una entre tants

A petició del col·lega Jordi Hill, em disposo a fer una petita crònica del nostre pas pel Senglar Rock. Ara, no és el mateix fer una crònica d’un concert des de baix que des de l’escenari, eh?

Vam arribar tard, com de costum. Les instruccions eren clares: a les
14.00, camerino; a les 15.00, proves de so; a les 16.00, començar el
concert. La conseqüència d’arribar tard va ser quedar-nos sense dinar,
i tocar a les quatre de la tarda amb la panxa buida.

L’escenari estava protegit per arbres, igual que la gespa del nostre
davant. Suposo que això va propiciar que la gent s’acostés i ens
escoltés estirada a l’ombra.

Vam escurçar el repertori, ja que l’actuació havia de durar uns
quaranta minuts. Jordi Hill, em sap greu, però no recordo el repertori
exacte. A més, t’hauria de mentir per qüestions que ara no vénen al cas. Però, vaja,
més o menys devia anar així:

1. Amiga: serveix per treure’ns els nervis. M’agrada començar amb
aquesta perquè normalment surt força rodona i això tranquil·litza.

2. El camí cap a nosaltres: amb aquesta, jo acabo traient-me tots els nervis.

Dalt de l’escenari no acabo de sentir-me gaire a gust. Demano al tècnic que m’apugi el teclat pel monitor, a veure què tal.

3. Ovidi. La cançó que més m’agrada del disc. I crec que és un
sentiment compartit per la majoria del públic. Dels pocs concerts que
portem fets, sento que aquesta és la que més aplaudeixen.

4. Dies i nits d’amor i de guerra. Alguna cagadeta, imagino que la
notem nosaltres i pocs més. M’he perdut a mitja partitura (sí, tu, toco
amb partitures, em costa memoritzar i així vaig més tranquil·la), però
acabo trobant-me a temps per no esgarriar la cançó.

5. Que tremolin les parets. El reggae del disc. En aquesta cançó no hi ha teclat.

El sol comença a insinuar-se entre les fulles dels arbres. Sento
escalforeta al braç dret. D’aquí una estona, les tecles negres del
piano em cremaran els dits, i les partitures, de color blanc, em
reflectiran massa llum i em farà mal la vista. Però ho resisitiré.
Faltaria més.

6. Qui sap. La bossa nova del disc. Si no recordo malament, surt tot
correcte, llevat d’algun oblit fugaç de lletra, però això els passa als
millors!

7. Només sempre. Comença canyera, imagino que sorprèn.

Tot i que no recordo el moment exacte, imagino que a aquesta alçada del
concert el Cesk ja ha fet alguns dels seus petits discursos, tot i que
avui cal anar per feina, que ens cronometren el temps.

8. La princesa de la revolta. La nova versió és genial, de debò. Crec
que s’hauria de gravar. Introducció de guitarres que et transporten a
l’època medieval.

9. Presentació i autodefensa. Sempre m’avanço i faig avançar el Cesk, però surt bé.

10. Avui serem el món. El regal a la CUP, la cançó serveix per
acomiadar-nos, donant les gràcies a tota la gent que s’ha reunit al
nostre davant. Es veu que va ser un dels concerts més concorreguts de
la tarda. Bo!

No sé si pels aplaudiments de la gent o perquè hem anat perfectes de
temps, el coordinador de tot allò (no sé pas quin càrrec tenia,
exactament) ens suggereix de fer alguna altra cançó. Surt el Cesk sol a
tocar Vaixells de llibertat.

Baixo de l’escenari i només veig taquetes blanques. Aquella llum m’ha
cremat els ulls! Estem acalorats. Ens donem pressa per recollir (no
tenim ningú que ens faci la feina bruta!), que els At Versaris han de
començar de seguida.

Alguns del grup es queden tot el dia i fins entrada la matinada al Senglar. Un altre sector agafem els trastos i tornem cap a casa. Ha estat força fugaç, arribar i moldre, que diuen. L’endemà sé que als que s’han quedat els donen de sopar, per compensar el no-dinar.

Arribo a Vilafranca cap a les vuit del vespre. Em trobo amb el Jordi i li demano, si us plau, d’anar a menjar alguna cosa abans de fer res o cauré rodona! Divendres acaba amb una copa de vi rosat a la rambla i música de jazz.

PS: M’agradaria fer la crònica del concert de dissabte al teatre de l’Aurora d’Igualada, i la d’avui al concert de Maceo Parker, però ho deixo per un altre dia. És tard, he de fer la maleta i encara no he sopat.

PS2: A falta d’una foto del Senglar, en poso una de la sessió de fotos del disc.