Una de les moltes informacions falses publicades per historiadors solvents i, per això mateix, reproduït per gairebé tothom, és la referida al desembarcament a Mallorca el juny de 1715 de les tropes filipistes a Cala Llonga, Cala Ferrera i Cala Figuera, una destinació que, lluny de ser conseqüència d’haver estat rebutjat l’aparent intent d’entrar per Santa Ponça, tal com s’ha escrit sempre, estava perfectament programada.

Convidat per l’inquiet i culte professor Jaume Vallbona de Calonge a exposar Pólvora i farina, la conferència sobre el Tricentenari (1715-2015) que, des del mes de setembre del 2014, havia fet a dotzenes d’auditoris, vaig optar per destapar la realitat del desembarcament de les tropes de D’Asfeld: Cala Llonga era l’objectiu decidit des del mes de novembre de 1714 i l’acostament a Santa Ponça només va ser una maniobra de distracció; un episodi més d’un pla militar que va continuar amb la presa d’Alcúdia, de Palma i d’Eivissa, en un ordre perfectament previst no exempt de retre tots els pobles al pas de les tropes borbòniques.

TRANSCRIPCIÓ DEL TEXT DE LA CONFERÈNCIA

Per bé que trossejaren llurs estàtues
per bé que els bandejaren de llurs temples
no per això moriren pas els déus!
Konstandinos Kavavis

Avui és un dia que convida a reparar un ultratge; a fer una justa reparació en reconeixement d’un episodi ocult (deliberadament ocult) de la nostra història; un dia per aixecar un clam de glòria i de memòria! Avui, dia per dia, fa 300 anys en clau que, a la zona de l’Horta de Calonge, a no moltes passes d’on som ara, un grup de 600 felanitxers s’enfrontaren a un exèrcit professional i ben armat de quasi dotze mil francesos.

El desigual combat, sostingut amb dos enfrontaments, va durar poc. La documentació de l’època resta valor a aquell acte de dignitat i de valentia. Els cronistes dels derrotats no en parlaren gaire per tal d’evitar afeblir la moral de les tropes que havien de resistir a la resta de Mallorca i d’Eivissa. Els invasors no aixecaren bandera de la seva victòria sobre aquells pagesos que els havien plantat cara, per por que altres pobles fessin com els maulets de Calonge. Tot i el menyspreu, aquella batalla marcà l’inici de la fi del Regne de Mallorques, darrer bastió de la nació catalana, i com a desenllaç d’un conflicte que alteraria negativament el model de convivència.

El novembre de 1700, mor Carles II, l’Embruixat. Amb un testament forçat amb tres exorcismes inclosos, feia hereu Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, el Rei Sol, el de «l’estat sóc jo!», el del Tractat dels Pirineus, el de la prohibició de la llengua catalana… Anglaterra i Holanda, contràries a una gran monarquia francoespanyola, donaren suport al segon fill de Leopold d’Àustria. Més enllà d’una lluita dinàstica, s’enfrontaven dos models: Felip V de Castella representava l’absolutisme; la cultura de la imposició. Carles III representava el pactisme; la cultura de l’entesa.

Dia 20 de novembre de 1700, quan des de Madrid informen el Gran i General Consell de la mort de Carles II, els jurats responen que «el Regne de Mallorques és adjunt a la Corona d’Aragó i que seguiran el que disposi Catalunya». Dia 10 de gener de 1701 s’envia un ambaixador a donar el condol a la reina i se li encarrega “que se arregli segons lo que veurà observar als altres Regnes de la Corona d’Aragó procurant-los a imitar”.

El 1702 Felip IV d’Aragó (V de Castella) jura les constitucions. Tot i que la major part de la noblesa, de l’església i, sobretot, de les classes populars són partidàries de Carles III, Felip és reconegut com a rei a la Corona d’Aragó. Aviat, tant al Principat com a Mallorca, comencen els abusos. El mateix any 1702, les autoritats confisquen els llibres dels mercaders illencs que tractaven amb anglesos, flamencs i holandesos, el bisbe arresta vuit clergues, i el virrei quatre partidaris de Carles III. Arreu de Mallorca es distribueixen pasquins i pintades: “A pesar de Portilla i d’Ametller regnarà Carles III!”. Francisco de la Portilla era el bisbe filipista, i Francisco Ametller, l’auditor reial.

L’estiu de 1705, al portal de la Llotja de Palma, es recluten 300 mallorquins per anar a defensar el castell de Sant Felip a Menorca. La majoria són pagesos sense feina que s’allisten per la paga. Coincidint en el temps, cansats dels abusos del virrei Velasco, un grup de vigatans signen amb els anglesos el Pacte de Gènova. Tal com s’acordà, la flota aliada, amb el suport de la població, foragità els filipistes de València i Barcelona, on Carles III és reconegut rei.

El setembre de 1706 la flota arribà a Eivissa, on el Consell va capitular amb satisfacció, i continuà cap a Mallorca, on l’intent de resistència del virrei borbònic i de la guarnició francesa va ser de bades. Des de la Part Forana, arribaren pagesos armats al crit de “Fora galls i botiflers!”.

La flota no continuà cap a Menorca, però allà, en saber que Mallorca i Eivissa ja eren austriacistes, la majoria dels mallorquins del castell deserten i molts d’ells s’afegeixen a la revolta popular que comença a organitzar-se. El comandant castellà de Sant Felip ja ho havia advertit: “No hallo de ningún servicio a SM que se envien mallorquines (…) para defender esa plaza por la cercanía de sus casas y no tener otra afición que volver a ellas.” El coronel francès també havia informat que no es podia comptar amb els menorquins, perquè seguirien l’exemple de Mallorca i el cap borbònic insistia que els menorquins eren igual que els mallorquins: “abriga en su pecho el áspid de la reveldía”.

Dia 20 d’octubre de 1706 Joan Miquel Saura aixecà els menorquins i aclamà com a rei Carles III. En aquell punt de la història l’enfrontament contra Felip V era de tota la nació. El mapa complet, però, va ser efímer. A finals de 1706, l’exèrcit filipista recuperà Oriola i Elx. El gener de 1707 una flota francesa recobrà el control de Menorca i el governador, Leonardo Dàvila, practicà una sàdica repressió contra els austriacistes. Tres mesos després, dia 25 d’abril de 1707, vindria la transcendental batalla d’Almansa i varen caure Xàtiva, València, Lleida… Paradoxalment, mentre Felip V recuperava terreny, les tropes aliades infringies severes derrotes als borbònics a Europa.

El 14 de setembre de 1708, amb participació mallorquina, la flota de John Leake recuperà Menorca. Dávila, jutjat a Cartagena com a covard per haver rendit el castell, acabà suïcidant-se. El 1710 Carles III entra a Saragossa i a Madrid, però es veu forçat a tornar a Barcelona. Poc després, Girona és ocupada per l’exèrcit francès. El 1711 un fet luctuós va capgirar el sentit de la guerra: la mort de Josep, germà de Carles III, obligà aquest a assumir l’imperi com a Carles VI i deixà Barcelona per anar a Viena. Anglesos i Holandesos veren que la possible concentració de poder canviava d’orientació i aprofitant-se de la feblesa i la mala tresoreria de Lluís XIV, iniciaren converses orientades a reconèixer Felip V, a canvi d’obtenir sucoses millores i del compromís de no ajuntar mai les monarquies hispàniques amb la francesa.

El 1713, després del Tractat d’Utrech i dels pactes d’evacuació, Catalunya, Eivissa i Mallorca foren comminades a la subjugació incondicional. En defensa dels drets històrics, els catalans acordaren mantenir la guerra. El nou virrei de Mallorca, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, decidí reforçar les murades i la costa, així com assegurar la intendència de Barcelona, on s’incorporaren artillers de l’Escola de la Universitat de Mallorca.

Quan, de nit, les tropes filipistes cavaven mines cap a les murades, els valencians il·luminaven el cel amb focs d’artifici i els artillers illencs disparaven els canons. Els diaris del setge informen de la seva eficàcia.

La gran aportació dels illencs a Barcelona, superior a la dels artillers, va ser la dels mariners que, en centenars de casos, perderen hisendes i vides per proveir la ciutat. Feren milers de viatges, des d’Alcúdia, Eivissa, Felanitx, Palma, Pollença i Sóller. En veure les barques, els barcelonins feren popular la dita: “Pólvora i farina; arriba el rebost de Mallorca!” Moltes barques foren abordades i els mariners llençats a la mar. El juliol de 1714, dels 60 vaixells que dia 1 partiren de Palma cap a Barcelona, només n’arribaren 40. Dia 9 de setembre de 1714, només dos dies abans de caure Barcelona, encara hi arribaren dues naus. Els 54 mariners, després de descarregar els aliments, es posaren al costat dels fusellers valencians i dels artillers illencs per lluitar, a sang i a foc fins al final, a les ordres del general maulet Joan Baptista Basset.

Entre les vuit i les nou

entràrem en bateria

i entre les onze i migdia

moltes de mares hi havia

que es podien posar dol

sense poder veure el sol

del fum de s’artilleria.

Fadrinetes mallorquines

ja vos podeu divertir

que, si sa guerra va així,

totes romandreu fadrines.

Caiguda Barcelona, semblava immediata la rendició de Mallorca. Felip V comminà Rubí amb propostes de suborn, amenaces i fins i tot un intent de segrest. La negativa del virrei de Mallorca va irritar el Borbó que l’octubre de 1714 encarregà a Berwick armar una expedició de conquesta. Dia 4 de novembre, Berwick al·legà problemes de salut i proposà traslladar la petició a Claude François d’Asfeld, el genocida de Xàtiva. Elaborà un informe detallat. S’iniciava una gran operació militar per sotmetre el Regne enmig del mar. El primer objectiu seria Cala Llonga, mal senyalitzada als mapes de l’època, sempre localitzada erròniament al nord de Portocolom.

L’informe de Berwick delata la gran informació que tenia sobre Mallorca. Disposava de mapes i plànols confeccionats per l’enginyer, corrupte i botifler, Martín Gil de Gainza. També disposava d’informes d’espies. Sabia, per exemple que dia 18 de maig de 1713, quan el sergent major de la part forana passà revista a les guàrdies de la vorera de mar, va trobar que no hi havia la vigilància a cavall preceptiva de Cala Ferrera. També sabia que a la darrera revista de les defenses, en fer la crida del terme de Felanitx, hi varen comparèixer 812 maulets de les milícies populars, 90 cavallers i 50 dragons del quarter del carrer del Julivert de la Vila. La xifra no inquietava gens. A les cartes, Berwick delata que sap bé on cal fer el desembarcament. El “lugar elegido” seria un lloc allunyat del radi d’influència d’Alcúdia i de Palma i s’havia de fer, com a maniobra de distracció, un simulacre a un punt oposat.

Dia 13 de desembre de 1714, Felip V encarrega a D’Asfeld que recluti les naus necessàries que s’han d’afegir als exèrcits francès i castellà. L’empresa es posa en marxa. Dia 18 de gener de 1715 Felip V remet les instruccions de com cal actuar. Són un calc de l’informe que li havia enviat Berwick. El primer dels vint punts, és clar: “Elegida la parte conveniente para el desembarco se debe hacer con la cautela de dar a entender que va a hacer su desembarco a otra parte, la más opuesta que se le ofreciere.” D’Asfeld comptarà amb la guia i l’assessorament de Martí Mayol, un patró de barques botifler, amb qui comparteix el secret del lloc on s’ha de desembarcar, amb diligència i en silenci, per anar a prendre Alcúdia i, després, Palma.

Simultàniament, aquell mateix mes de gener de 1715 apareix una figura poc estudiada que seria determinant en la defensa de Mallorca. L’angloirlandès George Forbes, cap militar de Menorca, avisa Rubí dels preparatius de D’Asfeld, l’anima a reforçar les defenses i es converteix en el seu confident, assessor i amic. El mes de febrer arriba un reforç de 1.200 soldats, la majoria alemanys, enviats per l’emperador. El març de 1715, Rubí divideix Mallorca en dotze districtes, amb un governador cada un.

Dia 4 d’abril, els maulets rebutjaren tres vaixells francesos a la costa de Manacor. Guillem Riera, talaier de la torre del Serral dels Falcons, morí en esclatar-li el canó. Per mantenir la moral de la població, Rubí, conscient amb la informació que rebia de Forbes que la invasió s’acostava, feia desfilar La Coronela de Palma i reforçà els punts estratègics de la costa.

El mes de maig a Portocolom, per complementar la Torre que hi havia a la part nord d’ençà del s. xvi, es va edificar a la correguda una barbacana militar, coneguda com “sa bateria”, que donaria nom a la cala que hi ha als peus. Dins del mateix terme de Felanitx hi havia altres torres de vigilància: a s’Algar, al Portitxol, a la Punta Morràs (o del Jonc), a Cala Brafi, Can Vella de Marina, Can Fred, Can Veritat i dues en el Bobot (a les dues Hortes de Calonge). Regien les Ordenanses de les Torres de Fochs del Regne. El sistema de senyes establia que “Si entrada de fosca destriaven una nau enemiga, feien un foc; si en veien molts però que no passaven de deu, feien tants de focs com vaixells havien vist, i si passaven de deu feien un foc llarg que duràs un quart d’hora. Si era de dia, feien fum i tocaven corns a la manera dels maulets, seguit seguit, i un dels torrers anava a donar avís al Batle i aquest al governador del districte.”

El mes de maig, a París, a proposta dels anglesos, França accepta iniciar converses per tal de pactar l’evacuació de Mallorca i Eivissa i evitar un bany de sang. S’acordà que, en el curs de les converses, Felip V no procediria a la invasió, i Carles VI no enviaria reforços a Rubí. La condició de preservar els privilegis del Regne, en principi acceptada per Lluís XIV, va irritar Felip V i, sense avís previ, ordenà la invasió. Dia 11 de juny de 1715, des de Barcelona, partia cap a Mallorca una tropa superior a la que havia assetjat i sotmès la ciutat. 404 vaixells borbònics, embarcaren 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, a banda d’enginyers, artillers i intendents, amb un total de 29.886 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons de terra.

Felip V reiterà a D’Asfeld unes ordres contundents. Ordenaria desarmar la gent “y si se encontrara alguien con armas, sea sobre sí, sea en su casa, se castigará de muerte sin remisión”. Qualsevol vila “que se mantuviere en defensa, será quemada y deshecha hasta los cimientos, y toda la gente que se encontrare dentro será ahorcada (…), se pasará a cuchillo sin remisión, y se abandonará la Villa y su Pueblo al saqueo”.

La maniobra de distracció s’executà tal com estava prevista. La flota es plantà davant de Santa Ponça i, en rebre les primeres canonades de la costa, es dividí en dues. La part més nombrosa, anà cap al nord per esperar, davant Sóller, el moment d’atacar Alcúdia. L’altra part de la flota, anà a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 a les cinc de l’horabaixa, començà el desembarcament, amb ordre i en silenci, que es completaria a Cala Ferrera i Cala Figuera. L’endemà, dia 16, un grup de 600 felanitxers, a les ordres del tinent coronel navarrès Juan Francisco Ferrer, es concentraren a Calonge per contenir la invasió. Maties Mut diu que “desembarcaren 7 o 8 mil homes” i que “al matí foren dins l’Horta i els tiraren unes 25 canonades i es digué que n’havien morts una trentena”. El botifler Juan Fuster de Salas y Berga diu que el combat de Calonge fou contra un grup de pagesos del poble que comandava “el Coronel Ferrer, y otros rebeldes” i que, en veure la desproporció de tropes, els maulets abandonaren i anaren cap als seus pobles.

En el Llibre d’Òbits de Felanitx figuren registrades les morts d’Antoni Mas, Bracet, al carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, al carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, a una casa del cantó de la Traïció, Joan Nicolau, al carrer del Julivert, Jaume Alou, a la possessió del Pujol i Gabriel Dalmau, al carrer de la Soledat. Morts tots sis com a conseqüència de les ferides fetes “per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”. També hi ha inscrita la mort, a la Rectoria, d’un soldat francès anomenat Carles. És fàcil deduir que aquestes set víctimes estan documentades per haver estat traslladades ferides a ben morir. I els qui moriren a l’enfrontament? La hipòtesi més versemblant és que, com era habitual, fossin enterrats a l’entorn del lloc on varen caure, dins d’una fossa comuna. Hi ha notícia que, a la primeria del s. xx, a un indret de Calonge es varen trobar ossos que no varen merèixer l’estudi que podria haver determinat la procedència. Quant als vestigis materials, ben poca cosa. Una bala de canó i algunes baionetes.

L’horabaixa de dia 16, les tropes borbòniques anaren cap a Felanitx, fent una aturada de descans a Son Suau. Acamparen al costat del Convent, al Camp d’en Romaguera, conegut també com el Camp de la Traïció. Maties Mut denuncia que “a dita vila els havien fetes pagar 1.000 dobles i feren moltes indecències”. Fins i tot una crònica borbònica reconeix que hi va haver un gran saqueig. Com a referent, cal dir que mil dobles equivalien a uns 700 quilos de plata. En el cas de Felanitx, gairebé mig quilo de plata per família; un atropell. L’historiador Pere Xamena informa que a Felanitx també varen ser detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell i Bernat Bordoy Albons.

L’endemà al matí, dia 17 de juny, les tropes filipistes partiren cap a Petra i deixaren abandonat un canó, possiblement avariat, que els felanitxers estalonaren castigat cap per avall davant de la façana del convent. D’Asfeld envià ordres de rendició a tots els pobles, amb amenaces de destrucció “sin la menor dilación”. Les actes municipals consultades (Sa Pobla, Campanet, Binissalem, Llucmajor…) mostren “rendicions” prou enginyoses. 

El vespre de dia 17 de juny arribà a Santa Margalida, on acampà per rebre les primeres actes de rendició. Concretament, les de Sineu, Muro, Selva, la Pobla, Pollença, Sant Joan, Campanet i Inca. L’endemà les tropes filipistes anaren fins a Alcúdia, des d’on els reberen a canonades. Allà arribà també el gruix de la flota borbònica de Pedro de los Ríos, que havia esperat a la costa nord l’arribada de la infanteria i la cavalleria de D’Asfeld. Dia 21 de juny, tot i que la plaça estava molt ben fortificada, el governador d’Alcúdia no va poder imposar-se a la voluntat de la població i va retre la ciutat, acollint-se a les capitulacions que es poguessin assolir a Palma.

Dia 23 de juny, D’Asfeld continuà cap a Palma. Dia 24 acampà a Binissalem. Allà, procedent de Menorca, s’hi presentà George Forbes per recriminar la violació de la treva acordada a París de no actuar durant les converses de pau. D’Asfeld el va menystenir i li anuncià l’anihilació de Palma. Amb aquella amenaça, Forbes aconsellà Rubí a no claudicar, perquè només la resistència evitaria la destrucció que Felip V pretenia. El virrei de Mallorca actuà amb habilitat. D’una banda, encarregà una proposta de capitulacions a una comissió del Gran i General Consell. De l’altra, enfortí les accions militars. Entre el 24 i el 27, els defensors es limitaren a rebutjar els atacs des de les murades, obligant els atacants a recular. Dia 28, sortiren de la ciutat, atacaren per sorpresa les tropes filipistes que eren a Son Llàtzer i assaltaren el campament que havien aixecat a Son Ferragut. Les tropes de Rubí perderen 300 homes i causaren 400 baixes a l’exèrcit borbònic, a més de fer 140 presoners.

Dia 29, els artillers bombardejaren les cases de la possessió de Son Fortesa, on s’allotjava D’Asfeld. Aquest, el mateix capvespre, convocà Forbes: acceptaria signar unes capitulacions honorables. Ho faria, “en el campo delante de Palma”, dia 2 de juliol. En total foren tres capitulacions, la del Regne, la de l’exèrcit i la del bisbe i el clergat. Acceptava la majoria de peticions. Quant a mantenir els privilegis del Regne, D’Asfeld ho remet a la “Real benignidad” i afegeix “reiteraré mis buenos oficios representando el buen proceder de todos los habitantes y no dudo merecerá la Real Atención de S M.”. Les tropes austriacistes estrangeres d’Eivissa i de Mallorca, a toc de tambor i banderes alçades, s’embarcaren cap a Sardenya. L’horabaixa del dia 11 de juliol, D’Asfeld entrava a Palma, on li lliuraren les claus de la ciutat. Era el darrer acte d’una guerra que, fins al Tractat d’Utrecht, els historiadors consideren la primera guerra mundial, perquè hi participaren tots els regnes i ducats d’Europa, amb projecció a Àsia i Amèrica. Una guerra moderna en armament (mines, bombes…), en espionatge, en tècniques psicològiques, en diplomàcia, en projecció mediàtica… Una guerra complexa, llarga i amb molts de canvis. Una guerra cruel, amb 1.250.000 víctimes (un 2% de les quals, aproximadament eren catalanes), i sàdica, amb el genocidi de pobles sencers.

Malgrat l’enorme transcendència que va representar, encara ara és una guerra poc coneguda. Les conseqüències d’aquell conflicte mundial varen ser de gran impacte, perquè es varen modificar els mapes i, sobretot, les estructures de govern. França es va empobrir. Espanya també i, a més, va romandre desprestigiada i va perdre els dominis europeus. Àustria i, sobretot, Gran Bretanya guanyaren territoris, millores comercials i poder. Qui més va perdre, amb diferència, varen ser els regnes de l’antiga Corona d’Aragó. A partir del Tractat d’Utrecht, el conflicte mundial es convertí en una guerra de submissió. No va ser una guerra civil, com han dit els historiadors hispànics, perquè no lluitaven connacionals, sinó nacions clarament diferenciades. Els exèrcits de Castella i de França ocuparen Catalunya, Eivissa i Mallorca i, assimilades, passaren a dependre del Consejo de Castilla. Tanmateix, després d’aquella guerra no arribà la pau. Les capitulacions foren profanades. L’amnistia promesa degenerà en repressió, amb execucions públiques i centenars de condemnats a galeres. Es varen confiscar les armes “así de fuego como de corte” fins al punt que un corn marí convertia a qui el tenia en sospitós de maulet. El sistema de defensa del Regne, amb milícies populars al llarg de gairebé 500 anys, se substituí per un exèrcit borbònic castellà a sou de la població. Els imposts es multiplicaren. Es prohibí motivar les resolucions judicials que s’havien de limitar a emetre les sentències.

El Decret de Nova Planta de Mallorca suprimí la llei d’estrangeria. Abans, per un càrrec, era condició/ de ser català i no d’altra nació ens recorda Guillem d’Efak. Ara tots els càrrecs s’assignaran als castellans. Ni els botiflers mereixeran recompensa. Ho deixà ben clar el Secretari de Justícia Manuel Vadillo Velasco que reclamà que “atendiendo la mala calidad de la nación catalana se pusiese el mayor cuidado de no dejarles manejo en su propio País, aún a los que han sido buenos”. Els historiadors hispànics que han validat la informació borbònica i esbiaixada de Simancas i no han pouat en els arxius de Londres, París i Viena, diuen que els Borbó representaven la modernització. Amb aquesta tesi, resulta còmic veure com, dins del mateix segle, aquella modernitat borbònica va ser guillotinada.

La realitat és que, de la sobirania compartida entre el rei i el regne, es passà a una monarquia absolutista. El nostre poble va veure anul·lats els drets polítics i abolides les institucions. La submissió va ser, és encara, absoluta en tots els ordres: militarització, repressió, legislació, aculturació educativa, control de la universitat, símbols, castellanització, espoliació econòmica, desmemòria… El juny de 1715, mentre D’Asfeld assetjava Palma, el Consejo de Castilla informava del nou govern a implantar: “No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones…”. El 1734, el mateix Consejo de Castilla insistia “Lo que conviene al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron”. No fa gaire, un ministre insistia en l’objectiu: “españolizar a los niños catalanes”.

Al llarg dels darrers 300 anys, el nostre poble s’ha distingit en la defensa de la llengua i de l’autogovern. Malgrat que, fins i tot en els períodes de la Segona República espanyola o la vigent restauració borbònica, les lleis espanyoles han prohibit les federacions territorials, la societat civil lluita per refer, per vies bàsicament culturals, l’esquarterament territorial i la desunió política que, cíclicament, es promou. La llengua, els símbols i la memòria mantenen viva la flama d’una comuna pertinença. Com va escriure Joan Pons i Marquès l’any 1919: “sota les ruïnes de la causa catalana batega l’esperit d’un poble espiant l’hora de fer sortir a la llum del dia la seva personalitat.”

Cosme Bauçà, a la Història de Felanitx, encapçala el segle XVIII amb dues citacions, referides als cadàvers dels herois oblidats i al deute impagable amb els prohoms de la pàtria, que rememoren els qui moriren a Calonge tal dia com avui fa 300 anys. Serveixin aquestes paraules com a reconeixement als primers que plantaren cara a la nefanda dinastia borbònica.

Glòria i Memòria!

NOTA

La conferència es complementava amb una projecció, acompanyada amb la música de La Muixaranga, amb més de 200 noms de persones que s’han distingit en la defensa de la Terra durant aquests tres segles de submissió borbònica.
A continuació, Miquel Àngel Bennàsser, Glòria Julià i Joan Carles Vaquer varen interpretar algunes cançons austriacistes, gairebé desconegudes. A l’enllaç, es pot escoltar L’ull del rei, una irònica cançó dedicada al cul de Lluís XIV.

https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ

INFORMACIÓ DE CANAL 4 (IB3 no va informar mai dels més de 120 actes dedicats al TRICENTENARI);

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8. Com els tigres?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

9. Ignomínies a eradicar

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268951

10. Sardenya; un [altre] Tricentenari oblidat

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269678

SARDENYA; UN [altre] TRICENTENARI OBLIDAT

El Tractat d’Utrecht, subscrit l’abril de 1713, havia de significar la fi de l’anomenada Guerra de Successió Espanyola. Els grans guanyadors d’aquell acord serien els anglesos i la gran derrotada la imperial Castella. A canvi de veure’s reconegut com a rei de les monarquies hispàniques, Felip V, a més de Gibraltar, Menorca i alguns emplaçaments a Nord-Amèrica, perdria tots tels territoris que havia posseït a Europa i el monopoli del comerç amb Amèrica, amb el rendible «asiento de negros», l’eufemisme que ocultava el tràfec d’esclaus. També hi guanyaren les Províncies Unides (els actuals Països Baixos), Portugal, Savoia i l’emperador d’Àustria. Aquest, sense renunciar als seus drets (no reconeixeria Felip V, i encara amb condicions, fins a l’any 1725), obtindria el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya, l’illa que havia fet part durant segles de la Corona d’Aragó i que mantenia afectuoses relacions amb Mallorca.

Hi va haver, però, una altra conseqüència: l’abandó de la Nació Catalana a la seva sort. Mesos abans de signar-se el tractat, la reina Anna d’Anglaterra va ordenar al seu ambaixador a Madrid que instàs Felip V a concedir una amnistia general als austriacistes i a no suprimir les Constitucions dels catalans. En no haver-hi resposta, Lexington insistí de part de la reina, «per honor i per consciència», i tornà a vindicar els drets dels catalans, fruit de pactes històrics anteriors. La resposta de Felip V va ser taxativa: «Por esos canallas, esos sinvergüenzas, el rey no otorgará jamás sus privilegios, pues no sería rey si lo hiciera, y esperamos que la reina no nos los quiera exigir. Sabemos que la paz os es tan necesaria como a nosotros y no la querréis romper por una bagatela». Així, anorreant el valor de Catalunya, es va despatxar la justa demanda. Com així la reina va fer aquell doble intent a favor dels catalans? Què volia dir amb allò de «per honor i per consciència»? Senzillament, Anglaterra no podia oblidar que era ben vigent el Pacte de Gènova, signat el 1705 amb els catalans, on a l’article 6 es comprometia «a servar i a fer servar les constitucions i privilegis, fins i tot en el cas que els aliats perdessin la guerra o es produïssin altres esdeveniments adversos». Òbviament, el Tractat d’Utrecht profanava el pacte i convertia els anglesos en traïdors com, més de dos segles després, l’any 1929, escriuria Winston Churchill: «Els catalans, induïts pels aliats, molt especialment per Anglaterra, per entrar a la guerra, foren venuts miserablement amb frases diplomàtiques a la venjança d’Espanya. Encara avui és una pàgina negra de la nostra història».

Malgrat l’objectiu indirecte del Tractat d’Utrecht de retre els catalans, amb la supressió de qualsevol suport exterior, el juliol de 1713 tant el Principat de Catalunya com Mallorca decidiren resistir. Els historiadors han xapat i periodificat la guerra. La donen per acabada el 1713 i, anomenen la subjugació posterior de Catalunya i Mallorca com «el cas dels catalans», d’acord amb la denominació britànica de l’època. La historiadora Eva Serra l’ha anomenat Guerra d’Ocupació i, en la mateixa línia, pot denominar-se Guerra de Submissió. En rigor, va ser un episodi més, un apèndix si es vol, de la mateixa guerra, si bé és cert que ja només entre «las dos coronas» (França i Castella) i la part resistent de la Nació Catalana: el Principat i el regne de Mallorques, amb un migrat i mesquí ajut d’Àustria. La digna decisió dels catalans («viurem lliures o morirem!») va indignar Felip V que va posar setge a Barcelona, durant el qual Sardenya, Mallorca, Eivissa i, de manera clandestina, Menorca, varen ser la intendència de la ciutat que, després d’una obstinada resistència, va caure dia 11 de setembre de 1714. Cardona cauria una setmana després i Mallorca i Eivissa ho farien el juliol de 1715. Tot semblava tancat i sentenciat, però les ànsies imperialistes de Felip V, amb les reclamacions de la seva segona esposa, no podien donar passada a perdre Sardenya i Sicília. Gosaria profanar Felip V el Tractat d’Utrecht?

Dia 21 de juliol de 1717, la flota de Felip V, emboscada sense signes ni banderes contra les normes de les marines de guerra d’aquella època, es palplantà davant Menorca. George Forbes, l’angloirlandès comandant militar de l’illa, perspicaç i intel·ligent com era, va endevinar la jugada. Sabia com el qui més del joc brut dels borbònics. L’argúcia de situar-se davant Menorca, com havien fet en altres ocasions davant d’altres costes austriacistes, pretenia crear un sentiment de por a la població de l’illa i, a la vegada, incitar a la revolta de la gent hipotèticament descontenta amb els britànics. Fou de bades, perquè els menorquins de qui no anaven gens era dels filipistes que, el gener de 1707, n’havien fet de les seves amb un governador militar, Dávila, molt ben definit per l’historiador Andreu Murillo com a «sàdic psicòpata».

Forbes, heroi de la conquesta britànica de Gibraltar (la bateria d’allà encara porta el seu nom), comptava amb tot el suport i l’amistat del rei d’Anglaterra, Jordi I, de l’emperador d’Àustria Carles VI i de la seva esposa, Elisabet de Brunsvic, coneguda com «la reina dels catalans». Dos anys abans, dia 24 de juny de 1715, Forbes s’havia traslladat a Mallorca per enfrontar-se verbalment a Binissalem amb D’Asfeld, el genocida de Xàtiva. Ateses les amenaces d’aquest d’exterminar la població de Palma, Forbes va aconsellar al Virrei, el Marquès de Rubí, que resistís fins a obtenir unes capitulacions honorables per preservar les vides i les hisendes dels mallorquins. Així va ser i, dia 2 de juliol d’aquell any, Rubí signava les tres capitulacions (la dels clergues, la de l’exèrcit i la del regne). Dia 10 de juliol, unes 10.000 persones, entre mallorquins i eivissencs, amb honors i banderes altes, embarcaren cap a Sardenya per després repartir-se per Viena, Hongria i altres territoris austriacistes. El Marquès de Rubí s’embarcà amb Forbes cap a Menorca on hi va romandre unes setmanes a l’espera de les ordres de l’emperador que el designaria Virrei de Sardenya.

Ara, dos anys després, amb la tropa borbònica davant Menorca, Forbes va instruir Joan Miquel Saura i Morell, el ciutadellenc que l’octubre de 1706 havia proclamat rei Carles III, a preparar la defensa de l’illa per contenir un possible atac, però simultàniament, en endevinar que aquella escenificació filipista no passava de ser una fanfarronada arrogant dels borbònics, ordenà que un vaixell lleuger partís a la vela de quatres cap a Càller per avisar el seu amic Rubí. Tenia la sospita que la flota aniria cap allà, d’acord amb les pretensions de la segona esposa de Felip V de conquerir Sardenya i Sicília, malgrat haver–hi renunciat a Utrecht. Aquella sospita tenia una raó de ser evident. Dia 9 de maig de 1717, l’ambaixador anglès havia informat Forbes que s’estava preparant una gran flota a Barcelona, però que creia que l’objectiu no era Menorca. Efectivament, confirmant la intuïció de Forbes, atesa la prova fracassada d’aixecar la població menorquina, després de nou dies sense mostrat els colors de les banderes, dia 31 de juliol de 1717 la flota filipista partí cap a la conquesta de Regne de Sardenya (1). Com veurem, l’avís de Forbes a Rubí seria clau per salvar vides.

ELS PREPARATIUS PER A LA CONQUESTA DE SARDENYA

La maniobra de confusió de la flota davant Menorca no era l’única argúcia borbònica. Felip V havia enviat un comunicat per confondre el papa Climent XII. L’informava que havia iniciat els preparatius navals i militars per efectuar un atac de càstig contundent contra les bases de la pirateria barbaresca al nord d’Àfrica. Amb això, aparentment responia a la crida que havia fet el Papa a tots els reis cristians d’activar la guerra contra el turc. Felip V sabia que, per atendre aquella crida, tant Sardenya com Sicília havien reduït les defenses militars. L’escrit, amb la mentida adreçada al Papa, es va filtrar als espies de l’ambaixador anglès, el qual no va caure en el parany. L’esquadra filipista estava formada per 12 vaixells de combat naval i altres 100 per transportar 8.000 soldats d’infanteria i 500 de cavalleria, sota el comandament del Marquès de Lede, rellevat com a capità general de Mallorca, on havia practicat una dura política repressiva que fins i tot va merèixer la crítica de D’Aslfed. El mes de juliol, per preparar el desembarcament, viatjà d’incògnit a Sardenya Vicent Bacallar i Sanna, el qual havia ocupat el càrrec de governador militar del regne, des d’on es posicionà en defensa a ultrança de Felip V, el qual el recompensà amb el títol de marquès de San Felipe (2). Nascut a Càller de nissaga valenciana, ocupà el govern sard fins que el 1708 l’exèrcit angloneerlandès ocupà Sardenya i el regne passà a domini dels Àustria, una dependència que el Tractat d’Utrecht va revalidar. El juliol de 1717 Bacallar, coneixedor dels filipistes amb qui podia comptar, es dedicà a recórrer l’illa durant setmanes per animar els seus, poble a poble, a atemorir la població davant del desembarcament que es preparava i que, finalment, es va produir dia 22 d’agost.

LA DEFENSA I LA CAPITULACIÓ

El mes d’abril de 1717, l’emperador havia ascendit el Marquès de Rubí al grau de Feldzeugmeister de l’Exèrcit Imperial i el designà Virrei de Sardenya amb la missió de dirigir la defensa de l’illa i, a plena consciència de la vulnerabilitat, atesa la gran extensió geogràfica, amb instruccions d’aconseguir una capitulació digna i honorable com la de Mallorca en cas de patir una invasió imparable. Dia 20 de maig, Rubí desembarcà a Càller i activà els mecanismes de defensa fins que, arran de l’avís de Forbes de finals del mes de juliol i coneixedor de la magnitud de les forces borbòniques, va començar a organitzar l’evacuació de Sardenya.

Dia 22 d’agost l’armada borbònica desembarcà davant Càller, acampà al Llatzaret i començà el setge i l’atac contra la ciutat. El Marquès de Lede exigí al Marquès de Rubí la rendició de Sardenya, però aquest s’hi negà en rodó. Dia 17 de setembre en una situació desesperada i a punt de ser capturat, Rubí va evadir-se del castell i transferí el govern al tinent Jaume Carreres d’Olesa de Montserrat, el qual només disposava de 900 homes, 3 morters i 40 canons. Després d’un intens bombardeig de l’esquadra borbònica, d’acord a les instruccions rebudes, els assetjats aconseguiren firmar la capitulació de la ciutat dia 30 de setembre. Les tropes austriacistes partiren cap a Gènova. L’exèrcit filipista continuà cap al nord sense trobar resistència fins arribar a l’Alguer i a Castell Aragonès (avui Castelsardo), ambdues poblacions sota el comandament de Josep Plantí de Barcelona. Lede, amb tot el gruix del seu exèrcit, posà setge a l’Alguer dia 19 de octubre fins que va capitular dia 25. Finalment, Castell Aragonès ho va fer dia 30. Les tropes austriacistes, amb molts de catalans i mallorquins (el tinent Joan Mas o el metge d’Inca Jaume Andreu), partiren cap a Gènova i, després, cap a Àustria i Hongria. Sardenya romandria sotmesa a Felip V.

I, DESPRÉS DE SARDENYA, SICÍLIA

La relativament còmoda ocupació de Sardenya, va envalentir les ànsies imperialistes de Felip V, el qual es confià en excés i va menystenir la més que previsible reacció dels aliats que, arran de la invasió, el novembre de 1717 signaren el tractat de la Triple Aliança. Malgrat el clar advertiment que aquell acord significava, quan encara no havia passat un any de la presa de Sardenya, el juliol de 1718 Felip V va ordenar la conquesta de Sicília, amb un exèrcit encara molt superior format per 350 vaixells, 250 canons i 30.000 soldats a les ordres novament del marqués de Lede. A Catalunya, el proveïment de les flotes significà un enriquiment dels constructors dels vaixells, però provocà lleves coactives per al reclutament de soldats que desfermaren violentes protestes i aixecaments populars.

La gegantina flota va permetre ocupar l’illa sense resistència, però just en saber la feta, dia 2 d’agost de 1718 Carles VI s’afegí a l’aliança de les Províncies Unides, França i Gran Bretanya i es creà la Quàdruple Aliança i exigiren a Felip V acatar les resolucions del Tractat d’Utrech i abandonar Sardenya i Sicília. La Gran Bretanya desplegà una petita tropa a la zona i dia 11 d’agost, davant del cap Passaro, detectaren la flota borbònica i l’atacaren. Molts de vaixells foren afonats o inutilitzats i la resta foren embarrancats pels tripulants filipistes per poder evitar ser capturats. Aquella batalla va deixar aïllades Sardenya i Sicília i, igual que el precedent de «La Invencible» de dia 8 d’agost de 1588, s’estudia a les acadèmies navals. La flota britànica era sensiblement inferior (els borbònics disposaven de 32 vaixells contra 23), però s’endinsà en filera enmig dels vaixells filipistes i els crearen una gran confusió.

La derrota va ser èpica. Per Mallorca varen circular fulls que informaven d’un imminent desembarcament anglès. Els austriacistes mallorquins cobraren noves esperances i les autoritats s’inquietaren. Amb tot, Felip V, vençut i humiliat, per tancar el front que se li havia obert de nou a Catalunya (3), es va veure obligat a acceptar les condicions imposades en el Tractat de la Haia, signat dia 17 de febrer de 1720. Sardenya passava a mans de l’emperador d’Àustria i Sicília a la casa de Savoia.

SOBRE ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

Com no podia ser d’altra manera, Felip V dictà un Decret de Nova Planta específic per a l’illa de Sardenya. És, de tots, el més desconegut (4), tot i que la informació que aporta és molt aclaridora per verificar la cultura de la imposició dels borbons com a antítesi del model pactista anterior. Abans de parlar del de Sardenya, convé fer una ullada als precedents i a les intencions dels decrets. El primer va ser doble. Poc després de la batalla d’Almansa i la subsegüent caiguda de València i Saragossa, Felip V promulgà dia 29 de juny de 1707 el reial decret «Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reducción á las leyes y gobierno de Castilla». El títol ho diu tot: abolició de les institucions, drets i privilegis dels antics regnes de València i d’Aragó, subjugats al govern i lleis de Castella. Aquesta submissió encara s’accentuà per un nou decret, dia 3 de juny de 1711, on s’aclaria que la planta d’Aragó i València no disposaria de cancelleries (com Valladolid o Granada), sinó que només seria una Reial Audiència. Més endavant, caiguda Barcelona dia 11 de setembre de 1714 i Cardona dia 18, Felip V dictà dia 9 d’octubre de 1715 el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña», publicat amb la reial cèdula de 16 de gener de 1716. Després de les capitulacions de Mallorca el juliol de 1715, dia 28 de novembre d’aquell any es va sancionar el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca», publicat a la reial cèdula de dia 16 de març del 1716.

A banda del de Sardenya que veurem després (l’efímera ocupació de Sicília no va donar temps a dictar un decret per a aquest regne), els decrets continuaren a totes les colònies espanyoles. Els anomenats «regnes castellans d’Índies» també foren víctimes de la tasca uniformitzadora de Felip V. En tres decrets de 1717 i 1718, abolí la «encomienda» (5) i alteraren l’organització dels virregnats, amb la creació de capitanies generals. El 1719 reduí les competències del Consell d’Índies, eliminà els privilegis dels indis i imposà el dret castellà. Des d’aleshores, s’inicià la repressió a les llengües ameríndies, amb normatives precursores de la real cèdula d’Aranjuez de 1768 «…para que en todo el reyno se actue y enseñe en lengua castellana». La política lingüicida de Castella s’ha perpetuat en el temps i, des de la llei Moyano del s. xix al decret Wert del s. xxi, la persecució no ha distingit de períodes històrics ni de governs.

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA

El decret Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Zerdeña, amb un títol idèntic als de Catalunya i Mallorca, va ser sancionat dia 24 de novembre de 1717 i recollit, posteriorment, a la real cèdula de dia 16 de febrer de 1719. Consta de 32 articles i la confecció delata que es varen tenir en compte tots els anteriors, des del model de la Real Audiencia de Saragossa al model de Mallorca. L’epistolari que es conserva a l’entorn del decret, permet deduir que, per raons evidents, s’adaptà molt més al decret de nova planta de Mallorca que a cap altra.

Així ho havia dictat l’informe del Fiscal del Consejo de Castilla: «El Consejo podrá proponer a S.M. se plantifique el gobierno y práctica en dicha real Audiencia, que no oponiéndose a lo substancial del estilo antiguo, tenga uniformidad con las demás Audiencias de la Corona de Aragón, pareciéndoles al fiscal que la más adaptable es la de Mallorca». La lectura comparativa dels decrets confirma la major similitud del de Sardenya amb el de Mallorca, encara que posteriorment, el 23 de novembre de 1718, el secretari d’estat de Castella, José Rodrigo, informava: «Paso a manos de V.E. la resolución que ha tomado el rey; y me ha mandado diga a V. E. que se den las órdenes con la mayor extensión y ser mucho mayor la población de la isla de Cerdeña que la del reyno de Mallorca, quiere Su Magestad que para la formación de esta planta de gobierno se tenga presente la que se dio para Cataluña…».

Si tenim en compte que la reial cèdula que el validava és de febrer de 1719 i que el febrer de 1720 Felip V ja signava la devolució, és mal de valorar quins varen ser els resultats fàctics del Decret de Nova Planta a Sardenya en tan poc temps de vida. Quin va ser el grau d’aplicació? Quins els efectes? Allò que sí és bo de descriure és la pretensió: usurpar tots els privilegis comuns compartits amb la Corona d’Aragó. Entre d’altres, la desaparició del dret d’estrangeria va eliminar l’exigència de mantenir els càrrecs assignats exclusivament a persones del regne. Cal advertir que a Sardenya era vigent la Carta de Logu (6), però la imposició absolutista de les lleis castellanes, afectaren directament l’ús de la llengua, la justícia, la hisenda, els mecanismes de defensa i, òbviament, la sobirania.

I MALGRAT TOT…

Antoni Serra va escriure una frase que ha fet fortuna: «La Història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat». Per més que, des de l’escola, s’hagi alimentat la desmemòria, les pedres i els documents canten i recorden episodis amagats o, pitjor encara, manipulats.

L’esquarterament de Sardenya no va aconseguir esborrar totalment els lligams de germanor. Per no parlar de l’Alguer, la Barcelonetta sarda, on sobreviu la llengua, la quadribarrada oneja a l’Ajuntament i, entre una part de la població, perviu el sentiment de catalanitat, es pot esmentar la devoció del poble d’Ulìana a la Marededéu de Montserrat, passejada cada any en processó, o l’escut de la ciutat de Càller (les quatre barres) que perdurà fins el 1766. Com a curiositat, fins i tot durant el domini de Felip V, les monedes sardes mostraren les quatre barres gravades ja a les encunyacions alfonsines. 

Encara sovintegen les mostres d’agermanament. Destaca el cas de l’Alguer, agermanada amb Tarragona, Balaguer, Palma i Encamp d’Andorra. Molt recentment, el mes de setembre de 2017, Sardenya s’ha mostrat solidària amb la voluntat del Principat de Catalunya de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Ateses les prohibicions i censures que ha practicat el govern espanyol, el Consell Regional de Sardenya va aprovar per unanimitat una moció en la qual expressava la solidaritat amb el poble de Catalunya (7).

Cal advertir que l’independentisme de Sardenya respecte a Itàlia no té, ara per ara, la força del que es pot veure a Còrsega respecte a França, però és un moviment que arrela entre alguns segments de la població més crítica i amb major presa de consciència. Hi ha prou indicis que conviden a reclamar un nivell d’autogovern amb majors competències. Sardenya ha estat maltractada per qui l’hauria de protegir. Serveix d’exemple la bàrbara desforestació que va patir per tal d’enllestir les línies de ferrocarril continentals. La pujança de la indústria turística permet preveure una millor administració amb l’autogestió del territori i dels seus recursos naturals. Com a referència no allunyada geogràficament, el cas de Malta brinda un mirall de comparança quasi insolent.

Els moviments sards d’alliberament no són gaire diferents dels que hi pot haver a les illes Balears i Pitiüses o al País Valencià i, amb el recobrament de la memòria històrica, s’obrin debats similars quant als símbols d’identitat. El cas de la bandera és paradigmàtic. L’oficial de Sardenya, coneguda en sard com sos bator moros mostra la creu de sant Jordi amb quatre caps que, antigament, apareixien amb els ulls tapats, però que per il·lustrar l’alliberament apujaren les benes al front. A aquesta bandera hom li retreu que és de guerra, que la portaven les tropes catalanes que varen sotmetre l’illa i que se la relaciona massa amb el govern. Front a aquesta, Independèntzia Repúbrica de Sardìnnia, el partit independentista sard, defensa la bandera de l’antic jutjat d’Arbarèe. Alguns acreditats investigadors sostenen que la imatge no representa cap arbre desarrelat, com s’ha dit, sinó la planta cervaria que apareix a les tombes de la família Cervera de la Garrotxa, antics reis de Sardenya. D’altra banda, com que només representaria una part de Sardenya, hi ha una tercera proposta que mira d’unificar les dues, amb l’escut d’Arbarèe en el centre. El debat ha de desembocar en un acord amb el màxim consens majoritari.

I DE COMMEMORAR EL TRICENTENARI, QUÈ?

Les institucions del Principat de Catalunya varen ser molt negligents amb el Tricentenari de la capitulació de Mallorca i Eivissa, les terres que més aportaren en hisendes i vides a la defensa de Barcelona. Amb l’excepció del Born, Centre Cultural, durant la direcció de Quim Torra, i la tasca d’algunes entitats cíviques atenent la crida de Teresa Clota (L’Artesà de Gràcia, Memorial 1714, Indrets del Record, Germania Randa…), l’organització oficial del Tricentenari 1714-2014, comissariat per Miquel Calzada i Toni Soler, va constituir un acte de gran transcendència i amb una repercussió mediàtica important, però tan regionalista i aberrant que va proclamar a tort i a dret que el final de la Guerra de Submissió va ser l’11 de setembre de 1714, amb l’apèndix de Cardona una setmana després. Tal pretensió significava un menysteniment injust i injustificable a la veritat històrica. Doncs, si això va ser així amb Mallorca, què es pot esperar que facin amb Sardenya?

Lamentablement, de l’enfilall d’efectes generats per la submissió a Castella (lingüicidi, militarització, aculturació educativa, espoliació fiscal i tantes altres), les dues majors conseqüències d’haver perdut aquella guerra varen ser perdre la sobirania de cada un dels antics regnes de la Corona d’Aragó (el de València, el de Mallorca, el de Sardenya i el Principat) i l’esquarterament entre els territoris de la Nació Catalana, la locució més utilitzada durant aquell conflicte bèl·lic per referir-se al conjunt dels nostres territori. Sobirania i esquarterament són, encara ara, els dos grans deures per tal d’assolir la llibertat i la represa de la confederació dels diversos territoris.

La desitjable commemoració solidària del Tricentenari de la caiguda de Sardenya per part de les terres que, fins a aquell moment, havien viscut agermanades, a més de la desídia viscuda a Mallorca fa dos anys, ha topat amb una circumstància rellevant que n’ha obstaculitzat el reconeixement històric degut. Avui el Principat viu el procès de reconquerir la sobirania. No hi ha marxa enrere i, per més que faci l’estat borbònic de Felip VI, prevaldrà el dret de qualsevol poble a autodeterminar-se i a decidir el seu futur. Altra cosa és veure com el camí de refer i reparar l’esquarterament no sols no s’ha iniciat, sinó que des de gairebé totes les institucions hi ha un desinterès i un desconeixement absolut sobre quin és el marc nacional. La profusió de festes «nacionals», d’himnes i de banderes, delaten com la «maña» borbònica ha fet forat i ha perpetuat un provincianisme segregador. Han passat 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i alguns dels debats imprescindibles (la represa política, els símbols, la identitat…) no només no s’han tancat, sinó que no s’han activat ni tan sols. Com sol passar, les coses més urgents (i les d’ara certament ho són) eviten abordar les més necessàries. En aquest punt ens trobam. Sense defallir, sense retre la lluita, perquè si els qui lluiten poden perdre els qui no ho fan ja han perdut. Així, cap a la victòria i, com va escriure Salvador Espriu l’any 1968,« Ens alcem tots dos/ en encesa espera/ el meu poble i jo!».

Al capdavall, els 300 anys de submissió han estat també tres segles de resistència! 

NOTES

(1) Formalment, el Regne de Sardenya va ser creat l’any 1297 quan el papa Bonifaci VII, com àrbitre del conflicte que enfrontava els regnes d’Aragó i de França, va designar Jaume II com a rei de l’illa. Sardenya es convertia en un regne més dels que formarien la Confederació catalanoaragonesa, amb el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, Mallorca, València i Sicília.

(2) No cal ser gaire perspicaç per veure fins a quin grau Bacallar desitjava la submissió, l’extermini fins i tot, de Catalunya. En relatar la caiguda de Barcelona el setembre de 1714, escriu: «En esto paró la soberbia pertinaz de los catalanes, su infidelidad y traición. No faltó quien aconsejase al Rey Felipe asolar Barcelona, y plantar en medio una columna. No había rigor que no mereciese, ciudad que había sido el origen de tantos males, y que había quitado a la Monarquía tantos reinos. El Rey se excedió en clemencia, y la conservó; pero abatida». Bacallar, òbviament com a Vicente, va ser un dels membres fundadors de la Real Academia Española, dia 3 d’octubre de 1714, a proposta de Felip V. 

(3) La guerra de la Quàdruple Aliança va trencar l’amistat de Castella amb França i Felip V va anar de derrota en derrota. El març de 1719 envià una flota amb 6.000 soldats a la Gran Bretanya per fomentar l’aixecament dels escocesos i l’operació va ser un desastre. A més de perdre tots els vaixells, la marina britànica atacà Vigo i Ferrol. Però la paradoxa més gran de totes va ser que dos mesos abans, el gener de 1719, un exèrcit comandat per Berwick, el qui havia fet caure Barcelona el setembre de 1714, va invadir el País Basc i Catalunya, amb la promesa de recobrar Mallorca i d’abolir els Decrets de Nova Planta i restituir les institucions. Aquest objectiu li proporcionà el suport dels catalans i els valencians, amb la curiositat de comptar amb els principals enemics de cinc anys abans. Francesc Bernic, el cap dels Miquelets del Rosselló, va organitzar un exèrcit de més de nou mil homes, estructurats en deu batallons de fusellers a les ordres de deu coronels austriacistes que ja havien lluitat contra els borbònics: Pere Joan Barceló, Carrasquet, Joan Vilar i Ferrer, Francesc Torres, Segimon Molins, Francesc Coch, Francesc Brunet, Francesc Bac de Roda (fill de l’heroi d’Osona), Simó Moliner, el Coixet de Rodonyà, i Tomeu de Pollina.

(4) En aquest punt, és obligat fer un agraïment públic a Stefano Puddu Crespellani, l’artista sard resident a la Garriga, per haver-me facilitat contactes amb Sandra Vargiu, bibliotecària de la Universitat de Càller, M. Daniela Ciccu, del servei de digitalització de la universitat, i Mariella Salis, arxivera, per tal de reeixir en la llarga recerca del Decret de Nova Planta de Sardenya i poder-ne fer l’anàlisi comparativa amb els de la nació catalana. Curiosament, mesos després d’haver rebut el decret des de la Biblioteca Universitaria di Cagliari, en vaig rebre un exemplar idèntic des de la Sección Nobleza del Archivo Histórico Nacional de Toledo. Com que em consta que altres investigadors han intentar accedir-hi sense èxit i que, encara ara, no es troba a Internet, atesa la importància històrica he considerat oportú publicar-ne una reproducció, com a document cultural, per tal que estigui a l’abast de qualsevol persona que no en vulgui obtenir un profit econòmic. Qui el vulgui llegir i analitzar, el trobarà al final d’aquest article.

(5) La «encomienda» era una institució castellana de l’edat mitjana que es va implantar a Amèrica, amb l’objectiu d’impedir els abusos dels colonitzadors als indígenes. La figura del comendador tenia per funció vetllar pel benestar dels súbdits indígenes i assegurar-ne la protecció, a més d’encarregar-se de la recaptació dels impostos. Felip V va extingir aquesta figura al temps que impulsava la protecció dels criolls, els descendents dels quals tanmateix promourien les independències per alliberar-se del colonialisme espanyol, fins al punt que avui ja no en resta cap territori.

(6) La Carta de Logu consta d’un conjunt de lleis, entre les més antigues d’Europa. Va ser promulgada per Elionor d’Arborea (Molins de Rei, 1340-Oristany, 1403), com a esmena d’un text homònim de 1376. La Carta, confirmada per la Corona d’Aragó i ratificara per Alfons IV l’any 1421, va ser vigent a Sardenya durant segles.

(7) vg. https://www.vilaweb.cat/noticies/diputats-sards-demanen-al-seu-govern-que-imprimeixin-i-guardin-les-butlletes-pel-referendum-catala/

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8. Com els tigres?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

9. Ignomínies a eradicar

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268951

PER A SABER-NE MÉS:

Balanç del Tricentenari a Mallorca i a les Pitiüses

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269148

Pólvora i farina; Mallorca 1715 (conferència de l’Ateneu Barcelonès, amb el vídeo)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA A L’ABAST DE TOTHOM

IGNOMÍNIES A ERADICAR 

Parlar d’escàndol, en el tema que ens ocupa, no és gens exagerat. El dilluns 30 de novembre de 2015, quatre representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 vàrem ser rebuts en audiència per la Presidenta del Govern, Francina Armengol (1). Ja s’havien implicat en la commemoració els Consells de Formentera, el d’Eivissa i el de Mallorca, i aquí cal obrir un parèntesi de justícia per tal de destacar els noms dels respectius consellers de Cultura (Susana Labrador, David Ribas i Francesc Miralles) i el del President del de Mallorca, Miquel Ensenyat. Amb els consells indicats, molts d’ajuntaments mallorquins han promogut actes arreu del territori, però la màxima institució de les Illes Balears encara no ha fet cap gest per afegir-s’hi. Aquesta era la raó que va propiciar la trobada: procurar que el Govern, amb les Conselleries de Cultura i d’Educació al capdavant, a més d’IB3, la televisió i la ràdio públiques que han amagat la commemoració, no deixassin passar l’efemèride d’un episodi històric tan transcendental com desconegut. Les bones paraules, és evident, s’han de concretar amb fets, però la bona atenció rebuda de la Presidenta del Govern convida a l’esperança. La part negativa de la reunió no va ser al llarg de la trobada, sinó just abans de començar l’entrevista, quan ens topàrem amb la sorpresa que la sala on es fan les recepcions està presidida per un retrat digne del major menyspreu, fruit precisament de les conseqüències de la desfeta d’ara ha fet 300 anys.

Martín Gil de Gainza y Etxagüe (1643-1737), enginyer militar nascut a Navarra i establert a Mallorca des de 1678 fins que, amb el grau de coronel, hi va morir, entre d’altres intervencions reformà el convent de Santa Clara, el de les Caputxines, les fortificacions d’Alcúdia i el castell de la Punta de n’Amer. Va bastir la casa on viuria, l’edifici de Ses Minyones, conegut també com Can Chacón, casualment just davant del Consolat de Mar on ara hi ha el seu retrat. Partidari a ultrança de Felip V, el novembre de 1706, poc després que el comte de Savellà prengués possessió com a Virrei del Regne de Mallorca, va ser destituït i arrestat en el seu domicili. Cinc anys després, el setembre de 1711, va ser empresonat, acusat de conjurar-se i participar de la conspiració filipista, coneguda com “la sinagoga”. La conxorxa fracassà, però a la casa de Gainza es varen trobar els esborranys dels plànols que havia enviat als borbònics. Estava ben marcat el lloc per on havien de fer l’entrada a la ciutat les tropes castellanes i franceses, mitjançant un passadís secret que havia fet just a la murada de ca seva.

Aquest personatge no només destacaria com a espia botifler. L’any 1703 havia estat denunciat per contraban de teixits i el virrei filipista l’havia fet tancar a la Torre de l’Àngel. No obstant, amb el testimoni al seu favor d’altres botiflers, seria declarat innocent. No va ser aquesta l’única acció corrupta que se li va imputar. L’any 1720, Gainza va fer el casal de Martí Mayol, a l’actual carrer dels Apuntadors de Palma, amb columnes que havia importat d’Itàlia. Mayol, capità corsari filipista, havia estat generosament recompensat per haver guiat la flota de D’Asfeld fins a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 va desembarcar l’exèrcit francès que sotmetria Mallorca i acabaria amb el Regne, gairebé cinc segles després de l’arribada de Jaume I el 1229. 

No és el retrat de Gainza l’únic signe d’oprobi, derivat de la Guerra de Submissió, que hem de patir per força encara avui com a resultat de la nostra subjugació per la força de les armes de Castella i de França. Tan injustament com incomprensiblement, Palma manté dedicat un carrer a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres 18 poblacions. Un carrer dedicat a qui va sotmetre el Regne de Mallorques i ens usurpà els drets i les llibertats que, malgrat el símbol que representa, ningú no gosa a tocar. A qüestionar, ni tan sols!  

Dia 24 de juny de 1715, a Binissalem, D’Asfeld encara es vantava que anihilaria la ciutat de Palma i procediria a “horcar” (sic) als qui fossin dins de les murades, d’acord amb les instruccions de Felip V. L’actuació de l’anglo-irlandès George Forbes, comandant militar de Menorca, d’una banda, i la del Marquès de Rubí, el virrei austriacista, de l’altra, ho varen impedir. Cap dels dos defensors té un carrer ni cap altre tipus de reconeixement públic. De cap dels dos no hi ha imatges, perquè foren destruïdes. Justament per aquesta mancança, per tal d’il·lustrar l’exposició sobre l’episodi que es va fer al Born CC de Barcelona (2), es va haver de recórrer als bons oficis del dibuixant Francesc Riart per recrear les imatges dels dos màxims protagonistes de la nostra resistència.

L’any 1997 el col·lectiu SUS BALEARS, impulsat amb la força emprenedora del psiquiatre Lluís Garcia-Sevilla, va presentar una proposta a l’Ajuntament de Palma. Entre d’altres sol·licituds, reclamava eliminar el nom del carrer dedicat a D’Asfeld i que fos dedicat a Forbes. La diferència, entre un agressor i un defensor, no era poca. Han passat 18 anys i no només no hi ha hagut cap resposta, sinó que ni un dels partits polítics que han governat la ciutat, ni una sola de les persones que ha tingut responsabilitats de govern, ningú absolutament no ha mogut un dit per reparar la desvergonya. D’Asfeld no era un jove flecha naval. La memòria històrica hauria de tenir mires més amples. Massa sovint les reivindicacions se circumscriuen a un període de la nostra història, el de la Guerra dels Tres Anys, quan les conseqüències i els efectes de la Guerra de Submissió són encara sagnants.

A l’entrevista esmentada abans, els representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, a més dels temes que teníem previst tractar, vàrem aprofitar per fer avinent a la Presidenta del Govern que el retrat d’aquell personatge abjecte era del tot inadequat i, en aquell espai, significava una vexació humiliant als defensors dels drets i de les llibertats de Mallorca. L’animàrem a desterrar el quadre de Gainza, ben embalat això sí, però de cara a la paret a les golfes més fosques. Aprofitàrem també per mostrar l’escut que hi ha a la façana del mateix edifici, del tot inoportú per extravagant i extemporani.

Si tenim en compte que els Consolats de Mar (el de Mallorca des de la primeria del segle XIV) eren institucions de la Corona d’Aragó, deduirem que la cosa s’endinsa novament en la ignomínia. Avui, per afegitó, l’edifici és la seu que acull l’organ que representa l’autogovern. Que la façana estigui profanada i estigmatitzada amb un escut aliè, frega l’afronta i confirma que els efectes de la Guerra de Submissió perduren. Som, doncs, davant d’un altre símbol que, per justícia i per coherència, cal foragitar més aviat que de pressa. 

L’exemple de Barcelona

La Ciutadella de Barcelona, es va aixecar per Felip V per reprimir la població. Va ser un acte més d’exhibició de l’abús del poder, perquè va significar la destrucció del barri de la Ribera. S’enderrocaren 38 carrers i més de mil habitatges. Un dels edificis que es va bastir en aquell espai de casernes militars va ser l’arsenal. 

Els barcelonins reclamaren reiteradament durant més de vuitanta anys, l’enderroc de la fortalesa fins que, arran de la revolució de 1868, La Gloriosa, es procedí a esbaldregar la majoria de les casernes i, en el seu lloc, crear un gran parc amb jardins. L’arsenal es va mantenir i, amb la proclamació de la República Catalana (1931) i la posterior recuperació de la Generalitat, es va decidir que aquell edifici fos la seu del Parlament de Catalunya. Francesc Macià, en veure que l’escut d’armes que presidia l’entrada era el de Felip V, va dir que ell no hi entraria mai. La ferma decisió de L’Avi va rebre el suport popular i es va tapar l’escut amb les quatre barres en pedra, però amb cura de no fer malbé l’original. El franquisme no va tenir tantes deferències i, el gener de 1939, va destruir l’escut de Catalunya i va destapà de nou el de Felip V. Feliçment, l’11 de setembre de 2012, s’ha substituït amb el mateix criteri del temps de la República.

Les suplantacions i les submissions

La cultura dels conquistadors, si és que es pot parlar de cultura, destaca per la destrucció i subjugació dels símbols dels vençuts i per la imposició dels dels vencedors. La quantitat d’exemples que es podrien posar, referits a l’actuació de Castella no acabarien mai. Això feren a Amèrica i això farien a totes les possessions colonials fruit de les seves conquestes, com és el cas de la nació catalana. Les imatges, els gravats, els mapes… qualsevol làmina que pogués ser brandada com a símbol va ser objecte de manipulació. El domini borbònic s’havia de visualitzar i, sense manies, suprimir tots els vestigis anteriors.

Una mostra eloqüent són els mapes holandesos de Corneille Mortier. El mateix gravador que va fer el dedicat a Carles III, arran de la conquesta de Felip V, farà el nou amb idèntics paràmetres. Únicament baratarà els noms i els escuts d’armes dels penó. En el de Felip V, hi afegeix un estol d’angelets, perquè els Borbó, com els faraons o els emperadors romans (i com farà Franco més endavant), fan bandera d’exhibir la divinitat de les seves monarquies i presumeixen que els seus mandats són per la gràcia dels déus.

Dos exemples més, dos entre tants, verifiquen les poques manies de modificar i subjugar la veritat. Allò que Raimon descriu tan bé: no només ens amaguen la història, no només ens diuen que no en tenim, sinó que, el pitjor de tot, és que ens volen fer creure que la nostra és la d’ells. Amb aquest objectiu, gravats del període de la Guerra de Submissió, com és el cas dels dos exemples que segueixen, seran manipulats i repintats amb la bandera espanyola que no apareix històricament fins moltes dècades després.

Amb tot el que s’ha mostrat, sembla que hi ha prou arguments per procedir de manera immediata a la reparació. Cal combatre les imposicions i les falsedats. Passa d’hora! Els qui tenen autoritat i competència han de fer-ho si no volen ser còmplices, ni que sigui per desídia, de l’etnocidi cultural. Les ignomínies s’han d’eradicar.  

(1) Informació de premsa de l’entrevista

(2) LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR? va exposar-se a Barcelona entre el 29 de juliol i el 30 d’agost de 2015. Posteriorment, va traslladar-se a Eivissa, entre el 29 d’octubre i l’11 de desembre i, en petit format, a Formentera, entre el 9 i el 19 de novembre. A Palma es podrà veure a La Misericòrdia entre el 14 de gener i el 5 de febrer de 2016. Posteriorment s’exposarà a Binissalem, Esporles, Felanitx, Llucmajor, Manacor… Els cartells s’han fet amb la imatge d’una aquarel·la de Pere Capellà Simó que mostra un corn marí, l’element avisador dels maulets i dels talaiers.

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

La conferència de l’Ateneu Barcelonès (8-IX-2014) en vídeo https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8.- Com els tigres?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

COM ELS TIGRES?

Nota prèvia

És sabut que Francesc Macià va dir que mai no entraria a la seu que havia de ser el Parlament si, abans, no es retirava l’escut de Felip V que presidia el portal i, gràcies a la seva determinació, va ser retirat, guardat i substituït per les quatre barres. L’any 1939, el victoriós exèrcit franquista va reposar de nou l’escut borbònic que, novament, en restaurar-se la Generalitat, amb cura de preservar l’escut filipista de la destrucció, va tornar a tapar-se amb unes noves quatre barres en pedra que són les que ara es poden veure. Molt bé. Algú s’imagina, però, que a la façana de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume hi hagués l’escut de Castella? Doncs exactament això és el que passa al frontis de la seu del Govern de les Illes Balears l’any 2015, sense que ningú absolutament aixequi la falç. El crit ni que sigui! 

Ser o no ser?

La Viquipèdia, en la majoria d’idiomes, té una entrada amb una locució prou entenedora: «marcatge de territori» (1). Encara que la definició no és del tot encertada, es refereix a aquella conducta d’alguns animals que, amb diverses estratègies, delimiten l’espai que consideren de la seva propietat. Alguns ocells i peixos, per exemple, ho fan amb els colors del plomatge o de les escates que exhibeixen talment una bandera. D’altres animals ho fan amb les deposicions d’orina i d’excrements. L’exemple més conegut és el del tigre mascle de Bengala, però és una pràctica observada també en els animals domèstics gelosos de l’espai que habiten. Sense tenir en compte que, en més d’un cas, els qui marquen les fronteres són sobrevinguts a una terra que no era seva, la compixen per fer veure que en són els propietaris.

Sobta que la veu enciclopèdica només atribueixi aquesta conducta als animals quan, en els humans, el «marcatge de territori» no només és similar, sinó més cridaner. Les cultures colonitzadores i imperialistes, substitueixen l’orina i els excrements amb l’ús dels símbols. Una manera de cisellar els dominis de manera pública i ostentosa consisteix en suplantar els símbols dels pobles vençuts amb els dels conquistadors. 

Quan les pedres canten

He considerat oportú desemmascarar una omissió escandalosa més, de les moltes relatives a la Guerra de Submissió que romanen dins de l’espai de la desmemòria, perquè ens són deliberadament ocultades i, allò que fa més mal, compten amb la complicitat activa dels qui hi podrien posar remei, però fan els ulls grossos a l’endemesa. Manquen anàlisis rigoroses sobre els símbols. Hi ha documents que certifiquen la destrucció, però són poques i pobres les noticies que descriuen les imposicions. Com que les imatges que he recollit canten santa clara, ho il·lustraré amb mitja dotzena d’exemples que, per economia d’espai, he circumscrit a l’àmbit de les illes Balears i Pitiüses, el territori més poc tractat i més maltractat.

És sabut que una de les primeres accions adoptades per Felip V va ser la d’embargar les salines, fer-les propietat reial i, d’immediat, incrementar l’impost de la sal i establir-ne el monopoli (2). Doncs bé, a la façana de dues esglésies del Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa, encara avui hi podeu veure l’escut de Castella.

El llogaret de la Revista està integrat per un conjunt de cases que, la primeria del s. XVIII, s’aixecaren per acollir els treballadors de les salines. La capella, avui tancada al culte i propietat de l’empresa Salinera Española, exhibeix l’escut dels qui volien marcar territori i exhibir l’hipotètic Derecho de Conquista.

No és, la capella, un cas excepcional. No gaire lluny, cap a la zona de la platja des Cavallet i, aferrada als estanys de les salines, hi ha l’església de Sant Francesc, amb el nom del petit nucli urbà. Curiosament, aquesta església s’havia alçat en temps de Carles III. Qui sap si, per això mateix, ocupada Eivissa el juliol de 1715, es va voler marcar el símbol de la conquesta castellana que, com en el cas anterior, recorda a la façana que és terra sotmesa.

No va ser exclusiu el cas de les Pitiüses. També a Menorca, un segle després i ja incorporada a la monarquia hispànica, es va voler marcar territori. Tant el plànol del Lazareto de Maó, com el capcurucull de la Mola, exhibeixen en el punt més àlgid l’escut de Castella. 

I a Mallorca? Doncs, exactament igual. Els símbols castellans s’escampen arreu per temples, palaus, cases senyorials… Fins i tot, dos segles en clau després de la Guerra de Submissió, en aixecar-se el quarter de Cavalleria d’Inca, al cor de l’illa, novament es va posar en el lloc hegemònic de presidència l’escut de Castella.

El cas més vergonyant i oprobiós d’entre tots els que he recollit, gratant amb persistència les boires i els silencis, és veure l’escut de Castella estampat a la façana del Consolat de Mar. L’edifici, aixecat el segle XVI, aixoplugava la institució del Regne de Mallorques que li dóna nom. Com i quant d’insultant resulta veure-hi gravat en pedra l’escut d’un altre regne! A qualsevol esperit sensible i democràtic li ha de semblar abjecte que, avui, un símbol foraster i aliè compixi l’edifici que acull la Presidència del Govern de les Illes Balears. Crida l’atenció (igualment vergonyant) que, malgrat els anys que han passat d’ençà del recobrament dels organismes d’autogovern, no hi hagi notícia que cap institució pública, ni ningú d’entre els centenars de persones que han ocupat l’edifici, no hagi protestat contra la vexació i reclamat la retirada d’un escut enclavat que representa un escarni. 

No és un escàndol? Algú s’imagina que la persona que ocupa la Presidència de les Balears tregui el cap per aquestes finestres? No romandria ben retratada com a prova de servitud forçada? No hi haurà cap partit polític, cap sindicat, cap associació històrica, cap societat arqueològica o arquitectònica, cap departament universitari, cap mitjà de comunicació, cap entitat cívica, cultural o social que proposi retirar tan humiliant mostra pública de la nostra submissió? No hi haurà ningú, talment com a la ciutat podrida, que defensi els nostres drets? Les pedres, a crits, ens conviden a aixecar la veu. Fins quan, els vençuts, acceptarem la ignomínia del silenci? Fins quan ens deixarem compixar? Ser  o no ser? 

(1) Vg.- https://ca.wikipedia.org/wiki/Marcatge_de_territori

(2) A Menorca, el gener de 1707, Leonardo Dávila, el governador militar borbònic, qualificat de psicòpata per l’historiador Andreu Murillo, ja va prohibir el conreu de tabac, objecte de monopoli. La glosa ho recorda:

No podem sembrar tabac.

S’ha acabada sa xiripa.

He d’arraconar sa pipa

i viure com un vitrac!

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA (la conferència de l’Ateneu Barcelonès en vídeo): http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

Cròniques negres del català a l’escola/6: els segles XVI i XVII

Amb Felanitx no podran! (a faisó de referència)

Via fora els adormits!

Aviat farà 300 anys en clau d’un episodi transcendental a la nostra història. Com he argumentat en aportacions anteriors, a partir del Tractat d’Utrecht, la Guerra de Submissió va passar de ser un conflicte mundial a una guerra de caràcter colonial, amb la subjugació borbònica per part de Castella (amb el determinant suport militar de l’exèrcit francès) de la Nació Catalana. El Tanto monta, monta tanto, ni que fos més teòric i fictici que autèntic, entre els diversos regnes durant la dinastia dels Àustria, va esvair-se i, amb els subsegüents Decrets de Nova Planta, se suprimiren els privilegis, els furs, les institucions i la relació confederal entre els diversos territoris catalans.

Al llarg d’aquest any passat, a Barcelona, amb motiu de commemorar els tres-cents anys d’ençà de la caiguda de la ciutat, hem vist com s’ha honorat l’efemèride i s’han festejat els herois (Casanova, Villarroel, Bac de Roda, Moragues, Carrasquet…), la majoria dels quals són reconeguts popularment i els seus noms retolen carrers, places i monuments. Les illes Balears i Pitiüses, en canvi, no només no han enaltit els noms dels lluitadors en defensa dels seus drets i llibertats, no només els ignora, sinó que, de manera ignominiosa, qui retola un carrer amb el seu nom a Palma és d’Asfeld, el cap de les tropes borbòniques de Felip V que va subjugar el regne de Mallorca. Passa d’hora de deixondir la vertadera història i decantar, bandejar i arraconar el manipulat i pervertit relat borbònic que ens ha regat de sal la memòria.

Tots i cada un dels territoris catalans tenen la seva particular història de la Guerra de Submissió. Al Principat han estat enaltits els herois i recordades les efemèrides. No ha estat així al País Valencià i, molt menys encara, a les Illes. Tothom, d’Eivissa, de Menorca i de Mallorca, té feina al seu redol per posar en hora el despertador i fer que el rellotge de la història ens deixondeixi, però segurament uns dels qui més de tots, som els felanitxers. El patriòtic poble de Joanot Colom, de Pere Oliver i Domenge, de Nadal Batle i de Miquel Bauçà (per esmentar només quatre referents), a més de fer l’exercici de recordar el protagonisme ocultat durant tres segles, ha de retre tribut agraït de reconeixement als seus herois que, en aquella guerra i de manera anònima, moriren en defensa de Barcelona, en els enfrontaments marítims o a la batalla de Calonge de dia 16 de juny de 1715. La important participació felanitxera a la Guerra de Submissió reclama el desgreuge de deixondir la memòria col·lectiva. No és casualitat veure com, a la seva Historia de Felanitx, Cosme Bauçà il·lustra la pàgina d’encapçalament del capítol dedicat al segle XVIII amb dues citacions, prou eloqüents, que esmenten els cadàvers retuts dels herois oblidats i el deute impagable amb els prohoms de la pàtria.

Mariners (i potser artillers?) de Felanitx

Convé etzibar algunes pinzellades de fets documentats que guarden relació amb la Vila. Entre el març de 1705 i dia 9 de setembre de 1714, foren milers els viatges que les barques del bou mallorquines feren a Barcelona per abastir la ciutat. Felanitx va ser un dels ports importants de sortida. L’anar i venir dels vaixells illencs era tan freqüent que els barcelonins, en veure arribar a port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la dita: “arriba el rebost de Mallorca!”. Durant el setge intens que va patir Barcelona, des del 25 de juliol de 1713 fins l’11 de setembre de 1714, Mallorca va ser l’únic suport logístic d’intendència de la ciutat comtal.

Aquells viatges no eren pacífics, sinó d’alt risc. No tot va sortir sempre bé. Hi ha notícies de nombrosos enfrontaments marítims. Un fet documentat és que dia 1 de juliol de 1714 embarcaren cap a Barcelona més de 60 vaixells i només n’arribaren 40. La resta foren enfonsats i hi va haver molts de morts. Dia 21 del mateix mes, dues naus (una eivissenca i una mallorquina) que tornaven de Barcelona, es toparen amb una galera enemiga carregada de municions. El galiot eivissenc apressà la nau borbònica i va retre els seus 220 homes “después de un reñido abordaje en que llegó a teñirse la mar de la sangre que caía por los corredores”¹. Le siège de Barcelone raconté par un arlésien a un arlésien recull la correspondència d’un mariner de les tropes franco-espanyoles al seu oncle. A una de les cartes explica com les seves galeres apressaren quatre barques carregades de queviures i encalçaren les dues galiotes que les escortaven que partiren a refugiar-se cap a Mallorca. Anys abans, dia 13 de gener de 1711, les naus franceses de Felip V se situaren davant de Portocolom i apressaren la barca del patró Antoni Mulet, carregada de blat. Una il·lustració del mateix segle, referida a un fet posterior similar, retrata el paisatge de l’episodi².

També moriren molts de mallorquins i eivissencs que varen incorporar-se al combat per enfortir la defensa de Barcelona. Cal dir que el setge marítim de les barques borbòniques s’intensificava, amb un increment de la vigilància sobre les barques mallorquines que havien pogut arribar a port. Resulta bo d’entendre que fer el viatge de tornada a Mallorca era tant o més difícil i, per això, hi va haver mariners que s’afegiren als artillers mallorquins que lluitaven a les ordres del maulet valencià General Basset. Se sap que foren centenars els morts en els duríssims enfrontaments del 12, 13 i 14 d’agost de 1714 al bastió de Santa Clara. Els illencs, com tots els no barcelonins que no disposaven de cementiri a cap parròquia, foren enterrats al Fossar de les Moreres.

Caiguda Barcelona, alguns dels eivissencs i mallorquins supervivents es varen acollir a l’exili protegit de Viena i, en més d’un cas, deien que eren de Barcelona per tal de gaudir de la pensió que l’emperador austríac concedia als qui havien lluitat a la defensa de la ciutat. D’altres, tornaren als seus pobles per continuar la defensa contra Felip V.

Felanitx en defensa de Mallorca

Dia 25 de febrer de 1713 arribà a Palma Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, designat nou virrei del regne de Mallorca. Va impulsar un canvi important en l’organització que es va demostrar, bàsicament, en dos aspectes claus: intensificar l’avituallament de Barcelona i enfortir la defensa del regne. Rubí, general d’artilleria de l’exèrcit de Catalunya, abans també havia estat capità de La Coronela de Barcelona i el mes de desembre va crear la de Palma, inicialment amb 400 homes, que arribaria a comptar amb 23 companyies i amb més de 3.800 voluntaris dels diversos gremis.

Va ordenar un conjunt de mesures i va distribuir les feines de vigilància i protecció. Dia 18 de maig de 1713, està documentat que el sergent major de la part forana passà revista a les guàrdies de la vorera de mar i va trobar que no hi havia la guàrdia a cavall preceptiva de Cala Ferrera³. Per això ordenà que cada setmana un Jurat de Felanitx anàs a revisar tots els llocs de guàrdia. Dia 12 de juliol d’aquell 1713, quan encara no s’havia començar el setge definitiu de la ciutat de Barcelona, hi ha constància de la darrera revista de les defenses de Mallorca i Eivissa. A la crida de Felanitx, hi varen comparèixer 812 homes, 90 cavallers i 50 dragons armats. Excepte aquests darrers, que tenien el quarter en el carrer del Julivert de la Vila, es pot afirmar que la resta eren milícies populars organitzades amb funcions específiques defensives. En plenitud del setge de Barcelona, dia 15 de juny 1714 a tot Mallorca es posaren guàrdies extraordinàries a vorera de mar. En el cas concret de Felanitx s’instal·laren artillers a la Torre del port. Portocolom, que havia estat clau com a punt de partida de centenars de viatges amb provisions cap a Barcelona, també esdevindria clau en la defensa de la costa.

Caiguda Barcelona, el setembre de 1714, el Marquès de Rubí va decidir mantenir la defensa i, tot i tenir plena consciència de no disposar de recursos ni de previsibles reforços, va negar-se a capitular. Tal com figura documentat, el Virrei de Mallorca pensava que la resistència era l’actitud més correcta per obtenir les condicions més beneficioses si, finalment, es veia forçat a retre el regne als felipistes. Orientà bona part de les energies a mantenir la moral de victòria de les tropes i de la població. El 6 de gener de 1715 va organitzar una demostració de la Coronela de Palma i, després d’una desfilada, es beneïren les banderes. Actes similars els va fer a diversos pobles de l’illa, Felanitx entre d’altres. El mes de febrer en aquest poble hi havia quatre-cents homes d’escopeta preparats per intentar evitar el desembarcament de les tropes del pretendent Felip de Borbó.

El mes de març, el Marquès de Rubí va acompanyar el Marquès de Palmer a Felanitx⁴. Dia 12 d’aquell mes, en saber que hi havia moviments de barques a l’entorn de l’illa, Rubí havia decidit dividir l’illa i crear diversos districtes de guerra a la Part Forana. Designà un governador al capdavant de cada un d’ells. El Marquès de Palmer va ser nomenat responsable del districte que reunia els pobles de Campos, Santanyí i Felanitx. En aquest poble es varen comprar 300 fusells nous destinats als obligats a tenir-ne. El virrei, a la visita, avisà que tenia informació que l’enemic ja estava de partida.

Certament, el 4 d’abril de 1715 a les costes de Manacor hi va haver el primer intent d’atac borbònic, rebutjat pels vigilants, amb escopetes, arcabussos i ballestes. El talaier de la Torre del Serral dels Falcons, Guillem Riera, morí en esclatar el petit canó que utilitzà sense parar fins a rebutjar el desembarcament felipista. L’intent frustrat va obligar l’exèrcit borbònic a armar una tropa molt més nombrosa.

El 3 de maig de 1715, amb la invasió més que propera i esperada, a Felanitx es va posar la primera pedra de la capella de Sant Nicolau, amb una processó per tota la Vila, tirant arcabussades mentre repicaven totes les campanes del poble. Es feren pregàries perquè Déu alliberàs el poble de l’atac de l’enemic. A Portocolom es va edificar a la correguda una fortificació militar a la dreta de l’entrada del port, coneguda popularment com “sa bateria” que donaria nom a la cala que hi ha als seus peus: Barbacana⁵.

Aquest fortí, complementava la Torre de Portocolom que hi havia a la part esquerre des del s. XVI. Avui, d’ambdues construccions, en resten uns pobres vestigis⁶. Dins del mateix terme de Felanitx hi havia altres torres de vigilància: a s’Algar, al Portitxol, a la Punta Morràs (o del Jonc), a Cala Brafi, Can Vella de Marina, Can Fred, Can Veritat i dues en el Bobot (a les dues Hortes). El 1719, quatre anys després de la caiguda de Mallorca, encara s’utilitzaven les antigues Ordenanses de les Torres de Fochs del Regne, on s’establien les normes d’actuació. La Torre de Portocolom rebia els avisos del Castell de Cabrera, via el port de Campos, Salines, Cala Figuera i Porto Petro i les feia seguir cap a Cala Manacor, Cap d’en Massot, Cap del Llibrell, Capdepera, Cap de Ferrutx i l’Atalaia d’Alcúdia, fins a la torre d’Albercuix. Més interessant és llegir el sistema de senyes establert: “Si entrada de fosca o es vespre destriaven barco inimich, feyen un foc; si en veyen molts, pero que no passasen de deu feyen tants de fochs com barcos havien vist, y si passava de deu feyen un foc llarch que durás al manco un cuart d’hora. Si era de dia, feyen fum y tocaven corns seguit, seguit y un d’els torrés anava a donar avís a n’es Balle y aquest heu comunicava a n’es Comandant de tropes d’es districte.”

Tanmateix, els sistemes de vigilància i d’avís no podrien aturar la invasió. Dia 11 de juny de 1715, sortiren de Barcelona cap a Mallorca 404 vaixells, que embarcaren 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Una tropa sensiblement superior, quasi el doble, de la que havia assetjat Barcelona l’any abans.

Dia 13 de juny l’esquadra intentà desembarcar a Santa Ponça, allà on cinc-cents anys abans ho havia fet Jaume I. La ràpida mobilització de les bateries de defensa dels artillers, obligà els atacants a dividir-se en dos grups, un es va posar davant de la badia d’Alcúdia i l’altre va anar cap al sud-est de l’illa a la recerca d’un lloc on desembarcar. L’endemà, en albirar l’armada francesa des de la costa, es desplegaren per la zona de Portocolom sis-cents homes armats que resseguiren la ruta dels vaixells⁷. Finalment, dia 15 de juny, l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, a Cala Llonga i a Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un contingent superior de cavalleria. Varen preparar la zona amb norais de pedra i amarradors per tal que l’endemà, dia 16, en desembarcar l’artilleria, començàs la invasió. Els felipistes degueren considerar tan important el punt del desembarcament que, en consumar-se l’ocupació de Mallorca, hi aixecaren una fortificació defensiva que avui es manté restaurada en bon estat.

A pocs quilòmetres de la costa, a la zona d’horta, al costat de Calonge, el petit exèrcit popular de sis-cents homes⁸ va plantar cara a les tropes borbòniques, ben armades i molt superiors. El desigual combat va durar poc. Els pocs vestigis que romanen (algunes baionetes franceses i una bala de canó) fan difícil assenyalar el lloc exacte on hi va haver l’enfrontament. Igualment imprecisa resulta la quantitat de víctimes. Maties Mut parla “d’una trentena”. Sembla exagerada la xifra d’alguns autors que parlen d’uns dos-cents homes morts⁹, però també sembla escassa la que figura a l’arxiu parroquial de Felanitx, sense cap altra constància de mort violenta aquells dies en els arxius de Santanyí o de Campos, els dos pobles que feien part del mateix districte de guerra. És segur que un soldat francès, malferit durant la batalla, va ser traslladat a Felanitx i, després de rebre l’extremunció, va morir als tres dies, concretament dia 20 de juny de 1715, i l’enterraren al cementiri parroquial¹⁰. Dos dies abans, dia 18, en el Llibre d’Òbits de la Parròquia, hi ha inscrites les morts a les seves cases, però “sense haver pogut rebre sagraments”, d’Antoni Mas, Bracet, del carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, teixidor de llana, del carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, d’una casa prop del cantó del Convent, Joan Nicolau, del carrer del Julivert, Jaume Alou, fill de Cristòfol de la possessió del Pujol, Gabriel Dalmau, del carrer de la Soledat. Tots sis morts “de ferides per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”.

Dia 17 de juny, les tropes felipistes anaren de Calonge fins a Felanitx¹¹. Acamparen al costat del Convent, en el camp d’en Romaguera, l’indret que seria conegut com “el camp de la traïció”, on l’exèrcit borbònic, quan va partir dos dies després, va deixar abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat i castigat cap per avall davant de la façana del Convent.

Dia 18 de juny, just quan acabava de partir l’exèrcit borbònic cap al nord, arribaren a Felanitx un tinent i 16 soldats a cavall que, en assabentar-se de la notícia se’n tornaren cap a Palma. Efectivament, des de Felanitx, les tropes borbòniques anaren a Alcúdia i aviat (Campanet, Sa Pobla, Binissalem…) varen caure tots els pobles de la Part Forana. El setge a Palma, va obligar Rubí a evitar un bany de sang i que la ciutat fos cremada com havien fet els felipistes amb tantes de viles. Dia 2 de juliol de 1715, es comença negociar la capitulació del Regne de Mallorca i dia 11, Rubí lliura les claus de Palma a D’Asfeld a qui demana el compromís de mantenir les franquícies, els furs i els privilegis del Regne de Mallorca, però només obté una frase ambigua diferint la decisió a la generositat de Felip V. L’evocada generositat va ser, com a Aragó, a València i al Principat, un Decret de Nova Planta que, en essència, és vigent i en alguns punts, com és ara el discrim i la persecució contra la llengua catalana, amb tant d’èmfasi com fa tres segles. En segon lloc, la manipulació dels fets i la imposició de la història amb ulls dels vencedors. En tercer lloc, la repressió i l’espoliació econòmica.

La història la dicten els guanyadors, perquè un dels seus trofeus és arrabassar la memòria popular. Alguns fets documentats confirmen que la repressió va continuar durant anys¹². En el cas de Felanitx, a més dels sis morts en el combat ja esmentats, varen ser detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer¹³, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy Albons… Les acusacions eren diverses: escampar rumors, generar dubtes i inseguretat, afirmar que davant del port hi havia vaixells amb moltes veles, advertir per les cases que escondissin els objectes de valor que els felipistes saquejaven i feien rapinya… L’acció repressiva va continuar durant molt de temps. Així, dia 23 de juny de 1716, un any després de la batalla de Calonge, penjaren a Palma un felanitxer acusat “d’homicidi i altres delictes”. Dia 21 de juliol, el Consell amenaçà d’expulsar de la Vila algunes famílies. Dia 19 de novembre de 1716, Francisca Costa, per ser la dona de Salvador Truyols, va ser forçada a embarcar des del Port i desterrada a Menorca, sota domini dels anglesos, “per haver-se alçat a favor del rei passat Carles III”¹⁴. Abans de partir va ingressar dues filles en el convent de Santa Margalida. Encara l’any 1718, Jaume Ramis va ser mort per una arcabussada d’un soldat darrera del convent…

L’abús fiscal va empobrir la població. Trenta-tres anys després de caure Mallorca, el vicari Joan Oliver escrivia: “En lo any de 1748 arribà el blat a anar a tan car que pagava vint y cinc sous la barcella, y ditxós qui en podia trobar. Se replegà tot lo que es va poder de blat, ordi y civada y el pa era la major part de civada y les vuitenes eren tan petites que no pesaven molt més que quatre ous de gallina, y arribá a tal punt la fam que no se donava per casa sinó dos dobles de pa encara que fos molta la família y se doná llicència de menjar carn en la cuaresma (…) y moltes persones a causa de no tenir dinérs menjaven herbes (…) la gent pobre o de feyna estava tan magre que no podia treballar; el lloch o vila que mes patí fou Felenig.”

Entenc especialment interessant reproduir el fragment del llibre L’història de Felanitx contada an els infants per un amic seu de Joan Capó Valldepadrines, en referir-se a la Guerra de Submissió: “Mort el darrer rei de la casa d’Àustria s’armà una guerra per veure si seria rei de les Espanyes en Felip V, Borbó o en Carles III d’Àustria i encara que Felanitx se declarà amb entusiasme a favor del darrer que personificava la continuació del propi govern de Mallorca, quan en 1715 un exèrcit francès de 10.000 homes desembarcat a Cala Ferrera o a Cala Llonga, vengué aquí, les nostres autoritats s’hi sotmeteren acabant-se amb la victòria dels Borbons, la vida pròpia de la nostra Mallorca que se va veure privada de les llibertats i privilegis.”¹⁵

ARA ÉS L’HORA, FELANITX!

La Historia de Felanitx de Mn. Cosme Bauçà, publicada en sis volums entre 1922 i 1948, ens brinda una portada de Mateu Oliver Capó plena de suggeriments. Una imatge romàntica d’aire modernista, mostra una dona que instrueix el qui pot representar un nét seu amb una bossa escolar. Felanitx es retalla, entre el Calvari i la Mola, als peus del perfil de la serralada de Sant Salvador a Santueri. La cara de la dona és dolça i el jove segueix amb la mirada el dit que apunta cap a l’aire, cap al futur.

El juny de 2015 farà 300 anys en clau de la invasió borbònica del nostre poble. Els noms dels herois que s’enfrontaren a les tropes i els dels qui patiren la repressió més directa romanen arraconats de la memòria popular. No només això, sinó que l’actual govern municipal fa part de la trinxera de l’exèrcit que ens va sotmetre i, de manera indecent, enforteix els intents que malden per anorrear-nos la llengua i els símbols.

L’actual majoria municipal, només tres mesos després d’arribar al poder, va exhibir la conducta que presidiria la legislatura. A les festes populars, la policia va ruixar els assistents que, d’acord a una tradició reconeguda i envejada, feia bulla amb alegria i en llibertat. No satisfet amb l’acte repressiu, el batle, lluny d’exercir com a autoritat de tot el poble, va protegir l’agressió policial, va denunciar una dotzena de joves felanitxers (a qui públicament els havia negat llur condició) i va promoure una caça de bruixes guerracivilista que no s’ha aturat. Tot això, mentre la Vila viu una decadència mai vista en tots els ordres, mentre les botigues i els vells casinos tanquen, mentre la gent se’n va a viure fora poble, mentre els qui comanden practiquen el nepotisme i els tractes de favor… Lluny d’enfortir la unitat de la ciutadania i, amb l’efecte transversal dels tradicionals valors felanitxers, reactivar la vida municipal, l’equip de desgovern del Partit Popular fa parts i quarts, provoca l’enfrontament i deixa ferits al carrer i morts sense enterrar.    

Front a l’abús de poder i de manera similar a les iniciatives populars d’altres pobles (Calonge és un cas emblemàtic), també a Felanitx un grup de gent inquieta fa temps que fa feina en l’organització d’activitats per recordar els fets de fa 300 anys. És evident que s’hi haurien d’implicar les entitats culturals i socials de la Vila per enaltir els herois oblidats i satisfer aquell “deute impagable de gratitud”, al qual es referí fa un segle Cosme Bauçà. Cal aixecar el crit de l’autoestima per reparar un oblit tan injust amb els qui defensaren els furs, els privilegis, els drets i les llibertats del nostre poble. Cal fer certa la dita que la història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat. 

La crida a girar la mirada cap enrere no ha de significar retrocedir cap al passat. Tot el contrari. Reparada l’endemesa i desemmascarada la història que ens ha estat amagada o, pitjor encara, deliberadament manipulada, hem de voler llaurar el nostre futur com qualsevol poble. Caldrà deixar endarrere la Guerra de Submissió i prendre partit a favor del Dret a Decidir. Un mes abans de la commemoració del tricentenari, el maig de 2015, hi haurà eleccions municipals i autonòmiques a la Vila. És la primera oportunitat per aixecar la veu de la dignitat i retre el millor tribut de reconeixement a aquelles víctimes i reivindicar-ne la memòria. Que les urnes esdevinguin armes! Visca Felanitx! Mori el mal govern!

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA (la conferència en vídeo de l’Ateneu Barcelonès): http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

NOTES

6 De “sa bateria” només en resta un petit fragment de la murada que l’enrevoltava. De la Torre en roman la base que, la primeria de 2014 va ser declarada per la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca com a Bé d’Interès Cultural.

 

Berwick versus Felip V? (LA RESISTÈNCIA¹)

Una de les nombroses paradoxes de la Guerra de Submissió és verificar com, el gener de 1719, James Fitz-James Stuart, el Duc de Berwick, cap militar de les tropes felipistes i ocupador triomfant de Barcelona l’Onze de Setembre de 1714, va organitzar i liderar l’entrada a Catalunya d’un exèrcit, integrat i comandat per alguns dels catalans a qui havia derrotat només quatre anys abans, per lluitar contra Felip V a qui tan eficaçment havia servit. Aquest aparent canvi de trinxera, va emanar arran de la guerra coneguda com de la Quadruple Aliança que enfrontà Espanya amb la coalició formada per França, Gran Bretanya, les Províncies Unides (Països Baixos) i el Sacre Imperi Romà (Alemanya, Àustria, Txèquia…).

Una altra curiositat propera a la ironia poètica és saber que Berwick era fill bastard de la relació entre el rei Jaume (II d’Anglaterra i VII d’Escòcia) i d’Arabella Churchill, germana del Duc de Malborough (el Mambrú de la versió espanyola de la cançó francesa), un alt comandament dels austriacistes amb qui s’enfrontà a Almansa.

La paradoxa encara es fa més gran si tenim en compte que Berwick, un anglès, comandà l’exèrcit francès que s’enfrontà a les tropes angleses dirigides per un francès, el Marquès de Ruvigny. Aquestes aparents contradiccions, habituals a moltes de guerres europees dels segles XVI, XVII i XVIII, s’expliquen millor si es té present que la majoria dels exèrcits estaven integrats per mercenaris; és a dir soldats que anaven a sou i no tenien manies a l’hora de defensar un país o un altre. Tal alineació no era cosa exclusiva de la tropa, sinó que també afectava els oficials. Un exemple el tenim amb els caps dels artillers mallorquins que, caiguda Barcelona, foren convidats a incorporar-se a l’exèrcit francès. Veurem un altre cas, més endavant, en aquesta mateixa línia de convidar els derrotats a integrar-se a les files enemigues.

Un altres aspecte que resulta més que interessant analitzar és amb qui comptà Berwick per a la seva nova empresa militar. Segurament, hauria pogut disposar dels serveis del General Moragues, però dia 27 d’abril de 1715 ja l’havien decapitat, juntament amb dos dels seus oficials, quan anava a enfortir la defensa de Mallorca.

Josep Moragues i Mas, era un dels vuit homes que participaren, a l’ermita de Sant Sebastià, en el Pacte dels Vigatans d’agost de 1705, considerat com el punt que marca l’inici de la guerra de la Nació Catalana contra Felip V. Tots vuit (Llorenç Tomàs de la Seu d’Urgell, Antoni de Peguera i Josep Anton Martí de Vic, Antoni de Cortada i Carles de Regàs de Manlleu, Francesc Macià Bac, de Roda de Ter, Jaume Puig de Perafita i Josep Moragues de Sant Hilari) serien nomenats coronels per l’emperador i rei dels catalans, Carles III, i, cada un, va rebre el títol que més enorgullia: el de “ciutadà honrat”. No tots en farien honor.

Berwick, possiblement, també hauria pogut comptar amb un altre dels vuit: Francesc Macià i Ambert, conegut com a Bac de Roda. Va ser traït, detingut i executat per l’exèrcit de Felip V. Encara avui, en passar per davant de la que fou la masia familiar, hi ha persones de la contrada d’Osona que resen un parenostre, en desgreuge de la traïció que va patir. El romanç popular recorda les darreres paraules adreçades al seu poble: “No em maten per ser traïdor, ni tampoc per ser cap lladre, sinó perquè he volgut dir que vísquia tota la pàtria!”.

Amb qui sí va comptà Berwick va ser amb un altre personatge singular: Pere Joan Barceló, Carrasquet². Arran d’una brega amb un tinent de cavalleria de Felip V, començà la lluita i organitzà un petit exèrcit que gaudia del suport popular. A la Catalunya Nord, al Camp de Tarragona, als Pirineus, a les comarques de l’Ebre, a la Terra Alta, a Montserrat i a la seva terra del Priorat, les actuacions de Carrasquet foren glorioses i èpiques. La seva fama va arribar tan lluny que alguns bandolers se n’aprofitaren i es dedicaren a robar en nom seu. Aquesta va ser una de les raons per les quals, des d’Àustria, l’obligaren a abandonar la lluita. Posteriorment, ja a les ordres de Berwick, tindria un paper rellevant.

Un altre peça clau va ser Francesc Bernic, el cap dels Miquelets del Rosselló. Quan el 9 de gener de 1719 França declarà la guerra, va organitzar un exèrcit de més de nou mil homes, estructurats en deu batallons de fusellers a les ordres de deu coronels: Pere Joan Barceló, Carrasquet, Joan Vilar i Ferrer, Francesc Torres, Segimon Molins, Francesc Coch, Francesc Brunet, Francesc Bac de Roda (el fill), Simó Moliner, el Coixet de Rodonyà (o, també, de Gerri ) i Tomeu de Pollina. Cinc batallons, a les ordres directes del Duc de Berwick, anaren cap al País Basc i els altres, comandats per Francesc Bernic, entraren a Catalunya amb la promesa de restablir les Constitucions i els privilegis i de derogar el Decret de Nova Planta.

Ben aviat la columna dels catalans es va apoderar de la Garrotxa i del Bages. Després de reconquerir Sant Boi de Llobregat, el minvat exèrcit va ser objecte d’una gran persecució i es va dispersar. El comandament va ser encerclat a les muntanyes entre el Penedès i l’Anoia. Bernic va ser capturat amb 175 dels seus guerrillers i, traslladat a la presó de la Ciutadella, no se’n varen saber noves mai més. Els havia detingut el coronel borbònic Josep Anton Martí, un dels vuit participants en el Pacte dels Vigatans, el covard que el juliol de 1714 desertà de la defensa de Barcelona i es va passar a les tropes de Felip V. Amb la detenció del seu company, perpetuà la gran traïció.

Qui era Tomeu de Pollina? Se sap que l’any 1719 va dirigir l’assalt que li va permetre apoderar-se de Vilafranca del Penedès. És descrit com un pagès amb coneixements militars supervivent de la Guerra de Submissió, però d’on era? El topònim Pollina fa esment a una vall, a un torrent i a unes cases de la Llacuna, el petit municipi de l’Anoia, justament allà on va ser encerclat i apressat Francesc Bernic.

El batalló de Carrasquet ocupà Verdú i Alcover, però fracassà en l’intent d’entrar a Reus. El mes d’agost va infringir una derrota important a les tropes felipistes de Tarragona i Tortosa. Com solia ser habitual, posaren preu al seu cap: 150 doblons que, amb el temps, augmentaren a 1.000. El mes de desembre va atacar Valls sense èxit i va patir moltes de peripècies per evadir els seus perseguidors i salvar la vida. Poc després, el febrer de 1720, Felip V va signar el Tractat de La Haia que l’obligaria a fer moltes de concessions per acabar amb aquella guerra.

Amb aquell acord, el Duc de Berwick va gaudir d’uns anys de pau, fins que va ser enviat com a comandant en cap a la Guerra de Successió de Polònia. Dia 12 de juny de 1734 va morir per l’impacte d’una bala de canó. Felip V, neurastènic, hipocondríac, maniacodepressiu, va viure amb una inestabilitat permanent fins que el juliol de 1746 va patir un atac de feridura i va morir d’un vessament cerebral.

I de la resta de l’exèrcit derrotat d’aquells Miquelets i dels Dragons, què se’n va fer? Dues setmanes abans del Tractat de La Haia, dia 20 de gener de 1720, Felip V va pactar amb França que brindaria una amnistia als fusellers catalans i que podrien tornar amb garantia del perdó. De la seva banda, França va oferir a tots els caps catalans la incorporació, com a oficials, a l’exèrcit francès. El sentiment d’aquells lluitadors era d’un nou i decebedor fracàs. Durant la Guerra de Submissió varen ser traïts per Anglaterra i, ara, França acceptava l’ocupació borbònica de Catalunya. Era evident quina resposta digna mereixia una proposta tan ignominiosa.

Els coronels Torres, Ferrer, Tomeu de Pollina, Carrasquet i Francesc Bac de Roda fill, varen armar cinc vaixells i, amb tota la tropa supervivent, via Maó i Gènova, viatjaren a Àustria sota la protecció de l’emperador. Alguns es varen incorporar a l’exèrcit austríac, Per exemple, Pere Joan Barceló, Carrasquet, encara comandà una companyia de catalans a Nàpols contra les tropes de Felip V, però com que no era un home de cort, es va retirar per fer de pagès a Hongria. Com ell, n’hi va haver molts d’altres. A molts de cementiris austrohongaresos romanen vestigis, com poden ser alguns llinatges a les làpides, que recorden la presència dels exiliats catalans i illencs. La desmemòria que ens han tatuat a la pell, a sang i a foc als camps de batalla o regant-nos de sal la història a les escoles, ens ha impedit fer el just i reparador reconeixement. Dia vindrà que aquests episodis seran rescatats del pou de l’oblit.

.

La borbonització de l’Església Catalana

Les esglésies, com gairebé totes les sectes religioses, a més de condicionar les llibertats individuals i col·lectives, han estat perseguides o perseguidores en funció de les circumstàncies històriques i geogràfiques. La catòlica no és cap excepció. En els seus orígens va patir les imposicions de l’imperi romà, però anys després abandonà la defensa dels humils i se situà al servei del poder polític de torn. A banda dels exemples clàssics de la Inquisició o del genocidi d’Amèrica, a la Guerra dels Tres Anys, la Conferència Episcopal Espanyola¹ va declarar cruzada nacional la insurrecció armada feixista-militar contra la República. En canvi, a la Guerra de Submissió, a tota la Nació Catalana, l’Església va situar-se al costat de la voluntat majoritària del poble i es va significar contra Felip V. Per això, més per catalana que no per església, va ser objecte de repressió.

Després de claudicar Barcelona, la persecució va ser generalitzada i, tot i que les autoritats i els militars patirien en primer lloc les conseqüències de la derrota, ningú no en va sortir escàpol. Un dels sectors castigats més severament varen ser els eclesiàstics. L’oprobi, la submissió, la uniformització i la castellanització; la borbonització, en definitiva, va ser tensa i intensa, perquè adoptà caràcter de venjança.

En aquest punt, és important relatar el paper del clero. Al Principat molt majoritàriament l’església catalana va fer seva la causa austriacista, posant l’èmfasi en la defensa dels furs i de les institucions. A partir de l’any 1707, quan el Papa Climent XI va nomenar l’Arxiduc d’Àustria legítim rei de la monarquia hispànica amb el nom de Carles III, l’església catalana intensificà el posicionament, ara ja gairebé unànime, contra Felip V.

Al llarg del setge de 1713 i 1714, són nombroses les expressions de religiositat popular. Cada petita victòria, servia d’excusa per anar a la Catedral, a la Mercè o a qualsevol plaça dins de la murada per cantar-hi un Te Deum. Hi havia una gran fe en el sentit profètic dels anomenats “beats”, a qui la gent i els caps militars professaven gran respecte. La crònica que informa dels centenars de morts a la defensa del Bastió de Santa Clara, diu: “Les beates i els beats consultats pel poble i les autoritats, continuen afirmant que el Cel és amb nosaltres i que la nostra resistència obtindrà la glòria de la victòria.”

Les principals mostres de culte i veneració anaven dedicades a dos sants catalans, Santa Eulàlia i Sant Raimon de Penyafort, a Sant Jordi i a la Mare de Déu de la Mercè. L’any 1713 va néixer i créixer una devoció nova a la Mare de Déu de la Llibertat, ubicada a la Capella d’en Marcús no gaire lluny del Born.

Les apel·lacions als miracles són continuades per mantenir la moral de la població. Un cas concret és el de Josep Rifós, vicari general de Barcelona, que va assegurar que la defensa de la ciutat estava sota protecció miraculosa de la Mercè i va conferir a la guerra la condició de causa justa i santa. Sense eufemismes, la Casa d’Àustria va qualificar la guerra de “creuada catòlica contra l’absolutisme”.

Quant a la participació directa dels frares i les monges en la lluita, en dóna testimoni clar François Marie Arouet de Voltaire en el primer volum del llibre Le siecle de Louis XIV, publicat l’any 1752, en referir-se al setge de Barcelona: Les assiégés se défendirent avec un courage fortifié par le fanatisme. Les prêtes, les moines, coururent aux armes & sur les breches, comme s’il s’était agi d’une guerre de religion. Un fantôme de liberté les rendit sourds à toutes les avances qu’ils reçurent de leur maître. Plus de cinq-cents ecclésiastiques moururent dans ce siege les armes à la main. On peut juger, si leurs discours et leurs exemples avaient animé les peuples.²

Hi va haver participació directa d’eclesiàstics en els combats. A Girona més de cent capellans agafaren les armes i un d’ells, Jeroni Mora, va ser coronel. A Barcelona, centenars de clergues portaven armes. No obstant, la incidència de l’Església va ser molt superior pel que fa a l’autoritat que exercia sobre els feligresos. Una autoritat que no només tenia la condició de religiosa i moral, sinó que s’incardinava en els referents econòmics, polítics i intel·lectuals.

Dia 11 de setembre de 1714, gairebé a trenc d’alba, les campanes de les més importants parròquies barcelonines repicaren a sometent.³ Aquell dia, al llarg d’un matí de sang, des dels balcons dels principals convents, les monges i frares, cridaven a la resistència fins a la mort. 

La repressió

En atenció a la significació dels clergues i a la força dels símbols religiosos, era previsible que la repressió caigués de manera severa. Ni tan sols respectaren els temples. La façana gòtica de Sant Nicolau de Bari de Requena, a València, va ser destruïda per un bombardeig.

A Lleida, l’església de Sant Francesc va ser enderrocada, la del Roser també va ser víctima dels atacs, mentre que la Seu Vella fou convertida en quarter dels felipistes, amb tot el turó com a recinte militar.

La darrera envestida contra Barcelona afectà l’església de Sant Agustí. El Convent de Sant Pere de les Puel·les va ser destruït parcialment. El de Santa Clara, molt afectat pels atacs, va ser ordenat destruir per Felip V.

Després de la capitulació de Barcelona, el Duc de Bervick, sense informar les autoritats eclesiàstiques, va fer tancar a la presó del castell de Tortosa el trinitari valencià Josep Alcantarilla, coautor de l’opuscle Despertador de Catalunya⁴, i també empresonà el canonge Jaume Anglada, el qual, en caure els artillers del Pla d’en Llull, havia assumit la bateria artillera d’aquella barricada.

El mes d’octubre de 1714, en veure la llarga llista de capellans que havien agafat les armes, es va dictar un ban amb una relació de 55 religiosos que havien d’abandonar Catalunya d’immediat. El primer de la llista era Josep Rifós i va ser substituït en el càrrec per Baltasar de Bastero. D’aquest és prou conegut l’exhort que va fer de servitud a Felip V si no es volia incórrer en pecat mortal. Va ser recompensat, primer com a inquisidor a Mallorca i després com a bisbe de Girona. Curiosament, Francesc, un dels germans de Baltasar, va ser capità de La Coronela, i un altre germà, Antoni, figurava l’agost de 1716 entre els clergues que, clandestinament, encara defensaven la causa austriacista. Descoberts per espies, foren denunciats al Consejo de Castilla de fer part d’una “maldita congregación” i de ser “desleales, desafectos, infames y traydores”, per la qual cosa serien advertits pel rei “en lo que pudiere ocurrir en adelante en quanto estos sugetos y sus pretensiones”.

Un cas singular és el del gironí Benet de Sala i de Caramany. Com a Bisbe de Barcelona, l’any 1701 va reconèixer Felip V com a rei, però l’any 1707 es va posicionar al costat de Carles III. Segrestat pels francesos i tancat a Baiona, va evadir-se i es refugià a Avinyó. L’any 1712 va ser nomenat cardenal. En caure Barcelona, va anar a Roma on moriria dia 2 de juliol de 1715, el mateix dia que començava a negociar-se la capitulació de Mallorca. Felip V prohibí que se li retés l’ofici de mort que li corresponia a la catedral de Barcelona.

Dels extradits del 1714, uns partiren cap a Viena i uns altres, la majoria, cap a Roma a rebre l’aixopluc del Vaticà. La Cort de Madrid no sabia com evitar un conflicte amb el Papa i, finalment, va proposar que els convents de Catalunya repartissin els seus frares en altres centres castellans, amb la precaució que a cada convent n’hi hagi el mínim possible. En l’ordre invers, els convents de Catalunya varen omplir-se de frares castellans i, en algun cas, es convertiren en casernes de l’exèrcit.

Encara el gener de 1715 va ser bandejat el canonge tarragoní Pere Vidal, perquè en els sermons anomenava “el nostre bisbe” quan esmentava Isidre Beltran, l’arquebisbe que havia estat expulsat de Catalunya. Dia 3 d’agost de 1715 va ser mort al garrot el diaca Raimon Moga, dirigent d’un grup guerriller que va continuar la lluita armada, després de la capitulació. Hi ha constància d’ordres de desterrament de religiosos durant els anys posteriors i que, el novembre de 1718, encara es varen bandejar altres cinc canonges de Barcelona per defensar la legitimitat de la resistència.

Com a contrast, a l’esclafament ideològic dels religiosos, destaca el cas singular d’Agustí Eura (1684-1763), poeta i eclesiàstic barceloní que va escriure en llatí i castellà, però que defensava l’ús del català per a la literatura culta. Va ser nomenat bisbe d’Ourense el 1736 i va exercir el càrrec fins a la seva mort. D’ell són aquests versos:

Qui pensaria que no

fóra ma pretensió vana

dir la glòria catalana

en esta constel·lació,

quan se mira la nació

més esclava i ultratjada,

la més vilipendiada

que al món se puga trobar

encara que açò ho apar

a la gent que és abovada?⁵

I a Mallorca?

La Nació Catalana, efectivament, era la més ultratjada i vilipendiada del món i no només en el Principat, sinó a tots els territoris. De fet, la situació de l’Església a Mallorca, quant al posicionament i les conseqüències posteriors, va ser gairebé idèntica a la del Principat, amb episodis molt similars abans, durant i després de la guerra. A Mallorca, entre el 1701 i el 1706, es va palesar la divisió entre els franciscans, partidaris de Carles III, i els dominics⁶ i els jesuïtes, al costat de Felip V⁷. Entre el setembre de 1706 i el juliol de 1715 la divisió es va deixar de fer tan evident.

També, i igual que va passar a Barcelona, hi ha notícia de la participació de clergues en el combat. A la batalla de Calonge de dia 16 de juny de 1715, quan un grup d’uns sis-cents homes intentaren aturar l’exèrcit borbònic que havia desembarcat a Cala Llonga, a banda dels sis felanitxers que hi moriren, entre els resistents detinguts hi havia el prevere Antoni Obrador.

Pel que fa a la destrucció de temples, a Mallorca va ser el Marquès de Rubí qui ordenà, dia 26 de juny de 1715, la demolició del convent dels agustins amb l’església de Santa Maria d’Ítria, de vuit capelles i situada al camí de Sóller, per tal d’evitar que les tropes felipistes s’atrinxerassin a un punt estratègic tan important per posar setge a Palma.

Després de capitular, la repressió posterior contra els clergues més significats contra Felip V va ser igualment intensa. Dia 17 d’agost foren desterrats 12 frares franciscans, amb ordres d’abandonar l’illa en el termini d’una setmana. Dia 1 de setembre de 1715, tan sols un mes i mig després de la capitulació de Mallorca i malgrat les condicions pactades⁸, els expulsats varen ser nou capellans de la Seu: Josep Sancho, Guillem Fluxà, Jordi Descallar, Antoni Vallès, Jordi Poderós, Bartomeu Escarrer, Bernat Tomàs, Guillem Vives i Nicolau Truyols. Dia 19 de setembre va ser desterrat un capellà felanitxer. Dia 14 de gener de 1716, encara expulsaren el Provincial de Sant Francesc amb cinc frares més, per no haver obeït les ordres rebudes de designar el Provincial que volia el Marquès de Lede.

El paper repressor de les noves autoritats eclesiàstiques va entrar de ple en l’actuació política. Dia 15 de juliol de 1715, quatre dies després de la capitulació, D’Asfeld publicà un ban que ordenava, sota l’amenaça de la pena de la vida, entregar totes les armes en un termini de 24 hores. Es veu que la crida no va ser atesa en plenitud i, dia 18 d’octubre, l’Església mostrà el seu grau de col·laboracionisme quan el Bisbe va cridar els rectors de les parròquies i, com diu la crònica, “en una arenga amenazadora” els instà a reclamar els feligresos que “entregaran las armas, así las de fuego como las cortantes y punzantes”.

Una altra mesura que suposà un canvi radical de conducta de l’Església a Mallorca va ser la supressió del tradicional dret d’asil. El Dret Canònic respectava la protecció anomenada “refugi en sagrat”, però el nou vicari general, Domingo Sureda de Sant Martí no només no el va respectar, sinó que va promoure la delació dels fugitius., mitjançant la instal·lació d’unes bústies a les parròquies per dipositar-hi els llocs on s’amagaven.

A partir d’aquell moment, al llarg de tot el segle XVIII i, pràcticament, de tot el XIX, l’església mallorquina va viure submisa a la monarquia borbònica. El cas de Juan Díaz de la Guerra és especialment rellevant. Nomenat bisbe de Mallorca l’any 1772 per Carles III de Borbó (no confondre amb l’Arxiduc d’Àustria), actiu atiador de la castellanització de la Nació Catalana, el nou prelat va atacar qualsevol símbol identificador de la catalanitat de Mallorca. No li va anar bé imposar l’ús del castellà a la doctrina i va decidir atacar el referent més preclar de la Cultura Catalana: Ramon Llull. Va condemnar retre-li culte i ordenà la retirada de totes les icones. Hi va haver duríssims enfrontaments. Una vegada més, els dominics a un costat i els franciscans a l’altra. Les autoritats contra el poble. L’església de la por contra la de l’evangeli. Les penes d’excomunió contra qui procuràs devoció a Ramon Llull no només no atemoriren la gent, sinó que s’incrementà la veneració i, a Andratx, Felanitx i Manacor, hi va haver revoltes populars que, finalment, propiciaren l’expulsió del bisbe. Just cinc anys després d’haver arribat a Mallorca son pare el va venir a recollir i se n’anà amb la cua enmig de les cames. La tasca borbonitzadora de l’Església espanyola, tanmateix, mai no ha assolit els objectius.

NOTES

1 Puta paparra, carronya on fermenta
la claveguera de la llum del dia,
apunta el seu coet lluna opulenta
i implora no fallir la punteria.

…fins perdent nostres banderes!

Dia 17 de setembre de 1705, quatre mesos en clau després del Pacte dels Vigatans i d’acord al compromís subscrit posteriorment en el Tractat de Gènova, un exèrcit integrat per més de dos mil anglesos i més de mil catalans, va conquerir el Castell de Montjuïc. La muntanya era peça clau per crear, amb el setge marítim, un doble front que va ser determinant en l’ocupació de Barcelona i obligà les tropes de Felip V a claudicar. La primera bandera que onejà a Montjuïc va ser l’estendard negre, sinònim de resistència sense capitulació, com a antítesi de la bandera blanca, símbol de rendició. Per deixar-ho encara més clar, hi afegiren la inscripció: “Morts o els nostres privilegis conservats”. També a Cardona, fins que dia 18 de setembre de 1714 es varen signar les capitulacions, com a últim bastió del Principat¹, els regiments duien banderes negres amb la llegenda “viurem lliures o morirem!”. L’estendard negre sense lletres ni cap imatge afegida, com a indicador de combat a mort sense treva ni rendició, ja apareix a la Crònica de Ramon Muntaner referida a la batalla de Gal·lípoli de l’any 1305 i atribuïda als Almogàvers.

Dia 1 d’agost de 1714 a distints punts de la murada barcelonina hi havia la bandera negra i els dies 12, 13 i 14 d’aquell mes, els artillers mallorquins i eivissencs, a les ordres del general maulet valencià Joan Baptista Basset, la tenien penjada a Santa Clara quan les tropes borbòniques esbaldregaren el bastió².

Hi ha dues notícies, ambdues procedents de documents francesos, que indiquen que el llenç negre anava orné d’une tête de mort. Així ho expressa el llibre Histoire de la derniere revolte des catalans et du siege de Barcelonne i ho manté Le siège de Barcelone en 1714 raconté par un arlésien a un arlésien, on es recull la correspondència d’un oficial de marina de les tropes borbòniques adreçada al seu oncle, Bisbe de Castras, al Llenguadoc i occità d’Arle com l’autor. Aquestes dues referències contrasten amb altres, també de l’època, que simplement es refereixen al color de la bandera, sense descriure cap altre signe afegit. És el cas del llibre The Deplorable history of the Catalans.

Les referències franceses segurament varen seduir més als il·lustradors i, des de la segona meitat del XVIII i, més encara, dins del segle XIX, recrearen amb gravats el setge i assignaren la bandera negra als defensors de Barcelona. No només hi incorporaren el crani, sinó que es permeteren la llicència gràfica (possiblement per mimetisme amb la més popular de les diverses banderes pirates) d’afegir-hi dues tíbies creuades al peu de la calavera.

Dia 11 de setembre de 1714, els capitans i coronels, prou coneixedors de la imminent entrada dels felipistes a la ciutat, ordenaren per anar al combat vestir-se amb malles negres. Era la imatge viva de la dita popular: si lluites pots perdre, si no lluites ja has perdut. Barcelona, tota la Nació Catalana, podia caure, però en cap cas seria per desistir i retre la defensa de la seva llibertat fins a les darreres conseqüències.

A més de la bandera negra, també s’alçaven els símbols de tots i cada un dels gremis de La Coronela, el penó de Sant Jordi, l’estendard blanc amb l’àguila de l’arxiduc d’Àustria i la bandera de Santa Eulàlia. Està documentat que Rafel de Casanova la va fer present per plantar cara a l’assalt final de Barcelona dels felipistes, dia 11 de setembre de 1714, fins que va caure ferit en el combat. Hi ha molta d’iconografia i, amb més o menys fortuna, s’han fet i encara es fan moltes de recreacions sobre aquest fet històric.

Hi havia una gran litúrgia a l’entorn dels estendards i de les banderes. Tant Els Miquelets com La Coronela, les solien beneir en públic periòdicament i feien desfilades per mantenir la disciplina, la moral de les tropes i, sobretot, l’ànim de la ciutadania. Caiguda Barcelona, a Mallorca es va continuar amb aquests actes d’enaltiment³. Dia 7 de desembre de 1714, arran de l’enterrament a Santa Eulàlia de l’alferes Antoni Amorós, del gremi de carnissers de La Coronela de Palma, la crònica narra com, amb gran solemnitat, els altres oficials dipositaren el fèretre cobert amb la bandera (sense especificar quina). Dia 6 de gener de 1715, també a Palma, es va fer una gran revista militar⁴. Hi varen prendre part el regiment de cavalleria, el regiment dels Blancs i La Coronela. Davant del convent de Sant Francesc de Paula es varen beneir els estendards del regiment de cavalleria. Una altra notícia de Mallorca, que ja vaig explicar en parlar de la participació de les dones, és que dia 16 de març de 1715, mentre es feien obres per reforçar la murada de Palma, es presentà una companyia de 400 dones que s’afegiren a la feina. Aquella companyia tenia dret a desfilar amb bandera i tambors.

La repressió posterior que practicà Felip V contra la Nació Catalana es va veure en tots els ordres: l’anul·lació de les institucions, la supressió dels furs i privilegis, la confiscació de béns, l’espoliació econòmica, la presó, la tortura i l’assassinat. Una bateria de decrets s’adreçà a humiliar i sotmetre el poble i els seus eixos culturals (la llengua, la tradició, la identitat…). L’acció anorreadora dels borbònics no s’adreçà només contra les persones; també va atacar els símbols.L’historiador Francesc de Castellví explica que dia 15 de setembre de 1714, poc després de caure Barcelona, es va obligar a lliurar les banderes. En total, varen ser 25 dels regiments de l’exèrcit, 42 de La Coronela, més la de Sant Jordi i la de Santa Eulàlia. Totes serien enviades a Madrid on foren exposades al públic a l’església de la Virgen de Atocha.

Un gravat austríac retrata la cremadissa de banderes pública decretada per Felip V amb aquest peu aclaridor:«Eroberung von Barcelona 1714. Die Standarten und Fahnen welche der Duc de Berwick nach Madrid gesendet, schickte Philip V wieder zurück, mit dem Beyfügen, daß er keine Fahne rebbelischer Unterthanen erkenne, worauf sie öffentlich durch den Hencker zu Barcellona verbrannt worden» (Els Estendards i les Banderes que el Duc de Berwick havia enviat cap a Madrid, foren retornades per Felip V, amb l’afirmació que ell no reconeixia cap bandera rebel, i manant que fossin cremades públicament pel botxí de Barcelona).

Després d’aquesta notícia, pren més força i valor el tercer vers de la tornada del popular poema patriòtic de Frederic Soler, Pitarra.

El valor dels referents i dels signes i, molt especialment, el sentit de les banderes negres, com a símbol de la resistència del nostre poble, el va expressar en una frase Quim Torra: “El dia que oblidem que els catalans de 1714 van decidir lluitar o morir per la seva llibertat ja no serem poble ni res!”.

Avui el nostre poble està mancat totalment de símbols que l’identifiquin en el seu conjunt. La Nació Catalana ha patit de la dinastia que l’ha regnat al llarg de gairebé tres segles una acció depredadora. L’objectiu va ser i és: dividir-nos, desmembrar-nos i provincianitzar; borbonitzar-nos, en definitiva. No tenim una diada nacional, sinó un conjunt de diades de cada un dels fragments del territori. No hi ha tampoc un himne comú. Fins i tot la bandera quadribarrada que, històricament, ens havia agermanat durant cinc segles, s’ha vist apedaçada a València i a les Illes Balears (a Aragó no ha calgut), amb invents de castells i, gens metafòricament, amb esquarteraments divisoris. Fins i tot, la llengua que ens agermana de manera inequívoca és objecte permanent d’intents de secessió que promouen els qui no la parlen. Malgrat els atacs, l’idioma és un estendard ben viu. Tanmateix, rere els penons hi ha el poble. Els símbols, per tant, han de servir per agombolar les persones. Ho expressa molt bé Lluís Llach en una de les seves cançons:

De res no valen banderes
que no ens facin d’abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, Llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t’han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.

Nosaltres serem els qui, després de fer callar els silencis antics i molt llargs, de rebutjar la història imposada que no és nostra, de desemmascarar la mentida i de denunciar el robatori, després de conèixer el passat podrem decidir el nostre futur. I això podrà ser, ho serà, fins perdent nostres banderes! Al capdavall, som la generació que viurà el recobrament efectiu i a tots els efectes d’aquest gran nom de la cançó: el de la Llibertat. Ella també és, ho serà, la gran bandera!

NOTES:

1 Cal recordar sempre que el darrer bastió de la Nació Catalana en capitular, dia 11 de juliol de 1715. va ser Mallorca.

2 “Ils arborèrent fur la breche un drapeau noir, et soutinrent plus d’un assaut.” François Marie Arouet de Voltaire. 

PETITES HISTÒRIES ANTERIORS:

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

I de les valeroses dones, què?

La Guerra de Submissió ens ha lliurat una llarga nòmina de soldats valents i d’herois. La major part de les víctimes civils (els infants, les dones, la gent més vella…) roman condemnada a un injust anonimat. Algú pot creure que no hi havia lluitadores? O que no hi havia heroïnes silents? Com sempre i a totes les guerres les grans oblidades són les dones. A la història oficial no se’n sol parlat gaire. Estan condemnades a consolar les famílies, a patir d’amagat, a plorar a les fosques i a callar. Gairebé ningú no aixeca mai la veu per fer-ne justícia i memòria. Per sort, la cultura popular, la dels glosadors, la les codolades i la del romancer, sí que pensa en elles. Vegem-ne dos exemples.

La dama de Reus és un romanç que relata uns fets ocorreguts durant aquella guerra. Des del 1705, Reus va ser ocupada alternativament per austriacistes i felipistes fins que aquests, l’any 1713, se n’apoderaren definitivament i es dedicaren al pillatge i als abusos, amb grans represàlies contra la població. El romanç recrea la història d’una dama que plora desconsolada per la detenció del seu marit. El capità que el té empresonat li promet que l’alliberarà si accepta colgar-se amb ell. Després de passar-hi la nit, el capitel·lo li mostra la forca on ha fet penjar al seu home. Ella matarà el traïdor… i continuarà plorant tota la vida (1).

L’altre exemple és l’escrit Proesas que las Barcelonesas donas han ostentat en lo siti de Barcelona lo any 1706. En un llarg romanç anònim, amb rima desordenada, es relata la conducta i el paper determinant de les dones de Barcelona en la defensa de Montjuïc. L’autor destaca aquestes dones, perquè “Essent, com són, memorables/ no és just que el món les ignori”. Només un fragment de mostra:

(…) ja que ab la ajuda dels Sants, y las Aliadas Forças, veram fugi al Enemich, y celebràm la Victoria. (…) Deixanme dir dos paraulas de proësas afanyosas que en aquest Siti han obràt las Barcelonesas Donas (…) (2)

Algú podria dir que els romanços recullen més la llegenda i la fantasia que no la història. Sabut és que els vencedors són els qui dicten les cròniques al seu interès, però en aquest cas, excepcionalment, hi ha un document que recull la versió dels vençuts. L’autor és Francesc de Castellví i Obando, capità i membre del Braç Armat de la Junta de Barcelona. Va participar a la gran batalla de l’onze de setembre i, després, li varen confiscar els béns i va viure sotmès a vigilància fins que el 1726 va viatjar cap a Àustria i va fer, coincidint en el temps, el camí invers al dels exiliats que retornaren. A Viena va promoure la creació d’una nova ciutat i, al capdavant d’una expedició de catalans, va fundar Nova Barcelona, però una epidèmia de pesta va fer malbé el projecte. Aleshores va escriure Narracions Històriques des de l’any 1700 fins a l’any 1725, una obra cabdal per explicar la Guerra de Submissió que es va salvar de la desaparició, perquè el manuscrit original es conservà a Viena.

L’extensa crònica que va escriure de més de tres mil pàgines s’ha de situar entre la història i el periodisme. Entre el 1733 i el 1749, va entrevistar molts dels principals protagonistes que varen sobreviure a la Guerra de Submissió i, malgrat les errades, permet contrastar el discurs dominant imposat des de Castella. Del text es poden deduir les moltes funcions que assumiren les dones al llarg del setge: tenien cura de les terres i els petits horts de la ciutat, cada dia revisaven les murades per veure els punts més esberlats a reforçar, s’encarregaven d’atendre els ferits i de traslladar els morts cap als diversos cementiris i fossars, treballaven en els petits tallers artesanals…

Gràcies a Castellví s’han salvat de la desmemòria moltes informacions. En el cas concret de la participació de les dones, podem parlar de Marianna de Copons, una espia al servei de Salvador Lleonart cap del servei secret català, que embadalia els militars francesos d’alta graduació (el coronel Le Querchois entre d’altres) i els extreia informació que, en més d’un cas, va ser determinant. Ella fou qui advertí a temps d’una operació militar a Mataró i evità moltes de morts. Una altra dona vinculada al cos d’espies dels germans Lleonart (Francesc, Jaume i Salvador) va ser Manuela Desvalls, monja del monestir de Santa Maria de Vallbona. Després de caure Barcelona, durant el període de més intensa repressió borbònica, des del convent va continuar escrivint i enviant proclames a favor de la resistència. Un altre cas és el de la beata Magdalena Bolig, defensora a ultrança de resistir el setge fins a la mort. Reconeguda com a visionària, els consellers de la ciutat la tenien per assessora abans de prendre molts dels acords.

Francesc de Castellví no oblida les protagonistes més senzilles i detalla casos exemplars amb dades concretes. El d’una dona que, amb promesa de matrimoni, va tenir un fill de fadrina amb un defensor que, després, es va passar als felipistes. Quan, caiguda Barcelona, l’individu va anar a cercar-la per casar-s’hi, ella, conscient del que li podia passar, li va adreçar aquestes paraules: “Aquí tens el teu fill. No us he de veure mai més. Abans moriré que casar-me amb tu, perquè tinc per més honra confessar la vergonya que cometre el delicte de casar-me amb un traïdor”. També ens parla de Paula Viñas, una dona que replicà al seu marit quan l’instava a refugiar-se amb els seus fills fora de la ciutat: “Ves a lluitar per la llibertat que si la perdem no ens ha d’importar morir”. O Eulalia Fagel que cada dia, en despertar el seu marit, li agraïa la seva lluita, l’acompanyava a la posició i l’encoratjava a resistir. O el cas de Francisca Peiró que, davant del seu fill que agonitzava, va exclamar-se: “Sóc una mare feliç de veure que he tengut un fill que ha sabut morir tan dignament”. L’historiador també es refereix a les valentes dones que atenien els ferits, sense por a les bales. Diu que set d’elles foren ferides i que una vídua, Francesca Gual, en veure com s’emportaven un fill seu malferit va dir: “Ara enviaré l’altre fill que tinc i si el maten jo ocuparé el seu lloc”. No cal fer un gran esforç d’imaginació per suposar que hi va haver dones que, efectivament, varen agafar les armes.

Dia 11 de setembre, quan les tropes borbòniques ja havien entrat a la ciutat, des de moltes de finestres encara es disparaven trabucs que, en molts de casos, eren disparats per les dones. A l’hora de redactar la capitulació, per tal d’afeblir l’aferrissada defensa ciutadana popular, es varen concedir algunes millores que, finalment, no serien respectades. Després d’aquella luctuosa jornada de sang, circulaven notícies que explicaven com, a l’hora d’enterrar les víctimes, es varen localitzar algunes dones vestides amb l’uniforme dels Miquelets. La crònica de Castellví confirma que, en el bastió de Migdia, es trobaren almenys cinc dones mortes. Tres anaven vestides d’home i al costat tenien les armes buides. Una quarta, portava una daga a la boca. Potser no hi ha major honor ni justícia reparadora que les paraules que dedica l’autor per concloure el relat d’aquell episodi: “És herència de les dones catalanes el valor.”

Aquest mateix valor també es va demostrar a Mallorca, fins i tot després de la caiguda de Barcelona. Negant-se a capitular, el Virrei Rubí va convocar la població de Palma per enfortir les defenses. Dia 16 de març de 1715, mentre uns 500 treballadors hi feien feina, el Cronicón Mayoricense explica això: “A la una de la tarde compareció en los trabajos una compañía de mujeres, con tambor y bandera, y se alinearon tirando espuertas de tierra con mucho garbo: corrió la voz por la ciudad y, a su imitación, acudieron otras muchas, llegando hasta 400.” Una vegada més, es va veure la presència de les valeroses dones.

NOTES

(1) Amb el mateix títol del romanç popular i des del seu exili en el Conflent, Ambrosi Carrión i Joan (1888-1973) l’any 1949 va escriure una obra de teatre representada el 2008 al Teatre Nacional de Catalunya. L’any 1979, l’escriptor mallorquí Guillem Cabrer i Borràs (1944-1990) va escriure El Capitel·lo, una altra versió del romanç, que s’estrenà al Teatre Principal de Palma l’any 1981. Resulta molt recomanable escoltar la versió cantada i comentada per un glosador contemporani, el sempre didàctic Jaume Arnella, a l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=2Flm-7kF0Jc

(2) Mig segle abans d’aquest reconeixement poc habitual al paper de les dones a la guerra, ja tenia dos precedents. Un, a l’òpera The Siege of Rhodes (1656) de William Davenant, on un cor de dones descriu la resistència femenina. L’altre, a l’obra La gallerie des femmes fortes (1663) de Pierre Le Moyne.

PER A SABER-NE MÉS:

Rosa Ma Alabrús Iglesias. La opinión sobre las mujeres austracistas y el imaginario religioso en los sitios de 1706 y 1713-1714 en Barcelona Universitat Abat Oliba (Barcelona, 2010)

Francesc de Castellví. Narraciones Històricas Fundación Elías de Tejada (Madrid, 1997-2002)

Patrícia Gabancho, Les dones del 1714 Columna (2014)

La capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat

1. Un somni materialitzat?

A l’entorn de l’any 1190, un jueu barceloní, Josep Ben Meir Ibb Sabara, metge i poeta, va escriure en hebreu Séfer Ša’ašu’im, una miscel·lània que recull llegendes, contes, poemes, observacions científiques, dites populars, estudis sobre medicina i altres qüestions (1). Una de les històries que recull el llibre es refereix a un coetani de l’autor. Bernat Marcús era un burgès de Barcelona a qui, en somnis, es va aparèixer un home que li deia: “Si vas al pont de Narbona, faràs fortuna bona!”. El somni es va repetir fins al punt de fer cas al consell. En arribar a Narbona es va trobar amb un altre home que el va escometre i li demanà d’on era. Quan Marcús explicà que havia fet el viatge per indicació d’un somni, aquell home s’exclamà: “Qui pot fer cas als somnis? Són un engany!” Li confessà que ell feia dies que, en somnis, sentia una veu que li deia que havia d’anar a Barcelona, cercar la casa d’un tal Bernat Marcús i, sota l’escala, hi trobaria un tresor. El barceloní partí de quatres cap a casa seva i, després d’excavar en el lloc indicat, va trobar una olla plena de monedes d’or.

Fos per aquesta fantasiosa troballa dinerària o, com sembla més plausible, per l’herència que va rebre de son pare, banquer de la ciutat, el cert és que Bernat Marcús va sol·licitar permís al bisbe i, generosament, l’any 1166 va aixecar un petit hospital per a pobres, un cementiri i una capella romànica que, tot i les penúries que ha patit, encara es manté (2). Com que els negocis de Marcús requerien d’una colla de traginers, va voler dedicar l’església a la Mare de Déu de la Guia i la plaça de l’entrada va servir com a punt de sortida i relleu dels cavalls.

Hi ha constància documental que, des del portal, el capellà beneïa els correus abans de partir i que els traginers, en passar per la placeta, saludaven la seva patrona (3). Aquesta tradició va durar gairebé cinc segles.

2. Nostra Senyora de la Llibertat

Durant la Guerra de Submissió, a banda de la Mare de Déu de la Mercè i de la del Roser, els assetjats invocaven sobretot els dos sants barcelonins: Sant Raimon de Penyafort i Santa Eulàlia. Quan el setge es va accentuar, va néixer una nova devoció. Aprofitant una de les imatges romàniques de la capella d’en Marcús, situada a l’altar del Sant Crist, que representava una Mare de Déu sense cap identificació concreta, els barcelonins la potenciaren i veneraren com Nostra Senyora de la Llibertat i va obtenir d’immediat una gran devoció popular.

El 1714, en el moment més àlgid del setge de la ciutat, es varen editar els goigs dedicats a aquella imatge. Coronada per una gran estrella amb altres set estrelles més a les puntes, sosté a la mà dreta les constitucions catalanes. A l’esquerre, aguanta l’infant Jesús que ha amollat un colom amb el braç. Els primers versos dels goigs permeten intuir quina era la situació:

Si en urgent necessitat

nostre fervor vos implora,

assistiu-nos, Gran Senyora,

Verge de la Llibertat!
Aquests goigs apareixen esmentats a una lletra de batalla de Rafel de Casanova: “A mitjanit enfila pel carrer Montcada. (…) Arriba a la placeta d’en Marcús. Entra a la petita església. Les veles cremen al voltant de la imatge. Murmura uns versos dels Goigs de Nostra Senyora de la Llibertat. I tanca els ulls.” (4) L’historiador Francesc de Castellví va transcriure (traduïda al castellà) la carta de Rafel de Casanova on fa la crònica del dia 11 de setembre de 1714: “En el moment que els enemics ordenaren l’atac general, jo era a casa meva vestit amb el meu ajudant Moreno. Vaig dirigir-me cap a la Capella d’en Marcús i, en veure que les bales ja arribaven allà, vaig anar a la Casa de la Vila per adoptar les providències. (…) Varen treure la bandera de Santa Eulàlia i s’ordenà unir les companyies de la Coronela. (…) Vaig anar amb la bandera cap a la murada de Junqueres. (…)”.

Just després, el Conseller en Cap va caure ferit. Eren els darrers moments de la defensa de Barcelona. La guerra, però, no va finalitzar aquell dia. En realitat, la lluita tampoc no va acabar quan, el juliol de 1715, va caure Mallorca. En rigor, el combat continua i continuarà fins que es pugui assolir l’objectiu d’aquella devoció dels barcelonins, nascuda a l’empara de la capella d’en Marcús: la Llibertat!

NOTES

(1) Aquell Llibre dels entreteniments no va ser editat fins a l’any 1557 a Constantinoble i fins a l’any 1931 no es va traduir al català per Ignasi González Llubera (Barcelona, 1893 – Cambridge, 1962), sota el títol Llibre dels ensenyaments delectables. Posteriorment, l’any 2011, es va editar en francès, sota el títol Le livre des Délices.

(2) L’absis original devia ser semicircular, però la primeria del segle XVIII, molt possiblement just després de caure Barcelona, va ser seccionat. El segle XIX va patir altres espoliacions i el 26 de juliol de 1909, durant la Setmana Tràgica, calaren foc a la capella i es va cremar la important documentació que hi havia. Tampoc les normatives urbanístiques varen ser gens favorables i, avui, la capella està encastada amb altres edificis.

(3) És la primera referència històrica d’un punt neuràlgic que marca l’expansió del correu. De fet, Marcús va establir una xarxa privada, al servei de la burgesia, amb uns preus i unes rutes adaptades a les necessitats dels comerciants per transportar mercaderies o, també, notícies i avisos. La capella va ser la seu de la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu, primera organització postal europea. Quan dins del segle XVI, Castella va implantar un monopoli de control del correu, va topar-se que la confraria gaudia del reconeixement de tenir-ne la competència en els territoris dels regnes d’Aragó i València i del Principat de Catalunya, concedida l’any 1488 pel rei Ferran i refermada per Carles I el 1519. Les proves documentals han desbaratat tots els intents de menystenir el caràcter primigeni de la capella com a primer referent dels correus. L’any 1975 va merèixer l’emissió d’un segell commemoratiu. No era la primera vegada. Molts d’anys abans, ja se n’hi havia dedicat un altre, on es veia la capella i la imatge de la marededéu de la Guia.

(4) Publicat per Quim Torra a www.elsingulardigital.cat (27-XI-2013)

(1) Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

Totes les guerres tenen banda sonora. La música i les cançons han acompanyat el combat al llarg de la història. Són una arma psicològica i serveixen per mantenir la moral, fomentar les emocions, asserenar l’esperit o, si més no, distreure el temps d’espera abans dels enfrontaments bèl·lics. La Guerra de Submissió (1701-1715) també va deixar-nos algunes composicions com a testimoni. Un cas investigat, però encara poc aclarit, és el de La Muixeranga, documentada els anys 1724 i 1733, que ben bé podria haver estat una tonada dels maulets. No li cal lletra per emocionar. No debades Joan Fuster la reivindicava com a himne del País Valencià i, posteriorment, Josep Guia i d’altres l’hem propugnat com a himne de tota la Nació Catalana.

Un altre cas vertaderament curiós, derivat d’un conjunt d’equívocs interessats, és el d’una cançó de guerra que, per una sèrie de peripècies i vicissituds, acabaria emmascarada i camuflada a mans del dirigisme cultural del poder de França i d’Espanya. Es tracta de Marlborough s’en fa t’en guerra. Sembla d’una evidència absoluta que una cançó derivada d’una gran matança, que parla de guerra, de tombes i de morts, no pot ser mai una interpretació infantil. Ho sembla, però aquest cas constitueix un referent excepcional i, en desemmascarar la maniobra, fins a un cert punt divertit.

John Churchill, Duc de Marlborough, va ser un general anglès que es distingí per un seguit de victòries militars sobre els francesos, al llarg de la Guerra de Submissió. L’agost de 1704, a la batalla de Blenheim, va fer més de 15.000 presoners francesos. La reina Anna d’Anglaterra el va recompensar amb reconeixements i, com és bo d’imaginar, els francesos l’odiaven com a referència de les seves derrotes. Per això armaren un gran exèrcit com a revenja de les humiliacions patides. L’acció militar, ben preparada, va ser mal resolta. Era dia 11 de setembre de 1709, curiosament cinc anys en clau abans de la caiguda de Barcelona. L’enfrontament va ser a Malplaquet, actualment dins de l’estat francès al sud de Bèlgica, i constituí una de les accions més sagnants d’aquella guerra, sobretot si tenim en compte que en el setge de Barcelona varen morir, aproximadament, 6.850 defensors i poc més del doble d’invasors.

A Malplaquet hi va haver 25.000 morts de l’exèrcit aliat i 12.500 del francès, però tot i la diferència desproporcionada de víctimes entre els dos bàndols, França va tornar perdre la batalla. Els derrotats es varen voler consolar amb la notícia que el seu gran enemic, Marlborough, havia mort en el combat. En feren una cançó, que es va fer popular, per celebrar la desaparició de l’odiat líder enemic, de qui es feia burleta (1). Quan, a les poques setmanes, l’evidència demostrà que el gran adversari no només no havia mort, sinó que era reconegut i recompensat per la monarquia britànica, la popular cançó, bastida sobre una aferradissa tonada del segle XV de procedència àrab, va ser arraconada i prohibida a l’exèrcit francès.

Així hauria anat la cosa si no fos que allò que va ser fals l’estiu del 1709 ja no ho va ser l’estiu del 1714. El comandant del setge de Barcelona, James Fitz-James Stuart, el Duc de Berwick, era fill il·legítim de Jaume II d’Anglaterra i d’Arabela Churchill, germana del Duc de Marlborough. L’oncle i el nebot s’havien enfrontat ja a Almansa, una de tantes paradoxes de la Guerra de Submissió. Ara, tot i que els anglesos ja havien traït el compromís de defensar la causa dels catalans i, arran dels tractats d’Utrecht (abril del 1713) i el de Rastatt (març de 1714), ens abandonaren a la nostra sort, els assetjadors francesos se sentien guanyadors i ressuscitaren aquella cançó que tenien clavada com una espina.

Caiguda Barcelona, la cançó va perdre actualitat i va tornar a desaparèixer fins que, una vella criada de la cort francesa de Lluís XV la cantava al nét d’aquest, el qui seria Lluís XVI que acabaria guillotinat al costat de la seva esposa Maria Antonieta. Va ser durant el regnat d’aquesta parella que la cançó es va difondre, com a material d’aprenentatge infantil, a les escoles.

Curiosament (o no) aquesta cançó seria abanderada per Napoleó Bonaparte que la feia cantar a les seves tropes abans d’entrar en combat.

De rebot, transformant-se per reducció fonètica el nom de Marlborough en Mambrú, la cançó va passar a Castella i, a plena consciència del que significava, es va incorporar als primers catons d’educació primària. Així s’ha promogut i mantingut en el temps, de manera especialment intensa durant el franquisme, tot i l’evidència que no era una cançó infantil i, sobretot, que no era gens innocent.(2)

L’intent d’incorporar la cançó a la música tradicional i popular catalana no va reeixir, tot i haver estat traduïda en diverses versions i recollida a diversos cançoners (3). Així figura, presentada com una variant de les cançons populars La mala nova o de La mort d’un cavaller, a Cançons de la Terra de Francesc Pelai Briz, el Romancerillo de Manuel Milà i Fontanals i en el Romancer Popular del poeta mallorquí Marian Aguiló, els tres dins del segle XIX. Tanmateix la cançó en català no va arrelar mai. Certament no feia ni fa part de la nostra cultura.

I què va passar amb la cançó a Anglaterra? És evident que la burla del seu heroi no podia romandre sense rèplica. Els britànics, ofesos amb la lletra original edificada sobre una mentida, aprofitaren la música i transformaren la composició en un homenatge al seu líder. Així va néixer la popularíssimaFor he is a jolly good fellow. Avui és, després del Happy Birthday to You i abans de l’escocesa Auld Lang Syne, la segona cançó en anglès més interpretada de tots els temps. En castellà es convertí en Porque es un buen compañero (…y nadie lo puede negar) a Sud-Amèrica i en Es un muchacho excelente (…y siempre lo será) a Espanya. A Itàlia es canta Perché è un bravo ragazzo, (…nessuno lo può negar) i a Portugal com Ele é um bom companheiro (…ninguém pode negar).

En resum, la cançó borbònica es va dividir en dues. Una, imposada a les escoles franceses i espanyoles, com a hipotètica cançó infantil, i l’altra, britànica, per retre reconeixement i homenatge a qualque persona. És obvi que els catalans, tal com rebutjàrem la intromissió de la versió original, hem de prescindir del Mambrú va anar a la guerra. És una cançó borbònica. Quant a la segona, no hi ha d’haver cap impediment d’aprofitar-la. Això sí, tal com vàrem fer amb Auld Lang Syne, convertida en L’hora dels adéus, cal fer una bona adaptació de la versió original anglesa.

Mambrú no va existir mai, així que l’hem de foragitar i deixar que sigui invocat per qui vulgui adorar mites falsos i manipular la història; per qui vulgui reconvertir una carnisseria humana (gairebé quaranta mil homes morts) en una cançó infantil; per qui prefereixi enaltir la mort que homenatjar la vida… Nosaltres no som d’eixe món!
(1) Per escoltar la cançó original francesa:

https://www.youtube.com/watch?v=5Bi_V9z6H7Y

(2) La versió borbònica espanyola:

https://www.youtube.com/watch?v=fB5hc_EDwUs