Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: L’ultimàtum de Bourne / The Bourne Ultimatum / El ultimátum de Bourne / La vengeance dans la peau
Pep Prieto (Diari de Girona, 17 d’agost de 2007) no dubta a qualificar d’esplèndida L’ ultimàtum de Bourne. Comença comentant una de les seqüències finals de la pel·lícula: el protagonista -diu- apunta amb una pistola l´home que el va convertir en el que era -un assassí professional- per aclarir (..) si va tenir la llibertat d´escollir, és a dir, si la seva personalitat és imposada o el resultat d´una decisió. Pel crític gironí, el cineasta Paul Greengrass ha convertit no ja aquest film, sinó tota la trilogia dedicada a l´espia amnèsic de Robert Ludlum, (..) en metàfora d´un món que busca definir la seva identitat després del procés de destrucció moral i ideològica que va representar l´11 de setembre del 2001. Tot seguit, assenyala que no és en va que algunes escenes de L’ ultimàtum de Bourne se serveixen de la planificació d´El cas Bourne / The Boune Identity (2002, Doug Liman), per evidenciar la dolorosa presa de consciència del personatge; ja que Greengrass articula L’ ultimàtum de Bourne com un mirall narratiu de la primera entrega, entenent la imatge com un ressort de la memòria. I destaca com aquesta aposta funciona especialment amb el personatge de Marie, que -diu Prieto- com les heroïnes hitchcokianes, s´apodera del relat malgrat la seva absència. A partir d’aquí, detalla la petja del cinema de Hitchcock en cada racó (..) de la pel·lícula i enllesteix la crítica, fent notar que pocs directors actuals s´arrisquen a fer cinema comercial des d´una perspectiva tan compromesa, amb denúncies tan lúcides de les corrupteles del poder i concebent l´acció física i la violència com a part integrada d´una bona història…
La crítica sencera de Pep Prieto, podem llegir-la clicant aquí: Espies amb identitat. I recordem que el mateix Pep Prieto ha dedicat un altre article al personatge, publicat també al Diari de Girona (15 d’agost de 2007), que podem llegir clicant aquí: Bourne
Més crítiques, anant a "Vull llegir la resta de l’article"
Foto: Matt Damon, a L’ ultimàtum de Bourne
Quim Casas (l’ Estiu d’ El Periódico, 14 d’agost de 2007) ha dividit la seva crítica en dues parts jo diria ben clares. De primer, es dedica a posar punts sobre les "i", a desmitificar. Admet que es pot trobar semblances entre les aventures violentes i esquizoides de Jason Bourne (..) i les de la sèrie de James Bond; però fa notar que l’última pel.lícula sobre l’agent 007, Casino Royale, li devia no pas poc, en la seva violència crua i paroxística, a les anteriors pel.lícules sobre Bourne. Considera L’ ultimàtum de Bourne una calculada i molt eficient descàrrega d’adrenalina implacable (..), que no té complexitat en l’entramat argumental (..), servit per un guió reduït a un esquelet dramàtic bastant més simple que en els dos films anteriors (..), que fa passar el protagonista de la intriga per duríssimes proves en una constant i obstinada carrera d’obstacles. A la segona part de la crítica, Quim Casas dedica el poc espai que li queda a cantar les excel·lències de la posada en escena de Paul Greengrass: filma les seqüències d’acció -diu- (..) de la mateixa manera que va filmar en l’espai tancat i inalterable d’un avió el seu excel.lent film United 93. I subratlla que aquesta mena d’escenes ocupen gairebé el vuitanta per cent del metratge. No s’està de comentar, rapidíssimament però embalat, la magnífica seqüència a l’estació londinenca de Waterloo, així com l’angoixant persecució pels carrerons i teulades de Tànger (..): cinema a la vegada dinàmic i opressiu.
La lectura íntegra de l’article de Quim Casas, clicant aquí: Una injecció d?adrenalina pura.
Carlos Losilla (Avui, 18 d’agost de 2007), ja ens ho podíem pensar, posa la seva lent no sé si anamòrfica, en qualsevol cas deformadora, perquè de la pel·lícula no en quedi sinó allò que li va bé al seu discurs artificiós, de prèdica sectària. Fixem-nos-hi. Només en començar ja diu: La incògnita d’aquest tercer lliurament de la saga de Jason Bourne no és si aquest assassí amnèsic aconseguirà o no els seus objectius, sinó què passarà amb la nova estètica que representa. Que bé!? La incògnita que ell es planteja la fa passar com "la" incògnita del film: d’això s’en diu esbiaixar el discurs i… de bell antuvi! Esclar, de seguida ha de córrer a mirar d’explicar-se i, per tant, ens aclareix que ‘estètica’ és la paraula clau d’aquesta trilogia, sobretot a partir que Paul Greengrass es va fer càrrec de la direcció amb la segona part. No us n’havíeu adonat? Tant se val, la clau és l’estètica, no fos que n’hi hagués d’altres, de claus, que llavors la prèdica no li quadraria! Troba que és superficial l’estètica del tractament visual, perquè, per ell, l’estil de Greengrass, de càmera en mà i muntatge nerviós, és d’un realisme impostat. Igualment, considera que també ho és la del discurs de la pel·lícula, que maquilla Bourne com un model metafòric de l’home contemporani, de la identitat i la memòria esvaïdes. L’estratègia destructiva de Losilla no és perversa perquè, com sempre, se li veu el llautó: l’estil de Greengrass, impostat; el seu discurs, un maquillatge! Així, negant les aportacions de l’autor, pot treure la seva espasa de torero cahierista i clavar-la-hi una estocada: el que semblava -diu- una radiografia crítica del nostre temps mitjançant el cinema d’espionatge esdevé finalment la celebració onanista de la superficialitat contemporània. Que li donin les "dos orejas y el rabo"! Llàstima que, conscient que no se n’ha acabat de sortir, brega desesperadament per rematar la "faena", per la qual cosa li retreu els viatges del protagonista, els comentaris polítics cada cop més clars, la complicació de la trama… i ni així, tu! Llavors s’empara amb l’autoritat dels clàssics i dels que París té per clàssics: el cinema d’espies amb coses a dir -de John Huston a la tercera part de Missió impossible (sic)– mai no ha volgut fer-ho amb tanta pesantor, sinó que ha preferit l’al·lusió, la conversa a mitja veu. Greengrass, en canvi, parla a crits de coses més que evidents, sense aprofundir gens ni mica. I ara, envalentonat, torna a provar l’estocada final: I és ben sabut -diu- que la reflexió esdevinguda espectacle de titelles sempre acaba aniquilant-se a si mateixa. És una autèntica llàstima que la vocació doctrinària i la reducció ideològica portin Losilla (i alguns altres col·legues) per aquesta mena de corriols.
La lectura sencera de la crítica, clicant aquí: Una qüestió d’estètica
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vador,
Et felicito per la tasca recopilatòria de les diferents opinions sobre un mateix film: en aquest cas concret, el de Bourne, fa gràcia comprovar que la mirada envers el personatge i les seves pel·lícules tenen un condicionant fins i tot generacional.
Una abraçada,
Pep