Hi ha olles de moltes classes, mides i materials, de fang, d’aram, de coure, de ferro colat … i fins i tot n’hi ha de grills, però no sabíem que durant segles n’hi hagué d’acústiques, olles encastades als murs d’esglésies per a evitar la reverberació de les veus del predicador o dels cants de monjos i fer-los intel·ligibles als oients.
Les paraules foren articulades per a ésser escoltades, el sermó religiós havia d’arribar a l’oïda del seglar com la veu de l’actor al públic del teatre, tal com Vitruvi fa dos mil anys explicà al “De Architectura”, “la veu vindrà de l’escenari com d’un centre i s’estendrà circularment i colpejarà en l’interior dels vasos i es tornarà forta i clara”, els vasos eren els échéa de bronze que l’autor del tractat havia vist a teatres orientals, no pas als de Roma. El so des d’antic ha estat una de les intencions de l’arquitectura i de l’ésser humà. Fer-se escoltar.
Del segle XI ens han arribat testimonis de l’ús d’olles o d’altres atuells de fang a esglésies amb funcionalitat acústica, una tècnica que perdurà fins al XVI i que malgrat eren ben visibles fou oblidada la seva funció i es cregué durant segles que eren matèria de farciment de la construcció, nius per a coloms, nínxols per a llums d’oli, amagatalls de tresors o seguiment d’una tradició secular de què s’ignorava el sentit…
Fa uns pocs anys fou notícia la descoberta a l’ermita de Santa Maria de Sales a Viladecans de dues olles de ceràmica grisa encastades als murs laterals, a la línia de la imposta, de la primitiva nau romànica coberta per la volta de canó. Foren incrustades a l’últim quart del segle XIII, quan a l’esglesiola vivia una petita comunitat de no més de quatre dones, educades, amb béns propis, dones independents, vídues o solteres, no subjectes ni a la jerarquia eclesiàstica ni a vots de cap mena, cuidadores remeieres de malalts, servidores de Déu, com a beguines, com a últimes càtares. Les Deodedicatae, les Deodates, dones que voluntàriament es dediquen a Déu. Foren elles les que tenint cura de la petita església, pintaren o feren pintar escenes sacres als murs i una bella sanefa de gregues brillants color negre i vermell; potser elles eren cantaires i resaven amb cants o potser parlaven de les coses divines o il·lustraven amb paraules les escenes sagrades dels murs a la pagesia de l’entorn que seien a les bancades de fusta o qui sap si elles mateixes no oïen prou bé el sermó del predicador; foren elles les que encastaren als murs dues olles de ceràmica grisa per tal que la paraula fos entesa i el cant clar.
Dues olles, ventrudes, amb la boca de 10 cm. de diàmetre, vulgars com les de qualsevol llar, i malgrat el seu baix preu, no més de 5 diners, una d’elles havia servit abans per a cuinar. Olles de fang, tecnologia acústica humil i funcional. Qui no ha parlat en una botella per a fer ressonar-hi la veu?…
Sense saber ja ho lligà el refrany “pel so l’olla; per la paraula, l’home” i la dona és clar!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!