Club 7 Cinema

Un article del crític Gian Filippo Belardo, publicat a l’ Osservatore Romano, diari del Vaticà,  ha criticat fortament la pel·lícula  4 mesos, 3 setmanes i dos dies, del romanès Cristian Mungiu, guanyadora de la Palma d’Or de Canes. La titlla de sòrdida i verbosa, d’estar feta per exhibir a la gran pantalla, al cap de gairebé dues hores de monotonia, un fetus, o més aviat un infant de gairebé cinc mesos, llençat pel terra d’una cambra de bany. Ara que la saturació d’escenes de sexe han exhaurit el potencial d’atracció (dels espectadors), un nou cop baix s’ha engaltat a la dignitat de l’espectador, amb aquesta pel·lícula guardonada amb la Palma d’Or: senyal dramàtic d’un retorn a la barbàrie, individual i col·lectiva, de les nostres consciècies (..) A la pel·lícula es parla amb desinvoltura de fetus com si es tractés de coses, d’objectes, i no d’éssers humans, cridats a la vida i després martiritzats, eliminats i llençats a les escombraries… Valga’m Déu, quina miopia, aquest Gian Filippo Belardo! I quina (nova) relliscada integrista, aquests del Vatica!.

No és pas el primer atac de l’extrema dreta, que rep la pel·lícula de Cristian Mungiu. A França, els sectors antiavortistes havien aconseguit que el govern hi apliqués una mesura de censura. Havent guanyat -pareu atenció- el premi de l’Education Nationale, també a Canes, la cinta té el dret que es difongui a les escoles de tota la República Francesa i els antiavortistes havien aconseguit que, excepcionalment en aquest cas, no se li donés difusió. Hi hagué un notable rebombori i el Ministeri rectificà. Ara, però, quan la pel·lícula és a punt d’arribar a les pantalles italianes i franceses, els canons vaticans disparen amb potència opusdeista.

El comentari, anant a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, de Cristian Mungiu

El fil argumental de 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies és el tràfec de dues amigues, a la Romania de Ceaucescu, perquè una pugui avortar, clandestinament, perquè aquesta era una pràctica prohibida pel règim comunista. Però l’avortament no és el tema de la pel·lícula; en tot cas, no ho és més que com a reflex d’una època, d’una situació social i política.

Permeteu que reprodueixi, ara i aquí (en tinta grisa) el comentari que en vaig escriure ran de la projecció al Festival de Canes i que, després, segueixi parlant del que ha publicat el Vaticà:

4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, del romanès Cristian Mungiu ha sorprès positivament al Festival de  Canes, ha rebut el suport gairebé unànime de la crítica i finalment s’ha endut la Palma d’Or, el premi del Jurat FIPRESCI de la crítica internacional, el premi de l’ "education nationale"… Potser massa i tot. Argumentalment, no és més que la història d?un parell d?universitàries embolicades en l?avortament clandestí d?una d?elles, quan aquesta pràctica era totalment prohibida pel règim de Ceaucescu, fins i tot als darrers anys de dictadura en què s?ambienta la pel·lícula. Formalment, tampoc presenta cap novetat. Filmada bàsicament en plans seqüències, amb la càmera en mà que no deixa de petja una de les protagonistes, recorda prou la manera de fer dels germans Dardenne als seus títols guanyadors de Palma d?Or, Rosetta i L?enfant. L?interés de 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies rau en la caracterització psicològica i ètica dels personatges i la seva significació en el complex retrat que Cristian Mungiu fa de la societat romanesa.

La grisor i pobresa d?aquella època final de comunisme són el rerefons, el context de la pel·lícula, que tanmateix ho trascendeix per constatar la pervivència més enllà de contingències polítiques, d?hàbits i costums socials, tarannàs col·lectius i febleses inherents a la condició humana. La noia que serveix de fil conductor, no tan sols ens du per carrers sense asfaltar, degradades barriades obreres, rònegues residències universitàries i modestos habitatges de gent amb carrera professional; sinó que ens porta a conèixer les celebracions religioses que el règim no aconseguí eliminar, el masclisme pregonament arrelat en la societat, el cinisme i la hipocresia que la manca de llibertat cova en la gent, l?egoisme que l’envolta i posa a prova constantment la seva irreductible i discreta generositat. La jove actriu Anamaria Marinca li atorga una combinació subtil de decisió i bondat, amb una expressivitat que passa més pel gest que per la paraula. Guanyadora ja d?un premi BAFTA i igualment protagonista de la nova pel·lícula de Francis Ford Coppola, Youth without Youth, que l?octubre es presentarà al Festival de Roma, Anamaria Marinca, sembla cridada a convertir-se en una de les revelacions de l?any.

El crític Gian Filippo Belardo barreja  malèvolament, arterosament, dues coses ben diferents. És cert, sí, que les protagonistes, si hem de simplificar les coses, "són avortistes" i que, finalment, el fetus foragitat és "allò que s’ha de llençar a les escombraries". Però la pel·lícula no n’és d’avortista, ni d’antiavortista. El seu autor, Cristian Mungiu fa ostensible una indiscutible sensibilitat humana i, per exemple, sense jutjar moralment les noies, atorga una gravetat especial a l’escena del "fetus per terra" i a l’acte d’anar "a llençar-lo". Una gravetat que té a veure amb els clarobscurs de la condició humana de què són portadores les dues protagonistes. Es pot comprendre que a Gian Filippo Belardo no li agradin aquesta "mena de mosses" -per ell farà i valdria la pena que s’ho fes mirar-; però, a la realitat existeixen i n’hi ha hagut; però no ens pot negar el dret a tenir-les de protagonistes de la pel·lícula. Gràcies a que en són, Mungiu ha pogut parlar del que ha parlat i, deixeu-m’ho dir, ha signat una obra que reclama l’aplaudiment dels cristians, pels valors que defensa. Dic dels cristians i podria dir dels catòlics, perfectament. Em temo, però que a l’integrista Gian Filippo Belardo i a la cleda d’impostors que controlen l’opinió vaticana, se’ls en refot la mirada humana i sensible, l’actitud solidària i sacrificada, l’espiritualitat pregona de l’amiga que ajuda la prenyada, més egoista, fràgil, frívola i irresponsable, més materialista. De la dialèctica entre aquests dos personatges i entre elles i el món que els envolta, de la pintura d’aquella societat i fins de la clandestina pervivència de la fe o dels rituals derivats, Gian Filippo Belardo no en parla: se li ben en refot, ell s’ha quedat en les capses i anatemitza la pel·lícula, perquè hi ha gent que hi avorta.

Deixeu-me afegir-hi, tanmateix, una mena de nota a peu de pàgina. La frivolitat o manca de rigor d’alguns mitjans de comunicació van començar a escampar la imprecisió i l’esbiaixament que han posat fàcil la feina de manipulació i falsedat que orquestra l’extrema dreta integrista. No van pas ser els capellans els que van reduir 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies a una simple pel·lícula sobre l’avortament -que ja he dit, que no n’és!-. Jo, que ja hi hauria d’estar avesat, amb els 19 anys que fa que vaig a Canes, no me’n sabia avenir: llegia notícies i resums de premsa… i em semblava que els que ho havien escrit parlaven d’una pel·lícula diferent a la que jo havia vist! Ara, tampoc no ens equivoquéssim, perquè la responsabilitat dels que cobreixen tot sobre-sobre un certamen com aquell no es pot pas comparar amb la que ha de tenir qui genera opinió, amb temps per a elaborar-la, des d’un mitjà de comunicació de la mena de l’ Osservatore Romano, i des de la responsabilitat moral de parlar des del Vaticà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!