una entre tants

La gent parla d’un tal rellotge biològic que es veu que tots tenim… Jo crec que tinc, més aviat, un despertador biològic. Si no, no entenc com és que amb les adormides que em foto al tren, no m’he despertat mai a Manresa o al Vendrell.

[Continua]
Em deu haver caigut mai el cap damunt de qui s’asseu al meu costat? Dec
dormir amb la boca oberta? La gent se’n deu riure de mi, quan vaig
fotent cops de cap contra la finestra del tren? En aquells moments
estic tan adormida que m’importa ben poc. Després hi penso i m’agafa
una mica de vergonya, però la veritat és que la son pot més que les
bones maneres.

Ara resulta que m’he acostumat a fer la
migdiada (si se’n pot dir així, a aquelles hores!), quan torno de la
feina, a quarts de set de la tarda. Intento aguantar però no puc, les
parpelles cada cop em pesen més! I és clar, a la nit, se’m fan les
dotze que encara estic desvetllada.

A les 6.40 sona el despertador, i com un robot, m’aixeco amb els ulls enteranyinats i actuo mecànicament fins que sóc al tren i torno a dormir: fes un pipí, renta’t la cara, samarreta-texans-mitjons-vambes, esmorza, posa la carmanyola a la bossa, arregla’t una mica els cabells, arracades, jaqueta, posa’t els cascos i “play”. Música fins a l’estació, compra el diari, pica el bitllet, baixa les escales, fulleja el diari, puja al tren, seu… i el final ja l’he explicat al principi.

El cas és que sempre, sempre, sempre, em desperto just a l’estació anterior a la que he de baixar… Curiós, no?