Club 7 Cinema

El títol original d’aquesta pel·lícula és en anglès (2 Days in Paris), volgudament i significativament en anglès, malgrat que la directora, Julie Delpy, és francesa i les empreses que l’han produïda són, respectivament,  francesa i alemanya. El cas és que l’argument va d’una fotògraf francesa que viu a Nova York, amb el seu company, Jack, un interiorista. Perquè la seva relació reviscoli, se’n van de viatge a Venècia, però la cosa se’ls torça i fan cap a París, on ella encara té amics, familiars i coneguts. Tanmateix, no es pot pas dir que la decisió els resulti encertada del tot perquè l’escapada acabi sent de bon de veres romàntica. I és que, entre els inoportuns parents de la noia, els borinots dels seus antics xicots i la dèria de Jack de fotografiar el detall més insignificant, la parella no té ni un moment de tranquil·litat…

Amb aquest argument i amb l’opció de mantenir el títol original en anglès, costa no veure-hi una certa ombra de Before Sunset (2005), la pel·lícula de Richard Linklater, en què la mateixa Julie Delpy era una noia parisenca que compartia unes hores fugisseres i de retrobament romàntic amb el nord-americà Ethan Hawke.  No obstant això, 2 Days in Paris no ha tingut tanta sort com aquell film de fa un parell d’anys, que va entusiasmar la crítica. Segurament a causa de les vacances estiuenques de la crítica nostrada, a penes si se n’ha publicat res. Tot i així, comptem amb les de dos noms sempre interessants:  Xavi Serra, a Benzina d’agost de 2007, i Quim Casas, a l’ Estiu d’ El Periódico del 10 d’agost de 2007. Fem-hi un cop d’ull, anant a "Vull llegir la resta de l’article".

Foto: Julie Delpy i Adam Goldberg, a 2 Days in Paris.

Per Quim Casas (a l’ Estiu d’ El Periódico del 10 d’agost de 2007), es nota que Richard Linklater, que va dirigir Julie Delpy a Before Sunset / Before Sunrise, ha exercit una considerable influència en l’actriu parisenca. Comenta que, si bé  Delpy ha treballat amb bons directors, com a actriu, i amb directors amb criteri (Léos Carax, Jim Jarmusch, Lasse Hallström, Alan Rudolph), a l’hora de dirigir, la noia s’ha fixat essencialment en Linklater (i en alguna cosa de la mètrica oral de Woody Allen), sobretot per desenvolupar la idea i la posada en escena d’aquest seu segon llargmetratge. Casas remarca que també es pot veure 2 Days in Paris com un film autobiogràfic, ja que Delpy incorpora el personatge d’una francesa que, com ella mateixa a la vida real, retorna a la seva ciutat natal (..) al seu món, després de tants anys dins del cine (i la música) internacional (..) i tanmateix la seva mirada sembla de vegades la d’una turista (..) perquè no reconeix, en certa mesura,  el lloc on va créixer. Així, Casas considera que estem davant d’una pel·lícula sobre el xoc de cultures, però feta sense fer sang i focalitzada en el treball interpretatiu, una cosa bastant normal quan és un actor qui es posa al darrere de la càmera per primera o segona vegada.

La crítica sencera de Quim Casas sobre 2 Days in Paris, de Julie Delpy, podem llegir-la clicant aquí:. Entre Richard Linklater i Woody Allen.

Xavi Serra (Benzina núm. 18, d’agost de 2007) també comença recordant el díptic de Linklater, emmarcant-lo en la tradició de pel·lícules sobre un personatge americà perdut a una ciutat europea; per bé que, per ell, les similituds entre 2 Days in Paris i els films de Linklater s’acaben en el fet que el personatge d’Adam Goldberg (que defineix com a demòcrata, neuròtic i amb no massa ‘charme’) és tan xerraire com el que interpretava Hawke i que aquesta pel·lícula pateix de la mateixa incontinència verbal d’aquelles. És més, Serra n’assenyala algunes diferències: Delpy -diu- fuig del romanticisme elegant i encantador per fer un àcid retrat d’una parella en crisi (..), i tot que al seu film esclata un conflicte que s’estava covant de feia temps, està més ple de comicitat i diàlegs enginyosos que no d’escenes dramàtiques. També hi identifica la petja "Woody Allen": És precisament aquesta barreja de gèneres -comèdia, drama…- el que fa pensar en Woody Allen, a qui per cert recorda el personatge de Goldberg, per insegur, angoixat (..) i, per si això fos poc, els personatges parlen de política, sexe, relacions…Matisa però, el crític de Benzina, que Delpy no es limita a copiar el de Brooklyn o Linklater, sinó que construeix un edifici personal i amb una certa ambició. Considera que l’actriu i directora fa una feina digna d’elogi en totes les tasques que assumeix, inclosos el muntatge, el guió i fins i tot la música de la pel·lícula.Reconeix, això sí, que li manca un punt d’originalitat i convicció (..) i que la interpretació d’ Adam Goldberg no acaba de funcionar. Tanmateix, conclou que 2 Days in Paris sedueix per la seva agudesa i l’enginy d’alguns diàlegs.

Un error, que no invalida gens el seu discurs crític, ha fet que Xavi Serra hagi près 2 Days in Paris com el primer llargmetratge que dirigeix Julie Delpy i ho ha reflectit en el títol de l’article: "Prometedor debut". És, però, una equivocació que no afecta per res el contingut i el valor de l’escrit, que podem llegir-la a la pàgina 30 del número 18 de Benzina (agost de 2007). [article sense enllaç] 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!