Club 7 Cinema

Sinopsi Tres dones d’avui en dia, que viuen a Suïssa. Cadascuna ve d’una part diferent del que fou l’antiga Iugoslàvia. El propi destí, totes tres el traginen sense fer soroll. Ru?a (Mirjana Karanovic) reprimeix les arrels sèrbies, mentre Mila (Ljubica Jovic) es deleix per tornar a Croàcia. Tanmateix, quan Ana (Marija Skaricic), vigorosa i jove, arriba de Sarajevo (Bòsnia) i entra a les seves vides, Ru?a i Mila han d’encarar el passat i fer les paus amb les decisions que van prendre.

Premis Millor pel·lícula, a Locarno 2006; premi FIPRESCI, de la crítica internacional, a Valladolid 2006; Millor pel·lícula i millor actriu, a Sarajevo 2006…

El resum de les crítiques d’ Eulàlia Iglesias (Benzina) i Carlos Losilla (Avui), clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Foto Marija Skaricic, a Fraunlein, d’Andrea Staka.

Eulàlia Iglesias (Benzina núm. 18, agost de 2007) remarca que la directora Andrea Stacka, en el seu primer llargmetratge de ficció, sap parlar de la realitat actual dels Balcans sense mostrar ni una sola imatge d’aquells països. Assenyala el fet que la mateixa cineasta, amb arrels a Croàcia i Bòsnia, hagi nascut a Suïssa, perquè la seva família va haver de marxar de casa seva, i fa notar que les tres protagonistes del film pertanyen a generacions diferents i que són a Zuric per circumstàncies que no tenen res a veure les d’una amb les de les altres. Considera que Fraulein s’avé a l’asèptica categoria de film correcte (..) a favor del qual compta una certa sobrietat i honestedat que li evita caure en dramatismes (..), tot i fer reflotar la tragèdia que alguna de les protagonistes amaga a sota d’una superfície alegre (..), i compta les emocions entortolligades d’aquestes dones que la directora sap transmetre prou bé. En el balanç, però, Iglesias també hi té presents els aspectes negatius: l’ús d’un pantejament narratiu més que mastegat (..) cosa que comporta evolucions dramàtiques massa previsibles, i un efecte ‘boomerang’ de la modèstia de plantejaments, ja que el film es vol intimista però alhora ambiciona retratar com ha afectat la història de l’antiga Iugoslàvia a tres generacions…

La crítica sencera d’Eulàlia Iglesias, "La diàspora balcànica" [article sense enllaç], podem llegir-la a la pàgina 25 del número 18 de Benzina  (agost de 2007).

Carlos Losilla, a l’ Avui del 2 de setembre de 2007, hi ha dit la seva. D’entrada exposa que el melodrama és el llenguatge narratiu per excel·lència de les èpoques conflictives i, després d’esmentar-ne alguns exemples històrics, repassa la sinopsi de Fraunlein, per assenyalar que amb aquest material argumental, evidentment, no es podia fer una crònica realista de la nova Europa, de manera que s’ha optat per narrar-lo com si es tractés d’un fulletó postmodern. Assentada aquesta descripció de la pel·lícula, Losilla reconeix que li genera sentiments ambivalents. Considera que el to melodramàtic funciona amb dignitat i, en aquest punt, destaca el paper de les actrius; però, per altre costat, retreu que la pel·lícula s’hagi fabricat com seguint una plantilla, una barreja de voluntat testimonial i situacions més o menys previsibles.

Podem llegir la crítica de Carlos Losilla, clicant aquí: Cinema de gènere.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!