Etziba Balutxo...

…fins perdent nostres banderes!

Dia 17 de setembre de 1705, quatre mesos en clau després del Pacte dels Vigatans i d’acord al compromís subscrit posteriorment en el Tractat de Gènova, un exèrcit integrat per més de dos mil anglesos i més de mil catalans, va conquerir el Castell de Montjuïc. La muntanya era peça clau per crear, amb el setge marítim, un doble front que va ser determinant en l’ocupació de Barcelona i obligà les tropes de Felip V a claudicar. La primera bandera que onejà a Montjuïc va ser l’estendard negre, sinònim de resistència sense capitulació, com a antítesi de la bandera blanca, símbol de rendició. Per deixar-ho encara més clar, hi afegiren la inscripció: “Morts o els nostres privilegis conservats”. També a Cardona, fins que dia 18 de setembre de 1714 es varen signar les capitulacions, com a últim bastió del Principat¹, els regiments duien banderes negres amb la llegenda “viurem lliures o morirem!”. L’estendard negre sense lletres ni cap imatge afegida, com a indicador de combat a mort sense treva ni rendició, ja apareix a la Crònica de Ramon Muntaner referida a la batalla de Gal·lípoli de l’any 1305 i atribuïda als Almogàvers.

Dia 1 d’agost de 1714 a distints punts de la murada barcelonina hi havia la bandera negra i els dies 12, 13 i 14 d’aquell mes, els artillers mallorquins i eivissencs, a les ordres del general maulet valencià Joan Baptista Basset, la tenien penjada a Santa Clara quan les tropes borbòniques esbaldregaren el bastió².

Hi ha dues notícies, ambdues procedents de documents francesos, que indiquen que el llenç negre anava orné d’une tête de mort. Així ho expressa el llibre Histoire de la derniere revolte des catalans et du siege de Barcelonne i ho manté Le siège de Barcelone en 1714 raconté par un arlésien a un arlésien, on es recull la correspondència d’un oficial de marina de les tropes borbòniques adreçada al seu oncle, Bisbe de Castras, al Llenguadoc i occità d’Arle com l’autor. Aquestes dues referències contrasten amb altres, també de l’època, que simplement es refereixen al color de la bandera, sense descriure cap altre signe afegit. És el cas del llibre The Deplorable history of the Catalans.

Les referències franceses segurament varen seduir més als il·lustradors i, des de la segona meitat del XVIII i, més encara, dins del segle XIX, recrearen amb gravats el setge i assignaren la bandera negra als defensors de Barcelona. No només hi incorporaren el crani, sinó que es permeteren la llicència gràfica (possiblement per mimetisme amb la més popular de les diverses banderes pirates) d’afegir-hi dues tíbies creuades al peu de la calavera.

Dia 11 de setembre de 1714, els capitans i coronels, prou coneixedors de la imminent entrada dels felipistes a la ciutat, ordenaren per anar al combat vestir-se amb malles negres. Era la imatge viva de la dita popular: si lluites pots perdre, si no lluites ja has perdut. Barcelona, tota la Nació Catalana, podia caure, però en cap cas seria per desistir i retre la defensa de la seva llibertat fins a les darreres conseqüències.

A més de la bandera negra, també s’alçaven els símbols de tots i cada un dels gremis de La Coronela, el penó de Sant Jordi, l’estendard blanc amb l’àguila de l’arxiduc d’Àustria i la bandera de Santa Eulàlia. Està documentat que Rafel de Casanova la va fer present per plantar cara a l’assalt final de Barcelona dels felipistes, dia 11 de setembre de 1714, fins que va caure ferit en el combat. Hi ha molta d’iconografia i, amb més o menys fortuna, s’han fet i encara es fan moltes de recreacions sobre aquest fet històric.

Hi havia una gran litúrgia a l’entorn dels estendards i de les banderes. Tant Els Miquelets com La Coronela, les solien beneir en públic periòdicament i feien desfilades per mantenir la disciplina, la moral de les tropes i, sobretot, l’ànim de la ciutadania. Caiguda Barcelona, a Mallorca es va continuar amb aquests actes d’enaltiment³. Dia 7 de desembre de 1714, arran de l’enterrament a Santa Eulàlia de l’alferes Antoni Amorós, del gremi de carnissers de La Coronela de Palma, la crònica narra com, amb gran solemnitat, els altres oficials dipositaren el fèretre cobert amb la bandera (sense especificar quina). Dia 6 de gener de 1715, també a Palma, es va fer una gran revista militar⁴. Hi varen prendre part el regiment de cavalleria, el regiment dels Blancs i La Coronela. Davant del convent de Sant Francesc de Paula es varen beneir els estendards del regiment de cavalleria. Una altra notícia de Mallorca, que ja vaig explicar en parlar de la participació de les dones, és que dia 16 de març de 1715, mentre es feien obres per reforçar la murada de Palma, es presentà una companyia de 400 dones que s’afegiren a la feina. Aquella companyia tenia dret a desfilar amb bandera i tambors.

La repressió posterior que practicà Felip V contra la Nació Catalana es va veure en tots els ordres: l’anul·lació de les institucions, la supressió dels furs i privilegis, la confiscació de béns, l’espoliació econòmica, la presó, la tortura i l’assassinat. Una bateria de decrets s’adreçà a humiliar i sotmetre el poble i els seus eixos culturals (la llengua, la tradició, la identitat…). L’acció anorreadora dels borbònics no s’adreçà només contra les persones; també va atacar els símbols.L’historiador Francesc de Castellví explica que dia 15 de setembre de 1714, poc després de caure Barcelona, es va obligar a lliurar les banderes. En total, varen ser 25 dels regiments de l’exèrcit, 42 de La Coronela, més la de Sant Jordi i la de Santa Eulàlia. Totes serien enviades a Madrid on foren exposades al públic a l’església de la Virgen de Atocha.

Un gravat austríac retrata la cremadissa de banderes pública decretada per Felip V amb aquest peu aclaridor:«Eroberung von Barcelona 1714. Die Standarten und Fahnen welche der Duc de Berwick nach Madrid gesendet, schickte Philip V wieder zurück, mit dem Beyfügen, daß er keine Fahne rebbelischer Unterthanen erkenne, worauf sie öffentlich durch den Hencker zu Barcellona verbrannt worden» (Els Estendards i les Banderes que el Duc de Berwick havia enviat cap a Madrid, foren retornades per Felip V, amb l’afirmació que ell no reconeixia cap bandera rebel, i manant que fossin cremades públicament pel botxí de Barcelona).

Després d’aquesta notícia, pren més força i valor el tercer vers de la tornada del popular poema patriòtic de Frederic Soler, Pitarra.

El valor dels referents i dels signes i, molt especialment, el sentit de les banderes negres, com a símbol de la resistència del nostre poble, el va expressar en una frase Quim Torra: “El dia que oblidem que els catalans de 1714 van decidir lluitar o morir per la seva llibertat ja no serem poble ni res!”.

Avui el nostre poble està mancat totalment de símbols que l’identifiquin en el seu conjunt. La Nació Catalana ha patit de la dinastia que l’ha regnat al llarg de gairebé tres segles una acció depredadora. L’objectiu va ser i és: dividir-nos, desmembrar-nos i provincianitzar; borbonitzar-nos, en definitiva. No tenim una diada nacional, sinó un conjunt de diades de cada un dels fragments del territori. No hi ha tampoc un himne comú. Fins i tot la bandera quadribarrada que, històricament, ens havia agermanat durant cinc segles, s’ha vist apedaçada a València i a les Illes Balears (a Aragó no ha calgut), amb invents de castells i, gens metafòricament, amb esquarteraments divisoris. Fins i tot, la llengua que ens agermana de manera inequívoca és objecte permanent d’intents de secessió que promouen els qui no la parlen. Malgrat els atacs, l’idioma és un estendard ben viu. Tanmateix, rere els penons hi ha el poble. Els símbols, per tant, han de servir per agombolar les persones. Ho expressa molt bé Lluís Llach en una de les seves cançons:

De res no valen banderes
que no ens facin d’abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, Llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t’han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.

Nosaltres serem els qui, després de fer callar els silencis antics i molt llargs, de rebutjar la història imposada que no és nostra, de desemmascarar la mentida i de denunciar el robatori, després de conèixer el passat podrem decidir el nostre futur. I això podrà ser, ho serà, fins perdent nostres banderes! Al capdavall, som la generació que viurà el recobrament efectiu i a tots els efectes d’aquest gran nom de la cançó: el de la Llibertat. Ella també és, ho serà, la gran bandera!

NOTES:

1 Cal recordar sempre que el darrer bastió de la Nació Catalana en capitular, dia 11 de juliol de 1715. va ser Mallorca.

2 “Ils arborèrent fur la breche un drapeau noir, et soutinrent plus d’un assaut.” François Marie Arouet de Voltaire. 

PETITES HISTÒRIES ANTERIORS:

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186