Quan anava al port les veia volar de lluny. Mai no havia vist una gavina de prop. Passats els anys les veié passejant-se per la sorra de la platja, altives, el blanc argentat resplendent, el bec d’un groc pintat, li semblà un ocell de conte.
És mitja tarda. La gavina senyoreja la ciutat, és ama de terrats, xemeneies, patis d’escola. És l’ocell-tirà, agressiu, ferotge, quan vola els altres s’amaguen atemorits.
Veu la sageta d’argent alada llançant-se contra un colom desprevingut que, capturat, aleteja sense esperança. Amb la presa al bec la gavina aterra al pati desert, la sacseja violentament, la picoteja i devora. Aixeca el vol. En uns instants retorna amb un altre colom capturat, l’arrossega pel pati i torna a repetir el macabre ritual. L’acte final fascina. Un cop devorada la presa, la gavina transporta les restes amb el bec fins a depositar-la al costat de la primera víctima. Carcasses alades com trofeus o com el testimoni d’un ancestral sacrifici oblidat. El gran ocell sembla mirar al seu voltant i aixeca el vol.
L’escena cruel, humana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!