Club 7 Cinema

El que ha passat amb Nuovomondo, d’Emanuele Crialese, és per pensar-hi. Se’n tenia bones referències, de Venècia de l’any passat, però no ha arribat a les pantalles de Catalunya -si més no- fins al juny. I quan s’ha estrenat, bona part dels s’omplen (i ens emplenem) la boca en defensa del cinema europeu… ni n’han (ni n’hem) parlat. Segurament, tots i cadascun dels que ens dediquem a escriure de cinema tenim una raó o altra: mala data d’estrena, coincidència amb algun viatge, poques possibilitats d’anar-la a veure… Vés a saber: el cas és que, des del punt de vista crític, es pot dir que gairebé se l’ha menystinguda, obviada.

Tanmateix, en la seva crònica anual del certamen venecià, Arnau Olivar (Serra d’Or, gener 2007) ha reivindicat Nuovomondo, fins al punt de considerar-la mereixedora d’un guardó més important i avinent que el Lleó a la "revelació": el Jurat -diu Olivar-, barallat i dividit, sota la presidència de Catherine Déneuve, no l’ha considerat degudament (..) i s’ha tornat a equivocar, en premiar-la amb un Lleó a la "revelació", ja que Nuovomondo és el quart film de Crialese(..).

Anant a "Vull llegir la resta de l’article", trobareu el resum de l’anàlisi que Olivar fa de la pel·lícula, així com de la crítica que en signa Nando Salvà (Èxit, suplement d’ El Periódico).

Foto: Nuovomondo

Nuovomondo -diu Arnau Olivar (Serra d’Or, gener de 2007)- tracta de l’emigració siciliana vers els Estats units, a principi del segle XX, no com una reevocació històrica, sinó metafòricament, estructurant-la en tres blocs: Sicília, el viatge i l’arribada al Nou Món. Al llarg de l’article, Olivar assenyala molt significativament aquestes tres parts. Sicília -remarca- és l’ancestral, la terra sacra mig pagana on l’home cerca la protecció a través del ritu i la superstició, vivint amb la fam i la incultura. Pel que fa al viatge, es fa ressó d’unes declaracions en què el director, Emanuele Crialese, afirma que el viatge simbolitza el pas de l’home antic a l’home modern. De fet, una bona part de l’escrit se centra en aquest viatge, del qual remarca que comença amb un trencament simbòlic (..) la ruptura d’un poble en dues parts que es van separant (..) i que el viatge, que inclou una tempestat, serveix per a transformar en un cos dramàtic aquella gent que ja està unida per un destí. Quant a l’arribada al Nou Món, Olivar fa notar que reafirma el caràcter col·lectiu del film, ja que allí és on es concerten matrimonis i aliances i la humiliació és suportada amb dignitat (..) Els que no poden resistir -el que els fan passar- retornen al país d’origen, però la gran majoria entra al Nou món amb la força de voluntat i l’esperit decidit. Des del punt de vista formal, subratlla el gran sentit plàstic amb què es mostra la ruptura, al començament del viatge, entre els que se’n van i els que es queden; així com la forma coral i l’estil èpic que impera en les seqüències del trajecte,  i també el que considera un element configurador: l’alè creador, present amb força creixent (..) un element intangible que es fa visible mitjançant la fotografia i la banda sonora (diàlegs, sorolls). I ho rebla, evocant les imatges d’un bany en un mar de llet i de mel que tanquen simbòlicament el film.

La lectura sencera de la crònica d’Arnau Olivar sobre la Mostra de Venècia 2006, podem llegir-la al número 565 de Serra d’ Or (gener de 2007).

Nando Salvà (número 37 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 14 al 20 de juny de 2007) considera Nuovomondo una faula sobre les idiosincràsies de la naturalesa humana (..) que queda matisada -diu- amb un missatge polític tan subtil com poderós, perquè, per Salvà, situar una pel·lícula a l’ illa d’Ellis de fa un segle és parlar d’avui en dia. Esmenta el talent pictorista d’Emanuele Crialese per dissenyar seqüències plenes de poesia surrealista, i per posar el focus en la intimitat d’uns personatges (..), deixant que els marges de la seva mirada capturin l’èpica del context, que -segons ell- és la unió de dos mons diferents, però de similar estretor de mires. Salvà parla de simetria imperfecta entre, d’una banda,  les estranyes i líriques fantasies que l’esperança i la ignorància formen en la ment de l’emigrant, i, per altre cantó, els metges i investigadors de l’ illa d’ Ellis, que veu igualment confosos. I, tornant a l’aspecte formal, qualifica de gloriós el treball fotogràfic d’ Agnès Godard, que el du a qualificar la visió del film com a experiència visual, que també ho esdevé sonora -per la presència de Nina Simone- . I encara, en destaca la utilització de la petita i la gran escala, fins i tot arquitectònica.

La crítica sencera de Nando Salvà, podem llegir-la al número 37 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 14 al 20 de juny de 2007. I, a la mateixa publicació, Desirée De Fez traça el perfil de la protagonista de Nuovomondo, Charlotte Gainsbourg.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!