Club 7 Cinema

Previsible, tramposa i molt més superficial del que pretén, l’última pel·lícula de Giordana és un bon exemple del que no ha de ser el cinema polític o social, conclou Eulàlia Iglesias, a la seva crítica de Quando sei nato non puoi più nasconderti, publicada a Benzina (núm. 18, agost de 2007). L’article, Iglesias el comença situant-nos en el -galdós- moment que passa el cinema italià, on -diu- no queden més que racons marginals per a algunes figures veteranes (Bellocchio, Moretti, Amelio…) o puntuals directors personals com Paolo Sorrentino o Emmanuelle Crialese… Tot seguit, se centra en Marco Tulio Giordana, de qui repassa detalladament i jo diria positivament la trajectòria  –una interessant mixtura entre la funcionalitat televisiva i l’ambició cinematogràfica (..) un cinema italià de qualitat i (..) comercial-. Considerant La meglio gioventù (2003) com la gran obra del cineasta, reconeix la curiositat que hi hagué per veure el seu següent film, Quando sei nato non puoi più nasconderti (2006), remarcant que, a més, aquest cop Giordana no s’enfrontava al passat del seu país sinó al seu present però amb la mateixa inquietud per les qüestions socials que marquen una època. I, sense embuts, Iglesias afirma: d’aquí la decepció. Retreu Giordana opti per la proposta més simplista per atiar la mala consciència i en rebla l’opinió negativa amb la conclusió que he reproduït al començament.

La lectura d’aquesta documentada crítica d’ Eulàlia Iglesias, a la pàgina 31 del número 18 de Benzina (agost de 2007).

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: Quando sei nato non puoi più nasconderti

Quim Casas, a  l’ Estiu d’ El Periódico (17 d’agost de 2007) no es pot pas dir que hi hagi escrit una crítica. Més aviat quatre notes disperses, com si el poc espai de què ha disposat li impedís fer res més que quatre gargots. Comença també recordant La meglio gioventù, que qualifica com una de les poques experiències gratificants que ha deparat el cine italià en aquests últims anys, i assenyala el fet que, a Quando sei nato non puoi più nasconderti, Giordana assumeix en la seva nova proposta de ficció cinematogràfica un temps i un espai encara més reduït. Casas no s’està de considerar-lo un llargmetratge serè i emotiu, del qual destaca especialment un moment clau (quan la mare de Sandro li diu al seu marit que el fill, tan petit encara, ja ha après a tirar endavant tot sol, sense la seva ajuda), ja que s’hi fan presents la por i l’esperança de tot pare (..) el ritual inflexible del temps.

L’article de Quim Casas, a  l’ Estiu d’ El Periódico, podem llegir-lo, clicant aquí:  El trànsit cap a una serena maduresa. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!