Etziba Balutxo...

Inspirada, instada, impulsada, induïda, sempre animada i, qualque estona, fins i tot atiada per Miquel Barceló, sa mare, Francisca Artigues Nicolau Randa (Felanitx, abril de 1926), exposarà teles pintades i teixides al Museu Tèxtil (1) de la ciutat de San Gall dels Alps de Suïssa, entre el 18 d’abril i el 15 de novembre d’enguany. Tot a partir de dibuixos del seu fill, artífex i còmplice d’aquesta bella aventura artística.

L’artista és una dona alegre i amb una vitalitat i un dinamisme que esbaldreguen els guarismes de qualsevol edat. Hiperactiva sempre, només remuga quan li fan els comptes o quan li volen capgirar la idea que ella ha imaginat abans de teixir-la. El seu fill ho explica amb unes pinzellades literàries ben quadrades (sabut és que el rodó mai no quadra). S’han publicat, a faisó d’invitació, en un catàleg auster, precís i preciós, editat en alemany, anglès i català.

Un sonador de guitarra

ha de tenir fins sentits

i saber remenar els dits

de la mà dreta i l’esquerra

(Cançó popular mallorquina)

Jo he vist na Randa fent randa. He vist brodar na Francisca i puc donar fe, almenys durant la darrera dècada, dels milers d’hores que ha dedicat a enramellar estovalles, cortines, mariol·los per a les nétes, coixins… Peixos i pops i ocells i algues i coralls i flors i fulles de cascall de tots els colors; els imaginables i els inimaginables, tots. Els fila, els enfila i els mescla, amb el magisteri i la destresa dels dits (“dits per tocar l’orgue!” – diuen al poble -), amb totes les gammes de l’iris. Els fils de la capsa de costures delaten tots els tons que brollen com un salt d’aigües.

L’agost del 2013, coincidint amb les festes del seu poble, ja va exposar una sola tela que ser molt visitada i comentada (2).

A la foto inferior, amb Francisca Artigues, el seu fill Miquel i el seu nét Quim, com a contrast de referència, es pot endevinar l’extensió (i, amb la grandària, la feinada!) del magnífic brodat exhibit fa dos anys a Felanitx i que ara s’exposarà a Suïssa.

Tanmateix, des del primer dia, la imatge que em va venir al cap és la de la fada padrina (3). Ja fa anys que, conforme a la nostra cultura matriarcal, ella és coneguda familiarment com la padrina. La seva feina em recorda l’universal conte que ens descriu aquella dona màgica i clandestina (cap autor no li ha sabut posar nom) que es presentà en auxili de la jove maltractada, tancada a pany i clau, privada d’assistir als tres balls que s’havien convocat per assistir i donar cobeig a un príncep blau desolat i entabanat (coses de la monarquia!). Serà la fada padrina qui, com una dona d’aigua deixondida i alquimista, nit rere nit proveirà la víctima per tal que esdevingui victoriosa. La intendent serà la clau de l’èxit, patrocinadora de l’anhelat triomf del bé sobre el mal, promotora de la insurrecció contra el domini fosc i, finalment, estimuladora de l’alliberament contra l’oprobi. El primer vespre li durà un vestit de seda blava brodada amb tots els peixos de la mar, l’endemà un de setí groc amb tots els ocells del cel i els animals del bosc, el tercer i darrer dia, un de tela de plata amb tot el firmament d’estels, amb la lluna i el sol enlluernador.

D’aquesta història se n’han fet mil variacions. A tot el món és coneguda amb noms diversos: Cinderella, Vassilissa, Peldicenere, Cenicienta, Cenerentola. A partir del conte original (xinès, naturalment), la història ha estat interpretada i escrita de nou per Perrault, Andersen o els Germans Grimm, entre milers, fins al gairebé sempre abominable Walt Disney. És també la protagonista d’òperes i ballets dels més prestigiosos músics contemporanis (Rossini, Strauss, Prokófiev…). En català, la versió més coneguda és La Ventafocs de Joan Amades, però a Mallorca s’imposa de molt la rondalla de N’Estel d’Or, perquè qui l’ha escoltat de petit (sobretot en la veu d’una mare, d’un pare o d’uns avis) no en vol d’altra.

 Ella está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja

 dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez

 pasos más allá. Por mucho que jo camine, nunca la alcanzaré.

 ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

Eduardo Galeano (Montevideo, 3 de setembre de 1940 – 13 d’abril de 2015)

I què ens mostrarà aquesta felanitxera per devers Suïssa? Doncs exactament això que he dit: teles brodades de la fada padrina, estampes de les 1001 nits, colors destil·lats que, per camins, carrerons i camades, prenen formes i música i paraules i imatges i màgia i il·lusió i fantasia i somnis… Amb una paraula? Només una? UTOPIA!

NOTES

(1) El Textilmuseum no és un lloc qualsevol. Es tracta d’un centre emblemàtic que recull des d’antigues teles egípcies, fins a mostres de la innovadora indústria tèxtil a màquina, passant per brodats manuals o vestits històrics. La ciutat, al centre de la Suïssa oriental, va néixer a l’entorn d’una abadia fundada l’any 612 per un monjo irlandès, Gal, que dóna nom a una població que supera els 150.000 habitants. Vg.- http://translate.google.cat/translate?hl=ca&sl=de&u=http://www.textilmuseum.ch/&prev=search

(2) Vg. el vídeo d’Agustí Torres il·lustrat musicalment per Quim Barceló a: https://vimeo.com/72481837

(3) La fada padrina és un personatge dels contes tradicionals, on representa la màgia que fa canviar la sort dels protagonistes. És una descendent de les parques romanes i dels genis islàmics. Apareix per revelar una realitat oculta, concedir un do o un desig o transformar determinats objectes de la realitat. (De la Viquipèdia)

POST SCRIPTUM.- Tres anys i mig després de l’exposició a Suïssa, Francisca Artigues, amb 92 anys plens de vitalitat i energia, va fer l’exposició, ampliada, a Madrid