El Coliseum tremola
Crònica publicada a El Punt Avui el dia 5 de maig de 2012 (versió completa)
El Coliseum tremola
Xavier Mercadé
Manolo García és com aquell vell amic de conversa agradable i nits eternes, una vella amistat gairebé oblidada però que torna a florir a cada trobada. Amb el cartell d’entrades esgotades per totes les funcions, Manolo García va actuar ahir amb un èxit indiscutible i tornarà a repetir avui i els propers dies 10, 11 i 22 d’aquest mes en el Teatre Coliseum i, posant la cirereta al pastís, el proper 25 al Palau de la Música Catalana.
En la primera mitja hora del concert es va mostrar totalment convincent reactivant els records dels espectadors més veterans al treure la pols del bagul de la memòria Disneylandia de Los Burros i Aviones Plateados, Los Ángeles no tienen hélices y A veces se enciende recuperades del llegat d’EUDLF: “les cançons antigues no només porten enyorança sino també records”, va declarar davant d’un públic que ja volia abandonar de bon principi les butaques per posar-se d’enpeus. Un cop saciada la fam dels més mitòmans, Garcia va anar repassant les cançons de la seva carrera en solitari amb una especial incidència en les peces del seu darrer disc, Los días inciertos, que va interpretar gairebé sencer. Amb un escenari decorat amb gàbies, penjolls, cortines i teles decorades al gust de l’artista, Manolo va reclamar “més justícia social” abans d’interpretar Para que no se duerman mis sentidos i per Todos amamos desesperadamente, Compasión y silencio o Somos levedad va comptar amb la col·laboració de la ballarina Marta Fernández. A Nunca el tiempo es perdido va fer la primera capbussada a cantar entre el públic de platea mentre que a Un giro teatral es va desfogar amb la situació de la ciutat: “Barcelona es una ciutat bonica, alegre i magnífica quan diu prou a pagar peatges o s’oposa al maltractament als dèbils, però també es estranya quan es veuen franctiradors als terrats per defensar els interessos d’uns banquers.” Segur de si mateix, suant la cansalada i amb una nombrosa banda força compacta va acabar de convèncer fins i tot als més escèptics amb una èpica part final on no hi van faltar clàssics seus com Sobre el oscuro abismo que te meces, Zapatero o Pájaros de barro, tornant de nou al llegat d’El Último de la Fila amb una lectura d’Insurrección (en la versió que va fer Miguel Ríos) que va fer tremolar els ciments de l’antic teatre de la Gran Via o la clàssica ranxera amb que va tancar dues hores i mitja de concert.
Manolo García
Teatre Coliseum (Barcelona)
4 de maig
Tweet
//
