival
intentava construir una ciutat del rock al mig de les valls del Pallars.
Però en una població costanera i turística de la Plana Alta ja feia un any que un grup de joves madrilenys havien començat un petit i modest festival de perfil indie.
El Festival Internacional de Benicàssim al final s’ha acabat convertint
en una ciutat mutant que cada any es construeix i en la cita ineludible del mapa de festivals del país.

Hi ha fenòmens estranys que només es poden donar dins l’esplanada del FIB. La mateixa cara d’estranyesa que posaven els guiris
davant la devoció que despertava Russian Red era la que tenien els
autòctons davant la passió que despertaven Plan B o Paolo Nutini. És el
FIB, també, l’únic festival de l’Estat on els grups locals s’adrecen a
la concurrència en anglès mentre els guiris s’esforcen a saludar
en castellà. Aquells que tant es van queixar per la presència de Julieta
Venegas van poder respirar tranquils: el festival no es va enfonsar.
Ben al contrari, va mostrar una pluralitat i obertura de mires
encomiable. The Streets havien de ser el plat fort
de la jornada gràcies a un hip-hop
d’arrel rockera i consciència de carrer, però no van ser capaços de fer
un concert per passar a la història del FIB. Més anecdòtica va ser
Gasteiz Gang, que amb l’esquer del futbolista Gaizka Mendieta, va quedar
només com un lluïment del periodista valencià Juan Vitoria i la seva
filla als plats.

Tot i la conquesta inapel·lable de les forces
britàniques, el FIB encara té la sana qualitat de descobrir propostes
fascinants. I aquest va ser el cas de Congotronics vs. Rockers, un
projecte multiracial nascut de les músiques del Congo que va omplir el
recinte amb una mescla excitant i poètica de ritmes. Però aquesta fusió
xoca amb el que cerca algú que és capaç d’anar vestit tota la nit amb
una disfressa
de tauró i que de ben segur va sentir-se com a peix
dins l’aigua amb l’electrònica gruixuda Chase & Status o
gruixudíssima de Pendulum, grups que demostren que les seqüeles de
Prodigy són pitjors del que ens temíem.

Jack Johnson és d’aquells tipus que fan una miqueta de ràbia. Cada
cop que mostrava el seu somriure d’anunci de pasta de dents, cada vegada
que deia “moltes gràcies” o “visca Catalunya” amb mirada vergonyosa o
simplement quan extreia el seu ukelele de la funda, aixecava onades
d’admiració del sector femení del públic. Sense tenir res que pugui
fer-lo destacar de la mitjana ni sortir d’uns paràmetres amables de pop
assolellat facturat des de les platges de Hawaii. Tal i com cantava
Albert Pla, Jack Johnson és l’home que ens roba les xicotes, aquell noi
que qualsevol mare voldria com a gendre i que surt sempre molt ben parat
encara que faci versions del I wanna be your boyfriend dels
Ramones amb una guitarra acústica i omplint el fons de l’escenari
d’estrelles. Un noi tan amable que no va dubtar a convidar a pujar a
l’escenari els seus amfitrions habituals quan visita la ciutat de
Barcelona, el matrimoni format pel doctor Eduard Estivill i Montse
Domènech –coneguts també artísticament com Falsterbo– no per cantar Puff era un drac màgic però sí per fer-ho amb Home
del nord-americà i introduint la tornada en català. No cal dir que en
aquell moment el fòrum va sucumbir i les malmeses rajoles del terra van
esmicolar-se encara més. Després del concert de Johnson, enllaçar amb
Delafé y las Flores Azules va ser un excés de glucosa que va ser molt
ben acceptat per un públic que agraeix no haver de fer un màster
complert de les darreres tendències musicals per saber qui està tocant
als escenaris. Després d’aquest malbaratament de somriures i brindis a
l’alegria de viure, l’assistència al festival es va reduir notablement,
però encara va quedar força gent per deixar-se endur per la classe
magistral de dancehall de Lee Scratch Perry i Max Romeo, la fusió rockera de Very Pomelo i el funk tangencial de The Heavy.

Amb 22.000 persones el Cruïlla es consolida dins del panorama musical
de la ciutat de Barcelona. Un festival amb una programació eclèctica i
sense fronteres, que no discrimina ni per estils ni per la llengua, i
que ha configurat un cartell obert i resultats satisfactoris en aquesta
nova edició al parc del Fòrum.

La primera sorpresa de la segona jornada no va trigar a caure amb Keny Arkana, la veu de la indignació i la ràbia dels banlieues
francesos, oferint una actuació contundent i furiosa. A causa d’un
canvi d’horaris de darrera hora, els Tiki Phantoms es van veure obligats
a avançar el seu festival però van saber muntar un bon merder
aconseguint escenes tan impactants com les seves caretes monstruoses i
el seu vestuari antiquat. Els Retribution Gospel Show van oferir una
actuació intensa però no apta per a grans escenaris. Al Fòrum els va ser
difícil captar l’atenció del gruix del públic, que preferia buscar lloc
pel hip-hop llatí i reivindicatiu de Calle 13. Precedits per una
actuació dels Capgrossos de Mataró, els porto-riquenys van estar a
l’altura de les expectatives, amb rimes combatives i explícites, i van
dedicar el concert al desaparegut cantautor argentí Facundo Cabral, mort
a trets a Guatemala el mateix dissabte.

Madness van sortir a desafiar la xafogor ambiental impecablement vestits i encorbatats. Llançar un concert amb la seminal One Step Beyond feia
preveure una actuació basada en grans èxits. Però el grup ho va saber
trampejar amb el seu inabastable repertori inserint-hi peces menors o
del seu darrer disc, The liberty of Norton Forgate (2009). Just quan el concert començava a desinflar-se van deixar anar el seu arsenal d’èxits: Baggy trousers, Our house, It must be love, Madness o Night boat to Cairo.
Amb més de 30 anys seguint les directrius del ritme sincopat, aquests
britànics van demostrar una experiència i una dignitat a prova de
bombes. Per la seva banda, Obrint Pas van demostrar que el seu èxit no
és fruit de la casualitat ni de conjuntures polítiques i socials. El
directe dels valencians està forjat en anys d’escenaris i de lluites i
van aconseguir una posada en escena professional que no va desentonar
entre Madness i Public Enemy.

Jugant a la dualitat entre el posat
seriós de Chuck D i els balls espasmòdics de Flavor Flav amb el seu
característic rellotge avançat a quarts de sis de la matinada, els
Public Enemy van oferir un concert molt llarg i molt complet que va
traspassar sobradament l’hora i mitja que tenien programada. Un set on
no van faltar cites inexcusables del hip-hop de la vella escola, com ara Don’t believe the hype, Bring the noise o Fight the power, així com un homenatge al seminal Rapper’s delight i fins i tot samplers
de Nirvana amanint les seves rimes infecciones i discursos sobre la pau
i contra els abusos policials a Barcelona. A pocs metres de distància
els belgues dEUS finalment van acabar trobant el seu espai en el que
possiblement era el pitjor escenari del festival (per situació,
il·luminació i so) amb un rock de textures incòmodes i sons arriscats.
Just el contrari del que oferien els Tokyo Ska Paradise Orchestra, un
combo dedicat en cos i ànima als ritmes jamaicans, esbojarrats però
interpretats amb el sentit de la disciplina nipona. Gairebé un acudit
després d’haver vist abans un dels monstres del gènere skatalític.

Tweet

El Faraday és un festival molt especial. Els Samitier van recordar
que havien fet una de les primeres actuacions en una festa de
presentació del Faraday. Els murcians Klaus & Kinski van confessar
que es van colar fa dues edicions i que han lluitat fins a poder actuar.
El Faraday continua sent un festival acollidor que no entén
d’aglomeracions ni massificació, no juga a la lliga dels grans
festivals, però hi surt guanyador en tots els balanços anuals. Els
castellonencs Litoral, amb la cançó A la vora del mar, van
escenificar el maridatge entre paisatge i música, i Sean O’Hagan, líder
dels The High Llamas, reconeixia que “Vilanova és un bon lloc per
viure-hi”, mentre s’enamorava de l’encant d’estar tocant en un escenari
amb vistes a la platja i al mar. The High Llamas va oferir el directe
més memorable de la nit invocant l’esperit de Brian Wilson i dels Beach
Boys més reflexius amb un repertori evocador, estiuenc i lluminós, però
també seriós i reflexiu. Els també britànics The Bluetones es van
acomiadar de tota una carrera circulant per la sèrie B del brit-pop,
i el grup femení Aias va demostrar que havia millorat el seu directe
amb una secció de vents, tot i que encara els queda molt camí per
recórrer. Els valencians Polloc Polock van aconseguir aixecar el ritme de la
nit gràcies a una base rítmica que els salvava d’un incendi, el que van
atiar els Za! amb una dosi de primitivisme i heterodòxia guitarrera per
cloure la nit de la manera més salvatge.

Ahir al vespre amb l’esperada actuació de John Grant presentant les cançons de l’aclamat Queen of Denmark
(2010) es va cloure la vuitena edició del Faraday. Una edició que com
les anteriors ha prescindit de grans noms d’esquer per oferir un menú
per a sibarites que va ser assaborit des dels aperitius fins a les
postres.

Difícilment cap dels assistents va poder sortir defraudat de la lliçó de savoir-faire
i pop amb fusta de clàssic del canadenc Ron Sexsmith. A aquest alumne
avantatjat d’Elvis Costello li va fallar el guitarrista, poc es va notar
gràcies a una professionalitat i a un so fora de sèrie. Fins i tot va
sorprendre a tothom amb una versió acústica de l’Eres tú, dels
Mocedades, buscant un apropament al públic que no li calia ja que els
tenia a tots a la butxaca des del primer acord. La inclusió al programa
del francès Arnaud Fleurent-Didier va ser una aposta ferma i encertada
de la direcció del festival, amb una bona posada en escena, emotiu i
apassionat però amb certs tics que recordaven massa sovint els també
francesos Air. Millor balanç va tenir la proposta dels també desconeguts
Tom Williams & The Boat amb un rock de to aspre i dur. Una proposta
diametralment oposada al pop brillant dels barcelonins Inspira.

Standstill
gairebé jugaven a casa i en van sortir triomfadors. Va ser el concert
més multitudinari amb un directe que és ja un valor segur que traspassa
fronteres en cada concert. Da Capo van intentar reviure una glòria que
mai van tenir, mentre que Emilio José va mostrar-se com una mena d’El
Guincho amb idiosincràcia gallega. L’electrònica de traç gruixut de The Suicide of Western Culture
i el punk rock gamberro i provocador d’Els Surfing Sirles van posar la cirereta.

El Festinoval va començar fa una dècada com un sentit homenatge a la
figura del músic lleidatà Tino Agustí i Vaeza i es va anar transformant
amb els anys en un molt vàlid aparador dels nous grups emergents. Però
tot el que comença també s’acaba i aquest cap de setmana els jardins
dels Camps Elisis de Lleida van viure el final del festival amb alegria i
bon ull per les descobertes en una programació per la qual cal treure’s
el barret. “No volíem créixer per créixer, la nostra meta era celebrar
la música i reivindicar el seu paper en el món de la cultura”, comenta
Jero Martínez, un dels organitzadors, que afegeix que “estem molt
orgullosos com s’ha desenvolupat, però cal cloure un cicle”.

En
aquesta darrera edició s’han pogut veure bandes de tots els estils i de
totes les procedències d’arreu del país. Com si fos un calidoscopi
estilístic, pels tres escenaris situats als Camps Elisis han passat des
de bandes metàl·liques, com uns Metal Cambra que mesclen simfonisme amb heavy pirotècnic, fins al hip-hop acústic i reivindicatiu dels In*Digna, les revelacions pop
de La Iaia i Inspira, que estan creixent exponencialment dia a dia, la
poesia posada al servei de la cançó de Josep Pedrals al capdavant d’Els
Nens Eutròfics i les propostes més rockeres que s’estan obrint pas com
les de Mine! i Rosa-Luxemburg –ambdues bandes amb un directe cada cop
més ferm.

Entre totes les propostes de les maratonianes jornades
del festival cal ressaltar els osonencs Obeses, que van oferir un
directe sense fissures on només els faltaria donar més pes al repertori
propi i no tant a les versions, i la proposta de la banda barcelonina
Very Pomelo amb una fusió bastarda d’estils i un directe arrasador.

Tot al seu lloc perquè tot funcioni a la perfecció. L’entrada al
Sònar de Nit a les immenses naus de la Fira Gran Via 2 és gairebé una
rutina on cal sortejar una veritable muralla de venedors ambulants al
carrer, travessar unes tanques de seguretat que gairebé la fortifiquen,
trobar les primeres cues a la paradeta d’Energy Control i els clàssics
autos de xoc que continuen meravellant el nouvingut i que són ja un
element habitual pels experts en la matèria que remeten quan el festival
se celebrava a la platja de la Mar Bella. Aquest any, però, el festival
s’ha guardat un trumfo a la màniga amb un nou escenari, el Sònarcar,
instal·lat en una inquietant atracció de fira del tren de la bruixa. Un
espai reservat als punxadiscos on fins i tot va tenir el seu minut de
glòria el personatge que ha protagonitzat l’anunci d’enguany de la venda
del festival: el senyor Charles Samaniego.

Com ja va sent
habitual en les darreres edicions, l’obertura de la nit va servir per
recuperar un grup històric de l’escena més o menys electrònica. Si en
edicions anteriors vam poder veure Madness, Yazoo o Roxy Music, enguany
va ser el torn per Human League. Phil Oakey, que evidentment ja ha
perdut el serrell que el va fer famós en la dècada dels vuitanta, va
sortir envoltat de les vocalistes Joanne Catherall i Susanne Sulley, a
més d’un parell de teclistes i una bateria electrònica. Estèticament van
fer una actuació molt semblant a la que van oferir en el Primavera
Sound de l’any 2005 i, com en aquell concert, van tirar d’un setlist ple de nostàlgia, tot i que amanit per algun tall del seu recent disc Credo, com el primer single,
Never Let Me Go, que va servir per obrir l’actuació. En l’hora justa que van tocar van sonar clàssics com The Lebanon, Mirror Man, Electric Dreams o l’estàndard Don’t You Want Me en una actuació elegant, però massa freda que no va acabar de captar l’atenció del públic jove.

En
canvi, la cantant britànica d’origen tàmil, M.I.A., sí que va saber
esperonar els assistents. Exuberant i colorista, ja des del principi de
l’actuació va buscar atordir amb la seva mescla de sensualitat i
rebel·lia: en la segona cançó ja estava travessant el fossat dels
fotògrafs per ser clamada en les primeres fileres del públic.
Acompanyada per una vocalista i un MC de suport va intentar donar forma
al seu trencaclosques multiètnic, però el resultat va ensopegar amb un
so deficient que va enterbolir el resultat final de la seva actuació.
Jugant a la carta del populisme, en el tram final va convidar a una
invasió pacífica de l’escenari per part del públic i va crear el clima
anàrquic perfecte perquè cançons com Born Free creixin en
condicions. Lamentablement, el fet de començar la seva actuació amb més
de mitja hora de retard va fer que molts es perdessin l’accidentada (al
seu Dj li van caure la taula i els plats) actuació de Dizzee Rascal a
l’escenari Sònarpub, un artista que repetia presència al festival per
segon any consecutiu.

Després d’haver estat un dels temes del dia a les xarxes socials per unes declaracions que va fer a El País
(?odio el públic?), Richard D. James, més conegut com Aphex Twin, va
voler demostrar la seva autoritat en la matèria i gairebé la part que li
correspon en la paternitat de l’estètica i els fonaments d’un festival
com el Sònar. A un quart de quatre de la matinada, just l’hora en què hi
ha més perill ?el terra es comença a convertir en una massa
enganxifosa? i en què només una bona ració de beats pot
canviar-ho tot, va ser el millor moment per l’esgotadora sessió que va
oferir el misteriós irlandès. Amagat a les fosques al mig de l’escenari
al darrere dels seus botons, va oferir una col·lecció d’estructures
abstractes i ritmes trencats en constant mutació. Un espectacle on la
part visual era tan efectiva com el bombardeig sonor que sortia dels
altaveus. En un moment del seu set, per les pantalles es van
poder veure fins i tot imatges dels jugadors del Barça modificats amb la
cara d’Aphex. Un cartell a l’entrada advertia: ?Els nivells sonors
poden ser perillosos per la salut?, i de ben segur que es referia a
l’actuació d’Aphex Twin. Just gairebé al mateix moment, però a l’altra
banda de la Fira, els sud-africans Die Antwoord posaven el Sònarlab de
cap per avall amb una proposta vistosa, festiva i desarmant de ritmes
urbans.

Amb la victòria del Barça planejant per sobre el recinte del parc del
Fòrum i l’alentiment d’escenaris que va suposar la seva retransmissió,
la normalitat va tornar dissabte a la nit al San Miguel Primavera Sound.
I sense temps de disfrutar amb Abidal aixecant la copa, Polly Jean
Harvey va aparèixer a l’escenari principal vestida de núvia gòtica, amb
un tocat de plomes d’ocell i lluint el que seria el seu instrument
preferit durant gairebé tota l’actuació: una autoarpa que acaronava com
si fos un nadó. Molt ben acompanyada d’una reduïda però sòlida banda en
què destacava la presència de Mick Harvey (Bad Seeds) i el seu etern
col·laborador John Parish. Sense cap element escènic que distragués
l’atenció i ni gairebé variacions en la il·luminació, PJ Harvey va
atacar directament al moll de l’os de les cançons del seu darrer disc, Let England shake.
Sense concessions i molt cerimoniosa, el seu concert va anar pujant
d’intensitat amb detalls massa subtils per assaborir després d’una
victòria futbolera i molt menys davant d’una massa de públic expectant.
Un concepte de concert més adient per a un auditori recollit que per a
un escenari tan gran. Un contrast esfereïdor que ella va voler portar al
seu terreny, encisadora però sense interactuar amb el públic més enllà
d’un parell de thank you very much de cortesia.

Si el
públic volia cremar les naus amb el directe dels Swans, va ensopegar amb
un petit problema: la banda de Michael Gira anava sense embuts atacant
directament amb un llançaflames per arribar al límit del dolor emocional
i amb la clara intenció de no deixar cap presoner. D’altra banda, Jon
Spencer i la seva recuperada Blues Explosion ho va intentar pel broc
gros amb rock greixós, brut i sense depurar. Efectiu i simple.

Però
aquells que exigien eufòria i pretenien trobar-la definitivament amb
Animal Collective van topar amb una banda decidida a esprémer la seva
faceta més experimental. El grup de Nova York no va voler donar gaire
joc als temes més populars del seu pop calidoscòpic amb notes
psicodèliques i ritmes multiculturals. Una proposta rítmicament variada
però també perillosa quan les textures són massa arriscades.
Surrealistes i onírics com les projeccions que els acompanyaven, Animal
Collective van aconseguir sintonitzar amb el públic només quan van obrir
el ventall de ritmes calents amb Brothersport i, al final de la seva actuació, amb Summertime clothes; finalment es van deixar en el tinter My girls, tot i la insistència del públic a reclamar-la.

Una de les sales de concerts més importants de Barcelona està
batejada en el seu honor (Razzmatazz); el grup més popular del país en
fa habitualment una versió en català (Manel i La gent normal); fa anys va sortir una revista musical amb un títol seu (Disco 2000)
i hi ha dos portals d’internet (Common people i Gent normal) que els
reten homenatge. Amb un llegat així, és lògic que el retorn de Pulp als
escenaris, divendres a la matinada dins del San Miguel Primavera Sound,
fos el concert més sonat de tota aquesta edició i l’acte social que
ningú no va voler perdre’s. Feia nou anys que Pulp va oferir el seu
darrer concert a Barcelona –també al Primavera Sound, però, aleshores,
al Poble Espanyol– i, durant aquests anys el mite no ha fet més que
créixer.

Amb un Jarvis Cocker més teatral i proper que mai,
convertint en tot un art el simple fet de treure’s l’americana i la
corbata, va saber tornar a estendre els llaços d’unió amb un públic que
el va rebre amb bogeria davant d’un set list que, més enllà del repàs global a la seva discografia, es va centrar principalment en les cançons del disc Different Class (1995): Underwear, Something changed, I spy o Disco 2000, entre d’altres.

I
de la mateixa manera que Explosions in the Sky o Low van tenir unes
paraules de suport pels acampats de la plaça de Catalunya, Pulp no van
voler ser aliens a les càrregues policials: “M’han explicat la merda
d’aquest matí –va declarar Jarvis–. Si la policia va a la plaça i
n’envia 100 a l’hospital no és bo”. I si Common People ja era un
himne generacional, just en aquell moment va traspassar murs per
convertir-se en la banda sonora del jovent indignat. Es va desfermar un
deliri col·lectiu que va fer tremolar els ciments del Fòrum, uns
instants de bogeria col·lectiva que de ben segur seran recordats en la
història del festival. Ironies de la vida, el concert va acabar amb la
cançó Razzmatazz, en un festival en el qual, paradoxalment, la sala Apolo hi té un pes específic important.

Una
actuació tan catàrtica, la de Pulp, que va deixar en un segon pla la
que havien fet abans els Belle & Sebastian. Stuart Murdoch ha sabut
treure’s de sobre la timidesa i va comptar amb la col·laboració del
Quartet Brossa en diverses cançons, que van donar a l’actuació un vernís
més intimista.

A quarts de tres de la matinada de dijous, Flaming Lips van
aconseguir que, després d’un dia de cues i adversitats diverses, tothom
sortís del Fòrum amb un somriure. Al cap de pocs minuts, ja havíem vist
Wayne Coyne, que havia passat la tarda conversant amb Nick Cave a la
terrassa de l’hotel Me, passejar-se per sobre els caps del públic dins
d’una gran bombolla inflable i envoltar-se de fans vestits, en aquesta
ocasió, de personatges del Mag d’Oz. Un esclat de color amb
textures experimentals, al·lucinògenes, reflexives i, fins i tot,
tendres que va acabar de la millor manera: Race for the prize i una pletòrica Do you realize?.
Abans, l’escenari de Llevant va viure una intensa actuació d’Interpol,
cada cop més segurs sobre l’escenari tot i la seva dependència, encara,
de grans èxits primerencs per aixecar l’actuació.

Després dels concerts previs als bars, als clubs i al metro, el San
Miguel Primavera Sound va aixecar dijous oficialment el teló en una
jornada prèvia celebrada al recuperat Poble Espanyol. Un inici no exempt
de polèmica ateses les llarguíssimes cues per bescanviar les entrades.
Bona part del públic, després d’estar hores fent cua, es va topar amb la
desagradable sorpresa de no poder entrar al recinte perquè l’aforament
ja estava ple.

Amb la tendència de recuperar discos històrics, Echo & The Bunnymen van treure la pols als seus dos primers treballs, Cocodriles (1980) i Heaven up here (1981),
dividint el concert en dues parts, una per cada disc. Aquesta decisió,
però, va resultar un llast per a un grup que va arribar al seu zenit
creatiu amb els discos posteriors: Porcupine (1983), Ocean rain (1984) i obres, fins i tot, més actuals com The fountain
(2009), que amaga un bon grapat de perles. Amb aquestes regles del joc
sobre la taula encara van sortir-ne ben parats, amb una primera part més
cerimoniosa i una segona més cerebral. Fidel al seu propi estereotip,
creat ja fa més de trenta anys, Ian McCulloch va aparèixer a l’escenari
amb ulleres fosques, una innecessària jaqueta esfilagarsada, fumant
compulsivament i amb el clàssic cabell ordenadament despentinat.

Amb
l’escenari emboirat i gairebé a la penombra, McCulloch va amenaçar
diverses vegades a tallar-li el coll al seu tècnic de so, al mateix
temps que va tenir paraules per desitjar-li sort al Barça per dissabte. A
partir de Villiers terrace, enllaçat amb el Roadhouse blues dels Doors, el concert va agafar volada i va arribar a la màxima intensitat amb All that jazz i Happy death men. Sense arribar a fer tots dos discos del tot (en un festival, el timing
mana), el grup de Liverpool va marxar amb la sensació que, regles del
joc a banda, es podia haver estirat una mica i haver recuperat temes
clàssics com The killing moon o Seven seas.

La Fira de Música al Carrer de Vila-seca, amb dotze edicions, va
consolidant-se dins el mapa dels festivals i mercats musicals que es fan
arreu del país. La inauguració de divendres va venir de la veu de
Jérome Lavoix, una proposta pretesament retro però massa
convencional per a una mostra que aposta per la novetat. Entre els noms
més destacats de divendres van brillar Mazoni i Raimundo Amador, que
acompanyava la cantant francesa Cathy Claret. El de la Bisbal va mostrar
la robustesa d’un repertori que no para de créixer en quantitat i en
qualitat. La proposta de Claret, en canvi, no va acabar de satisfer fins
que Amador va desenfundar la seva guitarra Gerundina. Aleshores,
l’escenari va canviar de color i d’intensitat.

El millor d’aquests
festivals, però, es troba en la lletra petita, en fer de tastaolletes
pels escenaris més petits o, fins i tot, fora d’ells, com va ser el cas
de la improvisada actuació dels maresmencs The Free Fall Band, no
anunciats en la programació i que van demostrar ser uns joves i
avantatjats alumnes de les ensenyances de Manel i Herman Dune. Cal
destacar l’actuació de Fiera, una banda paral·lela dels sevillans Pony
Bravo, igual de sorollosos però encara més industrials, mentre que The
Transistor Arkestra van passar del noise-rock més pur a llargs desenvolupaments propis del prog-rock.
I una de les propostes més interessants que es van poder viure a
Vila-seca van ser els Obeses, una banda en aparença histriònica però
capaç de passar del pop èpic a la contundència sonora, amb nivell
incontestable.

En la història d’aquesta edició de la fira també
quedarà la bellesa plàstica i subtil de l’oriental Stephany Pan al
davant de Pills to Purgue Melancholy i la quotidianitat de La Iaia, que
agafen empenta mentre s’espera amb expectació del seu primer disc
després de guanyar el Sona 9.

La jornada d’ahir es va inaugurar
amb una actuació per als més menuts de Guillamino, amb una classe
pràctica d’electrònica bàsica. La pluja, eterna enemiga de la música al
carrer, va ser la gran amenaça de la jornada, amb la gent pendent de les
inclemències meteorològiques i buscant alternatives, com van fer el
grup de folk Riu i el cantautor Albert Freixa, tocant sota una porxada.
La Fira es clourà avui amb un espectacle de Carles Belda i el conjunt
Badabadoc amb l’Aula de Música tradicional.

Als anys 80, dins l’anomenada movida madrilenya va aparèixer un corrent provocatiu anomenant hornadas irritantes
amb grups com ara Glutamato Ye-Ye, Sindicato Malone i Derribos Arias
que unien forces contra grups de pop als quals consideraven bavosos.
Extrapolant-lo en temps i espai, podríem dir que grups com ara Tarántula
i Manos de Topo, cadascun amb les seves característiques, podrien
considerar-se també com els exemples més irritants dins l’escena de
Barcelona. Tarántula juguen al paper de buscabregues, amb una certa
tendència rockera que crida l’atenció enmig de tant pop indie.
Manos de Topo són figues d’un altre paner, la veu de ploramiques de
Miguel Ángel Blanca pot atacar directament el sistema nerviós central o
fascinar. I un cop es supera aquest peatge el grup mostra brillants
retrats de cors trencats a base de mastegots.

Totes dues bandes han unit forces a Momento único, un maxi
compartit amb dues cançons per cap i amb 500 exemplars editats en
vinil. A l’Apolo, Tarántula van mostrar un engreixat directe amb una
formació que ja no disposa de Joe Crepúsculo per als directes, tot i que
al final de la seva actuació va sortir a fer cors. Durant l’actuació de
Manos de Topo, va sorprendre l’àmplia presència femenina entre el
públic (una mitja entrada de la pista) per a un grup que ha estat
titllat de misogin per les seves lletres. Quatre nois que ningú voldria
de companys de pis i una noia (Sara Fontán) al violí que van acabar
convidant els seus companys de cartell en una proposta que hagués
necessitat crear més sinergies per aconseguir crear el moment únic i
memorable que molts esperaven.

Aliens a les tempestes i fugint de les calamarsades, Obrint Pas van
aconseguir que l’Apolo es convertís en una olla a pressió en la
presentació del seu setè disc, Coratge. Un treball en format de
llibre disc més reflexiu i madur però sense deixar d’apuntar amb certesa
i prémer el gatell sense oblidar mai els orígens. D’aquest disc van
sonar fins a set peces noves que automàticament ja s’han integrat en el
repertori dels valencians i que ja eren corejades pel públic, que suava
la cansalada en la pitjor vetllada perquè s’espatllés l’aire condicionat
de la sala. Obrint Pas és d’aquells grups que ha tingut la fortuna de
viure un recanvi generacional en les primeres fileres dels seus
concerts, un nou públic que ha assimilat les obres del passat però que
fan seves des de la primera escolta el nou material que el grup els
ofereix.

Només El país de l’olivera i l’inici de Si tanque els ulls
van servir de respir rítmic en una nit marcada pels sons més
revolucionaris. Amb els anys Obrint Pas s’han convertit en una
maquinària ferma, sense fissures i amb les idees clares. Un grup que no
va dubtar a dedicar No tingues por a Patricia Heras i a enaltir
el coratge del títol del disc amb cants d’esperança però també de
lluita. Obrint Pas va disposar per a l’ocasió de les col·laboracions de
Xabi Arakama tocant la trikitixa, la guitarra acústica de Borja
Penalba i els components d’Orxata Sound System, que, a més de fer de
teloners, també els van acompanyar al final amb La manta al coll.

Divendres es va celebrar al Sant Jordi Club el primer gran aplec heavy de
la temporada, una trobada intergeneracional en què es mesclen velles
glòries carregades de ferralla i amb la biografia escrita a la jupa amb
jovenets que s’estrenen en l’art d’aixecar les banyes, llençar-se al mosh desenfrenat i buidar gots de cervesa a una velocitat desmesurada. Els oficiants? Dues glòries de l’època daurada del thrash
metal: Slayer i Megadeth, vells coneguts que s’han guanyat un respecte a prova de bombes i discos de tràmit dins la gira anomenada European Carnage Tour.

Amb
la sobrada professionalitat de Dave Mustaine, Megadeth van obrir foc
amb un so que va anar millorant a mesura que el grup descarregava bombes
de rellotgeria com Hangar 18, À tout le monde, Symphony of Destruction o una Holy Wars amb la qual van tancar un concert curt, però clar, amb ofici, concís i directe.

Però a partir del moment en què Slayer van sortir a l’escenari, només amb la cançó World painter blood,
van demostrar qui manava allà. Un cop de puny donat a la taula amb
contundència, una precisió brutal, directes al moll de l’os, i només amb
un “Bona nit cabrons!” per saludar la penya. Amb el guitarrista Kerry
King convertit ja en una icona del metal, Tom Araya amb la vena del coll
a punt d’esclatar, sense que ningú menystingués la substitució de Jeff
Hanneman per Gary Holt (Exodus) i amb la bateria de Dave Lompardo Lombardo
convertint-se en un desfibril·lador capaç d’aixecar morts amb la
subtilesa d’un martell pneumàtic. Un alliberament catàrtic que va
assolir la seva màxima potència amb himnes com Dead skin mask, Raining Blood o la demolidora Angel of death.

Morfi Grei podia haver-ho fet fàcil muntant una banda de mercenaris i
vivint de les rendes de La Banda Trapera del Río, però ha volgut buscar
una via més arriscada: s’ha envoltat del duet d’electrònica punk
Electroputas —no confondre amb la històrica banda punk de l’Hospitalet— i de la guitarra de Betty Love (alumna avantatjada del
sempre enyorat Tio Modes) per parir un disc fosc i espès com és Cielos movedizos.
I com a bon gat vell ha sabut caure amb les quatre potes i sobreviure
amb la dignitat dels veterans. Un disc amb una temàtica que no deixa a ningú
indiferent amb un retrat cru de destrucció, tortura i, sobretot, mort.
Un tema que Morfi ha viscut de prop a la seva pròpia banda: portava un
penjoll amb cendres del desaparegut bateria Raf Pulido.

Que en un
concert de Morfi Grei hi hagi caos, descoordinació i perill, és gairebé
marca de la casa. Que fallin les màquines, que les guitarres es
desafinin a la primera o que els nervis de l’estrena provoquin errors,
són petites engrunes que se solucionen amb tones de carisma, i d’això en
Morfi en va ben sobrat. Els errors queden minimitzats quan ell es deixa
literalment la pell i converteix el caos en un exercici de provocació i
perill d’essència punk on l’única sortida és tirar endavant
sense por al ridícul, arrasant-ho tot. I tot amanit amb un repertori
basat en les cançons noves, àcides, corrosives i amb un cert toc gòtic i
glam com a Rebelde light, la cruesa d’Amor sucio o una estremidora lectura del Te recuerdo Amanda de Víctor Jara. I per al final va deixar un record a la seva carrera en solitari dels anys 80 amb La losa i les píndoles traperes No dais la cara, Curriqui de barrio i l’emblemàtica Ciutat podrida.

Durant les festes de la Mercè de l’any 2008, poc abans del concert
que oferien Antònia Font i Primal Scream al carrer Rosselló, als
jardinets de Gràcia hi tocava un grup petit, gairebé desconegut, que
acabava de quedar segon classificat al concurs de maquetes Sona 9. En
aquella època pre-Facebook, el boca-orella encara funcionava, i
una colla de gent encuriosida escoltava aquell grup que explicava
històries sobre la dependenta de la botiga de mobles de la cantonada. La
resta… és història: Manel han acabat obtenint una repercussió
mediàtica i social com no es recorda en la música catalana partint d’una
base ben simple: quatre nois de carrer que, si destaquen per alguna
cosa, és per la seva normalitat.

Després d’un any de calma
absoluta, el nom de Manel torna a estar en boca de tothom. Avui, quan
s’alliberi la descàrrega de l’Itunes que molts han reservat des de fa
mig mes (capdavanter en vendes d’aquesta plataforma a tot l’Estat) o la
gent trepitgi ansiosa una botiga de discos, tots ens trobarem amb una
grata sorpresa o, si més no, un gran alleugeriment: Manel continuen sent
Manel. 10 milles per veure una bona armadura no defraudarà als que van caure rendits fa una mica més de dos anys amb Els millors professors europeus,
i fins i tot arrossegarà a la causa més d’un murri que, encara ara,
lluita contra corrent fent tot el possible per negar les evidències
d’aquest gran fenomen. Les comparacions entre els dos treballs, és clar,
seran inevitables, però no hi ha cap mena de dubte que les noves
cançons es complementaran ben aviat i de forma natural amb Pla quinquennal, Dona estrangera i Corrandes de la parella estable. El públic se les anirà fent seves i acabarà perllongant el caràcter altament popular de la
música de Manel.

Els primers acords de Benvolgut
faran esbossar a l’oient el somriure del qui es retroba amb un vell
amic amb la premonició d’una llarga vetllada plena de records. 10 milles per veure
una bona armadura no incideix en moments costumistes ni en cançons acudit que remeten a La Trinca, però el missatge antimilitarista de La cançó del soldadet i El Miquel i l’Olga tornen sí que ens transmeten el caire folk senzill i humà d’Ara Va de Bo. En aquesta armadura hi ha també la màgia immensa d’Aniversari, els records d’infantesa de Boomerang i l’èpica de Criticarem les noves modes de pentinats o Deixa-la, Toni, Deixa-la, una havanera aventurera que comença a l’Escala i navega fins a Nova Orleans. Amb El gran salt recordarem
que amb Manel funcionen les coses petites, i que si ens han seduït és
per la simplicitat del banjo, el bon joc de veus, la bateria i el teclat
evocador de cançons com aquesta. Cançons que ens recorden que Manel
continuen sent quatre nois de carrer que fan cançons. Ni més ni menys.