una entre tants

No som de platja. Això d’estirar-se a prendre el sol i notar com la suor et regalima per la pell mentre et menges la sorra que escampa el vent no està fet per nosaltres. Així que avui – que feia massa bon dia per quedar-se a casa -, hem agafat el tren cap a Sant Vicenç de
Calders i, després d’un arròs negre a la vora del mar, hem passejat per la platja de Coma-ruga fins que ens hem topat amb la Vil·la Casals.

I allà que hem entrat, a l’antiga casa d’estiueig de Pau Casals, convertida ara en un Museu amb vistes al mar. Sabíeu que Casals de petit volia ser organista però no podia perquè els peus no li arribaven als pedals? I que el primer instrument que va tocar va ser la “carabasseta”, una carabassa que el seu pare va convertir en un petit violoncel? I que, de gran, va muntar l’Associació Obrera de Concerts, per apropar la música a la classe treballadora, i que va aconseguir tenir seccions a tot Catalunya? Interessant, oi?

El passeig de retorn ha estat una mica més incòmode, he de comprar-me unes ulleres de sol! I el retorn amb tren, fastigoset, com sempre passa a les estacions de platja: adolescents al tren que parlen cridant i acaben totes les frases amb un “neng”.

PD: Pagaria el que no tinc per treure el cap per la finestra de casa meva i veure-hi el mar. I res més. Vull dir que d’aquest paisatge bucòlic caldria eliminar-ne tots aquests cossos greixosos i llefiscosos que fan pudor a barreja de suor i crema solar. Sorreta, mar i sal. I un violoncel de fons que canti el Bach més desconegut.