una entre tants

He de confessar que vaig tenir el bol de confitura que m’havia portat l’Hermínia intacte damunt del marbre de la cuina durant setmanes. No em vaig atrevir mai a tastar-lo… digueu-me paranoica. Al final vaig decidir llençar la confitura i netejar el bol, conscient que tard o d’hora hauria de picar a la porta del davant per tornar-lo.I pensar que si m’hagués quedat el bol ara no tindria aquella imatge clavada a la retina…

El terapeuta diu que he de processar-ho fins que ho assimili, perquè aquella imatge no me la podré treure del cap, de manera que he d’aprendre a conviure-hi. Dit així sembla molt fàcil, però després sóc jo sola que em topo amb la realitat, amb les pròpies limitacions, amb les meves pors.

De moment, el Vladi s’ha instal·lat a casa mons pares, perquè després d’allò no podia ni veure’l de lluny sense que em vinguessin basques.

Ja ho sé, ja ho sé, que què carai em va passar. Un moment, he d’entrar-hi al meu ritme. Ho diu el psicòleg.
……

Era un dissabte a migdia, deu fer un parell o tres de setmanes. Rentava els plats, vaig veure el bol de la senyora Hermínia i vaig pensar, Vinga, Bel, vés i torna-li, que és molt lleig que encara no ho hagis fet. Vaig trucar dos cops al timbre, però no m’obria. En sentir uns sorolls, vaig atansar l’orella a la porta i aleshores em vaig adonar que no era ben tancada. Vaig dubtar de si obrir-la i cridar la senyora Hermínia o bé acabar-la de tancar i fotre el camp. Finalment, la vaig empènyer i vaig entrar. Hola? Pel soroll, em va semblar que feinejava per la cuina. No em devia sentir.
…..

Tinc una mena de buit temporal. No sé quanta estona vaig ser allà plantada ni com vaig tornar cap a casa. Tinc una imatge, i és tot el que recordo. Una seqüència que se m’apareix constantment en càmera lenta. I després, un núvol, una veu cridant-me des de molt lluny, un despertar perdut, al costat de la tassa del vàter.
….

Recordo que primer vaig veure el Vladi. Em vaig estranyar i també em vaig enfadar amb ella, perquè havia donat de menjar al gat, que jo tenia a dieta. Tot just quan anava a cridar la senyora Hermínia, em vaig adonar de la realitat que tenia davant meu.

El cos de la dona era estès al terra de la cuina. Panxa amunt. Les mateixes sabatilles de feltre, el pijama de sempre i aquella bata marró. Estava bruta i feia pudor. Tenia la boca oberta, la cara mig desfigurada i estava coberta de cucs. Els cucs li sortien de la boca!

El Vladi, el meu mixo, jeia al seu costat, amb les potes empastifades, i endrapava aquells llambrics pudents i fastigosos mentre emetia roncs de satisfacció.
…

Després, res. Un buit, i un despertar lent amb gust de vòmits al lavabo de casa meva.
..

Al replà de l’escala hi ha una rascada a la paret de quan el senyor Joan va arrambar-hi la cadira. I una taca seca al terra, d’un cuc trepitjat, de quan els de la funerària van treure la senyora Hermínia de casa.

I al portal, un cartell que diu Es lloga pis.
.

Al replà de l’escala:
U.
Dos.
Tres.
Quatre.
Cinc.