Club 7 Cinema

Concebudes com part d’una única pel·lícula, Death Proof, de Quentin Tarantino, i Planet Terror, de Robert Rodríguez, les han retocades, inflades i presentades i estrenades separadament a Europa. Com a reivindicació de la unitat primmigènia, he decidit que les crítiques d’una i altra les recolia en aquest únic article.

A Àngel Quintana (El Punt), Planet Terror el du a parlar de "Vicis i virtuds de la sèrie B" i, en canvi, Death Proof, d’ "una emoció primària visceral". A l’ Avui, Carlos Losilla ha titulat "L’art de fotocopiar" la seva crítica del film de Robert Rodríguez, i "Les dones i els cotxes", la crítica del de Tarantino. No us perdéssiu el debat implícit entre Quintana i losilla, a través de les respectives crítiques: nivellàs! Quim Casas, a Benzina de setembre, n’ha unificat les crítiques en un article significativament titulat "Sessió doble escapçada". Nando Salvà (Èxit), de qui tan sols disposo l’escrit sobre Planet Terror, encapçalat descriptivament així: "L’infern convertit en una festa". El resum d’aquestes crítiques -i els respectius enllaços-, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Foto [AURUM] Quentin Tarantino al rodatge de Death Proof.

Àngel Quintana (El Punt, 6 d’agost de 2007) comença la seva crítica de Planet Terror situant-nos i remarcant que amb l’afany per reescriure la història del cinema, reivindicant els subgèneres oblidats per la cultura oficial, Tarantino va decidir reinventar, amb l’aliança de Rodriguez, els ‘exploits’. Abans d’entrar de ple en el film de Rodríguez, ja aclareix que, mentre el treball de Tarantino porta l’estètica de sèrie B cap a les coordenades del cinema d’autor, Planet Terror juga del tot l’estètica ‘Grindhouse’, amb els seus excessos, les seves sortides de to i les seves bromes escatològiques. Accepta la gran inventiva visual de Rodríguez, però considera que no acaba de dominar les cartes que articula en el seu joc i no acaba de controlar tot el seu material. Això, en l’argumentari Quintana és greu, vol dir que està suspenent el cineasta. Tot i així, encara li’n destaca la manera com sap reciclar amb intel·ligència tots els postulats de la sèrie B, sense cap mena de complex. Però inevitablement li retreu la incapacitat (..) per donar una certa dimensió a la faula. En un moment en què Joe Dante i George A. Romero han convertit dues fantasies poblades de zombis en delirants metàfores polítiques, Robert Rodriguez sembla preferir quedar-se amb la simplicitat del joc.

El mateix Àngel Quintana (El Punt, 2 de setembre de 2007) ha signat la crítica de Death Proof. La comença reprenent el discurs sobre la reescriptura de la història del cinema que Tarantino no ha parat de fer, pel·lícula rere pel·lícula, construint una obra darrere la qual hi ha sempre un procés de reivindicació dels gèneres i subgèneres més innobles. Assenyala, en particular, el fet que el protagonista masculí del film sigui Kurt Russell (..) icona del cinema de John Carpenter, un cineasta que ha aconseguit films notables amollant-se a la pràctica de la sèrie B. Atenció, però, que Àngel Quintana hi introdueix una remarca important: Tarantino no es limita (..) al reciclatge, sinó que s’apropia de material forà per acabar dissenyant obres personals i aconseguint moments veritablement esplendorosos. Reconeix que aparentment, Death Proof és una pel·lícula banal (..) una funció amenitzada per unes quantes escenes d’acció ultraviolentes i uns diàlegs llarguíssims en els quals no es parla de res més que de coses insignificants i que més d’un espectador pot sortir del cine amb la sensació que la pel·lícula no dóna per a més. Ara bé, el crític de Torroella ens convida a descobrir-ne les sorpreses: si partim de la idea que les aparences enganyen -diu- i que el cinema de Tarantino és sempre més que un gran foc d’encenalls, ens trobarem amb una sorpresa. I té l’amabilitat d’ajudar-nos a desamagar-les. Tot primer esmenta la que qualifica -i jo hi estic totalment d’acord- com la millor persecució automobilística que ens ha ofert el cinema americà en els darrers anys. I acte seguit destaca el treball de posada en escena carregat d’idees en aquest film  i la clara voluntat de Tarantino d’aconseguir brillar a partir de la radicalitat de plantejaments. D’aquest darrer punt, ja n’hauríem de parlar més i, efectivament, Quintana s’hi entreté. Assegura que els diàlegs són banals (..) perquè no pretenen res més que dir-nos que, a partir dels jocs de paraules, s’ha produït una degradació del llenguatge i que aquest no para d’entrar en contradicció amb el temps de l’acció -no em convenç gaire, francament: em sembla més una hiperinterpretació d’intencions que una anàlisi fílmica-. Opina que Tarantino construeix la seva pel·lícula des d’un sofisticat joc conceptual en el qual les dues parts simètriques no paren de dialogar entre elles -l’hauré de tornar a veure!- i que el cineasta es planteja com renovar el cinema d’acció després de les tempestes tecnològiques dels darrers anys -el verb és renovar? No fóra més avinent "celebrar"? O potser "celebrar", buscant un "reset" del cinema d’acció…-. Abans de concloure que Death Proof és una gran pel·lícula, Quintana dispara una de les seves brillants metralles, de la qual no sóc capaç de resumir res, perquè val el seu pes en or: L’aposta de Tarantino -escriu- és per un cinema artesanal que recuperi l’aspecte més primigeni del cinema, traslladi l’espectador cap a una perduda edat de la innocència i el faci reviure, sense caure en abstraccions nostàlgiques, una forta emoció motivada per la bellesa i coherència del treball dut a terme en la construcció dels plans. A mi, la forta emoció només me l’ha provocada -a part de la lectura de la crítica d’Àngel Quintana, sempre apassionant quan les escriu amb quinqué i a raig-, tan sols me l’ha provocada deia la seqüència de la persecució automobilística i alguns -escassos- moments aïllats de caire cente per cent tarantinià.

Les crítiques d’ Àngel Quintana, publicades al diari El Punt, podem llegir-les íntegrament: la de Planet Terror,  clicant aquí Vicis i virtuts de la sèrie B,  i la de Death Proof,  clicant aquí Una emoció primària i visceral.

Carlos Losilla (Avui, 5 d’agost de 2007), després de comentar la cosa de la pel·lícula primmigènia, escapçada i dividida comercialment en dues, se centra en Planet Terror, de la qual diu que potser és més propera a l’esperit ‘Grindhouse’ que la de Tarantino. En la dèria de fer judicis d’intencions, sembla que a Losilla ja li va bé que Rodríguez no pretengui desenvolupar cap crítica política, ni tampoc proposar-se com el renovador de les regles del gènere, com fa Tarantino a Death Proof. Considera que el cineasta d’origen hispà en fa, de Planet Terror, el mateix que de les seves pel·lícules anteriors: (..) una joguina que fotocopia els seus models -en aquest cas procedents del cine de terror- per tal de deixar-ne en evidència el convencionalisme. Remarca que Planet Terror es mostra conscient de la seva condició de clon, de pura repetició i això ho troba una reflexió sobre la serialitat se’ns revela com una peça difícil de classificar, més a prop de Warhol que de George Romero: un comentari metacinematogràfic molt propi dels nostres temps. Per reblar el clau diu: I, a més a més, divertit i intel·ligent. Deixeu-m’ho acabar amb interrogants: ????… i exclamacions: !!!!

També a l’ Avui (31 d’agost de 2007), Carlos Losilla parla de Death Proof, de la qual diu que no pot ser més tarantiniana. Ara bé, de la xerrameca inacabable, a l’estil de les que obrien Reservoir Dogs o Pulp Fiction, en retreu que no tenen el factor sorpresa d’aquelles dues peces primerenques; de les persecucions automobilístiques, en critica negativament que siguin no menys allargades (..) i filmades amb virtuosisme però també amb una desmesurada passió per la filigrana, i  del trencament de les estructures clàssiques, mitjançant elipsis fulminants i altres manipulacions del temps cinematogràfic, en diu obsessió de Tarantino. De manera que, conclou, la sensació de ‘déjà-vu’ queda per sobre de les possibles virtuts del còctel. Em sorprèn positivament Losilla, oimés perquè gosa discrepar del discurs oficial de la secta cahierista, a la qual pertany. M’agrada notar la crítica lliure i alliberada. No m’avinc gaire al "got mig buit" amb què parla del virtuosisme en el cas de les seqüències de persecució -sobretot la final-; però, en canvi, coincideixo prou amb la resta de consideracions, si més no les que he resumit fins aquí. perquè tot seguit, Losilla agafa la metralladora i dispara. En primer lloc, contra el feminisme de sèrie Z -chapeau, Carlos! "Feminisme de sèrie Z", que bo, el terme!-. En segon lloc, contra la buidor més esgarrifosa (..) que Death Proof amaga darrere d’aquests artificis, dels jocs cinèfils i dels moviments de càmera sempre afectats. I en tercer lloc, contra els que veuen en Tarantino l’Orson Welles de la postmodernitat, amb els quals es mostra molt més comprensiu  que amb Tarantino, a qui titlla d’ homenet calculador i pretensiós que ara, amb Death Proof, deixa al descobert fins i tot la fragilitat de les seves fonts.

Les crítiques senceres de Carlos Losilla, a l’ Avui, podem llegir-les:  la de Planet Terror clicant aquí L’art de fotocopiar, i la de Death Proof, clicant aquí Les dones i els cotxes

Quim Casas (Benzina, núm. 19, setembre de 2007) remarca que, en el projecte Grindhouse (..) no es tracta de partir d’un material preexistent per a reelaborar-lo (..) com va ha fet anteriorment (..) amb la ‘blackexploitation’ (Jackie Brown) i el cinema d’arts marcials (Kill Bill); sinó que Tarantino i Rodríguez hi perfilen una estètica determinada (..) un homenatge a una manera de veure cinema; a un ritual, en definitiva, del qual s’han alimentat tantes ‘cult movies’ de les tres darreres dècades (..). Casas ens fa notar que la manipulació directa sobre la imatge (..) ens remet a vells experiments (..) en un intent de submergir l’espectador en un temps cinematogràfic que ja no és el seu. Assenyala el fet que Tarantino i Rodríguez actuen des de fora i des de dins de la mateixa pel·lícula; és a dir, amb la manipulació exterior de la imatge i amb la concepció interior de cada enquadrament (..). Igualment, el crític barceloní esmenta (i en algun cas comenta breument)  els anuncis publicitaris com els d’abans i els quatre tràilers que originàriament conformaven Grindhouse, amb Planet Terror i Death Proof i que ens hem perdut, per la manera com s’ha distribuït a Europa. Abans d’entrar en cadascuna de les parts, Casas no s’està de titllar Grindhouse com a gamberrada postmoderna, que el Festival de Canes gosà canonitzar i, per cert, els retreu que tan sols passessin el film de Tarantino (..) deixant injustament en l’anonimat la part de Rodríguez, de la qual afirma que és molt més creïble des de la perspectiva (..) del projecte Grindhouse. Tot seguit, Quim Casas es deixa arrossegar pel festival d’excentricitats i referències cinèfiles de Planet Terror i Death Proof, en un acte de coherència: deixa que la seva crítica s’amari de l’esperit Grindhouse que aquests films celebren. M’agrada veure que s’ho passa bé, encara que jo… no es pot pas dir que hi tingui res a celebrar, amb aquell material!

La crítica sencera de Quim Casas, "Sessió doble escapçada" [article sense enllaç] , podem llegir-la a la pàgina 27 del número 19 de la revista Benzina, setembre de 2007)

Nando Salvà (l’ Estiu d’ El Periódico, 3 d’agost de 2007), parlant de Planet Terror, diu que Robert Rodríguez demostra tenir molt present la primera regla del cine d’acció: si una cosa pot passar ara o més tard, fes que passi ara i pensa’n per després una altra que encara sigui més grossa. Ben clar, el noi; tant, que gairebé ja no caldria llegir-ne ni una ratlla més i, si més no jo, podria ja estalviar-me d’anar a veure la pel·lícula. Oimés si tenim en compte que, segons Salvà, se’ns hi ofereix un mostrari de carn humana destrossada, atomitzada, liquada, esquitxada, cuinada o desconstruïda a trets (..), això sí, amb un perfecte coneixement de les convencions visuals i narratives del cine de zombis (quina sort!…). Per acabar de convèncer-me que no la vagi a veure (si és que en quedava cap oportunitat), el crític assegura que la brillantor que aconsegueix aquí Rodríguez com a mestre pirotècnic serveix per fer callar tots els que alguna vegada hem desitjat que prestés almenys la mateixa atenció als seus guions que a les seves coreografies. Francament, no sé si vol provocar, Salvà, o sóc jo, que estic als antípodes d’aquesta mena de cinema, perquè, reblant el clau (roent) hi afegeix: no hi ha gens d’ironia, superioritat o condescendència en la seva mirada, sinó només entusiasme per tota la ridiculesa intrínseca i, principalment, tota l’energia juvenil i insubornable que tancava el cine de Lucio Fulci, de John Carpenter, de George A. Romero. Valga’m Déu!

Podem llegir la crítica sencera de Planet Terror que Nando Salvà ha publicat a l’ Estiu, d’ El Periódico, clicant aquí:  L’infern convertit en una festa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!