Club 7 Cinema

Seguint amb la tasca de repescar reculls de crítiques que m’havien quedat per fer, ara és el torn de Tideland, de Terry Gilliam: allò que en podríem dir un fracàs anunciat! Parem atenció. A Sant Sebastià 2005 ja la va presentar i Imma Merino (enviada especial del diari El Punt) titulava la crònica d’aquell 22 de setembre, molt significativament així: Terry Gilliam du una poca-soltada al festival de cinema de Sant Sebastià. Una poca-soltada -hi afegia Merino-  venuda com a expressió de la seva imaginació desbordada. I s’explicava: Tideland (..) fa visible el món imaginari d’una nena que, després de morir el seu pare (..) com a conseqüència de l’heroïna, viu en una casa de camp atrotinada. Aquest món imaginari, però, és un caprici de Gilliam sense gràcia i inspiració. No hi ha poesia ni por infantil. Hi ha la barra del seu director. D’això se’n diu descarregar l’artilleria! Després, Gilliam va tornar a provar sort… a Sitges!. Com explicava Joan Moret a la crònica del Festival de l’any passat (revista Som-hi!): Terry Gilliam va aprofitar per presentar ( a la secció "Europa Imaginària") Tideland, la controvertida -i estrambòtica- pel·lícula que va ser molt mal rebuda a Sant Sebastià i que a Sitges va gaudir d?una segona oportunitat. Ni un sol molt més li va merèixer la pel·lícula, que tanmateix i encara amb molta consideració, titlla d’ estrambòtica.

Què més se n’ha publicat? Anem a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: Tideland

Ran de l’estrena de Tideland a Catalunya, en un article publicat també al diari El Punt, que no signa ningú (o més ben dit, la redacció l’assumeix, a partir de l’acte de presentació del film a la capital d’ Espanya), s’hi fan afirmacions com ara Terry Gilliam ofereix una «visió fresca» del món mitjançant els ulls d’una nena de 9 anys en la pel·lícula Tideland (..) Gilliam admet que Tideland és una de les seves pel·lícules més personals i minoritàries, en la qual plasma en clau de meravella la seva visió del món infantil (..) un any i nou mesos després de ser rebuda en el Festival de Cinema de Sant Sebastià amb desercions dels periodistes i de recollir en el mateix certamen, malgrat això, el premi Fipresci que atorga la crítica internacional. «Hi ha molta gent estúpida en el món i aquesta pel·lícula no és per a ells», va tornar a dir el seu director, Terry Gilliam, en la presentació d’ahir. Home, jo que me’ls conec, sé que Imma Merino i Joan Moret defensen ben sovint el que alguns anomenen "cinema per a minories"; de manera que deuen ser unes altres les "minories" de què parla el senyor Gilliam (potser ell, el qui veu cada dia al mirall quan s’hi mira i quatre "fans"). En qualsevol cas, aquests bons amics, d’estúpids, senyor Gilliam, no en tenen res (o sigui que potser que se ho faci mirar!).

La lectura de la crònica d’ Imma Merino, clicant aquí: Tideland · Merino · El Punt.

La lectura de l’article d’ El Punt sobre la presentació del film al país veí, clicant aquí: Tideland · El Punt.

Nando Salvà (Èxit núm. 36, suplement d’ El Periódico, setmana del 7 al 13 de juny de 2007) deixa ben clar que és, en la classificació de Gilliam, un "no estúpid", i en el meu llenguatge, que és "un fan". Vegem-ne el perquè. Salvà comença especulant justificativament que, a Tideland, hi pot haver alguna cosa de reacció a l’execrable experiència anterior que el cineasta tingué amb els germans Weinstein, en la producció d’ El secret dels germans Grimm; de manera que -segons ell- Gilliam va voler convertir l’experiència cinematogràfica en una cosa obertament desagradable i afegeix -atenció a la complicitat "elistista" del crític amb el director- que ho va voler fer mitjançant una pel·lícula obertament hostil al públic massiu -ai, las!-, que replanteja i posa en qüestió els mons de fantasia que han format una part tan important del seu cinema. Si quedava cap dubte de la desavinença entre l’opinió d’ Imma Merino i la de Nando Salvà, parem atenció al que diu el crític d’ Èxit sobre la imaginació: A Tideland, la imaginació de Gilliam es mostra més vigorosa del que ho ha estat en molt de temps (..) aquesta pel·lícula és una bella i emotiva dissecció del precari estat mental d’una nena. Admet Salvà que s’hi abusa dels efectes visuals, però ho justifica, també: l’excés visual -diu- és essencial tant per al significat de la pel·lícula com per la seva efectivitat. Ja us ho dic: un "fan"! El mal gust? Cap problema, més ben dit, perfecte: aquesta història transcorre en un univers pervers, i d’aquí el mal gust d’algunes de les imatges. Al final de l’article, conclou que a la seva manera, és una pel·lícula plena d’esperança.

La crítica sencera de Nando Salvà, podem llegir-la a la pàgina 20 del número 36 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 7 al 13 de juny de 2007.

Quim Casas, a la mateixa pàgina 20 del número 36 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico, setmana del 7 al 13 de juny de 2007), signa un article sobre Terry Gilliam, en què ressegueix la trajectòria d’aquest cineasta, de qui diu que entossudit a no deixar-se tallar les ales pels executius de Hollywood (..) aquest exmembre del Monty Phyton arrossega una carrera plena d’alts i baixos, marcada per la rebel·lia, la fantasia i la mala sort. Parla del que li passà en el rodatge d’ El Quixot; del seu desafiament permanent, que les hi va fer passar magres amb els productors de Brazil; els moments d’èxit, com els que visqué amb Els herois del temps (1981); les utopies fílmiques en què s’ha embarcat –Les aventures del baró Munchausen (1989), El rei pescador (1991), Dotze monos (1995), Por i fàstic a Las Vegas (1998)-. I acaba, situant-nos al 2005, quan Gilliam es va desdoblar en Jeckyll i Hyde per dirigir una gran producció, El secret dels germans Grimm, i (..) Tideland, que Quim Casas, equànim, qualifica de particular immersió en el cinema brut i independent (..) que és avui dia el seu terreny natural.

L’article de Quim Casas podem llegir-lo íntegrament a la pàgina 20 del número 36 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico, setmana del 7 al 13 de juny de 2007.

Xavi Serra ( núm. 16 de Benzina, juny de 2007) va entrevistar Terry Gilliam, quan va ser a Sitges 2006. D’antuvi, sembla que Serra defensi la pel·lícula, que descriu com un conte de fades per a adults molt ‘sui generis’ (..) que ens retroba amb un creador lliure i intrèpid en la seva vessant més pertorbadora, a mig camí entre el realisme brut i ‘Alícia al páis de les meravelles’. Tanmateix, l’entrevista es converteix en un interessant  diàleg sobre el contingut -personal, moral, ideològic, estètic…- de Tideland, sobre diversos aspectes de la carrera de Gilliam…I sí, finalment, van a parar a la rebuda que ha tingut aquest film: Era evident que el públic americà s’hi giraria en contra, perquè és un públic molt conservador i reaccionari. però allò sorprenent, al menys per a mi, és que al Regne Unit, a França i a altres paÍsos europeus la reacció hagi estat la mateixa. Els crítics en general odien la pel·lícula. A Anglaterra hem aconseguit tres crítiques positives i la resta són merda (…) El conservadorisme nord-americà és una malaltia que s’estén per tot arreu, però no ho hem de permetre (..). Potser el problema no és exactament la metàstasi del conservadurisme ianqui, sinó que la pel·lícula és el que és i la crítica, lliure i ideològicament diversa, ha fet bé la seva feina, encara que el que diuen no li agradi gens a Gilliam. Molt eloqüent a favor del "progressisme" de Gilliam resulta quan diu que, a Anglaterra ha rebut dos tipus de crítiques: les positives i les altres, que són merda. Xavi Serra esquiva els qualificatius i intenta que el diàleg permeti analitzar els continguts fílmics que poden haver-ne generat el rebuig. I en acabat, quan Gilliam li pregunta a ell, a Serra, si li ha agradat la pel·lícula, té la honradesa de confessar-li que no gaire, tot i que de seguida hi afegeix: però vaig recomanar a tothom que la veiés. Allò a Gilliam, li va semblar un començament.

L’article de Xavi Serra el podem llegir a les pagines 16-19 del número 16 de Benzina (juny de 2007).

Joan Pons ( núm. 17 de Benzina, juliol de 2007) fa evident que Tideland l’ha complagut i, sense tanmateix estalviar-li retrets, en veu el got mig ple (o gairebé ple a vessar). El veu com un conte fosc i desagradable que adapta, manipula i trastoca alguns tòpics de les faules infantils. Pensa que potser el rebuig cap a la pel·lícula vingui d’això, del fet que s’hi juga amb les nostres referències dels contes convertint-les en malsons. Però, posat a buscar  altres explicacions a la rebuda negativa del film, Pons considera que també ho pot haver provocat que utilitzi conflictes i arrancades que dramatúrgicament estan robades dels contes i al final són pistes falses o evolucionen cap a terrenys no pautats. Admet que Tideland dóna la sensació de ser una pel·lícula desbocada (..) que, veure-la, és com passar un parell d’hores dins del cap d’un creador embogit i malalt (..) i no és una experiència agradable -confirma-. No ho comenta, però, en termes negatius, sinó més aviat descriptius. I a continuació assenyala que és molt interessant també la manera com s’introdueix el conecpte de cinema fantàstic en aquest film. Explica que la majoria d’elements que proposa el film són reals, però contemplats des de l’anormalitat o des del desig d’evasió de la realitat. Remarca, Joan Pons, que Tideland té molt de Lewis Carroll (..), de la lògica associativa d’imatges de Luís Buñuel (..) i de revisió de l’univers gòtic nord-americà (..). I arriba el paràgraf final, en què li costa molt aguantar la lúcida mesura que ha demostrat en tot el que porta d’article. Reconeixent que el film té irregularitats, assegura que li fa gust comprovar que encara hi ha creadors de risc, com David Lynch o Terry Gilliam, que treballen des de l’altre costat del mirall (..) amb els seus projectes més bojos i personals. Ai! Jo me’n conec alguns que, admirant moltíssim David Lynch, probablement trobaran esgarrada del tot la idea de posar Gilliam al costat de l’autor d’ INLAND EMPIRE. Tanmateix, allà on, a la meva manera d’entendre, Joan Pons ha posat els peus a la galleda és quan, mal sigui de passada, esmenta les sensibilitats que Tideland ha ferit i diu: la cartellera ens ha acostumat a plats tebis i ens ha convertit en espectadors amb la pell molt fina. Reduir al que sigui aquells que no pensen el mateix que nosaltres mai no és ni intel·ligent, ni just, ni serveix dialècticament de res. En aquest cas, a més, em temo que és una rellisca (més que una ficada de peus a la galleda, una relliscada, un error d’apreciació).

La lectura de la crítica sencera de Joan Pons, a la pàgina 31 del número 17 de Benzina (juliol de 2007.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!