Etziba Balutxo...

El dilluns 12 de novembre del 2007, mantinc una reunió de feina amb un alt directiu d’una gran empresa de les Balears quan, de cop, s’obre la porta i entra de quatres una dona endiumenjada i histriònica. Sense saludar i amb evidents signes d’excitació, s’exclama: “Soy feliz! Ya les hemos dado por el culo a Ana Calvo y a Nanda Ramón!”. Encara que semblava que tenia una relació cordial amb el meu interlocutor, fins i tot d’excessiva confiança, sobtava que una dona tan elegant usàs aquell llenguatge, sobretot davant d’una persona com jo a qui no havia vist mai a la vida. Aviat va deixar clar els motius que tenia per romandre tan eufòrica. En nom d’una associació veïnal burgesa i botifarra del centre de Palma, s’havia vestit de “campeadora” (el directiu li va dir irònicament que semblava un “caballero cruzado”) per evitar la demolició del monument de la Feixina. Feia mesos que es movia a les totes per assolir l’objectiu. Les frases que amollava eren totes de menyspreu i de burla a les dues dones a qui, segons bravejava, havia seduït i enganyat. També presumia que els d’ARCA, “comen en la palma de mi mano”, que havia fet creure que l’estaca de la ignomínia era l’única mostra arquitectònica de Mallorca representativa de l’art Bauhause (paradoxalment una escola que va ser clausurada pels nazis), que s’havia embolicat la boca de paraules com reconciliación, perdón, olvido, paz, justicia i, naturalment, el triple lema de la Revolució Francesa, igualtat, fraternitat i llibertat! No s’aturava de riure del seu cinisme amb l’ús dels arguments “copiados a los rojos”. Tot valia per obtenir l’amnistia del monument dedicat “a nuestros mártires, caídos por Dios y por España”. Arrodonia l’arrogància de l’èxit amb un “no hay mejor cuña que la de la propia madera”, afegia que “entre familiares de militares nos entendemos mejor” i, per concloure, sentenciava amb presumpció sexista que “teníamos que ser dos mujeres para convencer y vencer a dos mujeres”.

Els noms de les dues hipotètiques entabanades a qui presumia d’haver sodomitzat, era evident, perquè no deixava de repetir els seus noms fent-ne burla, amb un implícit agraïment de condescendència davant de la seva ingenuïtat, però… qui devia ser la quarta dona? Qui era la seva còmplice, col·laboradora si més no, com a segona de la trinxera contrària a la demolició? No va dir el nom, però sembla que la partenaire errada de comptes és més bona d’identificar que l’angèlica protagonista de la rondalla L’hermosura del món.

Amb arguments manipulats i desatencions clamoroses a les nombroses crides al seny, a principis del 2008 l’Ajuntament de Palma va decidir perpetuar la ignomínia. Ja s’havia viscut un precedent que delatava la tremolor de cames de la pusil·lànime responsable de la gestió del compromís electoral, tant del PSOE com del PSM, de retirar tots els símbols feixistes. Mesos abans ja s’havia viscut l’intent de mantenir el pirulí de la Porta de Santa Catalina, dedicat als Jinetes de Alcalá, quan es va promoure una falsa enquesta per atribuir als residents de la plaça una oposició a l’esbucament que, com es va verificar, no existia. Era un muntatge polític. La premsa va detectar la maniobra i la va posar en evidència, per esbiaixada i manipuladora. Finalment, aquell altre símbol del feixisme va ser retirat com requeria el sentit comú per higiene democràtica; per pura decència humanista! Evidentment, no va passar res!

La decisió sobre la demolició de la Feixina, en canvi, va desatendre de manera obstinada l’informe elaborat per la doctora Catalina Cantarelles (i l’opinió tècnica d’altres reconeguts urbanistes). Lluny de considerar la valoració dels experts, es va optar per profanar la tèbia Llei de Memòria Històrica i s’aprovà una resolució clarament política i sectària. Així va ser com la Feixina va rebre la benedicció oficial de l’Ajuntament amb un acord enramellat de maña y disimulo borbónico. La decisió s’embolicà amb una “contextualizació” que ampliava la presa de pèl a la ciutadania, amb una nova estafa electoral. Es podria dir que, metafòricament, l’Ajuntament de Palma havia tornat erigir el monument feixista.

A les següents eleccions els hipotètics progressistes (PSOE, PSM i EU) varen perdre totes les institucions de les illes Balears: govern, consells insulars i, evidentment, els principals ajuntaments. La desmobilització ciutadana precipità l’abstenció de la gent d’esquerres, decebuda d’incomplir la promesa de no fer l’hospital a Son Espases, de patir la desconnexió de TV3 (no el succedani que es pot veure a tot el món) i, evidentment, de mantenir el monument feixista més gran d’Europa, a banda del mausoleu del Valle de los Caídos.

Deu ser aventurat i temerari creure que la victoriosa, presumptuosa i satisfeta dama d’aquest relat els votàs, agraïda, per haver atès amb tanta devoció la seva creuada. Qui sap! De més verdes (i de més blaves!) n’han madurat!

PREVARICACIÓ?

Quasi quatre anys després de l’acord proteccionista, dia 6 de novembre de 2011, la premsa informava que els tribunals havien donat la raó a l’Associació Memòria de Mallorca, amb una sentència que conclou que l’Ajuntament de Palma va esbiaixar la informació per tal de justificar i defensar el monument de la Feixina de Palma, el pirulí feixista inaugurat per Francisco Franco amb aportacions econòmiques de Hitler i Mussolini. Les persones que signaren la malifeta ja estaven desqualificades doblement, tant com a profanadores d’un compromís polític com des del punt de vista ètic, però ara la Justícia obria una nova oportunitat per a eliminar símbols vergonyants.

Acordar, com va fer l’ajuntament, a instància d’Aina Calvo i de Nanda Ramon, mantenir el nyarro vergonyant de la Feixina no va suposar només un acte d’exhibició del neofranquisme que patim d’ençà de la restauració borbònica de 1975, sinó que tornava a clavar l’estaca de la ignomínia sobre els vençuts. Una vergonya ja no de postguerra, sinó postfranquista. No feta des de l’exaltació del moment postbèl·lic, sinó fredament, a plena consciència de la submissió. El 2008, amb un acord formalment democràtic, l’Ajuntament de Palma posava de nou en valor la victòria dels militars i feixistes revoltats contra la República… 70 anys després! El postfranquisme triomfant… a mans d’hipotètiques persones socialistes.

Ha plogut durant anys. Després d’una legislatura copada pel Partit Popular, amb exhibició del guerracivilisme contra la llengua i els símbols, practicat per José Ramón Bauzá, els partits progressistes, amb la incorporació de Podem, varen recobrar la majoria de les institucions illenques. La reiterada promesa d’aquests partits en eliminar la simbologia feixista, els ha obligat a manifestar-se a favor de la demolició de la Feixina. Amb plena consciència de distanciar-se dels seus predecessors dels mateixos partits, ho han fet de manera pública i clara la presidenta del Govern, Francina Armengol (PSOE), el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat (PSM), i els qui han d’exercir la batlia de Palma, en dos torns, José Hila (PSOE) i Antoni Noguera (PSM). Els opositors, tan hiperactius que semblen subvencionats, no es cansen de moure cel i terra per impedir, de nou, que es compleixi una promesa electoral. Sigui com sigui, més prest o més tard, l’estaca tombarà i, com afirma la cançó, ens podrem alliberar!

NOTA COMPLEMENTÀRIA

Com que en aquest article han aparegut alguns dels Dramatis Personae d’aquesta història de pors i de covardies, entenc imprescindible completar-ne la lectura amb un article farcit de lúcida ironia de Llorenç Capellà. Tot i que es va publicar dia 10 de febrer de 2010 al Diari de Balears, comprovareu com els retrats dels diversos comportaments humans mantenen la vigència.

Creuer Balears

LA DESBANDÀ

El 6 de febrer de 1937, unes 150.000 persones abandonaren Màlaga perquè estava a punt de caure en poder del feixisme. Fugiren cap a Almeria. La carretera d’Almeria transcorre encaixada entre la costa i la serralada. Des del mar, els creuers Almirante Cervera, Canarias i Baleares canonejaren la corrua humana, de manera sistemàtica, provocant més de 5.000 víctimes mortals, dones i infants majoritàriament.

Despús-ahir, en el Teatro del Carmen, de Vélez-Màlaga, va celebrar-se un acte d’homenatge en memòria del doctor Norman Bethune, un brigadista canadenc que els dies de “la desbandá” -com és conegut l’èxode de la població malaguenya- va salvar moltes vides. I avui, diumenge dia set, a les nou i mitja del matí, infinitat de persones han iniciat a peu el recorregut de la carretera de Vélez-Màlaga a Torre del Mar, en commemoració d’aquella tragèdia.

Dilluns passat -gairebé coincidint amb l’aniversari de la carnisseria-, la Batllessa de Palma va anunciar que el monument que la Ciutat va aixecar en memòria i glòria del Baleares -enfonsat per l’esquadra republicana l’any 1938- no serà retirat de la Feixina. Ignoro si Aina Calvo n’és conscient. Però, tot i que desapareixeran de la pedra les frases o els elements inicials, el monòlit aspira a convertir-se en l’únic recordatori d’exaltació feixista de l’Europa democràtica.

Aquest article ha estat confegit a partir del llibre La agonía de Málaga: población y retaguardia i del número 58 de la revista Jábega, editat per la diputació malaguenya, on es recullen els testimonis dels supervivents de “la desbandá” i les opinions d’alguns historiadors o personatges públics que n’han parlat. Els comentaris d’alguns dels més significats defensors de la continuïtat del monument serveixen de contrapunt agredolç.

CAMPANADES A MORT (1)

– Luis Melero (historiador): Animaron a los ciudadanos a que se fueran de sus hogares y los esperaron en el camino para matarlos.

– Rafael Mández (periodista): Aunque las fotos del desastre sean en blanco y negro, la sangre era roja; el mar azul y la muerte, negra.

 Picasso: El Guernica tenía que haberse titulado Málaga.

TOC D’ÀNIMES (1)

– Aina Calvo: La decisió de mantenir el monument de la Feixina respon a la voluntat integradora de la Llei de Memòria Històrica, que és una llei igualadora de totes les víctimes, perquè no reconeix els drets d’unes en detriment de les altres.

– Informe jurídic de la UIB: La finalitat integradora de la llei és compatible amb la continuïtat del monument si se n’eliminen aquells elements que sí són d’exaltació del règim (la Dictadura), de manera que el monòlit pugui adquirir el sentit d’element commemoratiu de les víctimes.

– Juan Cabrera (PIMEM): L’únic que canvia és la placa, tothom el reconeixerà.

CAMPANADES A MORT (2)

 José Calleja (4 anys): Yo iba en un serón que colgaba de la burra. Me asomaba del capazo y contaba los cadáveres. Mi madre me decía que eran gente durmiendo.

– Vicente Vaquero (26 anys): Pasábamos el día escondidos en el monte escuchando los cañonazos de los barcos y, de noche, avanzábamos entre sangre y cadáveres.

– Miguel Escalona (10 anys): Nunca he olvidado a aquella mujer que, herida por un obús, amamantaba y abrazaba a su hijo de dos meses en medio de un charco de sangre.

TOC D’ÀNIMES (2)

– Marisé Fernández Segade (filla d’almirall): Estoy muy contenta y muy agradecida a la alcaldesa Aina Calvo y a la concejala de Cultura Nanda Ramon.

– Josep Pascual (ARCA): Mallorca ha guanyat perquè no s’ha eliminat un element integrat a la ciutat com és el monument de la Feixina.

– Pere Ollers (president ARCA): Hem de recordar que molts de veïns s’havien manifestat per la conservació íntegra del monument.

CAMPANADES A MORT (3)

– Francisco Martín (8 anys): Sólo se circulaba de noche para no dar pistas a los barcos que nos disparaban. Iba en una camioneta llena de niños. En Orihuela un hombre nos dio dátiles. Desde la salida de Málaga no habíamos comido nada.

– Antonio Ariza (20 anys): Había unos barcos pegando cañonazos y antes de llegar a Nerja, en unas curvas con muchos peñascos, ahí moría mucha gente nada más de los peñascos que saltaban de los cañonazos.

– José Antonio Baena: Supimos que fueron el crucero Canarias y ése que hundieron en el Cabo de Palos, su gemelo, el Baleares… Para ellos era como un juego, el tiro al plato contra gente que no podía defenderse.

TOC D’ÀNIMES (3)

– Gabriel Barceló (PSM): La memòria històrica i la defensa del patrimoni són compatibles. Així ho han entès al centre d’Europa i per això han mantingut els camps de concentració de la Segona Guerra Mundial.

 Eberhard Grosske: N’hi ha que volen que el monument es demoleixi, però la decisió és el resultat del consens de l’equip de govern.

– Nanda Ramon: Tots els partits d’esquerres s’han manifestat a favor de la contextualització de la Feixina.

CAMPANADES A MORT (4)

– José Antonio Baena: Nunca he visto tanta muerte, tanta sangre, tanto desprecio por la vida humana… Eran militares profesionales contra civiles, ancianos, niños, mujeres. Sabían a donde disparaban… Nos bombardeaban a mansalva. Veíamos sus caras, ellos sabían que éramos civiles indefensos, nos veían perfectamente.

– Eloy Rodríguez: La carretera estaba llena de objetos: bultos de ropa, gramolas, máquinas de coser, sacos, maletas, sillas, mesas, cuadros.

– Acracia León (13 anys): Veíamos a los marineros perfectamente, cómo se movían por cubierta, los cañones cómo se movían y nos apuntaban antes de disparar… Si los barcos se hubiesen acercado un poco más, hubieran chocado con las rocas; para ellos era como un macabro juego de feria, nos mataban como si fuéramos chinches.

TOC D’ÀNIMES (4)

– Juan Cabrera (president PIMEM): Hi ha altres temes en què pensar abans d’aquests dois…!

– Aina Calvo: Hem optat per convertir el monòlit en un reconeixement a totes les víctimes de totes les guerres i a la convivència democràtica.

– Àngels Fermoselle (ARCA): La decisió municipal és intel·ligent i respectuosa amb el patrimoni i amb la memòria històrica.

TOC D’AGONIA

Llorenç Bisbal i Gabriel Alomar feien les passes per Son Tril·lo. Comentaven la decisió de Cort de mantenir i contextualitzar el monòlit en memòria del creuer Baleares.

 És com si tornessin a afusellar la nostra gent -va dir Alomar-. La gent que ja mataren una vegada.

 Sort que vostè i jo morírem en el llit -va conhortar-se Bisbal-, i no ens hem de sentir ofesos.

 Tant com els que moriren a les cunetes -el va corregir Alomar.

Divagava:

 Manipulant la història, maten la memòria, mestre Llorenç…

Va afegir:

 I vós i jo som memòria.

Bisbal va obrir uns ulls com salers. Alomar va comprovar l’hora: era l’eternitat en punt.

S’ha publicat que sobre la Feixina ja està tot escrit i dit. No és així ni d’un bon tros! La mirada, com passa sovint, es restringeix a allò que tenim davant del nas. No sabem, no volem o no ens deixen veure, amb una projecció no limitada ni restringida de la memòria històrica, una perspectiva completa i diàfana. De la Feixina, per exemple, s’ha ocultat l’origen. Quasi res! Això ha impedit veure com un espai que, inicialment, va ser resultat del diàleg i del pactisme, va esdevenir símbol de l’absolutisme i d’homenatge a un acte de guerra derivat d’una insurrecció amb armes contra un govern emanat de les urnes. Amb el temps, gràcies a unes perverses interpretacions, s’ha capgirat el vell sentit d’un espai que hauria de ser referent de llibertat i l’han transformat en una imatge d’exaltació feixista. És just i higiènic, des del punt de vista cultural i democràtic, denunciar la manipulació i detallar les complicitats que, unes per desídia i altres, massa, per les llargues i sinistres mans dels col·laboracionistes, han fet possible el canvi d’orientació de l’espai. 

El febrer de 1715, Josep Antoni de Rubí i Boixadors, el darrer Virrei del Regne de Mallorques, sabia que a Barcelona es preparava una gran expedició militar de les corones de Castella i de França per atacar i sotmetre Mallorca, com a darrer bastió resistent de la Guerra de Submissió (1705-1715). Per tal d’enfortir la defensa, va ordenar esbucar les cases que hi havia a l’exterior de la murada de la ciutat, amb l’objectiu d’evitar que fossin usades per l’exèrcit atacant. Va ser una sàvia decisió, perquè pocs mesos després, les tropes borbòniques de D’Asfeld varen haver d’acampar a Son Fortesa i Son Ferragut, al límit d’on podien arribar les canonades dels defensors. D’acord a l’ordre de Rubí, el mes de març s’enderrocaren les cases que hi havia davant de les portes de Jesús, Pintada i Sant Antoni, però no va ser així amb les de Santa Catalina. Per tal d’evitar l’enderrocament d’aquell poblet de mariners i de pescadors, els trinitaris, que tenien el convent en aquella barriada, proposaren un pacte al Virrei. Es comprometien a tomar les cases més properes a la ciutat fortificada, aquelles que feien partió amb el cau del torrent de la Riera que davallava, tal com ara, ran-ran per la part exterior de la murada. Hi farien una gran explanada i, a l’entorn de l’església de Sant Magí, aixecarien un mur i, a l’entorn dels habitatges, cavarien un fossar per dificultar-ne l’accés. A més, destinarien 300 homes a la defensa del lloc i satisfarien el cost econòmic pertinent de tota la remodelació.

Rubí va acceptar la proposta i així va ser com es va salvar Santa Catalina. L’espai que preservaria la població, l’actual parc de la Feixina, es va aplanar en un sol jornal a escarada. Dia 12 de març de 1715, hi acudiren 500 picapedrers de la Part Forana i una companyia de 400 dones, amb tambors i bandera. Des del costat del cau de la Riera fins a les cases, aquell espai, fruit de la negociació i del consens, va esdevenir tot un referent de la defensa dels drets i les llibertats dels mallorquins. La Feixina, doncs, esdevenia un símbol com a resultat de la cultura de l’entesa que definia el model pactista de les institucions catalanes, antagònic al model borbònic de la imposició que, fatalment esdevindria amb la capitulació de Palma, dia 11 de juliol d’aquell any. La derrota va significar perdre la sobirania i l’extinció del Regne de Mallorca, sotmès, des d’aleshores, a partir del Decret de Nova Planta, a una permanent castellanització, militarització, espoliació fiscal, aculturació…

Avui sembla que la memòria històrica està reservada a vindicar el record de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), però hauríem de tenir en compte que la història no té data de caducitat. Venim d’un silenci? Més aviat, hi vivim! No hi ha ningú mai que, en parlar de la Feixina, faci esment al seu origen ni, tampoc, als valors que va representar. No hi ha cap nom ni cap placa que esmenti d’on prové. No hi ha un memorial dedicat a qui va fer possible aquella explanada salvadora. De fet, el Marquès de Rubí no té cap espai a Palma que el recordi. Tampoc aquelles 400 valeroses dones o aquells 500 picapedrers voluntaris que aplanaren l’espai disposen de cap memorial. Cap pedra no mostra el crit dels pagesos revoltats: “Fora galls i botiflers!”. No hi ha cap recordatori dedicat als artillers mallorquins que defensaren Barcelona i, després, Mallorca, ni cap esment als mariners (segur que molts de Santa Catalina) que exposaren hisendes i vides en una guerra que significà perdre la sobirania del conjunt de la Nació Catalana, sotmesa a Castella en quatre Decrets de Nova Planta que, en en el cas del Regne de Mallorca, significà la usurpació dels drets i de les llibertats. Res. No hi ha res que recordi l’endemesa. Cap institució, cap partit polític, cap associació no ha vindicat aquest acte de justícia i de reparació. Al contrari, com el foc colgat o com la flor romanial, tot s’ha suplantat i, d’entre les moltes ignomínies que representa fer parts i quarts amb la història, D’Asfeld, el genocida de Xàtiva que va atacar i sotmetre Mallorca per les armes, disposa d’un carrer a Palma. La desvergonya al galop! I el cronista oficial de la ciutat, responsable de no fer una crida a reparar el greuge comparatiu, ben panxacontent!

Quant a l’estigmatització de l’espai durant 70 anys, què n’hem de dir? Clavada com una estaca sobre un indret fruit del diàleg i del consens s’hi va edificar un nyarro arquitectònic fruit de la imposició. ¿Quin paper correspondria, en rigor i amb decència, a qualsevol Associació de Revitalització de Centres Antics? ¿Revitalitzar l’espai com es va crear, per consens popular, o defensar l’estaca posterior imposada que profana els seus antics valors? Només hi ha una resposta condreta al dilema i, abans de procedir a la justa reparació de l’espai, abans de contextualitzar (sí, però en sentit positiu i amb rigor històric) un memorial que dignifiqui el pacte del darrer Virrei de Mallorca amb el poble de Santa Catalina, com a primera providència, cal una acció immediata: la demolició del símbol feixista. 

IGNOMÍNIES A ERADICAR 

Parlar d’escàndol, en el tema que ens ocupa, no és gens exagerat. El dilluns 30 de novembre de 2015, quatre representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 vàrem ser rebuts en audiència per la Presidenta del Govern, Francina Armengol (1). Ja s’havien implicat en la commemoració els Consells de Formentera, el d’Eivissa i el de Mallorca, i aquí cal obrir un parèntesi de justícia per tal de destacar els noms dels respectius consellers de Cultura (Susana Labrador, David Ribas i Francesc Miralles) i el del President del de Mallorca, Miquel Ensenyat. Amb els consells indicats, molts d’ajuntaments mallorquins han promogut actes arreu del territori, però la màxima institució de les Illes Balears encara no ha fet cap gest per afegir-s’hi. Aquesta era la raó que va propiciar la trobada: procurar que el Govern, amb les Conselleries de Cultura i d’Educació al capdavant, a més d’IB3, la televisió i la ràdio públiques que han amagat la commemoració, no deixassin passar l’efemèride d’un episodi històric tan transcendental com desconegut. Les bones paraules, és evident, s’han de concretar amb fets, però la bona atenció rebuda de la Presidenta del Govern convida a l’esperança. La part negativa de la reunió no va ser al llarg de la trobada, sinó just abans de començar l’entrevista, quan ens topàrem amb la sorpresa que la sala on es fan les recepcions està presidida per un retrat digne del major menyspreu, fruit precisament de les conseqüències de la desfeta d’ara ha fet 300 anys.

Martín Gil de Gainza y Etxagüe (1643-1737), enginyer militar nascut a Navarra i establert a Mallorca des de 1678 fins que, amb el grau de coronel, hi va morir, entre d’altres intervencions reformà el convent de Santa Clara, el de les Caputxines, les fortificacions d’Alcúdia i el castell de la Punta de n’Amer. Va bastir la casa on viuria, l’edifici de Ses Minyones, conegut també com Can Chacón, casualment just davant del Consolat de Mar on ara hi ha el seu retrat. Partidari a ultrança de Felip V, el novembre de 1706, poc després que el comte de Savellà prengués possessió com a Virrei del Regne de Mallorca, va ser destituït i arrestat en el seu domicili. Cinc anys després, el setembre de 1711, va ser empresonat, acusat de conjurar-se i participar de la conspiració filipista, coneguda com “la sinagoga”. La conxorxa fracassà, però a la casa de Gainza es varen trobar els esborranys dels plànols que havia enviat als borbònics. Estava ben marcat el lloc per on havien de fer l’entrada a la ciutat les tropes castellanes i franceses, mitjançant un passadís secret que havia fet just a la murada de ca seva.

Aquest personatge no només destacaria com a espia botifler. L’any 1703 havia estat denunciat per contraban de teixits i el virrei filipista l’havia fet tancar a la Torre de l’Àngel. No obstant, amb el testimoni al seu favor d’altres botiflers, seria declarat innocent. No va ser aquesta l’única acció corrupta que se li va imputar. L’any 1720, Gainza va fer el casal de Martí Mayol, a l’actual carrer dels Apuntadors de Palma, amb columnes que havia importat d’Itàlia. Mayol, capità corsari filipista, havia estat generosament recompensat per haver guiat la flota de D’Asfeld fins a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 va desembarcar l’exèrcit francès que sotmetria Mallorca i acabaria amb el Regne, gairebé cinc segles després de l’arribada de Jaume I el 1229. 

No és el retrat de Gainza l’únic signe d’oprobi, derivat de la Guerra de Submissió, que hem de patir per força encara avui com a resultat de la nostra subjugació per la força de les armes de Castella i de França. Tan injustament com incomprensiblement, Palma manté dedicat un carrer a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres 18 poblacions. Un carrer dedicat a qui va sotmetre el Regne de Mallorques i ens usurpà els drets i les llibertats que, malgrat el símbol que representa, ningú no gosa a tocar. A qüestionar, ni tan sols!  

Dia 24 de juny de 1715, a Binissalem, D’Asfeld encara es vantava que anihilaria la ciutat de Palma i procediria a “horcar” (sic) als qui fossin dins de les murades, d’acord amb les instruccions de Felip V. L’actuació de l’anglo-irlandès George Forbes, comandant militar de Menorca, d’una banda, i la del Marquès de Rubí, el virrei austriacista, de l’altra, ho varen impedir. Cap dels dos defensors té un carrer ni cap altre tipus de reconeixement públic. De cap dels dos no hi ha imatges, perquè foren destruïdes. Justament per aquesta mancança, per tal d’il·lustrar l’exposició sobre l’episodi que es va fer al Born CC de Barcelona (2), es va haver de recórrer als bons oficis del dibuixant Francesc Riart per recrear les imatges dels dos màxims protagonistes de la nostra resistència.

L’any 1997 el col·lectiu SUS BALEARS, impulsat amb la força emprenedora del psiquiatre Lluís Garcia-Sevilla, va presentar una proposta a l’Ajuntament de Palma. Entre d’altres sol·licituds, reclamava eliminar el nom del carrer dedicat a D’Asfeld i que fos dedicat a Forbes. La diferència, entre un agressor i un defensor, no era poca. Han passat 18 anys i no només no hi ha hagut cap resposta, sinó que ni un dels partits polítics que han governat la ciutat, ni una sola de les persones que ha tingut responsabilitats de govern, ningú absolutament no ha mogut un dit per reparar la desvergonya. D’Asfeld no era un jove flecha naval. La memòria històrica hauria de tenir mires més amples. Massa sovint les reivindicacions se circumscriuen a un període de la nostra història, el de la Guerra dels Tres Anys, quan les conseqüències i els efectes de la Guerra de Submissió són encara sagnants.

A l’entrevista esmentada abans, els representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, a més dels temes que teníem previst tractar, vàrem aprofitar per fer avinent a la Presidenta del Govern que el retrat d’aquell personatge abjecte era del tot inadequat i, en aquell espai, significava una vexació humiliant als defensors dels drets i de les llibertats de Mallorca. L’animàrem a desterrar el quadre de Gainza, ben embalat això sí, però de cara a la paret a les golfes més fosques. Aprofitàrem també per mostrar l’escut que hi ha a la façana del mateix edifici, del tot inoportú per extravagant i extemporani.

Si tenim en compte que els Consolats de Mar (el de Mallorca des de la primeria del segle XIV) eren institucions de la Corona d’Aragó, deduirem que la cosa s’endinsa novament en la ignomínia. Avui, per afegitó, l’edifici és la seu que acull l’organ que representa l’autogovern. Que la façana estigui profanada i estigmatitzada amb un escut aliè, frega l’afronta i confirma que els efectes de la Guerra de Submissió perduren. Som, doncs, davant d’un altre símbol que, per justícia i per coherència, cal foragitar més aviat que de pressa. 

L’exemple de Barcelona

La Ciutadella de Barcelona, es va aixecar per Felip V per reprimir la població. Va ser un acte més d’exhibició de l’abús del poder, perquè va significar la destrucció del barri de la Ribera. S’enderrocaren 38 carrers i més de mil habitatges. Un dels edificis que es va bastir en aquell espai de casernes militars va ser l’arsenal. 

Els barcelonins reclamaren reiteradament durant més de vuitanta anys, l’enderroc de la fortalesa fins que, arran de la revolució de 1868, La Gloriosa, es procedí a esbaldregar la majoria de les casernes i, en el seu lloc, crear un gran parc amb jardins. L’arsenal es va mantenir i, amb la proclamació de la República Catalana (1931) i la posterior recuperació de la Generalitat, es va decidir que aquell edifici fos la seu del Parlament de Catalunya. Francesc Macià, en veure que l’escut d’armes que presidia l’entrada era el de Felip V, va dir que ell no hi entraria mai. La ferma decisió de L’Avi va rebre el suport popular i es va tapar l’escut amb les quatre barres en pedra, però amb cura de no fer malbé l’original. El franquisme no va tenir tantes deferències i, el gener de 1939, va destruir l’escut de Catalunya i va destapà de nou el de Felip V. Feliçment, l’11 de setembre de 2012, s’ha substituït amb el mateix criteri del temps de la República.

Les suplantacions i les submissions

La cultura dels conquistadors, si és que es pot parlar de cultura, destaca per la destrucció i subjugació dels símbols dels vençuts i per la imposició dels dels vencedors. La quantitat d’exemples que es podrien posar, referits a l’actuació de Castella no acabarien mai. Això feren a Amèrica i això farien a totes les possessions colonials fruit de les seves conquestes, com és el cas de la nació catalana. Les imatges, els gravats, els mapes… qualsevol làmina que pogués ser brandada com a símbol va ser objecte de manipulació. El domini borbònic s’havia de visualitzar i, sense manies, suprimir tots els vestigis anteriors.

Una mostra eloqüent són els mapes holandesos de Corneille Mortier. El mateix gravador que va fer el dedicat a Carles III, arran de la conquesta de Felip V, farà el nou amb idèntics paràmetres. Únicament baratarà els noms i els escuts d’armes dels penó. En el de Felip V, hi afegeix un estol d’angelets, perquè els Borbó, com els faraons o els emperadors romans (i com farà Franco més endavant), fan bandera d’exhibir la divinitat de les seves monarquies i presumeixen que els seus mandats són per la gràcia dels déus.

Dos exemples més, dos entre tants, verifiquen les poques manies de modificar i subjugar la veritat. Allò que Raimon descriu tan bé: no només ens amaguen la història, no només ens diuen que no en tenim, sinó que, el pitjor de tot, és que ens volen fer creure que la nostra és la d’ells. Amb aquest objectiu, gravats del període de la Guerra de Submissió, com és el cas dels dos exemples que segueixen, seran manipulats i repintats amb la bandera espanyola que no apareix històricament fins moltes dècades després.

Amb tot el que s’ha mostrat, sembla que hi ha prou arguments per procedir de manera immediata a la reparació. Cal combatre les imposicions i les falsedats. Passa d’hora! Els qui tenen autoritat i competència han de fer-ho si no volen ser còmplices, ni que sigui per desídia, de l’etnocidi cultural. Les ignomínies s’han d’eradicar.  

(1) Informació de premsa de l’entrevista

(2) LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR? va exposar-se a Barcelona entre el 29 de juliol i el 30 d’agost de 2015. Posteriorment, va traslladar-se a Eivissa, entre el 29 d’octubre i l’11 de desembre i, en petit format, a Formentera, entre el 9 i el 19 de novembre. A Palma es podrà veure a La Misericòrdia entre el 14 de gener i el 5 de febrer de 2016. Posteriorment s’exposarà a Binissalem, Esporles, Felanitx, Llucmajor, Manacor… Els cartells s’han fet amb la imatge d’una aquarel·la de Pere Capellà Simó que mostra un corn marí, l’element avisador dels maulets i dels talaiers.

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

La conferència de l’Ateneu Barcelonès (8-IX-2014) en vídeo https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8.- Com els tigres?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

Dia 4 de novembre de l’any passat vaig rebre un missatge d’Enric Ribes, director de la revista EIVISSA, demanant-me si podria escriure un article per a l’exemplar que havia de sortir per Sant Jordi d’enguany. Ell i Damià Quetgles, de la revista SA PLAÇA, foren els primers en preveure en temps i forma la commemoració del Tricentenari 1715-2015, poc després que a Palma és constituís una Comissió Cívica per evitar que la desídia de les institucions públiques d’aleshores negligís intencionadament de fer memòria d’un episodi transcendental que ens va malbaratar la història. Cal afegir que el mes d’agost del 2014, a la Universitat Catalana d’Estiu, on vaig fer la conferència Pólvora i farina, Bernat Joan ja m’havia fet avinent que les Pitiüses no romandrien al marge de l’efemèride i, posteriorment, m’informà que el curs que l’Institut d’Estudis Eivissencs organitza cada any seria dedicat al Tricentenari. La correspondència mantinguda amb Isidor Marí, bon coneixedor de la qüestió, contribuïa als bons presagis.

Al monogràfic 1715-2015. 300 anys de resistència, publicat a la revista PISSARRA, Maurici Cuesta i Labèrnia hi escriu 300 anys després d’alguna cosa més que una derrota per a Eivissa i Formentera. Al final, destaca que només l’IEE ha organitzat actes i, per trencar amb el «desesperant silenci» oficial, fa una apel·lació per tal que «properament hi pugui haver celebracions amb suport institucional». El clam de l’historiador no ha estat desoït. Ara, quan som a punt de cloure l’any 2015, podem constatar, per la quantitat i la qualitat d’actes que s’hauran fet tant a Eivissa com a Formentera, un conjunt prou satisfactori que confirma que les Pitiüses, com fan els pobles savis, hauran retut justa memòria. Finalment, renovades les institucions arran de les eleccions municipals i autonòmiques d’enguany, tant el Consell d’Eivissa com el Consell de Formentera s’han implicat en la commemoració.

En el balanç, a més de la revista Eivissa (1) i dels articles publicats a la premsa diària, destaca sobretot el XLI Curs Eivissenc de Cultura de l’IEE, amb un dens programa al llarg dels mesos d’octubre i novembre, amb conferències i un cicle de cinema, al qual em permet de suggerir que s’hi afegeixi el documental La Resistència de Pere Sànchez (2). També són denses i sucoses les entrevistes sobre el cas de les Pitiüses publicades recentment al Diari de Balears (3). Quant a l’impuls del Consell d’Eivissa i del Consell de Formentera, cal valorar la iniciativa dels seus respectius responsables de Cultura, David Ribas i Susanna Labrador, de presentar l’exposició 1715. LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR?, amb producció del Born Centre Cultural de Barcelona, que s’haurà pogut veure a Vila, entre el 29 d’octubre i l’11 de desembre, i, en petit format, a Formentera, entre el 9 de novembre i el 4 de desembre. En ambdós casos, l’exposició es complementarà amb conferències i amb visites guiades (4).

Encara que totes les coses solen ser sempre perfectibles, la commemoració del Tricentenari a les Pitiüses pot qualificar-se de modèlica. A banda de la implicació del Consell de Mallorca (5) i a l’espera de la fins ara inèdita implicació del Govern de les Illes Balears en els actes organitzats a Mallorca (amb la desvergonya pública afegida del silenci ignominiós d’IB3), Eivissa i Formentera hauran fet molt més que limitar-se a «cobrir l’expedient». Han fet memòria i, amb ella, han contribuït a recordar-nos qui som i d’on venim per tal de decidir cap a on volem anar.

(1) Al final de tot, trobareu les vuit pàgines de l’article que hi vaig publicar. L’avinentesa em permet de desfer un lapsus calami que vaig cometre (coses d’internet!) en atribuir erròniament el fragment de glosa que transcric per tancar l’article a Felip Curtoys. A partir d’una quarteta d’aquest (Eivissa, petit bocí,/ de la pàtria catalana…) va ser Isidor Marí qui composà i cantà, amb tonada de glosador, un romanç que ha esdevingut punt de referència.

(2) Aquest és el programa complet del curs de l’IEE, sota el títol genèric Per dret de conquesta? La Guerra de Successió a les Pitiüses

Octubre

Divendres, 2 d’octubre, presentació dels actes commemoratius del tres-cents aniversari de la Guerra de Successió i conferència: “1714-1715, són present”, a càrrec de Josep Maria Solé i Sabaté, Catedràtic d’Història Contemporània, Universitat Autònoma de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dijous, 8 d’octubre, conferència: “La guerra de Successió espanyola i la fi del regne de Mallorca?”, a càrrec d’Eduardo Pascual Ramos, Universitat de les Illes Balears. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dijous, 15 d’octubre, presentació del llibre “Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears”, a càrrec de l’autor, Mateu Morro Marcé, Universitat de les Illes Balears. Can Ventosa, 20.00 h

Dijous, 22 d’octubre, conferència: “L’Eivissa del segle XVIII”, a càrrec de Fanny Tur Riera, directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dijous, 29 d’octubre, conferència: “Disputes per les salines abans, durant i després de la Guerra de Successió”, a càrrec d’Antoni Tur Torres, historiador. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Novembre

Dilluns, 9 de novembre, conferència: “L’impacte del Decret de Nova Planta en la llengua catalana a Eivissa”, a càrrec de Bernat Joan i Marí, Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dimarts, 10 de novembre, conferència: “Les Pitiüses i la Guerra de Successió: la derrota d’un model polític”, a càrrec de Santiago Colomar, historiador. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Dimecres, 11 de novembre, conferència: “Exèrcits, soldats i armes del segle XVIII”, a càrrec de Francesc Xavier Hernàndez Cardona, Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials, Universitat de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00 h.

Dijous, 12 de novembre, conferència: “Taules i cuines en temps de la Guerra de Successió”, a càrrec de María Ángeles Pérez Samper, Catedràtica d’Història Moderna, Universitat de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00 h

Divendres, 13 de novembre, conferència: “A tres segles de la fi d’un conflicte, 1715-2015: la guerra de Successió a Eivissa i Formentera”, a càrrec d’Antoni Espino López, Catedràtic d’Història Moderna, Universitat Autònoma de Barcelona. Club Diario de Ibiza, 20.00h.

Cicle de cinema

Dissabte, 17 d’octubre: “Capità Escalaborns”. Sala d’actes del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 18.30 h.

Dissabte, 31 d’octubre: “El vent de l’illa”. Sala d’actes del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 18.30 h.

Dissabte, 21 de novembre: “Born“. Sala d’actes del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 18.30 h.

(3) vg: http://dbalears.cat/especials/2015/08/30/286904/primera-mesura-monarquia-borbonica-despres-ocupacio-eivissa-formentera-requisar-les-salines.html (Bernat Joan)

http://dbalears.cat/especials/2015/09/02/286930/historiador-isidor-macabich-entrat-segle-deia-els-decrets-nova-planta-havien-estat-atemptat-contra-llibertat-eivissa.html (Isidor Marí)

(4) L’exposició a Vila s’inaugurà dia 29 d’octubre i va rebre una bona atenció mediàtica.

DIARIO DE IBIZA

http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2015/10/29/ibiza-guerra-sucesion/802237.html

http://multimedia.diariodeibiza.es/fotos/local/exposicion-1715-del-regne-enmig-del-mar-45606.shtml (fotos)

NOUDIARI

http://www.noudiari.es/2015/10/el-consell-recorda-el-tricentenari-de-la-guerra-de-successio-amb-lexposicio-1715-la-fi-del-regne-enmig-del-mar/

ULTIMA HORA

http://ultimahora.es/vips/discreto-encanto/guerra-1715-efectos-paneles-documentos-historicos.html

TELEVISIÓ

http://teftv.com/2015/10/28/2810-la-invasio-borbonica-a-sa-nostra-la-historia-duna-derrota-de-la-nostra-llengua-i-cultura/

Informació pàgina Consell d’Eivissa

http://www.conselldeivissa.es/portal/p_20_contenedor1.jsp?codMenuPN=527&contenido=10911&layout=p_20_contenedor1.jsp&tipo=2&codMenu=595&codMenuSN=535&seccion=s_fact_d4_v1.jsp&nivel=1400&language=ca

(5) vg. http://dbalears.cat/balears/2015/09/01/286916/miquel-ensenyat-som-serem-encara-els-dolgui.html(discurs al Born CC de Miquel Ensenyat, President del Consell de Mallorca)

PS.- Generalment no es reconeix la feina abnegada i anònima de persones que són clau en la dinàmica cultural. Tan bon punt es posà en marxa la programació del Tricentenari a Mallorca, des de les pàgines del facebook, Josep Bonet Roig va reclamar i reivindicar que totes les activitats es poguessin dur a les Pitiüses. Em consta que “ha set” un animador incansable per dinamitzar l’efemèride i vull que consti en acta el meu agraïment.

COM ELS TIGRES?

Nota prèvia

És sabut que Francesc Macià va dir que mai no entraria a la seu que havia de ser el Parlament si, abans, no es retirava l’escut de Felip V que presidia el portal i, gràcies a la seva determinació, va ser retirat, guardat i substituït per les quatre barres. L’any 1939, el victoriós exèrcit franquista va reposar de nou l’escut borbònic que, novament, en restaurar-se la Generalitat, amb cura de preservar l’escut filipista de la destrucció, va tornar a tapar-se amb unes noves quatre barres en pedra que són les que ara es poden veure. Molt bé. Algú s’imagina, però, que a la façana de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume hi hagués l’escut de Castella? Doncs exactament això és el que passa al frontis de la seu del Govern de les Illes Balears l’any 2015, sense que ningú absolutament aixequi la falç. El crit ni que sigui! 

Ser o no ser?

La Viquipèdia, en la majoria d’idiomes, té una entrada amb una locució prou entenedora: «marcatge de territori» (1). Encara que la definició no és del tot encertada, es refereix a aquella conducta d’alguns animals que, amb diverses estratègies, delimiten l’espai que consideren de la seva propietat. Alguns ocells i peixos, per exemple, ho fan amb els colors del plomatge o de les escates que exhibeixen talment una bandera. D’altres animals ho fan amb les deposicions d’orina i d’excrements. L’exemple més conegut és el del tigre mascle de Bengala, però és una pràctica observada també en els animals domèstics gelosos de l’espai que habiten. Sense tenir en compte que, en més d’un cas, els qui marquen les fronteres són sobrevinguts a una terra que no era seva, la compixen per fer veure que en són els propietaris.

Sobta que la veu enciclopèdica només atribueixi aquesta conducta als animals quan, en els humans, el «marcatge de territori» no només és similar, sinó més cridaner. Les cultures colonitzadores i imperialistes, substitueixen l’orina i els excrements amb l’ús dels símbols. Una manera de cisellar els dominis de manera pública i ostentosa consisteix en suplantar els símbols dels pobles vençuts amb els dels conquistadors. 

Quan les pedres canten

He considerat oportú desemmascarar una omissió escandalosa més, de les moltes relatives a la Guerra de Submissió que romanen dins de l’espai de la desmemòria, perquè ens són deliberadament ocultades i, allò que fa més mal, compten amb la complicitat activa dels qui hi podrien posar remei, però fan els ulls grossos a l’endemesa. Manquen anàlisis rigoroses sobre els símbols. Hi ha documents que certifiquen la destrucció, però són poques i pobres les noticies que descriuen les imposicions. Com que les imatges que he recollit canten santa clara, ho il·lustraré amb mitja dotzena d’exemples que, per economia d’espai, he circumscrit a l’àmbit de les illes Balears i Pitiüses, el territori més poc tractat i més maltractat.

És sabut que una de les primeres accions adoptades per Felip V va ser la d’embargar les salines, fer-les propietat reial i, d’immediat, incrementar l’impost de la sal i establir-ne el monopoli (2). Doncs bé, a la façana de dues esglésies del Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa, encara avui hi podeu veure l’escut de Castella.

El llogaret de la Revista està integrat per un conjunt de cases que, la primeria del s. XVIII, s’aixecaren per acollir els treballadors de les salines. La capella, avui tancada al culte i propietat de l’empresa Salinera Española, exhibeix l’escut dels qui volien marcar territori i exhibir l’hipotètic Derecho de Conquista.

No és, la capella, un cas excepcional. No gaire lluny, cap a la zona de la platja des Cavallet i, aferrada als estanys de les salines, hi ha l’església de Sant Francesc, amb el nom del petit nucli urbà. Curiosament, aquesta església s’havia alçat en temps de Carles III. Qui sap si, per això mateix, ocupada Eivissa el juliol de 1715, es va voler marcar el símbol de la conquesta castellana que, com en el cas anterior, recorda a la façana que és terra sotmesa.

No va ser exclusiu el cas de les Pitiüses. També a Menorca, un segle després i ja incorporada a la monarquia hispànica, es va voler marcar territori. Tant el plànol del Lazareto de Maó, com el capcurucull de la Mola, exhibeixen en el punt més àlgid l’escut de Castella. 

I a Mallorca? Doncs, exactament igual. Els símbols castellans s’escampen arreu per temples, palaus, cases senyorials… Fins i tot, dos segles en clau després de la Guerra de Submissió, en aixecar-se el quarter de Cavalleria d’Inca, al cor de l’illa, novament es va posar en el lloc hegemònic de presidència l’escut de Castella.

El cas més vergonyant i oprobiós d’entre tots els que he recollit, gratant amb persistència les boires i els silencis, és veure l’escut de Castella estampat a la façana del Consolat de Mar. L’edifici, aixecat el segle XVI, aixoplugava la institució del Regne de Mallorques que li dóna nom. Com i quant d’insultant resulta veure-hi gravat en pedra l’escut d’un altre regne! A qualsevol esperit sensible i democràtic li ha de semblar abjecte que, avui, un símbol foraster i aliè compixi l’edifici que acull la Presidència del Govern de les Illes Balears. Crida l’atenció (igualment vergonyant) que, malgrat els anys que han passat d’ençà del recobrament dels organismes d’autogovern, no hi hagi notícia que cap institució pública, ni ningú d’entre els centenars de persones que han ocupat l’edifici, no hagi protestat contra la vexació i reclamat la retirada d’un escut enclavat que representa un escarni. 

No és un escàndol? Algú s’imagina que la persona que ocupa la Presidència de les Balears tregui el cap per aquestes finestres? No romandria ben retratada com a prova de servitud forçada? No hi haurà cap partit polític, cap sindicat, cap associació històrica, cap societat arqueològica o arquitectònica, cap departament universitari, cap mitjà de comunicació, cap entitat cívica, cultural o social que proposi retirar tan humiliant mostra pública de la nostra submissió? No hi haurà ningú, talment com a la ciutat podrida, que defensi els nostres drets? Les pedres, a crits, ens conviden a aixecar la veu. Fins quan, els vençuts, acceptarem la ignomínia del silenci? Fins quan ens deixarem compixar? Ser  o no ser? 

(1) Vg.- https://ca.wikipedia.org/wiki/Marcatge_de_territori

(2) A Menorca, el gener de 1707, Leonardo Dávila, el governador militar borbònic, qualificat de psicòpata per l’historiador Andreu Murillo, ja va prohibir el conreu de tabac, objecte de monopoli. La glosa ho recorda:

No podem sembrar tabac.

S’ha acabada sa xiripa.

He d’arraconar sa pipa

i viure com un vitrac!

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA (la conferència de l’Ateneu Barcelonès en vídeo): http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

Cròniques negres del català a l’escola/6: els segles XVI i XVII

El mes de novembre passat, quan faig fer la conferència sobre el Tricentenari al Club Diario de Mallorca, Llorenç Capellà va publicar un article que, entre tants de silencis deliberats, va ser un bàlsam. Tanmateix, allò que retarda la lluita no és tant el combat dels enemics com la inhibició dels amics. La indiferència i la desídia davant de la commemoració d’un episodi ocult i transcendental de la nostra història és, en el millors dels casos, covardia i, en determinats ens, quan no un acte de traïció, sí de claudicació vergonyant. On són els partits polítics? I el sindicats? I les entitats de memòria històrica? I els creadors d’opinió? Se’ls ha menjat la llengua el moix? S’han pixat a els calces en veure la reacció (mai millor dit) de la caverna que ha afuat els seus conqueridors d’ara, emboscats amb títols de Doctors o de Cronistes oficials, per a atacar i insultar (sempre per l’esquena com qualsevol bastard)? Aquesta negligència activa per la via del silenci resulta més escandalosa quan, al llarg de l’any, s’han dedicat al Tricentenari 1715-2015 més de 150 actes i faig curt, perquè només de part meva ja n’he fet 66 i encara n’hi ha més de programats (Alcúdia, Eivissa, Inca, Llubí, Porreres, Sa Pobla, Ses Salines…). Més grotesca resulta encara la cosa davant l’envestida del discurs dominant, promogut fins i tot sense manies des de les casernes de l’exèrcit espanyol (*), amb la complicitat activa de l’Àrea de Moderna de la UIB, de l’anterior Govern de les Illes Balears o d’un Círculo de Bellas Artes que no millora l’staff ideològic de la Fundación Jaime III. Davant de tot això, hi hem d’afegir l’impacte de veure com la versió oficial, emesa sense rèplica possible des de fa 300 anys des de tots els mecanismes de poder, rep audiència i plataforma, cames eixancades, d’entitats que no han descobert encara que brindar altaveu al discurs advers és una miserable pràctica tàcita d’autoodi. Si més no, resulta masoquista divulgar, des de casa nostra, la veu dels qui l’han tingut sempre, la veu de l’oprobi i la cadena, i etzibar-la a les orelles de qui les pateixen. Insòlit!

L’escrit de l’any passat de Llorenç Capellà, Tres segles de desmemòria, va significar (almenys per a mi) un oasi enmig de tanta gent desertora. Justament em recordava aquella conversa del Petit Príncep, amb la reflexió: “Saps què fa bell el desert? Doncs, saber que, a qualsevol punt, pots trobar-hi un oasi on abeurar la set”. Això era l’any passat. D’aleshores ençà, el Tricentenari 1715-2015 ha fet veta a rompre i s’ha passejat arreu (Binissalem, Calonge, Campanet, Costitx, Felanitx, Llucmajor, Manacor, Palma, Pollença, Valldemossa…) fins arribar, després de retre un acte de glòria i de memòria al Fossar de les Moreres, al Born CC de Barcelona. Fins ara, tot s’ha fet sense suport institucional i amb l’esforç d’un col·lectiu humà de voluntaris a l’entorn d’una Comissió Cívica, emparada des de l’Obra Cultural Balear, i amb la implicació de nombroses entitats (Institut d’Estudis Catalans-Palma, Jubilats per Mallorca, Grup Blanquerna, Ateneu Pere Mascaró, Institut d’Estudis Eivissencs, Fundació Emili Darder, Es Majoral, Assemblea Sobiranista de Mallorca…). S’han fet conferències (Antoni I. Alomar, Miquel Àngel Casasnovas, Joan Miralles, Guillem Morro, Cristòfol Soler…), projeccions del documental La Resistència de Pere Sánchez, concerts (el Siau qui sou! de Guillem d’Efak amb la Banda de manacor), actuacions musicals (Biel Majoral, Delfí Mulet, Maria Rosselló, Biel Torres, Marcel Pich, Germans Martorell, Glòria Julià, Joan Carles Vaquer, Miquel Àngel Bennàsser, Taverners…), escenificacions teatrals (amb Pep Banyo i d’altres), recitats de poesia (Hilari de Cara, Bernat Nadal, Núria Feliu…), glosats (Sebastià Adrover, Maribel Servera, Mateu Xurí…), presentacions de llibres (Pere Morey i Mateu Morro),  exposicions… L’objectiu és fer memòria per fer justícia. Això vol dir assenyalar el punt fatídic dels Decrets de Nova Planta,  tret de sortida de la nostra espoliació en tots els ordres: els símbols, l’economia, la llengua, la cultura, l’agermanament nacional i, més que cap altra cosa, l’autogovern. Posar el dit a la nafra de l’origen dels nostres mals vigents, però, no ha de ser una mirada eixorca al passat, sinó un compromís amb el moment actual per dissenyar el futur que volem. Es tracta, en definitiva, de fer memòria per anar cap al dret a decidir i, així, viatjar de la presa a la represa.

Dilluns passat, dia 14 de setembre, vaig tenir la satisfacció de fer la conferència al Consell de Mallorca, per iniciativa del seu president, Miquel Ensenyat, i del seu vicepresident, Francesc Miralles, amb una gentil presentació i un més que generós epíleg. La diferència qualitativa amb les dotzenes d’actes realitzats abans era que es feia a la seu d’una institució, renovada arran de les recents eleccions municipals i autonòmiques, i per tant aixoplugat amb l’aval d’un ens públic emblemàtic de representació popular. El Tricentenari 1715-2015 rebia així, a la fi!, un reconeixement institucional, més enllà del que ja han fet alguns ajuntaments i que, en progressió geomètrica, s’estan programant arreu.

En essència, retocada i enriquida, fa no fa és la mateixa conferència que he passejat arreu d’ençà del mes d’abril del 2013 i que em representa la millor de les pagues possibles: la satisfacció i l’agraïment de la gent. En contrapartida, excepte els articles de la premsa privada (Ara-Balears, Última Hora, Diari de Balears i Diario de Mallorca, El Punt-Avui, Catalunya-Ràdio, Ona Mediterrània, TV3-Mallorca, Canal-4, Sa Plaça, Felanitx, El Gall Punt Informatiu, El País, Dies i Coses, Díngola, Sóller i altra premsa forana, Nació Digital, Vilaweb…), pràcticament només n’han parlat Pere Bonnín, Pere Morey, Guillem Morro, Damià Pons, Josep Maria Solé i Sabaté i Cristòfol Soler. Els mitjans públics, sí, els que pagam tots, no n’han dit pruna. Només aquest fet, a qualsevol terra democràtica, exigiria la substitució immediata de l’equip directiu d’IB3 (de ràdio i de televisió) i la reparació de la ignominiosa censura (el menysteniment no es pot qualificar d’altra manera). Cal advertir que també els creadors d’opinió han desertat del seu paper social. No tots, és clar. Els de la caverna sí que han rebut tribunes destacades a rompre per pontificar, replicar, desqualificar i desdir a qui gosa tocar un camp d’estudi que interpreten com a patrimoni exclusiu seu. Per això, avui, llegir un segon article de Llorenç Capellà, Reviure per viure, ha estat un nou bàlsam que dóna sentit a la feina i recompensa l’esforç col·lectiu de repetir sense desmai que ens mantindrem fidels per a sempre més al servei d’aquest poble. Això, lluny d’un acte de servei, és un estímul gratificant que dóna sentit a les nostres vides, perquè defensar la llengua i la memòria que els nostres vells varen servar i servir i poder-les llegar als nostres joves, és un luxe, és un privilegi, és un honor.

La COMMEMORACIÓ (en cap cas, com fan d’altres, la celebració) del Tricentenari 1715-2015, continuarà. Gràcies, Llorenç Capellà per donar-nos fua!

Dat a Felanitx, 18 de setembre de 2015

(*) Les imatges i el contingut no requereixen comentaris.

Dia 20 de juny de 1932 s’acabà de redactar el projecte d’Estatut de Catalunya. Després de moltes de vicissituds i dràstiques retallades, el Parlament espanyol el va aprovar dia 9 de setembre d’aquell any. Barcelona va organitzar uns actes de celebració oficial. Mallorca, aleshores emmirallada en el procés català i amb l’anhel vehement de bastir un instrument d’autogovern similar per a les illes Balears (finalment l’avantprojecte només seria per a Mallorca i Eivissa i tanmateix no arribà a port), va decidir adherir-se als actes.

Amb una diligència organitzativa admirable, per iniciativa de l’Associació per la Cultura de Mallorca (l’entitat de referència històrica de l’Obra Cultural Balear), amb un suport entusiasta de les institucions públiques i associacions professionals, l’agència Viatges Balears noliejà el vaixell Ciudad de Barcelona. La crida pública a la participació va obtenir un ressò inesperat i més de 900 mallorquins s’embarcaren a les 11 de la nit del divendres dia 23 de setembre per arribar a Barcelona a les 9 del matí de dia 24. Els viatgers, des de coberta, veren com al moll els esperava un comitè de benvinguda, amb representants de la Generalitat (senyors Jover, Dencàs i Rubí), de l’Ajuntament de Barcelona (Alomar, Armengol, Domènec, Pla i Ribé), i els senyors Joan Estelrich i Antoni Maria Sbert, els quals, tot i ser mallorquins havien estat escollits diputats per la circumscripció de Catalunya.

Quan, des del vaixell, els expedicionaris desplegaren una gran pancarta que deia “Mallorca abraça Catalunya triomfant”, esclatà una gran ovació. Entre els representants institucionals que davallaren del vaixell hi havia el senyor Joan Manent, governador civil de les Balears, el senyor Francesc Carreres, diputat a Corts, els senyors Marià Serra i Emili Darder, per la Diputació, el senyor Bernat Jofre, batle de Palma, els senyors Francesc de S. Aguiló i Jaume Garcia, tinents de batle, els senyors Lambert Juncosa i Manuel Cirer, síndics, i els regidors Vaquer, Villalonga, Albertí, Falconer, Solà, Comas, Tejada, Navarro, Forteza i Sureda. Dels pobles de Mallorca, hi havia batles i destacats representants d’Algaida, Andratx, Campanet, Campos, Costitx, Felanitx, Llucmajor, Maria de la Salut, Marratxí, Pollença, Porreres, Sant Llorenç, Sencelles i Sóller. Pel que fa a les entitats, hi havia representants de l’Associació per la Cultura de Mallorca, Joventut Escolar, Associació Patronal de Metal·lúrgia, Centre Autonomista, Acció Republicana, Acció Ciutadana Femenina, entre d’altres. També viatjaren els senyors Piña de La Almudaina, Font de La Ultima Hora, Sabater del Correo de Mallorca, Oliver del diari El Día i Pellicer de La Nostra Terra.

La comitiva, precedida per dos xeremiers mallorquins i la guàrdia municipal de Barcelona, de gala i a cavall, va recórrer la Rambla de Santa Mònica, la plaça de la República, Laietana, Ronda de Sant Pere fins arribar al monument a Rafel de Casanova, on s’havien concentrat milers de persones. Als peus de l’estàtua, una representació dels mallorquins diposità una corona de llorer. En nom de tots, parlà el tinent de batle de Palma, senyor Francesc de S. Aguiló. Inicià la intervenció amb aquestes paraules: Catalans, germans de Catalunya, és una joia immensa parlar-vos en nom de la vostra germana Mallorca, de nosaltres, germans vostres, i donar-vos les gràcies per la rebuda tributada. Els mallorquins, en ajuntar-se amb els catalans, senten una vibració patriòtica que fa més pregons els lligams de simpatia dels uns amb els altres. Continuà el seu discurs per demanar l’ajut de Catalunya en defensa de les llibertats de Mallorca en el llindar de l’Estatut que els mallorquins hem de confeccionar i, una vegada aconseguida l’autonomia, anar junts amb tots els pobles d’Ibèria i procurar l’anul·lació de l’esperit i la lletra de l’article 13 de la Constitució que priva de federar-nos lliurement. En un altre capítol, continuà: Amb gran amor Mallorca conserva la seva llengua, cultivada per totes les classes socials, sabent el tresor preciós que constitueix per la personalitat del país. Aquesta afirmació de la personalitat que és la llengua va junt a l’aspiració, amb la voluntat d’ésser nosaltres mateixos, de no contradir la nostra essència. Mallorca, com Catalunya i València, sent la unitat nacional. Catalunya, València i Mallorca són les tres regions de la gran nació. Aquest és l’esperit nou de Mallorca. Per acabar, després de subratllar l’acte que realitzaven en homenatge a l’amor a la pàtria, anuncià una major comprensió i germanor entre catalans i mallorquins. Va cloure la intervenció amb un crit de “Visca Catalunya!” que va ser correspost amb un Visca Mallorca! Va respondre el discurs d’Aguiló, el senyor Pla, en nom de l’Ajuntament de Barcelona, amb la promesa de brindar suport als tràmits de l’autonomia. Finalment, en nom de la Generalitat de Catalunya, parlà el senyor Jover. Apel·là a la defensa conjunta dels interessos dels mallorquins, valencians i catalans.

Després d’aquell acte, l’expedició continuà per visitar l’Ajuntament i la Generalitat. L’horabaixa, un grup format per les delegacions dels pobles de Mallorca d’Acció Republicana amb una representació de l’illa de Formentera, anaren fins a Santa Maria del Mar, a l’entorn del Fossar de les Moreres.

Pere Oliver i Domenge, batle de Felanitx, després de dipositar un ram de flors en el lloc on foren enterrats els mallorquins i els eivissencs que moriren a la defensa de Barcelona l’any 1714, va pronunciar unes paraules sobre aquell episodi: Hem vingut fins aquí a recordar les nostres víctimes d’aquella cruenta lluita que finí amb nostra llibertat, bo i anul·lant per la força, per punir els nostres afanys de viure la pròpia vida, la nacionalitat catalana. Mallorca fou el darrer baluard de la nissaga gloriosa dissortada. Va retre’s a l’exèrcit del cavaller D’Aspheld, que omplí de dol i damnatge les rialleres planúries de Felanitx, la gentil, després que Barcelona, l’heroïna, era caiguda coberta de glòria als peus de la força. Repetides vegades, els braus vaixells de les illes forçaren el bloqueig de l’armada hispano-francesa per dur als heroics defensors de la ciutat queviures, elements de guerra i l’esperança en la victòria amb l’ajuda d’Anglaterra. En la malvestat de la Pàtria, l’instint i l’amor unien, en estreta abraçada les dues Catalunyes, el Principat amb l’illa blava. Fou la caiguda en esclavatge de Catalunya un nou triomf de la catalanitat de les Illes, la darrera prova de la lliure voluntat insular fermament catalana.”

A la nit, al restaurant La Font del Lleó, l’Ajuntament de Barcelona obsequià el de Palma amb un sopar de germanor presidit per la mateixa senyera que cada 31 de desembre presideix la festa de l’Estendard i que va acompanyar els expedicionaris de Mallorca. L’endemà al matí, diumenge 25 de setembre, Barcelona bullia d’entusiasme. Una gernació immensa ho omplia tot. Cent o dues-centes mil persones de tot Catalunya eren al carrer. La Via Laietana semblava un estoig ple de banderes i, entre elles, lluïa la senyera de Mallorca. Els mallorquins varen rebre moltes atencions de les autoritats de la Generalitat. Als regidors de Palma i als representants de la premsa mallorquina els va ser permesa l’entrada al Palau de la Generalitat i, des dels balcons, pogueren escoltar els discursos dels Presidents Azaña i Macià.

Aquell horabaixa els representants mallorquins varen poder assistir al concert del Palau Nacional de Montjuïc. A la nit se celebrà el sopar oficial, al saló de la Llotja, amb una nodrida representació mallorquina. Després del sopar, ja de matinada, el Ciudad de Barcelona sortia del port per arribar a Palma a les 10 del matí del dilluns, dia 26 de setembre, on els viatgers foren rebuts i ovacionats per un nombrós públic.

(1) Per la recollida de dades, Bartomeu Mestre Sureda, Balutxo

*     *     *

POST SCRIPTUM

Han passat més de vuitanta anys! D’ençà d’aquella expedició del setembre de 1932 no hi ha hagut, amb caràcter oficial i amb la implicació de les institucions públiques, cap altra diada de germanor similar. Com és possible tanta desunió? “En la malvestat de la Pàtria”, com va dir Pere Oliver i Domenge, l’esquarterament tricentenari entre els diversos territoris catalans s’ha refermat i intensificat. Si la Constitució Republicana, a l’article 13, establia que “en ningún caso se admite la Federación de regiones autónomas”, la Constitució actual, fruit de la Restauració Borbònica de 1975, diu pràcticament el mateix a l’article 145 “en ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas”. Quina raó de ser té aquesta prohibició tan taxativa? La resposta es troba en la Disposició Transitòria Quarta que salvaguarda el dret de federar-se Navarra amb el País Basc. L’excepció delata que l’objectiu de la prohibició és impedir la reunificació de la Nació Catalana. La voluntat del poble, el dret a decidir, roman subjugat per una llei restrictiva fruit de la imposició d’un poble sobre un altre poble. Tot plegat, la certificació d’un gens subtil model de colonialisme. Coses encara dels Decrets de Nova Planta i del seu “justo derecho de conquista”.

El BORN CENTRE CULTURAL de Barcelona exposarà una mirada a la Guerra de Submissió (1705-1715), des de la perspectiva de les illes Balears i Pitiüses. Es tracta d’una mostra senzilla, però de gran significat.

Cal atribuir i agrair la iniciativa d’aquesta exposició a Quim Torra, director del centre cultural. Fa més d’un any i mig, el gener del 2014, a un acte celebrat a La Violeta de Gràcia (1), ja manifestà l’interès en divulgar la poc coneguda i molt poc reconeguda participació dels illencs a la defensa de Barcelona (2). Va ser una satisfacció rebre l’encàrrec de comissariar el projecte i merèixer la confiança de resumir un conflicte bèl·lic de tanta complexitat. El condicionament de l’espai exigia concentrar uns missatges clars. Calia encuriosir els visitants a voler saber més coses d’uns fets històrics, deliberadament ocultats o manipulats, de gran transcendència i amb seqüeles ben vigents.

Metodològicament, una vegada elaborat l’esquema de l’exposició amb la proposta de text i d’imatges, vaig reclamar la revisió de filòlegs, investigadors i historiadors. Vaig rebre respostes, amb suggeriments i indicacions d’Antoni I. Alomar, Josep Catà, Teresa Clota, Bernat Joan, Isidor Marí, Antoni Mas, Llibertat Mestre, Jordi Miravet, Guillem Morro, Jordi Peñarroja, Damià Pons, Joan Pons, Francesc Riart, Enric Ribes, Eva Serra, Cristòfol Soler i Miquel Àngel Tortell. Les seves valuoses aportacions varen enriquir i millorar el contingut. És de justícia destacar el suport rebut d’Antoni Muñoz, sempre atent, afable i amatent en atendre les consultes més envitricollades, amb una saviesa capaç d’esbaldregar la falsa informació del discurs oficial que, dissortadament, encara emana de l’Àrea de Moderna de la Universitat de les Illes Balears. Igualment just és agrair el suport de l’Obra Cultural Balear i dels membres de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015. Ambdues organitzacions apareixen com a gestores de l’exposició. En l’ordre professional, ha estat un plaer fer feina en equip amb Jordi Rodó i Daniel Caselles de l’empresa Quaderna, amb els quals en tot moment hi ha hagut una bona sintonia i una entesa eficaç i diligent. El mèrit del disseny i de la composició és ben seu. Amb independència del contingut, la qualitat formal de l’exposició em sembla d’un nivell excel·lent.

La mostra es fonamenta en uns texts breus i una vintena d’imatges sobre dotze plafons. El primer és una introducció general, els nou següents relaten la presa del Regne de Mallorques, l’onzè és una cronologia bàsica i el darrer plafó és el dels crèdits, amb la lamentable circumstància d’haver de retre un reconeixement pòstum a Llorenç Buades, destacat col·laborador de la mostra que morí sobtadament. Cada plafó va encapçalat per dos versos de Guillem d’Efak extrets de l’obra El Regne enmig del mar (Siau qui sou!). La imatge escollida com a motiu general és un corn marí del creatiu artista Pere Capellà. Hi ha altres dues il·lustracions, gràcies a la generosa col·laboració de Francesc Riart, que recreen les figures de George Forbes, comandant militar de Menorca, i del Marquès de Rubí, virrei austriacista. No s’han trobat, fins ara, imatges de cap dels dos màxims protagonistes en evitar l’anihilació de la ciutat de Palma per les tropes filipistes.

Quant al contingut, la mostra ha procurat documentar alguns dels aspectes més ignorats a la majoria de cròniques o, si més no, posar èmfasi en desfer l’habitual manipulació. Així, es recorda que l’enfrontament contra Felip V va ser de tota la nació catalana, que la participació dels artillers i mariners illencs a la defensa de Barcelona va ser de gran significació i com, caigudes Barcelona i Cardona, el setembre de 1714, Mallorca i Eivissa foren el darrer bastió i varen mantenir la defensa fins dia 11 de juliol de 1715. Finalment, s’assenyalen les dues grans conseqüències de la derrota: l’esquarterament nacional, amb la divisió dels territoris, i la usurpació de la sobirania, amb la subsegüent militarització, la castellanització, l’espoliació fiscal, la destrucció dels símbols, l’aculturació educativa, el control de la justícia, l’oprobi i l’exercici d’un tracte de tipus colonial que, en més d’un aspecte, perdura. Malgrat tot, des de la presa del 1715 fins a la represa del 2015, els tres segles d’ocupació han estat també 300 anys de resistència. El poble ha sabut defensar la llengua, la cultura i la identitat i, ni els pitjors moments, mai no ha retut la lluita ni, molt menys encara, el desig de reeixir en plenitud i sense restriccions com a poble lliure. L’eslògan del Tricentenari 1715-2015 és prou entenedor: Del Decret de Nova Planta al Dret a Decidir.

El programa era més ambiciós. S’havia pensat en un acte d’inauguració i, al llarg de les cinc setmanes de la mostra, encabir-hi conferències, taules rodones, presentacions de llibres, projeccions, música, glosadors… El projecte volia amarar (mai millor dit) l’exposició de referències illenques, amb una programació d’activitats orientades a l’agermanament de les Balears i Pitiüses amb Barcelona. Per diverses circumstàncies (no només les pressupostàries), els actes complementaris a l’exposició no es realitzaran.

Cert és que, a banda del Born CC (3), des del 5 de maig de 2013 al Fossar de les Moreres (4) fins avui, diverses entitats barcelonines han tributat reconeixement a la participació illenca (Ateneu Barcelonès, Memorial 1714, Indrets del Record, Germania-Randa, Agrupació Excursionista de Catalunya, Fundació Josep Irla, CAOC, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, La Coronela, Taller d’Història de Gràcia, Perenne Fossar de les Moreres, Patriotes per la devolució…). Seria plausible que, al llarg d’aquest 2015, en commemoració del Tricentenari, d’altres ens culturals (Òmnium Cultural, IEC, Institut Ramon Llull, AELC…) estiguin a l’alçada del seu prestigi i s’afegeixin a brindar honor i gratitud als illencs que tant varen aportar, en hisendes i en vides, a la defensa de Barcelona. En aquesta línia, m’hauria agradat que l’ajuntament inauguràs formalment la mostra. Roman pendent un acte de desgreuge oficial a la solidaritat brindada des del Regne enmig del Mar. És un deure històric. Barcelona té contret un deute que reclama un acte de caràcter oficial, amb la participació de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Estic convençut que, més prest o més tard, es procedirà a la justa reparació. Allò que no sé és si, aprofitant l’exposició, hi haurà un punt millor en el calendari com per deixar perdre aquesta oportunitat.

La mostra es podrà visitar de franc, a partir del 28 de juliol i fins al 30 d’agost, de dimarts a diumenge (i festius), entre les 10 h i les 20 h. Com que el trasllat resultaria poc onerós, seria desitjable passejar la mostra per Eivissa, Mallorca i Menorca. Les renovades institucions illenques, tant el Govern com els Consells com els Ajuntaments, la tenen a l’abast i la trobaran a disposició. Seria una bona manera de fer-se presents i implicar-se en el Tricentenari 1715-2015; una referència cabdal que reclama memòria històrica.

NOTES

(1) Herois de Mallorca, herois catalans a: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258311

(2) És just agrair a l’escriptor Albert Sánchez Piñol les referències que fa als artillers illencs. L’exitosa novel·la Victus ha servit per destapar i divulgar una participació molt poc coneguda.

(3) El mes de maig del 2014, el Born CC ja va dedicar dues taules rodones per contrastar punts de vista sobre el present i el futur de les nostres illes. Vg. http://dbalears.cat/actualitat/balears/futur-balears-catalunya-independitza-debat-barcelona.html

(4) vg. el Post Scriptum de http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=243886

TRES SEGLES D’OCUPACIÓ? 300 ANYS DE RESISTÈNCIA!

Dissabte, dia 11 de juliol de 2015, fa 300 anys del lliurament de les claus de Palma a D’Asfeld, el comandant militar de l’exèrcit filipista i genocida de Xàtiva i altres pobles. Aquell episodi va ser, formalment, el darrer acte d’una guerra que alterà radicalment la nostra història.

Encara avui patim les conseqüències que es derivaren de la submissió: la fi del Regne enmig del mar, darrer bastió de la nació catalana, l’esquarterament federal i la usurpació de la sobirania. Sobre aquests tres eixos s’imposà la militarització, la castellanització, l’espoliació fiscal, l’aculturació educativa, la supressió dels símbols, el control de la justícia, la repressió i l’exercici d’un tracte de tipus colonial que, en més d’un aspecte, encara perdura.

I, malgrat aquests 300 anys d’ocupació, el poble ha sabut defensar la llengua i la cultura. Ni els pitjors moments, mai no ha retut la lluita per reeixir la identitat. Ens hem vist forçats a fer un viatge de tres segles, des del Decret de Nova Planta cap al Dret a Decidir; de la presa a la represa.

Dia 11, per tant, és el moment de fer memòria del vertader Tricentenari. A Ses Volltes de Palma, a partir de les 20 h, hi haurà música i poesia, cançons i paraules. Ho commemorarem amb Biel Majoral, Taverners, Al-Mayurqa, Maria Rosselló, Mateu Xurí, Maribel Servera, Delfí Mulet, els Germans Martorell, Marcel Pich, Biel Torres, xeremiers…

Amb ells aixecarem la veu de la dignitat i ens mantindrem fidels, per a sempre més, al servei d’aquest poble.

GLÒRIA I MEMÒRIA!

L’octubre del 2007, el periodista Josep Rosselló i Cuní penjava a la seva pàgina un article, Fem memòria més enllà del 36 (1), que vaig estotjar amb un doble motiu: per estar-hi d’acord i per intuir el valor premonitori de les consideracions (dues bàsicament) que hi feia.

A la primera consideració, adverteix de l’error de restringir la Memòria Històrica a la Guerra dels Tres Anys. Tenia tota la raó i la prova és que resulta insòlit i gairebé ignominiós constatar que, enguany, la commemoració del 300è aniversari de l’extinció del Regne de Mallorques i de la nostra subjugació com a poble no ha rebut, de part de la majoria de sindicats, partits polítics, entitats socials i, fins i tot, de les organitzacions defensores de la Memòria, el manifest públic i el compromís ètic que la història reclama. No només venim d’un silenci; hi vivim!

A la segona consideració, l’autor de l’article (ep, de fa vuit anys!) reclamava a l’Ajuntament de Palma (constituït just tres mesos abans) que, a més de suprimir els símbols feixistes, procedís a retirar el nom del carrer dedicat a D’Asfeld. Feia vots a favor d’aquella higiènica, necessària i terapèutica mesura reparadora i, per desconfiança cap a la batlessa Calvo, encoratjava especialment el PSM. Santa Innocència! Ni puta cas!

Arran de la campanya electoral del 2011, l’amic Rosselló va coordinar la informació de campanya d’ERC. Vàrem recordar l’article i ens lamentàrem plegats que, entre el 2007 i el 2011, el consistori de Palma, en contra del que deien els programes tant del PSIB-PSOE com del PSM, quant a la supressió dels símbols feixistes, no gosaren retirar l’avinguda dedicada a l’sponsor de Franco ni, tampoc, procedir a la demolició del monument feixista més gran d’Europa que, lluny de ser retirat, va rebre la protecció d’una institució pública obligada a aplicar la tímida Llei de Memòria Històrica. En línia amb els nyaps, no es reposà la plaça de Joanot Colom i no es va retirar el carrer dedicat a D’Asfeld, tal com havia sol·licitat l’any 1999 l’associació SUS BALEARS! amb una proposta de substituir el nom pel de George Forbes.

Quatre anys després del seu article i pocs mesos després de la compartida queixa de campanya, concretament dia 27 d’agost de 2011, Josep Rosselló va morir a Caubet (2). Aviat hauran passat altres quatre anys (vuit d’ençà de la proposta pública) i, de nou, som a les portes d’un Ajuntament que podria rescabalar ambdues peticions. Pel que fa a la de retirar el nom de D’Asfeld, enguany el gest es veuria més reforçat que mai per la coincidència amb el tercer centenari de l’ocupació.

Rellegir avui l’article de Josep Rosselló i Cuní és un autèntic regal. Ell sí, avant la lettre, va fer memòria històrica. Ell sí va mostrar cara. Ell sí, ni que sigui post mortem, ha volgut col·laborar amb el Tricentenari 1715-2015.

(1) Podeu llegir el seu vigent article a: http://peprossello.balearweb.net/page/56

(2) Dia 28 d’agost, abans de fer-se el popular pregó de Sa Quica a Felanitx, es va fer un doble In Memoriam. Segur que, tant un com l’altre, se sentiren satisfets de compartir aquella breu gratitud: https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/250186848347644/?pnref=story

Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi,
perquè ja n’està farta dels peus que la calciguen

Josep Maria Llompart

Dia 13 d’abril del 2013 (*) vaig fer una proposta pública amb tres peticions orientades a la commemoració dels 300 anys de la submissió de Mallorca. Una d’elles, era la d’aixecar un monument a l’entorn de Calonge, en memòria de les víctimes de l’enfrontament que hi va haver, dia 16 de juny de 1715, entre els maulets de Felanitx i les tropes borbòniques. De fet, jo comptava amb dos reconeguts artistes felanitxers disposats a fer dos monuments, un a Calonge i l’altre a la Vila. Mig any després, Jaume Vallbona em telefonava per posar en marxa la idea. Anàrem a veure possibles llocs on situar el monument i vàrem concloure que, tant a efectes de visualització com de difusió, el millor lloc seria la plaça del poble. Ben aviat el vaig posar en contacte amb Joan Mir, el qual s’havia mostrat interessat en cedir una escultura patriòtica de son pare, Jaume Mir i Ramis (Felanitx, 1915 – Palma, 2012).

La cosa ha reeixit i, gràcies a unes bones gestions, l’Ajuntament de Santanyí ha assumit el cost de fondre l’escultura i d’instal·lar-la. Benhaja! Aquest dissabte, dia 20, es procedirà a inaugurar-la en un acte oficial de l’Ajuntament de Santanyí i amb un parlament encarregat (insòlitament i, sobretot, injustament i antinaturalment) a Miguel Deyá. Aquest fet, m’exclou d’assistir-hi per moltes i poderoses raons.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per coherència

L’orador designat, Miguel Deyá, representa uns valors que són a les antípodes del meu esperit i, sobretot, personalitza l’antítesi dels motius que mobilitzaren l’enfrontament de fa 300 anys, en defensa dels drets i de les llibertats del Regne de Mallorca.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per respecte

Respecte, en primer lloc, a les víctimes d’aquella guerra. També, en segon lloc, a les persones que, d’ençà de fa un any, fan feina en la programació dels actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015 i que, no només no han rebut cap suport institucional, sinó que han estat replicades oficialment amb unes jornades “hispàniques”, promogudes precisament per Miguel Deyá i una universitat agenollada que ha validat un discurs botifler als peus d’un partit polític que ha maldat a les totes per anorrear-nos la llengua i destruir-nos els símbols d’identitat.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per dignitat

No és de rebut que qui impulsa el discurs dominant, amb l’argumentació esbiaixada i filipista de l’arxiu de Simancas (mentre ignora o menysprea els de Viena i Londres), qui es fa hereu d’una historiografia al servei de la borbonització del nostre poble, que va des de Quadrado i de Santamaría fins a Deyá i tot un conjunt de còmplices ideològics, usurpi la veu de les víctimes.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per vergonya aliena

El mateix orador designat sap molt bé que, ni que fos per higiene democràtica, no és la persona adequada. No pot enaltir un acte valent de resistència qui representa la defensa del bàndol de l’oprobi que, de manera activa d’ençà fa tres segles, perpetua la nostra subjugació colonial a l’empara d’un hipotètic “derecho de conquista”.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per ideologia

Jo sóc maulet. És amb ells amb qui mantinc una identificació històrica. Sóc socràtic. Sóc pactista. Sóc enemic a ultrança de la cultura de la imposició, perquè faig part de la Cultura de l’Entesa i no de l’absolutisme que, encara ara, representa la dinastia borbònica i el seus súbdits.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per equitat

He fet 48 vegades d’ençà del maig del 2013, una conferència per retre tribut d’homenatge i gratitud als defensors dels nostres furs i privilegis; per fer memòria dels qui mostraren cara a Calonge. No s’hi ha acostat mai Miguel Deyá ni cap dels seus camarades. Mai no ha sortit de les seves boques un reconeixement, un record ni que sigui. Seria, per tant, un acte estúpid no correspondre el tracte rebut amb reciprocitat. Ells tenen el dret de no escoltar el discurs dels altres. En canvi, tant a mi com als meus conciutadans, ens han imposat una història falsa, esbiaixada, manipulada, sectària, imposada de manera dogmàtica amb uns programes escolars dissenyats des dels mecanismes de poder que controlen l’educació.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per lleialtat

Algú s’imagina que a Xàtiva es permeti parlar un filipista en un acte en record de la cremadissa? Algú creu que al Fossar de les Moreres, allà on reposaren els cossos dels valencians i dels illencs que moriren en defensa de Barcelona, podria parlar-hi un botifler? Brindar-li audiència seria, per a la meva consciència, un acte miserable i vil d’alta traïció.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per decència

Lliurar el parlament a una persona que ha estat membre destacat d’un govern lingüicida i etnocida, és una infàmia. Lliurar el parlament a una persona que s’ha exhibit voluntàriament jurant la bandera espanyola (ei, només fa dos anys!) mentre el seu govern imposava una llei de símbols, és un insult a la intel·ligència. Lliurar el parlament a una persona que proclama bajanades com que la Guerra de Successió va ser un conflicte hispànic i una guerra civil, o que els Borbó representaven la modernitat (una modernitat curiosa, perquè va ser guillotinada dins del mateix segle), és, dit ras i curt, una ignomínia.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per ètica

M’agrada els vespres, en mirar-me les mans, comprovar que, encara que estiguin buides, la mantinc netes!

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte per independència

No sóc membre de cap de les entitats que convoquen l’acte. A cap d’elles no dec obediència i cap no té autoritat ni ascendent per motivar-me a assistir a beneir el discurs de qui és abjecte als meus principis. En exercici, doncs, de la meva llibertat individual, com a lliurepensador que sóc, no sent cap crida que em motivi a profanar els meus valors.

No assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte perquè no em dóna la republicana gana

A tots els  arguments apuntats (coherència, respecte, dignitat, vergonya, ideologia, equitat, lleialtat, decència, ètica i independència), en podria enfilar molts més. Assistir a l’acte seria, de part meva i de qualsevol persona amb consciència de la veritat, un acte antipatriòtic, mesell i vassall de rendició incondicional, de claudicació, de capitulació, d’acceptació tàcita de l’ocupació. En definitiva, seria un acte que validaria allò que va ser aquella guerra de submissió.

AMB GABRIEL ALOMAR EN EL RECORD

Fa gairebé un segle, concretament l’any 1918, Gabriel Alomar es negà a assistir a un dinar d’homenatge a Maria Antònia Salvà. Per correspondre els retrets de Guillem Colom i d’altres (que 18 anys després s’incorporarien amb poesia i entusiasme a Falange Española), Alomar se sentí obligat a explicar els motius d’aquella digníssima inassistència: “Jo no podia associar-me a una festa que va tenir caràcter incompatible amb les meves idees més fonamentals”. M’ho faig meu! En el mateix escrit es desmarca de “la Mallorca castellanitzant, oficialesca, enterament esclava d’ànima i de la qual es impossible que surti la més feble espira o la més humil lluerna”. També m’ho faig meu.

Els amics de Calonge saben bé que per fer-me callar només hi ha una via i no és pacífica. Potser per això, com a premi de consolació per haver tingut la idea del monument, em convidaren a fer una conferència sobre l’episodi. La vaig preparar expressament per a l’ocasió i la vaig llegir el vespre que feia els 300 anys en clau dels fets, davant d’un auditori atent i agraït. Així que el meu tribut de glòria i de memòria ja està fet i no m’he de fer perdonar de res. Al contrari, com deien els meus vells: ja faran tant els altres!

En positiu, tant o més que L’Olivera de Pons i Gallarza romandrà viva dalt del penyal, d’avui enllà, Calonge s’associarà a una escultura de Jaume Mir, com a recordatori In Memoriam dels qui defensaren els drets i les llibertats del Regne de Mallorques. La resta, incloses aquestes paraules amb el meu gest d’insubmissió i el testimoni raonat, en poc temps s’haurà esvaït amb la grogor de les pàgines dels diaris.

De cap manera, per a no apaivagar ni enterbolir el prestigi dels destinataris finals del monument, no cauré en la provocació d’anar a expressar la meva protesta i escridassar a qui ens ha volgut silenciar. No faré, tampoc, cap crida al boicot. No convidaré ningú a imitar el meu gest, ni tan sols. Simplement, he volgut deixar constància que no assistiré a l’acte oficial de Calonge aquest dissabte.

CODA

I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

 (*) Podeu llegir l’article amb la proposta a: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/wp-admin/post.php?post=243886&action=edit&message=1

En el mateix article, també proposava que Barcelona retés un homenatge als illencs que varen participar a la defensa de la ciutat i, per iniciativa d’un conjunt d’entitats (Memorial 1714, CAOC, Indrets del Record, Germania-Randa…), es va fer dia 5 de maig del 2013, amb participació de La Coronela de Barcelona i la instal·lació d’un plafó commemoratiu. (vg. el post scriptum a l’enllaç anterior). Posteriorment, encara s’hi afegiren altres entitats (La Violeta de Gràcia, El Born Centre Cultural, l’Ateneu Barcelonès…). L’únic aspecte d’aquella proposta que, de moment, no s’ha realitzat és l’acte de reconeixement que té en deute Felanitx. No s’ha pogut enllestir, atesa la conducta del consistori del mateix partit de Miguel Deyá. Ni que sigui a tall d’exemple, l’exregidora de Cultura del poble va oposar-se i impedí la meva conferència al poble, “perquè ells no feien política” (la mateixa setmana convidaven la Fundación Jaime III). Com que el mal govern ha estat foragitat a les urnes aquest mateix mes, mantinc l’esperança que el nou equip municipal repari l’oblit i, dins d’aquest 2015, dignifiqui les víctimes i, amb elles, el seu poble amb un acte oficial de justa reparació.

Com a malalt addicte als cançoners, en el curs de les meves recerques sobre la Guerra de Submissió (el nom que m’agrada emprar, en línia amb el de Guerra d’Ocupació, tal com l’esmenta l’excel·lent mestra Eva Serra), he pouat dins de les composicions poètiques i musicals de l’època. M’he endinsat en l’obra de Rafel Ginard, d’Amades i d’altres autors. Les gloses populars sempre han deixat testimoni dels fets històrics. En trobaria alguna, per exemple, referida als artillers mallorquins? Doncs, sí. Entre les vuit i les nou

entràrem en bateria

i entre les onze i migdia

moltes de mares hi havia

que es podien posar dol

sense poder veure el sol

del fum s’artilleria.

Fadrinetes mallorquines

ja vos podeu divertir

que, si sa guerra va així,

totes romandreu fadrines.

En el treball en curs De la presa (1715) a la represa (2015), en creixement i permanent evolució, faig notar com, en la intensa tasca d’aculturació educativa i desmemòria, les cançons del bàndol austriacista varen descomparèixer (1) i, en canvi, es fomentaren les cançons borbòniques. Resulta barroer comprovar com als programes escolars de primària, tant de França com d’Espanya, s’introduïren cançons de guerra amb la intenció d’alliçonar els infants que han perdurat al llarg dels darrers tres segles. Sí, sembla gairebé pornogràfic comprovar que s’obligava a cantar cançons de guerra als infants. Dos exemples, destaquen sobre els altres. La cançó Quisiera ser tan alta… (que esmenta tangencialment el bastió de Santa Clara) no és gens innocent. Com tampoc no ho és gens una altra cançó francesa, Mambrú se fue a la guerra (2), que figurà en els programes escolars fins ja ben entrada la vigent restauració borbònica.  Estic parlant de suara.

Com en tots els espais d’aquesta recerca, compareixen grans col·laboradors. L’estiu del 2014, Biel Majoral m’informà que preparava una cançó molt curiosa. La va recollir, a la primeria del s. xx i al petit poble de Pina, Baltasar Samper, el músic mallorquí, militant d’Acció Catalana. Es tracta d’una cançó que, per més que he mirat de cercar-la al continent, no l’he trobat enlloc més: Ses presons de Barcelona. L’article salat que utilitza en el títol, convida a pensar que la va escriure qualque illenc que va patir la severitat de la repressió. Amb l’ajut dels seus músics habituals (Biel Torres i Delfí Mulet), Biel Majoral la va recuperar per cantar-la, dins dels actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015. La cançó apareix en el Cançoner de Catalunya (3).

Aquesta magna obra ha permès d’albirar algunes retxilleres de músiques que, possiblement de manera clandestina, varen conservar-se gràcies a la bona transmissió oral que, fins la irrupció de les televisions i altres mitjans de comunicació, permetia la supervivència i salvaguarda d’aquestes músiques i cançons. En el curs de la recerca, en vaig arreplegar algunes que he mirat de difondre, amb l’esperança que els músics que promouen la cultura popular les recuperin i les divulguin. Em consta que així ho faran els germans Martorell amb el grup AlMayurqa.

Per iniciativa de l’Associació Cultural Es Majoral, amb l’empenta dels amics  Jaume Vallbona i Pau Vadell, em convidaren a fer una conferència a Calonge en commemoració dels 300 anys de l’enfrontament que hi va haver en aquell entorn, entre 600 maulets felanitxers i un grup de gairebé 11.000 soldats francesos, el dia 16 de juny de 1715, l’endemà del desembarcament de les tropes borbòniques a Cala Llonga, Cala Ferrera i Cala Figuera iniciava l’ocupació de Mallorca i d’Eivissa. Per completar i complementar la conferència, vaig remetre algunes de les cançons antiborbòniques a tres felanitxers de soca-rel, pedra picada i ronyó clos, per si s’animarien a preparar-ne alguna… i ja ho crec!

Dia 16 de juny de 2015, en un acte de vindicació de glòria i de memòria, quan vaig acabar el relat dels fets, davant d’un nombrós i selecte auditori, Miquel Àngel Bennàsser (violoncel), Glòria Julià (veu) i Joan Carles Vaquer (guitarra), varen interpretar algunes d’aquelles desconegudes (per amagades) cançons. La gent ho va agrair i l’èxit va ser absolut. La darrera de les peces que varen fer, amb l’activa participació del públic, és una cançó divertida i carregada d’ironia. El títol és L’ull del rei de França. L’ull? Un eufemisme! A l’enllaç, podreu escoltar el tall final i comprovar-ho: https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ

Al capdavall l’humor també és una estratègia de combat popular. La ironia pot arribar a fer més mal i ajudar a avançar tant o més que una proclama. El combat té molts de recursos i un d’ells, la resistència, sovint es relaciona amb la reculada. No ha de ser necessàriament així. Resistir, bàsicament, significa continuar la lluita. De fet, confirma que els qui, d’ençà de 1715 pretenen la submissió, han fracassat i no podran contenir la represa.

(1) Són ben poques les excepcions de l’anorreament cultural en matèria musical. Una d’elles, salvada i divulgada gràcies a l’imprescindible Jaume Arnella és El Capitel·lo (La Dama de Reus). En vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

(2) Sobre la història d’aquesta cançó, vg. https://www.youtube.com/watch?v=2Flm-7kF0Jc

(3) En relació a aquesta obra, vaig fer el buidatge de les cançons i danses  recollides a la vila de Felanitx (amb l’Horta i Calonge, incloses) i, amb les interessants fotografies de l’època, en vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=228954

La Casa del Libro de Palma va ser molt més que una llibreria. Durant el període de la Segona República (1931-1936) va esdevenir un centre de conversa, de debat i de tertúlia. Situada a la plaça de les Tortugues (de la Constitució, durant la Segona República, de Pius XII, durant el franquisme i de Joan Carles I, arran de l’encara vigent restauració borbònica) era just al costat d’on ara hi ha el Bar Bosch (allà on, a un altell amb balcó, hi havia la seu d’Esquerra Republicana).

El propietari de l’immoble era Jaume Escat, un feixista emboscat que seria el cap de la policia secreta franquista arran de l’aixecament militar de 1936. El gestor de la llibreria era Guillem Mulet (el Gran Mulet com l’anomenà Vigoleis Thelen), ajudat pel seu germà bessó idèntic Salvador, ambdós algaidins (1).

Aquella germanor no era l’única quedestacava. La curiositat de coincidir molts d’altres germans, va fer ben singulars aquelles tertúlies literàries, embolicades sempre de cultura i de política. Així, hi varen prendre part els germans Verdaguer (Marius i Joaquim), els García Peñaranda (Vicente i Virgilio), els Sureda Montaner (Jacobo i Pedro), els Sureda Blanes (Josep i Francesc), els Villalonga (Miguel i Lorenzo)… No tots els participants eren germans, evidentment. També hi feren estada destacats feixistes que es distingirien arran de l’aixecament militar com José Enseñat, Ricardo Fernández de Tamarit o Manuel Figuereo de Juanes, un personatge ben singular. Fill de Wenceslao, militar espanyol que presidí durant uns mesos la República Dominicana, segons Vigoleis Thelen era un addicte de Trujillo, un dels tirans assassins d’Amèrica i pretenia, per mediació del comte Kesller, fugitiu del nazisme, que el rossellonès Arístides Maillol fes una escultura al dictador (2). 

A les tertúlies també hi assistien dos reconeguts filòlegs: Estanislau Pellicer (esperantista) i Jaume Busquets (arabista). Un dels dos (Busquets segons Josep Massot i Muntaner, Pellicer segons Jaume Pomar) va ser l’ingenu corrector de Mort de Dama, amb la paradoxa que l’obra feia burla d’una capelleta cultural, Ben Dinat, aparentment indeterminada, però que escarnia La Nostra Terra, revista de la qual eren correctors Pellicer i Busquets. Ironies de la vida! El sarcasme major va ser la burla pública que, desagraït, en faria d’ambdós Miguel Villalonga anys després. 

Miguel Villalonga (Palma, 1899 – Bunyola, 1946) va ser militar i escriptor, però part damunt de qualsevol altra activitat va destacar com a ideòleg del feixisme i, al costat del seu germà Lorenzo (un dels tres emmascarats rere el pseudònim Pep Gonella), actuà com el més sinistre i abjecte enemics de la llengua catalana i s’acarnissà sobre els escriptors de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Graduat l’any 1920 com a alferes a l’acadèmia d’infanteria de Toledo, va estar destinat a Ceuta. L’any 1931, aprofitant-se de la possibilitat que brindava la reforma militar de Manuel Azaña, passà a la reserva i començà a escriure a El Día, emboscat com a Kim, amb dues grans línies d’atac: la República i els intel·lectuals a l’entorn de la revista La Nostra Terra, davant dels quals i amb les desmesurades bravates delatava un greu complex d’inferioritat. L’any 1934, a la revista Brisas i amb el pseudònim habitual, publicà la novel·la Mis Giacomini. El juliol de 1936, s’afegí amb entusiasme a la insurrecció armada i el mes d’octubre assumí la direcció de premsa de la Comandancia Militar de las Baleares. No es limità a fer les comunicacions ni, tampoc, s’ajustà al paper de censor, sinó que fomentà la persecució amb instàncies públiques a favor de la màxima repressió. El 1937, confiat que aquella conducta seria reconeguda per Franco, es presentà voluntari al govern de Burgos per incorporar-se de nou a l’exèrcit, però en comptes de ser destinat com pretenia a l’estat major, fou enviat al front. En vista del fracàs, va al·legar els seus problemes de salut per tornar a Mallorca i encastellar-se al poble de Bunyola, des d’on col·laborà en diverses publicacions per fer ostentació de la ideologia absolutista i jacobina que compartia amb el seu germà. El 1943, ja amb un deficient estat de salut, va publicar una segona novel·la, El tonto discreto, i el 1944, en col·laboració amb el seu germà, l’assaig Chateaubriand, el vizconde romántico. Un any després de morir s’edità Autobiografia, en part publicada en capítols.

Fins aquí el perfil més conegut. Això no obstant, com s’ha dit tantes de vegades, hi ha molts d’episodis ocults a l’entorn dels Villalonga que, durant el franquisme i el postfranquisme, han gaudit d’un tractament d’exquisida benevolència de gran part de la intel·lectualitat catalana, sota el patrocini de qui ha volgut untar d’una especial cera del corpus la memòria dels dos germans. La tirallonga d’autors que s’han sumat a aquesta cerimònia d’adulació, amb l’objectiu d’amagar o disfressar el feixisme, la misogínia, el racisme i l’anticatalanisme militant que professaren, retrata les mediocres biografies de, pràcticament, tots els escriptors en castellà dels darrers 70 anys i dels escriptors i de les escriptores bilingües de Mallorca, còmplices d’una gran manipulació. L’aureola que s’ha bastit a l’entorn de la hipotètica destresa literària dels dos germans es fa miques davant de qualsevol anàlisi rigorosa (3). El cas és que no està dit tot, ni de molt, de la trajectòria dels Villalonga i no passa any que no brolli qualque notícia. Avui tinc l’ocasió d’exposar-ne una de ben significativa: el censor va ser censurat! Justícia poètica? Paradoxes de la vida? Ell, el gran censor, un dels més grans apologistes dels crims del 1936 i del 1937, instigador directe amb el seu germà Lorenzo de l’afusellament d’Emili Darder, sí, ell, Miguel Villalonga… va ser censurat pels seus! (4)

Una lletra, fins ara privada i inèdita, de Miguel Villalonga a Salvador Mulet, permet de llegir moltes més coses que les que hi ha escrites. D’entrada, la impressió del full de la correspondència proclama el fatalista QUOTIDIE MORIOR (5), propi del to victimista que emet la carta i, sobretot, el document que s’hi annexa. Datada dia 7 d’agost de 1943 a Bunyola (amb ñ, naturalment), delata un pols tremolós i insegur. El contingut, adreçat a qui considera amic seu, se centra en una confidència i un regal que simultàniament constitueix una gran confessió. La confidència és ben concreta: la censura li ha prohibit incloure a El tonto discreto uns versos primitius que glosen la biografia de l’autor. El regal són les il·lustracions fetes per “uno de los mejores dibujantes de Madrid”. Diu que són 50 i que van numerats, però són 51, perquè hi ha dos dibuixos amb el nombre 39. Com així se’n va desprendre, dels originals? Sabia que no els podria aprofitar mai més? Avalava la resolució de la censura? Molt possiblement, era sobretot una manera d’expressar gratitud a Salvador Mulet. (6)

Cal analitzar el contingut dels dibuixos, ordenats a faisó d’una gran auca en cinc fulls.  Admet que era un mal estudiant, presumeix del seu heroisme en les guerres del Marroc i braveja a les totes: He leído tanto y tanto/ que a mi mismo causo espanto. No obstant, on mostra el llautó militarista és en la concepció d’utilitzar la literatura com a arma. Aquest posat es veu en més d’un dels dibuixos: Con mi lanza no embotada/ por la pluma bien cortada/ emprendo nueva cruzada o Con la pluma y con la espada/ mi fama ya está lograda. I a qui volia tallar el cap aquell creuat de saló de casa bona? Al clan de La Nostra Terra/ le hago coger cada perra/ (y es que mi pluma le aterra). Aquesta pretensiosa declaració va ser ben interpretada pel dibuixant que mostra un escriptor desarmat amb una ploma clavada com una fletxa. Gairebé al final d’aquell amargat relat que amara una biografia fracassada, deixa entreveure l’ombra del possible origen de la seva mala salut i apunta una sospitosa vinculació: Estas mujeres fatales/ (a las que llamo vestales)/ son causa de muchos males. La caricatura que fa Villalonga de la seva vida, consona perfectament amb l’autobiografia que es publicarà post mortem, però essencialment delata el trist sentit d’una eixorca i nefanda existència. Decididament, com solem dir per Mallorca, aquest home no tenia padrins! Més que mai, després de mirar aquests cinc fulls que conformen una auca de vanitats, es pot concloure allò de sic transit gloria mundi. 

NOTA FINAL SOBRE ELS AMICS DE VER

No sé si fa més rialles que vergonya veure com, en el feisbuc, es poden tenir milers d’amics. Això, senzillament, és impossible i si algú s’ho creu o ho vol fer creure és que té en poca estima l’amistat o en fa una frívola valoració. Per entendre tal quimera, n’hi ha prou de llegir la popular rondalla Amics de ver i amics de barret. Segur que, en el feisbuc, hi pot figurar qualque amic de ver, però la immensa majoria no passen de ser companys de viatge, adesiara efímers, amb qui podem compartir impressions, inquietuds… i poca cosa més. Tenir amics de ver, en canvi, és un tresor. Tenir-ne que saps que, encara que no els vegis gaire, hi són i sempre et fan costat és un autèntic luxe. Tenir-ne a punt d’atendre qualsevol consulta impertinent és una joia. Tenir-ne que, a més, et brinden la generosa confiança de fer-te a mans un document inèdit amb l’afegit “en pots fer allò que trobis”, resulta un privilegi de vida. És el cas que, avui, m’ha brindat l’atzar per partida doble.

Pere Mulet és un professor jubilat, cor i pulmó de l’heroica revista Saig d’Algaida, fill del gestor de La Casa del Libro. Ell és qui m’ha proporcionat la carta amb els dibuixos censurats. Joan Escanelles, m’ha correspost una consulta simplista amb detallada pulcritud. D’aquesta manera, s’ha estravingut comptar amb la col·laboració de dos amics, cultes i savis ambdós i, també ambdós, llatinistes, quatre condicions (l’amistat, la cultura, la saviesa i el domini de la llengua dels clàssics) poc habituals i, en tot cas, males de fer coincidir. Gràcies a ells he pogut transcriure i comentar una informació sobre el fosc i tenebrós personatge que va ser Miguel Villalonga.

NOTES

(1) QUANT ALS GERMANS MULET I LA CASA DEL LIBRO:

Vg. Té dues cares Mallorca?

PRIMERA PART:  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202344

SEGONA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202842

TERCERA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/206777

QUARTA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/207188

CINQUENA (i darrera) PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=208005

(2) SOBRE ARÍSTIDES MAILLOL:

Vg. La xarxa Maillol d’evasió i la dama roja

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=244630

(3) Vg.: Llorenç Villalonga i la llengua catalanade Josep A. Grimalt:

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/viewFile/60761/61017

(4) PER A SABER MÉS COSES DELS VILLALONGA:

Mort de dama; un pamflet per desmitificar

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239577

Patografia de Llorenç Villalonga

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=239064

La darrera paraula? (més sobre sant Llorenç Villalonga)

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=242672

Mites fatus (Llorenç Villalonga va ser Pep Gonella)

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=260364

(5) Després de cercar i trobar la procedència de la citació, vaig consultar Joan Escanelles. No em puc resistir a transcriure la resposta, probablement inimaginable per Miguel Villalonga:

«Pau als Corintis, I, cap XV, vv. 30-31: “Ut quid et nos periclitamur omni hora? QUOTIDIE MORIOR per vestram gloriam, fratres, quam habeo in Christo Jesu Domino nostro”

He deixat en cursiva la cita literal del text, però no el referent a la ubicació. He precisat que la font és la primera Carta als Corintis (en són dues) i els versicles citats són el 30 i el 31, seguits i complets. La frase del v. 30 és interrogativa, i ho he marcat. On diu fratus, hem de posar fratres. He pensat, de QUOTIDIE MORIOR, que ho destacau en majúscules a posta i ho respect. Igualment, he de mantenir les majúscules inicials de Christo Jesu Domino, però l’he llevada a nostro. ¿I què esperaves de mi, sinó mariconades?

La traducció? Per a què, també nosaltres ens posam tothora en perill? Cada dia m’expòs a morir per la glòria que em dau, germans, la qual tenc en el Crist Jesús, Senyor nostre.

En comptes de morior, he traduït ‘m’expòs a morir‘, seguint una interpretació de l’Institut Bíblic Pontifici de Roma que gira apothnesco, del grec al llatí, com a ‘in periculo mortis sum” ¿Com així interpret vestram gloriam per ‘la glòria que em dau’? Perquè l’original grec posa kaúchesin, acusatiu de kaúchesis, i vol dir ‘motiu de bravejar’. N’he sortit amb 7 síl·labes fòniques; el text llatí en du 6. La ‘ch’ caldria pronunciar-la amb aspiració, com en la ‘j’ de ‘jaleo’.»

(6) Salvador Mulet va tenir la iniciativa de fer, de manera artesanal, un Kalendari Algaidí que, a partir de 1938, enviava a tres dels antics companys de tertúlia de La Casa del Libro: Jaume Busquets, Miguel Villalonga i Joaquim Verdaguer. En feia quatre exemplars que, les successives morts, reduïren a dos. Va continuar l’elaboració dels almanacs fins a l’any 1960.

Inspirada, instada, impulsada, induïda, sempre animada i, qualque estona, fins i tot atiada per Miquel Barceló, sa mare, Francisca Artigues Nicolau Randa (Felanitx, abril de 1926), exposarà teles pintades i teixides al Museu Tèxtil (1) de la ciutat de San Gall dels Alps de Suïssa, entre el 18 d’abril i el 15 de novembre d’enguany. Tot a partir de dibuixos del seu fill, artífex i còmplice d’aquesta bella aventura artística.

L’artista és una dona alegre i amb una vitalitat i un dinamisme que esbaldreguen els guarismes de qualsevol edat. Hiperactiva sempre, només remuga quan li fan els comptes o quan li volen capgirar la idea que ella ha imaginat abans de teixir-la. El seu fill ho explica amb unes pinzellades literàries ben quadrades (sabut és que el rodó mai no quadra). S’han publicat, a faisó d’invitació, en un catàleg auster, precís i preciós, editat en alemany, anglès i català.

Un sonador de guitarra

ha de tenir fins sentits

i saber remenar els dits

de la mà dreta i l’esquerra

(Cançó popular mallorquina)

Jo he vist na Randa fent randa. He vist brodar na Francisca i puc donar fe, almenys durant la darrera dècada, dels milers d’hores que ha dedicat a enramellar estovalles, cortines, mariol·los per a les nétes, coixins… Peixos i pops i ocells i algues i coralls i flors i fulles de cascall de tots els colors; els imaginables i els inimaginables, tots. Els fila, els enfila i els mescla, amb el magisteri i la destresa dels dits (“dits per tocar l’orgue!” – diuen al poble -), amb totes les gammes de l’iris. Els fils de la capsa de costures delaten tots els tons que brollen com un salt d’aigües.

L’agost del 2013, coincidint amb les festes del seu poble, ja va exposar una sola tela que ser molt visitada i comentada (2).

A la foto inferior, amb Francisca Artigues, el seu fill Miquel i el seu nét Quim, com a contrast de referència, es pot endevinar l’extensió (i, amb la grandària, la feinada!) del magnífic brodat exhibit fa dos anys a Felanitx i que ara s’exposarà a Suïssa.

Tanmateix, des del primer dia, la imatge que em va venir al cap és la de la fada padrina (3). Ja fa anys que, conforme a la nostra cultura matriarcal, ella és coneguda familiarment com la padrina. La seva feina em recorda l’universal conte que ens descriu aquella dona màgica i clandestina (cap autor no li ha sabut posar nom) que es presentà en auxili de la jove maltractada, tancada a pany i clau, privada d’assistir als tres balls que s’havien convocat per assistir i donar cobeig a un príncep blau desolat i entabanat (coses de la monarquia!). Serà la fada padrina qui, com una dona d’aigua deixondida i alquimista, nit rere nit proveirà la víctima per tal que esdevingui victoriosa. La intendent serà la clau de l’èxit, patrocinadora de l’anhelat triomf del bé sobre el mal, promotora de la insurrecció contra el domini fosc i, finalment, estimuladora de l’alliberament contra l’oprobi. El primer vespre li durà un vestit de seda blava brodada amb tots els peixos de la mar, l’endemà un de setí groc amb tots els ocells del cel i els animals del bosc, el tercer i darrer dia, un de tela de plata amb tot el firmament d’estels, amb la lluna i el sol enlluernador.

D’aquesta història se n’han fet mil variacions. A tot el món és coneguda amb noms diversos: Cinderella, Vassilissa, Peldicenere, Cenicienta, Cenerentola. A partir del conte original (xinès, naturalment), la història ha estat interpretada i escrita de nou per Perrault, Andersen o els Germans Grimm, entre milers, fins al gairebé sempre abominable Walt Disney. És també la protagonista d’òperes i ballets dels més prestigiosos músics contemporanis (Rossini, Strauss, Prokófiev…). En català, la versió més coneguda és La Ventafocs de Joan Amades, però a Mallorca s’imposa de molt la rondalla de N’Estel d’Or, perquè qui l’ha escoltat de petit (sobretot en la veu d’una mare, d’un pare o d’uns avis) no en vol d’altra.

 Ella está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja

 dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez

 pasos más allá. Por mucho que jo camine, nunca la alcanzaré.

 ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

Eduardo Galeano (Montevideo, 3 de setembre de 1940 – 13 d’abril de 2015)

I què ens mostrarà aquesta felanitxera per devers Suïssa? Doncs exactament això que he dit: teles brodades de la fada padrina, estampes de les 1001 nits, colors destil·lats que, per camins, carrerons i camades, prenen formes i música i paraules i imatges i màgia i il·lusió i fantasia i somnis… Amb una paraula? Només una? UTOPIA!

NOTES

(1) El Textilmuseum no és un lloc qualsevol. Es tracta d’un centre emblemàtic que recull des d’antigues teles egípcies, fins a mostres de la innovadora indústria tèxtil a màquina, passant per brodats manuals o vestits històrics. La ciutat, al centre de la Suïssa oriental, va néixer a l’entorn d’una abadia fundada l’any 612 per un monjo irlandès, Gal, que dóna nom a una població que supera els 150.000 habitants. Vg.- http://translate.google.cat/translate?hl=ca&sl=de&u=http://www.textilmuseum.ch/&prev=search

(2) Vg. el vídeo d’Agustí Torres il·lustrat musicalment per Quim Barceló a: https://vimeo.com/72481837

(3) La fada padrina és un personatge dels contes tradicionals, on representa la màgia que fa canviar la sort dels protagonistes. És una descendent de les parques romanes i dels genis islàmics. Apareix per revelar una realitat oculta, concedir un do o un desig o transformar determinats objectes de la realitat. (De la Viquipèdia)

POST SCRIPTUM.- Tres anys i mig després de l’exposició a Suïssa, Francisca Artigues, amb 92 anys plens de vitalitat i energia, va fer l’exposició, ampliada, a Madrid

Avui, a la Torre del Serral dels Falcons, organitzat per iniciativa de la societat civil de Manacor, amb l’Obra Cultural Balear del poble al capdavant, i en el marc dels actes organitzats per la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, s’ha fet un acte de dignitat en memòria de Guillem Riera, el talaier que va morir dia 4 d’abril de 1715, avui feia 300 anys en clau, en rebutjar el primer intent borbònic de desembarcar a Mallorca, últim bastió de resistència contra Felip V. L’acte, presentat per l’historiador Antoni Tugores, ha comptat amb les intervencions de l’escriptor Pere Morey, el qual ens ha relatat l’episodi i ha coordinat l’ofrena floral, Biel Majoral, que ens ha cantat Jo sóc català! de Pere Capellà, Maria Rosselló, que ens ha cantat Siau qui sou! de Guillem d’Efak , els poetes Bernat Nadal i Hilari de Cara (recitat per Jaume Gomila), Núria Feliu , que ens ha fet recitar amb ella El meu poble i jo de Salvador Espriu i els glosadors Mateu Xurí, Maribel Servera i Sebastià Adrover. De part meva, després de dir Forans i ciutadans de Guillem d’Efak, he llegit les paraules que transcric en blau.

Al llarg del 2014, Barcelona i el Principat, varen commemorar un tricentenari amb gran desplegament de recursos. De fet, a l’hora de fer balanç, tot han estat xifres: nombre d’activitats, quantitat de participants, pressupost destinat… Cap esment a la dignitat i a l’honor; matemàtiques! Així mateix, un dels comissaris va afirmar que volien que “ningú no romangués exclòs de la celebració”. Doncs bé que fracassaren, perquè varen excloure més de la meitat del territori i de la població d’aleshores. Oblidaren que l’enfrontament contra Felip V va ser del conjunt de la Nació Catalana. Cap acte oficial de reconeixement als fusellers valencians. Cap acte de record als artillers mallorquins. Cap acte de gratitud als mariners illencs que foren els qui més aportaren en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona. El Tricentenari 1714-2014 va servir per recordar l’efemèride d’una guerra que va condicionar i condiciona la nostra història com a poble, però va ser planificada a l’estil de Michael Collins! Dia vindrà que, qui ara ha menystingut i oblidat, haurà de reparar la ignomínia. Sortosament, la participació ocultada per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya va ser corregida per altres entitats catalanes que, amb gran dignitat, varen estar a l’alçada com Memorial 1714, Indrets del Record, Agrupació Excursionista de Catalunya, Germania-Randa, La Violeta de Gràcia, l’Ateneu Barcelonès, el Born Centre Cultural o, a Prada, la Universitat de València.

Nosaltres no som d’eixe món i, avui i aquí, des d’aquesta torre de l’antic Regne de Mallorques, abominam de l’amnèsia que ens ha empeltat, a sang i a foc i durant 300 anys, la dinastia borbònica i els seus còmplices. Nosaltres, avui i aquí, recordam Guillem Riera i totes les víctimes de Mallorca, amb especial esment als màrtirs de l’Horta i Calonge. Però, amb ells, recordam també Bac de Roda, Carrasquet, el General Moragues, Antoni de Villaroel, Joan Baptista Basset, el Marquès de Rubí i, més enllà dels herois reconeguts, el compromís solidari i la solidaritat compromesa d’aquelles dones i d’aquells homes que lluitaren, sovint anònimament i en més d’un cas fins a la mort, per preservar les nostres institucions, els nostres drets i la nostra sobirania nacional. Honor i glòria! D’avui enllà girem l’esquena al Decret de Nova Planta i caminem cap al Dret a Decidir. Continuarem la lluita amb la paraula. Les nostres armes seran les urnes. 1715 va ser l’any de la presa. El 2015 ha de ser l’any de la represa.

Com a acte de vindicació contra la memòria sembrada de sal, vull exemplificar-ho en el cas dels eivissencs, tan implicats i tan transcendentals en la defensa de Barcelona i, com la resta d’illencs i de valencians, oblidats per les institucions oficials de tots els nostres territoris. Ja fa 125 anys que l’advocat Felip Curtois i Valls (1838-1916) va escriure una quarteta, amb una proclama clara de catalanitat, a la qual Isidor Marí afegiria un clam a la memòria i a la represa col·lectiva. El resultat de la conjunció és aquest: 

Que som terra catalana
ja és ben fàcil d’advertir,
llevat que un tengui lleganyes
o cervell de ratolí.
Sa llengua mos agermana,
sa història no pot mentir.

Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí.

Va florir i ara ja grana,
i arriba es temps de collir,
i enc que bufin tramuntanes,
tot comença a reverdir,
sa memòria, ses solanes,
ses feixes i es vells amics.
I basta que mus separaren,
que molt més ens hem d’unir,
com es grans d’una magrana,
que no ens puguen despartir.
Entre germans ningú mana,
no ens podem desavenir.
Sa feina no serà vana
si arribam a aconseguir
sa llibertat sobirana
que un dia vàrem tenir
i es drets que junts defensàrem
lluitant contra en Felip V.

ALGUNS VÍDEOS DE L’ACTE:

SOM UNA NACIÓ: https://www.youtube.com/watch?v=f5yeBE5ABGA

SIAU QUI SOU!: https://www.youtube.com/watch?v=sHiIRgAcEbY&feature=em-upload_owner

LA VIDA, LA LLIBERTAT: https://www.youtube.com/watch?v=i8ng6yo9_FM&spfreload=10