Club 7 Cinema

Qui primer me’n va avisar fou Judith Vives: ridícula, és ridícula a més no poder… -digué en un comentari a aquest bloc-. Em pensava que discreparíem; però no, gens ni mica: quan l’he vista, Caótica Ana m’ha semblat un manyoc temàtic modernet que no va enlloc i carregat de pretensions, al damunt no aconseguides, per tant, efectivament ridícul. El dia 29 d’agost de 2007, Judith Vives ha penjat al seu bloc Espaiisidor.blogspot la crítica que n’ha publicat a Capgros i que podem llegir íntegrament, clicant aquí: Hipnòtica, ridícula.

En primer lloc, hi reconeix una certa coherència amb la trajectòria de Medem, ja que hi troba  molts punts en comú amb títols anteriors del cineasta: la protagonista femenina, els paisatges onírics, l?erotisme i l?amor com a força motora. De seguida, però, Vives ja qualifica de dispersa la història de Caótica Ana. Considera un pretext la hipnosi que apareix a l’argument i la mateixa estructura fílmica en onze blocs (un compte enrera del 10 al 0...). Un pretext que -com bé remarca- li dóna peu a l’aiguabarreig temàtic, mostra d?aquest tipus de cinema del món globalitzat que vol ser presumptament crític i compromès però que no va més enllà del progressisme d?eslògan. Aquí, totalment d’acord -i em sembla tan escaient dir-ho, com no ho trobo en el famós cas de Babel, de González Iñárritu, reiteradament acusat del mateix, sense ser-ho, al meu entendre-. Del que vol ser l’objectiu de la pel·lícula, que la mataronina descriu com un benintencionat cant a la força creadora de la dona, diu que busca ser sublim, però que cau continuament en el ridícul per culpa, també, de diàlegs força pobres. Tot plegat no treu que es reconegui i, si cal, s’aplaudeixi, el talent visual de Medem(malaguanyat, en aquesta pel·lícula, diria jo). Judith Vives ho accepta i fins destaca que a Caótica Ana desplega algunes seqüències visualment impactants; però no es deixa pas enlluernar i afirma que aquests moments no justifiquen ni salven la pel·lícula. Finalment, paraules d’elogi per Manuela Vellés, la protagonista.

Més opinions sobre la pel·lícula (les de Casas, Losilla i Gorina), clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Foto Manuela Velles, a Caótica Ana, de Julio Medem

De la crítica de Quim Casas publicada a El Periódico el 24 d’agost de 2007, Judith Vives es mostrava  -al comentari esmentat- sorpresa que s’intentés salvar Caótica Ana-. I comparteixo força la impressió, amb ella. És com si a Casas li sabés greu que es tracti d’una obra fallida. I potser ja està bé: segurament a uns quants ens en sap de greu, perquè no agrada veure com s’enfonsa un cineasta capaç de coses millors i molt més reeixides. Caótica Ana, però és el que és dissortadament i em sembla que no cal esmerçar gaire energies a remarcar-ne els aspectes positius, ja que els demèrits ho arresseguen tot plegat pel pedregar. Podem llegir la crítica sencera de Quim Casas clicant aquí Els viatges hipnòtics de Julio Medem.

Hi comença parlant de l’estructura narrativa en 11 blocs, en el que qualifica de viatge hipnòtic en el doble sentit: el que emprèn el personatge principal del film (..) i el que ha de fer l’espectador en relació amb com desfilen les imatges de la pel.lícula. A partir d’aquí, el crític va fent equilibris molt difícils: el cinema de Medem -diu- s’ha tornat una mica més espès i una mica menys màgic, però conserva el poder de la fascinació cinètica. És a dir, una de freda i, de seguida, una altra, de calenta. En comentar la seqüència d’obertura -autèntic pròleg-, afirma que el director manté intacte el seu poder de convicció visual; però a continuació fa notar que a vegades li fallen les històries, o part de les històries. I, així, assenyala que quan Caótica Ana entra en la fase més esotèrica (..) la història ja no flueix tan bé, la màgia queda en part suspesa en el buit. Coincideix amb Judith Vives que la pel·lícula reuneix totes les senyes d’identitat del cineasta; per bé que Casas n’assenyala especialment l’ús de noms capicua, afegint-hi que fins i tot pot ser que el film també sigui un relat en capicua, un cercle que no es tancarà mai malgrat que hi hagi un desenllaç. Admet que no és La ardilla roja, ni Tierra; però tan sols perquè és diferent, ja que alhora la troba pròxima a aquests films, i en subratlla fins a l’èmfasi algunes imatges hipnòtiques i moments poderosos. Definitivament, la part visual de Medem el fascina prou com per reivindicar Caótica Ana, sense deixar de titllar-la d’espessa i menys màgica.

Que Carlos Losilla (Avui, 25 d’agost de 2007) tituli la crítica "Medem en estat pur" no saps, d’entrada, si agafar-t’ho com una simple descripció objectiva o com un encapçalament enverinat de murrieria. Podem llegir-la-hi, clicant aquí Medem en estat pur.

Després d’exposar la seva visió del cinema de Julio Medem i com s’hi avé Caótica Ana, Losilla focalitza l’atenció en la trama d’aquesta pel·lícula: es tracta -diu- d’una trama amb giravolts ridículs, inversemblants i fins i tot risibles, però és també l’opció de Medem: fer creïble i apassionant el que es presenta simplement com un conte per a adults. Considera tanmateix que són molts els obstacles que ha de salvar l’espectador (..): diàlegs impossibles, metàfores de pa sucat amb oli i una ambició desmesurada per part del cineasta. Opina que no s’aconsegueix ni dissertar en clau mítica sobre l’univers femení, ni radiografiar políticament el present, com pretén Medem; ja que la faula es queda sempre en els seus nivells més elementals i acaba resultant molt poc suggeridora. Definitivament, el títol de la crítica anava carregat d’ironia. Tant és així que, bo i remarcant-ne positivament el vertigen de la narració, no s’està de descriure’l com la despreocupació que mostra Medem a l’hora d’explicar disbarats un rere l’altre. Igualment, diu maliciosament que la pel·lícula pot arribar a ser fins i tot divertida; per bé que de seguida matisa que, si es vol anar més enllà, el riure pot esdevenir irritació cap a una proposta tan pretensiosa com aquesta.

Àlex Gorina, al seu videocomentari a SessióContinua.Com, que podem veure íntegrament clicant aquí Caótica Ana, comença situant-nos en les difícils i humanament corprenedores coordinades personals de Julio Medem, al moment de plantejar-se, fer i estrenar Caótica Ana. Tanmateix no s’està d’assenyalar el munt d’arguments, de filosofies, d’experiments artístics, d’ètnies de la pel·lícula, de manera que hi ha tant de material, que se l’ha menjat -diu-. Considera que tot pot ser molt interessant individualment, però el conjunt no qüalla (..) que es perd una mica en les seves pretensions. Unes pretensions que no dic -matisa- que tinguin la categoria de pretensions orgulloses; probablement molt sinceres (..). I remarca com  era molt important per a ell aquesta pel·lícula, el seu retorn al cinema dramàtic i per tant recuperar la comunicació amb la gent que valorava i apreciava tot el que havia fet (..) Compartint l’opinió de tants cinèfils, Àlex Gorina reconeix que, durant la projecció hi ha moments que cau en una mena de ridícul, que ell compara al de La Font, de Darren Aronofsky. Finalment, el crític de Catalunya Ràdio no pot sinó lamentar aquesta apreciació global del film, tot i el munt de lectures, pel·lícules i referents pictòrics que traspúa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!