Etziba Balutxo...

COM ELS TIGRES?

Nota prèvia

És sabut que Francesc Macià va dir que mai no entraria a la seu que havia de ser el Parlament si, abans, no es retirava l’escut de Felip V que presidia el portal i, gràcies a la seva determinació, va ser retirat, guardat i substituït per les quatre barres. L’any 1939, el victoriós exèrcit franquista va reposar de nou l’escut borbònic que, novament, en restaurar-se la Generalitat, amb cura de preservar l’escut filipista de la destrucció, va tornar a tapar-se amb unes noves quatre barres en pedra que són les que ara es poden veure. Molt bé. Algú s’imagina, però, que a la façana de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume hi hagués l’escut de Castella? Doncs exactament això és el que passa al frontis de la seu del Govern de les Illes Balears l’any 2015, sense que ningú absolutament aixequi la falç. El crit ni que sigui! 

Ser o no ser?

La Viquipèdia, en la majoria d’idiomes, té una entrada amb una locució prou entenedora: «marcatge de territori» (1). Encara que la definició no és del tot encertada, es refereix a aquella conducta d’alguns animals que, amb diverses estratègies, delimiten l’espai que consideren de la seva propietat. Alguns ocells i peixos, per exemple, ho fan amb els colors del plomatge o de les escates que exhibeixen talment una bandera. D’altres animals ho fan amb les deposicions d’orina i d’excrements. L’exemple més conegut és el del tigre mascle de Bengala, però és una pràctica observada també en els animals domèstics gelosos de l’espai que habiten. Sense tenir en compte que, en més d’un cas, els qui marquen les fronteres són sobrevinguts a una terra que no era seva, la compixen per fer veure que en són els propietaris.

Sobta que la veu enciclopèdica només atribueixi aquesta conducta als animals quan, en els humans, el «marcatge de territori» no només és similar, sinó més cridaner. Les cultures colonitzadores i imperialistes, substitueixen l’orina i els excrements amb l’ús dels símbols. Una manera de cisellar els dominis de manera pública i ostentosa consisteix en suplantar els símbols dels pobles vençuts amb els dels conquistadors. 

Quan les pedres canten

He considerat oportú desemmascarar una omissió escandalosa més, de les moltes relatives a la Guerra de Submissió que romanen dins de l’espai de la desmemòria, perquè ens són deliberadament ocultades i, allò que fa més mal, compten amb la complicitat activa dels qui hi podrien posar remei, però fan els ulls grossos a l’endemesa. Manquen anàlisis rigoroses sobre els símbols. Hi ha documents que certifiquen la destrucció, però són poques i pobres les noticies que descriuen les imposicions. Com que les imatges que he recollit canten santa clara, ho il·lustraré amb mitja dotzena d’exemples que, per economia d’espai, he circumscrit a l’àmbit de les illes Balears i Pitiüses, el territori més poc tractat i més maltractat.

És sabut que una de les primeres accions adoptades per Felip V va ser la d’embargar les salines, fer-les propietat reial i, d’immediat, incrementar l’impost de la sal i establir-ne el monopoli (2). Doncs bé, a la façana de dues esglésies del Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa, encara avui hi podeu veure l’escut de Castella.

El llogaret de la Revista està integrat per un conjunt de cases que, la primeria del s. XVIII, s’aixecaren per acollir els treballadors de les salines. La capella, avui tancada al culte i propietat de l’empresa Salinera Española, exhibeix l’escut dels qui volien marcar territori i exhibir l’hipotètic Derecho de Conquista.

No és, la capella, un cas excepcional. No gaire lluny, cap a la zona de la platja des Cavallet i, aferrada als estanys de les salines, hi ha l’església de Sant Francesc, amb el nom del petit nucli urbà. Curiosament, aquesta església s’havia alçat en temps de Carles III. Qui sap si, per això mateix, ocupada Eivissa el juliol de 1715, es va voler marcar el símbol de la conquesta castellana que, com en el cas anterior, recorda a la façana que és terra sotmesa.

No va ser exclusiu el cas de les Pitiüses. També a Menorca, un segle després i ja incorporada a la monarquia hispànica, es va voler marcar territori. Tant el plànol del Lazareto de Maó, com el capcurucull de la Mola, exhibeixen en el punt més àlgid l’escut de Castella. 

I a Mallorca? Doncs, exactament igual. Els símbols castellans s’escampen arreu per temples, palaus, cases senyorials… Fins i tot, dos segles en clau després de la Guerra de Submissió, en aixecar-se el quarter de Cavalleria d’Inca, al cor de l’illa, novament es va posar en el lloc hegemònic de presidència l’escut de Castella.

El cas més vergonyant i oprobiós d’entre tots els que he recollit, gratant amb persistència les boires i els silencis, és veure l’escut de Castella estampat a la façana del Consolat de Mar. L’edifici, aixecat el segle XVI, aixoplugava la institució del Regne de Mallorques que li dóna nom. Com i quant d’insultant resulta veure-hi gravat en pedra l’escut d’un altre regne! A qualsevol esperit sensible i democràtic li ha de semblar abjecte que, avui, un símbol foraster i aliè compixi l’edifici que acull la Presidència del Govern de les Illes Balears. Crida l’atenció (igualment vergonyant) que, malgrat els anys que han passat d’ençà del recobrament dels organismes d’autogovern, no hi hagi notícia que cap institució pública, ni ningú d’entre els centenars de persones que han ocupat l’edifici, no hagi protestat contra la vexació i reclamat la retirada d’un escut enclavat que representa un escarni. 

No és un escàndol? Algú s’imagina que la persona que ocupa la Presidència de les Balears tregui el cap per aquestes finestres? No romandria ben retratada com a prova de servitud forçada? No hi haurà cap partit polític, cap sindicat, cap associació històrica, cap societat arqueològica o arquitectònica, cap departament universitari, cap mitjà de comunicació, cap entitat cívica, cultural o social que proposi retirar tan humiliant mostra pública de la nostra submissió? No hi haurà ningú, talment com a la ciutat podrida, que defensi els nostres drets? Les pedres, a crits, ens conviden a aixecar la veu. Fins quan, els vençuts, acceptarem la ignomínia del silenci? Fins quan ens deixarem compixar? Ser  o no ser? 

(1) Vg.- https://ca.wikipedia.org/wiki/Marcatge_de_territori

(2) A Menorca, el gener de 1707, Leonardo Dávila, el governador militar borbònic, qualificat de psicòpata per l’historiador Andreu Murillo, ja va prohibir el conreu de tabac, objecte de monopoli. La glosa ho recorda:

No podem sembrar tabac.

S’ha acabada sa xiripa.

He d’arraconar sa pipa

i viure com un vitrac!

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA (la conferència de l’Ateneu Barcelonès en vídeo): http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

Cròniques negres del català a l’escola/6: els segles XVI i XVII