PETITES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (3)

I de les valeroses dones, què?

Imatge extreta del cartell anunciador de LA DAMA DE REUS (TNC, 2008)

Imatge extreta del cartell anunciador de LA DAMA DE REUS (TNC, 2008)

La Guerra de Submissió ens ha lliurat una llarga nòmina de soldats valents i d’herois. La major part de les víctimes civils (els infants, les dones, la gent més vella…) roman condemnada a un injust anonimat. Algú pot creure que no hi havia lluitadores? O que no hi havia heroïnes silents? Com sempre i a totes les guerres les grans oblidades són les dones. A la història oficial no se’n sol parlat gaire. Estan condemnades a consolar les famílies, a patir d’amagat, a plorar a les fosques i a callar. Gairebé ningú no aixeca mai la veu per fer-ne justícia i memòria. Per sort, la cultura popular, la dels glosadors, la les codolades i la del romancer, sí que pensa en elles. Vegem-ne dos exemples.

La dama de Reus és un romanç que relata uns fets ocorreguts durant aquella guerra. Des del 1705, Reus va ser ocupada alternativament per austriacistes i felipistes fins que aquests, l’any 1713, se n’apoderaren definitivament i es dedicaren al pillatge i als abusos, amb grans represàlies contra la població. El romanç recrea la història d’una dama que plora desconsolada per la detenció del seu marit. El capità que el té empresonat li promet que l’alliberarà si accepta colgar-se amb ell. Després de passar-hi la nit, el capitel·lo li mostra la forca on ha fet penjar al seu home. Ella matarà el traïdor… i continuarà plorant tota la vida (1).

proeses3

L’altre exemple és l’escrit Proesas que las Barcelonesas donas han ostentat en lo siti de Barcelona lo any 1706. En un llarg romanç anònim, amb rima desordenada, es relata la conducta i el paper determinant de les dones de Barcelona en la defensa de Montjuïc. L’autor destaca aquestes dones, perquè “Essent, com són, memorables/ no és just que el món les ignori”. Només un fragment de mostra:

(…) ja que ab la ajuda dels Sants, y las Aliadas Forças, veram fugi al Enemich, y celebràm la Victoria. (…) Deixanme dir dos paraulas de proësas afanyosas que en aquest Siti han obràt las Barcelonesas Donas (…) (2)

Algú podria dir que els romanços recullen més la llegenda i la fantasia que no la història. Sabut és que els vencedors són els qui dicten les cròniques al seu interès, però en aquest cas, excepcionalment, hi ha un document que recull la versió dels vençuts. L’autor és Francesc de Castellví i Obando, capità i membre del Braç Armat de la Junta de Barcelona. Va participar a la gran batalla de l’onze de setembre i, després, li varen confiscar els béns i va viure sotmès a vigilància fins que el 1726 va viatjar cap a Àustria i va fer, coincidint en el temps, el camí invers al dels exiliats que retornaren. A Viena va promoure la creació d’una nova ciutat i, al capdavant d’una expedició de catalans, va fundar Nova Barcelona, però una epidèmia de pesta va fer malbé el projecte. Aleshores va escriure Narracions Històriques des de l’any 1700 fins a l’any 1725, una obra cabdal per explicar la Guerra de Submissió que es va salvar de la desaparició, perquè el manuscrit original es conservà a Viena.

Caràtules dels quatre volums de l'obra

Caràtules dels quatre volums de l’obra

L’extensa crònica que va escriure de més de tres mil pàgines s’ha de situar entre la història i el periodisme. Entre el 1733 i el 1749, va entrevistar molts dels principals protagonistes que varen sobreviure a la Guerra de Submissió i, malgrat les errades, permet contrastar el discurs dominant imposat des de Castella. Del text es poden deduir les moltes funcions que assumiren les dones al llarg del setge: tenien cura de les terres i els petits horts de la ciutat, cada dia revisaven les murades per veure els punts més esberlats a reforçar, s’encarregaven d’atendre els ferits i de traslladar els morts cap als diversos cementiris i fossars, treballaven en els petits tallers artesanals…

Gràcies a Castellví s’han salvat de la desmemòria moltes informacions. En el cas concret de la participació de les dones, podem parlar de Marianna de Copons, una espia al servei de Salvador Lleonart cap del servei secret català, que embadalia els militars francesos d’alta graduació (el coronel Le Querchois entre d’altres) i els extreia informació que, en més d’un cas, va ser determinant. Ella fou qui advertí a temps d’una operació militar a Mataró i evità moltes de morts. Una altra dona vinculada al cos d’espies dels germans Lleonart (Francesc, Jaume i Salvador) va ser Manuela Desvalls, monja del monestir de Santa Maria de Vallbona. Després de caure Barcelona, durant el període de més intensa repressió borbònica, des del convent va continuar escrivint i enviant proclames a favor de la resistència. Un altre cas és el de la beata Magdalena Bolig, defensora a ultrança de resistir el setge fins a la mort. Reconeguda com a visionària, els consellers de la ciutat la tenien per assessora abans de prendre molts dels acords.

Francesc de Castellví no oblida les protagonistes més senzilles i detalla casos exemplars amb dades concretes. El d’una dona que, amb promesa de matrimoni, va tenir un fill de fadrina amb un defensor que, després, es va passar als felipistes. Quan, caiguda Barcelona, l’individu va anar a cercar-la per casar-s’hi, ella, conscient del que li podia passar, li va adreçar aquestes paraules: “Aquí tens el teu fill. No us he de veure mai més. Abans moriré que casar-me amb tu, perquè tinc per més honra confessar la vergonya que cometre el delicte de casar-me amb un traïdor”. També ens parla de Paula Viñas, una dona que replicà al seu marit quan l’instava a refugiar-se amb els seus fills fora de la ciutat: “Ves a lluitar per la llibertat que si la perdem no ens ha d’importar morir”. O Eulalia Fagel que cada dia, en despertar el seu marit, li agraïa la seva lluita, l’acompanyava a la posició i l’encoratjava a resistir. O el cas de Francisca Peiró que, davant del seu fill que agonitzava, va exclamar-se: “Sóc una mare feliç de veure que he tengut un fill que ha sabut morir tan dignament”. L’historiador també es refereix a les valentes dones que atenien els ferits, sense por a les bales. Diu que set d’elles foren ferides i que una vídua, Francesca Gual, en veure com s’emportaven un fill seu malferit va dir: “Ara enviaré l’altre fill que tinc i si el maten jo ocuparé el seu lloc”. No cal fer un gran esforç d’imaginació per suposar que hi va haver dones que, efectivament, varen agafar les armes.

Fotografia extreta de micalets.wordpress.com/

Fotografia extreta de micalets.wordpress.com/

Dia 11 de setembre, quan les tropes borbòniques ja havien entrat a la ciutat, des de moltes de finestres encara es disparaven trabucs que, en molts de casos, eren disparats per les dones. A l’hora de redactar la capitulació, per tal d’afeblir l’aferrissada defensa ciutadana popular, es varen concedir algunes millores que, finalment, no serien respectades. Després d’aquella luctuosa jornada de sang, circulaven notícies que explicaven com, a l’hora d’enterrar les víctimes, es varen localitzar algunes dones vestides amb l’uniforme dels Miquelets. La crònica de Castellví confirma que, en el bastió de Migdia, es trobaren almenys cinc dones mortes. Tres anaven vestides d’home i al costat tenien les armes buides. Una quarta, portava una daga a la boca. Potser no hi ha major honor ni justícia reparadora que les paraules que dedica l’autor per concloure el relat d’aquell episodi: “És herència de les dones catalanes el valor.”

Aquest mateix valor també es va demostrar a Mallorca, fins i tot després de la caiguda de Barcelona. Negant-se a capitular, el Virrei Rubí va convocar la població de Palma per enfortir les defenses. Dia 16 de març de 1715, mentre uns 500 treballadors hi feien feina, el Cronicón Mayoricense explica això: “A la una de la tarde compareció en los trabajos una compañía de mujeres, con tambor y bandera, y se alinearon tirando espuertas de tierra con mucho garbo: corrió la voz por la ciudad y, a su imitación, acudieron otras muchas, llegando hasta 400.” Una vegada més, es va veure la presència de les valeroses dones.

NOTES

(1) Amb el mateix títol del romanç popular i des del seu exili en el Conflent, Ambrosi Carrión i Joan (1888-1973) l’any 1949 va escriure una obra de teatre representada el 2008 al Teatre Nacional de Catalunya. L’any 1979, l’escriptor mallorquí Guillem Cabrer i Borràs (1944-1990) va escriure El Capitel·lo, una altra versió del romanç, que s’estrenà al Teatre Principal de Palma l’any 1981. Resulta molt recomanable escoltar la versió cantada i comentada per un glosador contemporani, el sempre didàctic Jaume Arnella, a l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=2Flm-7kF0Jc

(2) Mig segle abans d’aquest reconeixement poc habitual al paper de les dones a la guerra, ja tenia dos precedents. Un, a l’òpera The Siege of Rhodes (1656) de William Davenant, on un cor de dones descriu la resistència femenina. L’altre, a l’obra La gallerie des femmes fortes (1663) de Pierre Le Moyne.

PER A SABER-NE MÉS:

Rosa Ma Alabrús Iglesias. La opinión sobre las mujeres austracistas y el imaginario religioso en los sitios de 1706 y 1713-1714 en Barcelona Universitat Abat Oliba (Barcelona, 2010)

Francesc de Castellví. Narraciones Històricas Fundación Elías de Tejada (Madrid, 1997-2002)

Patrícia Gabancho, Les dones del 1714 Columna (2014)

2 pensaments a “PETITES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (3)

  1. Retroenllaç: L’ONZE DE SETEMBRE TOTHOM A BARCELONA! ARA ÉS L’HORA! : Diari Gran del Sobiranisme

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*