Etziba Balutxo...

Balada d’una amistat vital i d’ultratomba

Com que l’oblit mata la memòria, a vegades es fa imprescindible repicar les baules de la història per, amb documents i proves, corregir i reparar la injustícia que, sovint, provoquen les interpretacions esbiaixades i, sovint, interessades. Avui és un d’aquells dies que el deure de l’amistat, però sobretot el de vindicar la realitat de les coses, m’obliguen a aclarir qüestions que, tot i haver fet arribar reiteradament als qui escampen errors, per oblit o per altres raons, encara avui falsegen la veritat.

Ja fa 20 anys que Ovidi Montllor va fer la maleta rere les petjades de Guillem d’Efak que havia partit, davant davant, dia 15 de febrer de 1995. Amics corals en vida, forçat havien d’agafar plegats les vacances més llargues. No eren, per desmentir el poeta, dos entre tants. Eren dos homenots! El buit que deixarien seria, és, molt gran.

La coincidència en l’eixida va ser una més de les moltes complicitats que compartiren. Foren, amb el seu amic Quico Pi de la Serra com a tercer, les dues grans bèsties negres de l’àmbit musical i teatral. Tot i la diferència d’edat (Guillem era de 1930 i Ovidi de 1942), la dotzena d’anys que els separava no va ser una barrera per fer-se grans amics i, com és sabut, ambdós observaren i professaren el culte a l’amistat tota la vida.

A La Cova del Drac, el mític cafè-teatre del carrer Tusset que regien conjuntament Josep Maria Espinàs i Guillem d’Efak, arribà Ovidi Montllor, un jove d’Alcoi que volia ser actor. Això era l’any 1967 i l’any següent, el 1968, ja actuà en aquell local representant peces curtes de Jaume Vidal Alcover i de Maria Aurèlia Capmany. La Cova del Drac antiga estava distribuïda en un bar, a la part superior, i una sala amb un petit escenari, a la inferior. La censura tancà el bar i prohibí les representacions de teatre. Però l’enginy i la intel·ligència dels gestors va reaccionar i, com que els censors no havien pensat a prohibir els «espectáculos», varen iniciar un cicle de recitals de poesia i cançó. Així va ser com Ovidi Montllor de la mà de Guillem d’Efak, es va introduir en l’art de la rapsòdia i es convertí en un excel·lent declamador de poemes.

L’art de la rapsòdia

És sabut que la majoria dels poetes, en general, no saben recitar. És difícil trobar bons rapsodes. Guillem ho era per intuïció i condicions. De fet, La Balada d’en Jordi Roca, de l’any 1962, ja demostra la força que podia emetre. Es feia entendre gràcies al gest, a la música i a l’èmfasi que entrunyellaven cos, veu i comunicació. Però, a més, va millorar la tècnica observant grans especialistes. Guillem era un bon coneixedor de la cançó francesa i havia traduït i cantat Leo Ferré, Jean Ferrat i, fins i tot, Georges Moustaki. En el marc de la rapsòdia hi havia dos bons representants que, com a bon observador, li serviren de referent: Gilbert Becaud i Ives Montand. Al darrer, també actor, el va tractar personalment.

No obstant, hi ha una fita poc coneguda que marcaria l’art de la rapsòdia de Guillem d’Efak i, de retruc, d’Ovidi Montllor. Dia 10 de maig de 1967 als Caputxins de Sarrià (on anys més tard hi hauria una tancada d’estudiants antifranquistes), va tenir lloc un recital únic que faria història de Yevgeni Yevtushenko (Sibèria, 1932), el famós poeta i rapsoda que va escriure allò de «un poeta rus és molt més que un poeta». Aquell dimecres va recitar vuit poemes en rus davant de més de tres-centes persones, majoritàriament estudiants universitaris. Abans de cada rapsòdia, poema a poema, Guillem d’Efak llegia la traducció catalana i Juan Antonio Goytsolo la castellana. La premsa destacà que amb el seu darrer llibre de versos, el poeta havia guanyat més de vint-i-dos mil rubles (un milió de pessetes d’aleshores; una fortuna). A les entrevistes de la premsa catalana, Yevtushenko lamenta que el poc interès per la poesia que ha detectat a Catalunya quan, a Moscú, els recitals es fan a grans recintes esportius amb milers d’assistents. Fa, això no obstant, una gran valoració de la poesia catalana que ha conegut i diu que, abans de tornar a Rússia, té previst viatjar a Mallorca, on l’ha convidat un amic que ha fet fa poc: Guillem d’Efak.

Curiosament, en el llibre Poemes i Cançons, Ovidi explica l’impacte d’aquell recital: “Un dia em vaig assabentar que el poeta Evtucheko era a Barcelona, i donava un recital als Caputxins de Sarrià. Vaig anar-hi, em va acompanyar, jo no coneixia Barcelona, la bona amiga Francina, i ella tot i sent de Barcelona tampoc no ho sabia massa. Ho vam trobar, per fi, i em vaig trobar una altra llum: com es podien dir els poemes per a comprendrel’s més encara.”

Tota la ciència de la rapsòdia que Guillem havia forjat i millorat, amb el referent compartit d’aquell poeta i gran rapsode rus, seria una primera escola pràctica d’Ovidi Montllor. En Guillem era immensament generós i va compartir les tècniques que havia experimentat amb entusiasme. Si Guillem era generós, Ovidi era agraït i mai no va amagar aquell magisteri rebut. Ben al contrari, ho va proclamar i valorar a nombroses entrevistes.

El mític recital del Price

Dia 25 d’abril de 1970 en el Gran Price de Barcelona, un local on es feien combats de boxa i de lluita lliure americana, es va realitzar un acte molt important a favor de les llibertats democràtiques. S’havia anunciat com a I Festival Popular de Poesia Catalana. El local estava ple com un ou. Amb un muntatge preparat per Feliu Formosa i Josep Anton Codina, per l’escenari desfilaren els poetes més reconeguts del moment: Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Joan Oliver Pere Quart, i alguns retornats de l’exili com Agustí Bartra o Josep Carner. De València hi havia Vicent Andrés Estellés i, recitant poemes d’autors absents, Ovidi Montllor. Mallorca va estar representada per Jaume Vidal, J. M. Llompart, Guillem d’Efak i Miquel Bauçà. Va ser aquest darrer autor, precisament, el que va encendre els ànims dels assistents. L’entusiasme del públic va esclatar amb crits de llibertat. La tensió va arribar al clímax quan Joan Oliver, en el moment de clausurar l’acte, es va saltar el text autoritzat i va fer una relació de reivindicacions democràtiques molt crítiques amb el règim franquista. La multa no es va fer esperar: «Considerando que tanto el Sr. Colomines como el Sr. Oliver, excediéndose del guión aprobado, dieron en sus intervenciones un marcado matiz político aludiendo a los exiliados, a la lucha para superar las dificultades que atraviesa la comunidad del país, etc., con lo que convirtieron el acto inicialmente poético en un acto político, llegándose a proferir por los asistentes estentóreos gritos de “llibertat, llibertat”, y a la terminación del festival, caldeados los ánimos, se formó una manifestación pública que tuvo que ser disuelta por la Policía Armada». Per recaptar fons i pagar la multa, es varen fer moltes d’activitats. Aquell magne recital, va marcar una fita històrica, fins al punt que 25 anys després, l’abril de 1995 es va commemorar amb un altre gran rapsòdia: El Price dels Poetes. Tot i que la gran majoria de participants ja havien mort, varen ser recitats i recordats per una fornada més jove. Tant Guillem d’Efak com Ovidi Montllor, havien mort feia setmanes i no varen poder atendre la invitació.

Arran de l’històric recital d’abril de 1970, Guillem i Ovidi veurien ampliar els entrebancs, obstacles i les dificultats burocràtiques. També això varen haver de compartir per força. Encara que, abans, ja eren observats amb recel, des d’aleshores encara serien objecte d’una vigilància especial que condicionaria les seves actuacions públiques.

Guillem i Ovidi, homes de teatre

Parla Guillem d’Efak: “Amb l’Ovidi hi havia un cicle de ritmes molt similar i, de tant en tant, ens trobàvem plegats fent el mateix. És cert que entre la cançó i el teatre hi havia un vincle molt fort. El cantant Toni Moreno va ser el flautista del «retaule» amb el grup de teatre El Camaleó, on també participaren el Luchetti i l’Ovidi. L’Ovidi més d’una vegada les passà magres. Tenia tanta de dignitat que no deia res a ningú; un estiu el vaig trobar a la platja: venia tallades de síndria… Era indignant veure com un dels qui actuaven de franc per qualsevol causa no tingués assegurada la subsistència. La injustícia de l’oblit posterior hauria de fer patir mala consciència molta de gent. Sobretot quan sempre va mostrar cara. He repetit moltes de vegades una frase que ell va fer popular: «Hi ha gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en valencià. És la mateixa gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense».

A partir de 1968 i, amb major intensitat, la primeria dels anys setanta, Guillem i Ovidi varen elaborar molts de projectes plegats. Amb Carlota Soldevila, varen prendre part de les activitats de La Cucafera, un nou cafè-teatre. Amb Dolors Lafitte, varen crear l’espectacle XouNou, un recital de poesia i cançó concebut com l’antítesi del vedetisme que s’imposava. Era, simultàniament, un homenatge de reconeixement als pioners de la cançó: Miquel Porter Moix, Xavier Elies… i comptava amb veus noves de gent jove: Eulàlia Ripoll o el pintor Gerard Mates. Una altra empresa teatral que encetaren plegats va ser la fundació de la Nova Companyia de Barcelona, al costat de Carme Sansa, Anton Codina, Fabià Puigserver, Carlota Soldevila, Emma Cohen, Ventura Pons…

Ambdós entraren en el món del cinema, tot i que Guillem d’Efak sempre deia que la seva trajectòria com a actor tenia l’objectiu d’aprendre a escriure teatre i, de fet, guanyaria nombrosos premis com a autor. Ovidi Montllor, en canvi, va tenir molta més incidència. Borau, el director de Furtivos, deia que el va captivar la mirada neta i honesta d’Ovidi.

Trajectòries paral·leles

Les trajectòries d’ambdós són molt similars. Ovidi Montllor viatjà de l’escena, primer com a actor, a la rapsòdia i a la cançó, gairebé per una simple evolució biològica que, després, l’acostaria a la poesia com a autor. Guillem d’Efak havia fet un camí invers. De la poesia arribà a la cançó, d’aquesta a la rapsòdia i d’aquesta al teatre i al cinema. El resultat final, però, era semblant. Cap dels dos no va fer part del grup Els Setge Jutges. Ambdós actuaven sempre amb un posat seriós (fins i tot per interpretar les cançons més iròniques) i, quasi sempre, vestits de negre (com Montand o Yevtushenko) i amb un posat molt teatral. Així ho va veure, des de La Vanguardia (11-VIII-1968), Angel Carmona: «Sobre el Arte Dramático, Guillem dEfak i Ovidi Montllor, pongamos por caso, crean un clima teatral en sus actuaciones. He aquí un teatro técnicamente positivo pero, y esto es importante, tales actuaciones hallan un público que vibra con ellos, que participa y que se ríe, exalta o emociona».

Ambdós tenen el mite d’infantesa d’una dona com a principal referent educatiu. La de Guillem és Lluïsa, la d’Ovidi, Teresa. Ambdós varen fer mil-i-una feines de tota casta abans d’arribar a la Cançó. Ambdós, un mallorquí i un valencià, prengueren i propagaren un sentit clar de pertinença a la catalanitat compartida. Excepte algunes intervencions cinematogràfiques, els dos serviren amb fidelitat la llengua comuna. Cap dels dos no va sucumbir a les temptacions de l’establishment, que pretenia integrar tot allò que veia difícil desintegrar. Més coincidències? Ambdós deien el que trobaven a tort i a dret, sense por i sense manies. De fet, eren enemics d’allò tan mal interpretat i mal educat del llenguatge políticament correcte. Això era una de les coses que més incomodava els mecanismes de poder. Foren, per tant, maleïts i marginats. No els regalaren poltrones ni parafernàlia ni encens. I, finalment, reivindicaren el dret a una mort digna, que coincidiria en el temps amb un estret marge de tres setmanes.

Una guspira de reconeixement de darrera hora

Al final de les seves vides se sentiren abandonats per tothom. Guillem d’Efak declarava que tota la seva feina estava enterrada dins l’arena, com la flor romanial, a l’espera de tornar a brollar. Ovidi Montllor, a l’especial que l’any 1986 va publicar la revista EL TEMPS, per commemorar uns hipotètics 25 anys de la Cançó Catalana, era més crític: “Ens ignora tothom!”. En fer balanç, com era habitual en ell, destacava el paper primigeni de Guillem d’Efak en la seva trajectòria. Ignorats i enterrats com la flor romanial els seus noms eren arraconats.

Això no obstant, una altra de les situacions que viurien ambdós, al final de la vida i de manera molt similar, va ser el de veure un tímid reconeixement quan ja estaven sense veu, malalts i emocionats. Guillem d’Efak va rebre el reconeixement de mèrits de Manacor, fou guardonat per l’Obra Cultural Balear i, el mes de juny de 1994, a l’Auditòrium de Palma, per iniciativa del seu amic Salvador Escamilla, es va fer un gran recital, Un cant a l’amistat, on hi participaren les veus més representatives de la Cançó. Va ser, molt possiblement, la darrera vegada que el seu gran amic cantaria en públic Homenatge a Teresa. Una espipellada del concert, amb comentaris del protagonista, el trobareu a: https://www.youtube.com/watch?v=IWMmnskJYVJM

El mateix any, Ovidi Montllor rebia el Miquelet d’Honor, la medallad’or d’Alcoi i l’alta distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat valenciana. Dia 30 de novembre, al seu poble rebia un homenatge similar al que s’havia retut a Guillem d’Efak mesos abans a Palma. Es pot veure l’emotiu concert sencer a: https://www.youtube.com/watch?v=mIHHqsMs9xU

Post mortem també compartirien moltes de coincidències com la dedicatòria a Ovidi d’un carrer a Alcoi i a Guillem a Manacor i a Palma. També alguns (no gaires) homenatges conjunts. Cal afegir que Guillem d’Efak, arran de la revifada obtinguda amb la recuperació de la rapsòdia Siau qui sou!, l’any 2011 va rebre la Medalla d’Or de les Illes Balears, màxima distinció que confereix el govern i, posteriorment, també rebria la màxima distinció del Consell de Mallorca

Ovidi i Mallorca

A Mallorca, Ovidi va tenir i mantenir bones amistats. Cal destacar, com a primera fita, l’any 1964 quan l’enviaren a fer el servei militar obligatori a Palma i ja va “descobrir” (ell utilitzava aquest verb) que, amb els mallorquins, s’hi entenia perfectament. Ho va corroborar, a Barcelona, Jaume Vidal Alcover.

Després, ja ben endinsant en el món de la cançó i del teatre, la nòmina d’amics va augmentar: Nina Moll, Pau Valls i Nicolau Pizà, organitzadors de concerts i festivals de cançó catalana fins a finals dels anys 60 del segle XX, els germans Bonet (sobretot Maria del Mar, però també Joan Ramon), Bernat Homar, de Llibres Mallorca que va ser delegat dels segells discogràfics, Joan Manresa, el poeta i periodista, Yori Oliver, amb qui va fer el disc Un entre tants, amb la música sense lletra de l’Homenatge a Teresa, Biel Majoral… Amb aquest darrer hi ha una anècdota que descriu la bonhomia d’Ovidi. Després de fer plegats alguns concerts per pobles, a l’hora de passar comptes, es va comprovar que les despeses eren igual que les entrades. No hi havia un cèntim. El comentari d’Ovidi va ser: “Biel, les panades de ta mare boníssimes!”. Un altre amic i col·laborador amb qui va mantenir una excel·lent relació és el catedràtic Antoni Artigues. Un any abans de morir, Ovidi Montllor va actuar acompanyat de Toti Soler a l’Escola de Magisteri de Palma.

Ovidi ben recordat i enaltit a Mallorca

Mal m’està dir-ho però cal fer-ho, perquè és un acte de memòria i de justícia fer-ho, que el primer homenatge conjunt a Ovidi Montllor i a Guillem d’Efak es va fer a Inca, a Mallorca. La història va anar així: la Delegació de l’Obra Cultural Balear havia programat una jornada dedicada a Guillem d’Efak que es faria el divendres 10 de març de 1995. A més d’un recital de poemes i cançons, m’havien encarregat una conferència sobre el polifacètic cantant i poeta nascut a la Guinea. Vaig anar a recollir la seva vídua, Mònica Pastor, que m’informà de la mala nova: Ovidi Montllor havia mort aquell dia. M’explicà que l’endemà de la mort d’en Guillem, encara Ovidi amb una veu escanyada totalment, va telefonar per donar el condol. Naturalment, la conferència prevista va ampliar-se per referir-se als dos amics. La crònica periodística, tot i que no en va fer un gran ressò, deixà caure que l’acte va ser un doble homenatge.

L’endemà d’aquell doble homenatge improvisat, el diari més llegit de Mallorca, destacava en portada la mort d’Ovidi Montllor. Contrastava aquella vistosa portada amb el pobre tractament informatiu que li dedicaren altres mitjans de comunicació del País Valencià com del Principat de Catalunya. El mateix que havia passat amb Guillem d’Efak.

A Palma, el mateix any 1995 es varen fer actes a la Casa Catalana de Mallorca i al Teatre Municipal. L’Escola d’Estiu d’aquell any, a l’Escola Joan Mas de Montuïri, novament a proposta d’Antoni Artigues es va dedicar als dos amics.

A Mallorca, s’han dedicat molts d’actes compartits a Guillem d’Efak i a Ovidi Montllor. Arran de la presentació de L’Ovidi, una biografia escrita per Núria Cadenes sobre el cantant d’Alcoi, a la Fira del Llibre en Català del 2003 a Mallorca, el grup Llunàtiques, liderat per Glòria Julia, ovidista i efakiana, va fer un recital amb cançons d’Ovidi i de Guillem.

L’any 2005, amb motiu del 10è aniversari de les dues morts, per iniciativa de l’inquiet i feiner Antoni Artigues, catedràtic de la UIB i impulsor de Magisteri Teatre, es va elaborar un calendari d’activitats amb un cartell i una postal de Josep Guinovart que convertí Guillem i Ovidi en un volcà (vg. la il·lustració primera). És important recordar ara, passats 20 anys de les dues morts, l’alt grau d’implicació que varen tenir el Consell de Mallorca, la Fundació Sa Nostra i la Universitat de les Illes Balears per tal d’enaltir les memòries i l’obra dels dos amics.

Entre d’altes activitats es va enllestir el muntatge Va com vull, sobre textos i cançons dels dos homenatjats. S’escenificà al Teatre Sans de Palma, a Son Llaüt de Santa Maria i a Castelló, en el marc de la Mostra de Teatre Universitari dels Països Catalans. Dia 3 de març, a la Misericòrdia de Palma s’inaugurà una exposició feta amb un original muntatge de maletes. Sebastià Bennàssar, escriptor i periodista, va fer una crònica de l’acte: «Maletes de tot tipus. Grosses, petites, de cuiro. Amb un aire de vell, capaces de transportar-nos a una altra època, a un altre món. En entrar les maletes es transformen en poesia, màgia, viatge, pel·lícules i somnis. Les maletes no tanquen, vessen d’Ovidi Montllor i de Guillem d’Efak».

Dos entre tants?

Els actes d’homenatge compartits a Guillem d’Efak i a Ovidi Montllor a Mallorca no han tengut el mateix tractament al continent. Això no obstant, la identificació entre els dos personatges és més que evident. Algunes proves ho demostren. A la darreria d’octubre del 1995, en el marc de la XII Festa de l’Espectacle, l’Associació de Cantants i Intèrprets en Llengua Catalana va instituir dos premis amb els noms d’Ovidi Montllor (al millor treball
discogràfic) i de Guillem d’Efak (al millor concert). El mes d’abril de 1996, arran de la presentació del disc D’un temps, d’un país de Joan Manuel Serrat, el periodista Bru Rovira titulà la crònica La noche que Serrat hizo justícia i l’encetava amb una pregunta molt dura: «Sabíeu que Guillem d’Efak i Ovidi Montllor varen haver de morir per sortir per TV3?». Aquell mateix any 1996, l’escriptor Jordi Garcia-Soler publicava Crònica apassionada de la Nova Cançó amb aquesta dedicatòria: «Les reaccions produïdes arran de la mort de dues excel·lents persones i dos grans cantautors com foren Guillem d’Efak i Ovidi Montllor, em varen revoltar profundament, ja que després d’haver estat víctimes del més gran dels menysteniments van ser presentats com a prohoms nacionals per part dels mateixos que els havien silenciat o marginat. A ells està dedicat especialment aquest llibre.»

El temps, com havia passat en vida a partir del retorn de Guillem a Mallorca, tornà a separar els amics i cada vegada s’espaiaren més les referències conjuntes als qui, per a molta de gent poderosa, havien estat les dues bèsties negres de la cançó (i no només de la cançó) catalana. El Correllengua 2006, organitzat aquell any a nivell de tot el territori nacional, es va segmentar en quatre rutes distintes amb els noms: Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Jesús Montcada i Avel·lí Artis Gener, Tisner. Dos anys més tard, el 2008, amb motiu de l’edició del DVD L’Ovidi se’n va a Palau, Àlex Vendrell, que amb Inadaptats l’any 2004 havia enregistrat Homenatge a Ovidi, escrivia: «Aquell jove aprenent de Guillem de Efak encara amenaça els burgesos dient: “No m’en vaig, sóc qui torna!”». L’any 2009, Miquel Pujadó canta i enregistra una cançó, El bar enmig de la boira, que fa desfilar els més importants noms de la cançó catalana. Un llarg paràgraf humorístic és prou expressiu:

Reia el gran Guillem d’Efak,

jugant a escacs amb l’Ovidi,

tot fent un glop de conyac,

lii envià el rei a presidi.

Bon perdedor, l’alcoià,

no perdé el posat alegre

i murmurà “va com va!

Sóc el blanc, però ho tinc negre!”

A molts d’anys de distància

Ara (benvingudes totes!) són moltíssimes les persones que s’han fet ovidistes i, en menor mesura, efakianes. Emociona veure com la gent jove ha volgut entendre i xuclar els missatges dels dos amics. Això no obstant, cada dia també hi ha mostres d’ignorància o d’oblit quant a la transcendental relació que varen mantenir i l’efecte que aquesta relació, tractant-se d’un valencià i un mallorquí, provocava a la gent. El retorn de Guillem a Mallorca l’any 1980 va significar l’allunyament entre ambdós, però això no hauria d’anul·lar la intensa amistat compartida. Reparar la ignorància és una manera de fer justícia.

Sembla que, pel que fa al reconeixement d’Ovidi i Guillem, són temps de flors i violes. Els teatres on es fan actes per vindicar-ne la memòria, s’omplen més que en els seus millors temps. Gent que els hi havia fet el buit s’han volgut ressituar. Ben haja si aquest canvi és sincer. Post mortem s’han multiplicat els qui es declaren seguidors seus “de tota la vida”. Ja passa això. Els morts no molesten i reben sempre més elogis que els vius. Fins i tot (ja se sap que qui menys sap és qui més braveja), n’hi ha que pontifiquen i es dediquen a penjar etiquetes falses i a especular sobre el que dirien o farien.

Joan Fuster, quasi al final de la seva vida, va escriure: «Vista amb perspectiva històrica, la cançó se’ns presenta com una de les eficàcies més vàlides. No veig que els beneficiaris d’aquella lenta, contradictòria i il·lusionada gestació de la poca o molta democràcia ni de la minsa autonomia els hagin fet justícia. Fins i tot sembla que tendeixin a oblidar-se’n». És evident que el clam de Fuster apuntava els casos emblemàtics d’Ovidi Monllor i de Guillem d’Efak. En un clam lúcid similar, fet des de la perspectiva actual, Vicent Partal (*), sempre bon observador i perspicaç, ens ha palplantat aquests dies (ahir i avui) davant d’unes reflexions que obliguen a l’autocontrol per no espargir els noms i llinatges dels qui furtaren les ales a Ovidi. Cal tenir una gran disciplina per evitar una reclamació pública, Cal administrar molt bé la ràbia continguda… tal com varen saber fer Guillem Montllor i Ovidi d’Efak… o era a l’inrevés? Bé, com que posseïen el do de la ubiqüitat, podem concloure amb un i viceversa!

CODA amb paraules d’Ovidi i de Guillem d’Efak:

Ho podeu veure a https://www.youtube.com/watch?v=jAMwrmJRj_g

PER A SABER-NE UN POC MÉS:

Com he escrit altres vegades, per a saber més coses sobre poetes catalans és del tot imprescindible la pàgina del catedràtic Antoni Artigues. Avui, en concret:

Sobre Guillem d’Efak:

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/Contes-poesia/baladadefak.html

Sobre Ovidi Montllor:

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/montllor/ovidi.html

(*) Vg. els dos articles d’en Partal (El país més miserable (Ovidi 1) i  El país més excels (Ovidi 2) a: 

http://www.vilaweb.cat/editorial/4234960/pais-miserable-ovidi-1.html

http://www.vilaweb.cat/editorial/4235136/pais-excels-ovidi-2.html

A Manacor, i que ho admeti un felanitxer bravejador ja és tot quant es pugui dir, n’hi ha que escriuen molt bé. El llegat dels Antoni Maria Alcover, Antoni Mus, Guillem Vidal, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Femenies, Miquel Àngel Riera i, evidentment, Guillem d’Efak, s’ha fet carn i ossos en Jaume Santandreu, Bernat Nadal, Hilari de Cara, Biel Barceló Bover i Maria Antònia Oliver. Aquesta seria la nòmina oficial; els Dramatis Personae de les lletres. N’apareix un altre, més jove que els esmentats, que fa veta ferm, des de la premsa i des de la seva bugada d’uns fulls, sovint ben il·lustrats i sempre poètics, estesos al vent noble del poble. M’estic referint a Antoni Riera Vives (un altre dia caldrà parlar d’Antoni Riera Font que també maneja les eines de l’escriptura). Si algú de Mallorca, d’entre els qui no l’arribaren a tractar intensament, coneix bé l’obra i la figura de Guillem d’Efak és ell. Si algú ha sabut recordar-la i enaltir-la és Antoni Riera Vives. No hi ha acte ni acció efakiana que ell no hi sigui per abeurar-s’hi i, després, fer-ne una bona anàlisi i un diagnòstic intel·ligent.

Arran del concert del 20è aniversari de la mort del bruixot, dia 15 de febrer de 2015 a l’Auditori de Manacor, entre tanta i tanta de gent que ha deixat penyora escrita, tenia la convicció que Antoni Riera deixaria empremta d’aquella nit memorable. Tant és així que, quan el vaig fitar entre el públic, abans de començar la rapsòdia hi vaig anar directe per dir-li gràcies avant la lettre. M’importava poc el que podria dir de mi, un entre tants en aquesta gran obra col·lectiva, però molt el que diria del concert en el seu conjunt. No m’ha decebut. Una vegada més ha publicat un escrit d’aquells que s’han d’estotjar. Val a dir que, en el seu dia, arran de l’edició del CD del Siau qui sou!, al fulletó ja hi va figurar (Mentre resti una petxina…) la crítica que va fer de l’estrena de l’obra que ara, fa no fa amb els mateixos intèrprets, tornava a escenificar-se. Josep Maria Llompart deia que la crítica literària és el millor impuls per millorar la poesia. La crítica d’Antoni Riera dignifica i enalteix un espectacle que, com un iceberg, només treu a llum la punta d’una feinada intensa i immensa.

Aquesta vegada, però, el seu bell escrit (*) m’obliga a retre comptes. Estic segur que ni ell mateix ha vist el regal que m’ha fet, conscient o inconscient, perquè no només m’ha perdonat les intromissions dins del Siau qui sou!, sinó que les ha destacat entre les més guillemenques i això no té preu. Destaca, per exemple: “Llengua, terra i cultura són banals, no hi creu ningú”, aquesta és la Mallorca que pintava Guillem d’Efak fa quatre dècades. Aquesta és la Mallorca d’avui: “El ciment és la cara, el conradís és la creu”. Que bé que atribueixi la descripció a Guillem d’Efak! Tot el paràgraf al qual es refereix, afegit a El regne enmig del mar, és meu. Continua Antoni Riera: “…incorporant un crescendo a la rapsòdia, que arriba a un primer punt culminant en recitar les desenes de llinatges mallorquins que expliquen la catalanitat més pregona dels habitants d’aquesta illa: Valls, Sureda, Vic, Blanes, Perelló, Rosselló…”. També això, afegit a Forans i Ciutadans, és del meu capet. Al programa de mà del concert (ep, i als crèdits del CD) ja s’advertia que hi havia afegits meus a aquests dos poemes. Es pot comprovar acudint al llibre Poemes, cobles i cançonetes (Manacor, 1994), on hi ha publicada l’obra original i veure les diferències.

Arribats a aquest punt, m’és obligat raonar aquesta profanació de l’obra d’en Guillem d’Efak. El millor dels elogis m’obliga a justificar-me. No ho he explicat mai, tot i que la gent més propera ho sap des de fa gairebé vint anys. No ho vaig detallar a la Balada ni tan sols, però ara (desemmascarat per Antoni Riera) crec que ho he de fer. El poema El Regne enmig del mar original acabava amb la nostra submissió i conversió en província borbònica ara fa 300 anys. En el conjunt de l’obra, aquest acabatall era contradictori amb el crit final positiu del Siau qui sou!: El vell Regne de Mallorques mai no ens el faran bocins! Calia, al meu entendre, introduir un darrer paràgraf que ens projectàs cap al futur; des de la subjugació calia atiar l’esperança. Quant a la relació de llinatges illencs habituals que són topònims de la Catalunya continental, vaig ser a temps de comentar la idea amb en Guillem. De fet, provenia del ja esmentat Josep Maria Llompart que ens va fer veure com molts dels qui renegaven dels seus orígens (Martorell, Rosselló, Estaràs, Canyelles…) exhibien, com un estigma, la procedència. No crec pecar d’immodest si crec, sobretot per les reaccions del públic, que aquest afegit és un encert, perquè planta un mirall davant de la cara dels negacionistes.

Dit això, la pregunta és: hi tenia cap dret, jo, a manyuclar l’obra de Guillem d’Efak? Sé ben redecert que sí i ho puc dir clar i català: em va transferir una generosa autorització i, per tant, no m’he de disculpar, perquè ho va fer expressament. No només per haver-me fet la confiança de designar-me marmessor de la seva obra (cosa que vaig saber de Mònica Pastor, la seva vídua), sinó perquè m’ho va avinent sobre un exemple que també destaca Antoni Riera Vives quan diu: “Clourà com sempre el rapsode i com sempre que el sent jo escoltaré per veure quina variació proposa on diu: “Que demana a déu que el poble no tengui mai més tirans, i que mai més no hi hagi guerres ni lluites entre germans”. Balutxo canvia el “déu” pel “món” i diu que les lluites no han de ser entre germans, sinó “entre els humans”. En el fons, però, diuen els qui el conegueren que Guillem d’Efak hauria preferit uns versos més atrevits: “I que si hi torna a haver una guerra, la guanyem els catalans”. Així és. Aquests versos “més atrevits” són d’en Guillem d’Efak… ma non troppo. Quan, ja a la clínica, m’explicava el distanciament històric de la Cançó de Çon Coletes, entre la Revolta Forana de 1450 i la Guerra dels Tres Anys de 1936, em va dir que ja no hi posaria aquell final, perquè això que no hi hagi bregues entre germans és pura innocència. “Ara diria…” i aquí em va manifestar la idea que tenia: que si tornam a la guerra, com a mínim, la guanyi la nostra gent! Amb aquesta imatge, amb l’essència del sentit que em va transmetre, vaig confegir els versos atrevits que vaig publicar a la Balada d’en Guillem d’Efak i que, qualque vegada, he dit a part o a banda, encara que d’una manera més insegura que no els altres afegits. Val a dir que no vaig enregistrar la conversa amb en Guillem d’Efak, prendre nota ni tan sols. El més important d’aquella conversa va ser que l’arrodoní amb una sentència que, per a mi, ha esdevingut una llicència. Tenia fe en la seva obra, creia que es rejoveniria, i va reiterar la imatge del renaixement de la flor romanial que espera per brollar i, des de l’arena on jau enterrada, aspira a revitalitzar-se.

Podeu entendre bé, amb l’explicació pública que m’he sentit obligat a fer, que llegir aquest article d’Antoni Riera Vives on certifica el caràcter efakià dels meus afegits al Siau qui sou! és el millor dels elogis possibles, perquè vol dir que no només no he desvirtuat el missatge, sinó que l’he captat i l’he sabut transmetre. Així que només puc repetir el que vaig expressar ja abans del concert: Gràcies, Antoni Riera!

PS.- En rellegir l’article, veig que em cal explicitar dos reconeixements imprescindibles. El primer a la generosa confiança de la família a tots quants hem treballat i endegat aquest concert. El segon requereix un breu apunt històric de reparació. L’any 1997, just quan vaig publicar la Balada d’en Guillem d’Efak, em va telefonar Raphel Pherrer, un altre efakià que em fa sentir en deute, per demanar-me que fes un recital de poemes dins del cicle, Vida i Poesia, que ell dirigia al Teatre Municipal de Palma. Aleshores jo recitava diversos autors (Pere Capellà, Miquel Ferrà, Miquel Martí i Pol…), però em va venir al cap el Siau qui sou!, aquella obra que no va rebre el suport que mereixia. A la gosadia, vaig implicar-hi Delfí Mulet i Biel Oliver “Torres” i, en un tres-i-no-res, amb músiques d’ambdós i d’altres autors, ens embarcàrem en ressuscitar el Siau qui sou! El muntatge incorporava tots els poemes de l’obra (El foner, La Germania, El xueta…). L’èxit de l’actuació del maig de 1998, va obligar a engrandir l’acompanyament amb altres músics (Vicent Fontelles, Andreu Julià, Catalina Obrador, Jaume Obrador, Francesca Osuna, Nofre Riera i Joan Torres) i la incorporació de la veu i el mestratge de Biel Majoral amb l’emblemàtic Vou-veri-vou per a no dormir i altres cançons d’en Guillem, com la Balada d’en Jordi Roca o la de Çon Coletes. Ens passejàrem arreu (Girona, Prada, Gràcia, Muro, Binissalem, Felanitx…) i sempre amb èxit. L’estiu del 2010, Biel Torres es presentà a casa amb Pere Siquier. Volien tornar a fer l’espectacle, però amb la Banda de Música de Manacor i amb l’excel·lent soprano Maria Rosselló. Vàrem haver de reduir i estructurar la rapsòdia original. Foren centenars d’hores, dotzenes de dies i setmanes i més de sis mesos de feina, sobretot dels arranjadors i dels músics. La vàrem fer i repetir, a teatre ple i amb èxit, el febrer de 2011. L’enregistràrem en CD. Després, la passejàrem amb les bandes de Campos, Llucmajor, Algaida, Ses Salines… Quanta de gent ha mobilitzat aquesta obra? Qualsevol dels intèrprets ha dedicat moltíssimes hores a Guillem d’Efak i, malgrat el protagonisme i la rellevància, són els qui sempre tothom oblida a l’hora de fer balanç del concert. Els seus noms, quasi sempre anònims, mereixen honor i reconeixement. Sempre em faig la pregunta: què hauria arribat a fer Guillem d’Efak d’haver pogut disposar d’aquests músics? En mi (i sé que també en la família de l’autor) trobaran no només una mà amiga, sinó una mà agraïda, perquè sense els músics, i molt especialment sense Gabriel Oliver “Torres”, tots aquests concerts no s’haurien fet mai i, com que proclamar-ho és un acte de justícia, vull que consti en acta!

(*) Podeu (jo crec que devem) llegir l’article d’Antoni Riera a: https://antoniriera.wordpress.com/2015/02/16/rabia-lluita-i-tendresa-guillem-defak-en-vena/

Algunes fotografies del Diario de Mallorca

Guillem, en unes poques hores tornaràs fer aixecar dreta la gentada de Manacor que vindrà a escoltar-te i a “sentir-te”. Sí, allò que creies impossible que fes mai la teva gent, perquè supera les escopetades a l’aire dels mexicans en sortir de copes. L’aixecaràs, l’emocionaràs, la commouràs… tornaràs a ficar-te el poble dins de la butxaca. El poble només (quasi res!) que ja se sap que, en parlar de butxaques, les institucions i alguns dels seus mediocres gestors són una altra cosa. En tot cas, les absències també retraten! Va seu! Faràs sentir viva la gent que hi sigui i la que et giri l’esquena arribarà a la mort més morta encara!

Ara fa vint anys en clau, quan la lluna va fer el ple, partires de vacances. Ho feres (què li donarem a la pastoreta?) com un poeta: “Avui vespre m’he mort, però he esperat que tornassis de la feina per poder-nos acomiadar”. D’aleshores ençà, vint anys de presències intermitents. Totes reeixides. Embolicat en llibres, en cançons, en discs nous, en facècies, en escenificacions teatrals… el teu CV no ha tingut aturall. Forçat, amb aquesta hiperactivitat de la teva obra, t’havien de donar la medalla d’or de les Illes Balears. Forçat, com havies anunciat, la flor romanial brollaria de nou. No és que et recordin, és que hi ets! Tal com deies quan voltaves pel món: “No habit a Manacor; hi visc!”.

Et faràs ben teu l’Auditori de Manacor amb aquell crit identitari, manllevat a Costa per actualitzar-ne el sentit, amb aquell clam a deixondir-nos, a no claudicar, a defensar la llengua i el territori. Ens representaràs Ramon Llull i Jaume I, però també aquells personatges populars que te guiaren durant la fosca caminada per sortir de dins d’aquella espessa ponentada gran, sempre des de la teva gran pàtria: la infantesa! Ens revisaràs la història amagada, la desmemòria atiada al llarg dels darrers tres-cents anys. Aquesta vegada els poemes i cançons que, com diu Bernat Nadal, ens obliguen a revisar la nostra formació i demanar-nos què han fet amb nosaltres, ultrapassaran l’àmbit nacional. En Raphel Pherrer, el teu company d’experiències surrealistes, té la culpa que a tot el món es vegi i s’escolti el SIAU QUI SOU! Sí, estimat, hem arribat a un punt que fins i tot la tècnica ja pot superar la bruixeria!

L’empresa de refer el concert, per tal de fer-la més meritòria, ha estat ben complicada i un poc massa a la correguda. Hi ha una gentada que s’hi ha implicat. Per iniciativa dels Xítxeros amb Empenta (i tu que ens demanaves “què fan els joves d’ara”?), amb el suport de la delegació de l’OCB de Manacor, i la implicació de la gent del Teatre i de l’Auditori, s’ha enllestit un programa amb totes les peces: exposició, conferències, concerts… Saps la quantitat d’hores i més hores que t’han dedicat tots i cada un dels músics de la Banda de Manacor? Si posam a la balança el temps que, en conjunt, t’ha dedicat aquesta colla de veure i tot l’entorn que han remogut, ens acostarem ben bé als vint anys que separen el teu adéu biològic amb la teva resurrecció poètica. Tanta vessa felanitxera que exhibies orgullós i ja veus quina feinada has desencadenat als altres! (Sent les teves rialles!).

Estic obligat (ni que sigui en la part que em toca) a dedicar-te el concert. Però dir que el SIAU QUI SOU! és per a tu implica, tàcitament, una llarguíssima llista de còmplices. La família davant de tot! Na Mònica Pastor, activa i generosa gestora cultural, els quatre fills (n’Hada, en Guillem d’Efak, na Margantònia i na Guillema), els néts… També aquells amics que t’han sobreviscut per mantenir la memòria històrica com na Núria Feliu, que es passeja arreu amb els teus poemes a la boca, en Pífol, més jovenet que mai, en Jaume Santandreu, que s’ha tornat encadenar (pobres pobres!), en Biel Majoral, que escampa el teu vou-veri-vou contra la son i, per descomptat, en Toni Parera Fons, que no ha deixat d’activar la vostra rapsòdia original (i ara mateix té cosa en curs).

És imprescindible afegir la carretada de gent íntima que deu fer parada per devers la teva actual Cova del Drac: Salvador Escamilla, Miquel Àngel Riera, Montserrat Ferré, Jaume Vidal Alcover, Carlota Soldevila, Nadal Batle, Miquel Porter Moix, Nicolau Pizà, na Margalida “Cremada”, Josep Maria Llompart, Tete Montoliu, Andreu Frau, Blai Bonet, Ermengol Passola, Rafel Estaràs, Jaume Ramis, Bonet de Sant Pere… i n’Ovidi! Aquell deixeble excel·lent i company de peripècies que va agafar el bus immediat al teu. Amb vosaltres dos, naturalment, na Teresa i dona Lluïsa. I (disculpau-me els imperdonables oblits) tanta i tantíssima de gent i de grups que han servat i servit la divulgació de la teva obra: Biel Barceló Bover, Joan Manuel Serrat, Gracià Sánchez, Biel Oliver Torres, Delfí Mulet, Maria Rosselló, Marcel Pich, Carles Rebassa, Pere Siquier, Miquel Brunet, Miquel Pujadó, Pep Tosar, Bonsanka, Corcada Teatre, Josep Carreres, Miquel Barceló, Joan Pons, Projecte d’Efak, Andreu Julià, Refugi, Big Mama, Joan Martorell, Biel Mesquida, Maria del Mar Bonet, Documenta Balear, Gom Teatre, Antoni Tugores, Joan Bibiloni…

I com sempre, the last but not the least, la gent anònima, la que encara et somia, la que et manté viu. Aquesta dedicatòria, doncs, també ha de ser compartida amb aquelles persones que et llegeixen, t’escolten i et pensen. Les que divulguen la teva obra. Tanmateix, tenc ben presents les dues dedicatòries que feres, el juny de 1994, en aquell magne i irrepetible concert, Un cant a l’amistat, a l’Auditori de Palma. Digueres: “Gràcies, sí ja sé que ara me fareu plorar… demanava Espinàs què va ser el millor de la Cançó Catalana. El públic!” L’emoció et va impedir continuar, però a l’opuscle que es va editar hi havia unes paraules teves, a faisó també de dedicatòria que, amb el temps, han agafat més volada encara:

“La part desagradable de l’acte vital de morir-se és que ens fa por l’extinció. Avui amb la vostra presència aquí, em demostrau que som viu dins la vostra memòria i aquesta, amics meus, és una molt bella definició del cel.”

Dat a Felanitx, dia 14 de febrer de 2014, revetlla del concert SIAU QUI SOU!

Què s’ha fet dels amics d’abans?

Què s’ha fet dels amics de quan érem infants?

On són aquelles corregudes encalçant el vent?

S’han perdut els estels que enviàrem al cel?

Joan Ramon Bonet

El temps vola! L’existència viatja a una velocitat de vertigen que s’accelera, amb els anys, en progressió geomètrica. Avui, regirant calaixos, m’he trobat amb unes imatges del gener de 1978. Ara ja semblen fotos antigues. M’han evocat, simultàniament, la bona gent del grup S’Estornell i l’escultor Pere Pujol.

L’estiu anterior, l’any 1977, a la III Mostra de Teatre que vaig coordinar a l’Assistència Palmessana (“Sa Palla”), el grup d’animació infantil va obtenir un reconeixement fora mida amb El verd país de la cadernera. La Caixa de les Balears els hi va subvencionar una furgoneta a canvi d’una trentena d’actuacions a la Part Forana. Les seves representacions, amb un cercaviles previ, eren garantia d’èxit popular. Aquell any, a Barcelona, TVE havia començat a emetre Terra d’Escudella, un programa de teatre adreçat als infants que es podia veure, tal com s’anunciava, “en circuit per a Catalunya i Balears” amb una gran i creixent audiència els dissabtes al matí. La gran novetat és que s’emetien en català. Els Comediants, aleshores un grup emergent que ja havia actuat a les Festes de Sa Calatrava de 1976 i 1977, havien cobert els primers sis programes. Mesos després, els realitzadors convidaren S’Estornell. Havien de ser obres inèdites. Un poc a contra rellotge, Miquel Gelabert i Miquel Fuster, em proposaren d’incorporar-me a la redacció dels guions. Ens posàrem en feina i elaboràrem dos projectes. El primer, El comte de Trobiguera, una recreació de la llegenda del Comte Mal, amb la interpretació del romanç El comte i la pastora per Maria del Mar Bonet, acompanyada ala guitarra per Lautaro Rosas, obtindria a Iugoslàvia (no sé si a Zagreb) un premi als millors programes infantils europeus de 1978.

En el segon programa, En Pere Pocapor, vàrem fer una versió de la popular rondalla mallorquina. Descartàrem les teresetes i apostàrem per fer-la amb els personatges que havia creat l’escultor Pere Ferrer Pujol. El programa que, com l’anterior, dirigí i realitzà Lluís Maria Güell, començà, dia 17 de gener de 1978, amb la desfilada de la Rondalla d’Artà i avui brinda un testimoni de com era la festa, amb divertides entrevistes a la gent del poble. La història, narrada per Miquel Gelabert en tots els seus personatges, atesa la impossibilitat tècnica d’aleshores (per culpa de les màscares) de parlar cada un dels actors, es va escenificar als estudis de Sant Cugat.

L’emissió va suposar tot un esdeveniment a Mallorca, perquè se’n va fer ressò, des del diari Ultima Hora, amb gran elogis i una apassionada recomanació prèvia, el periodista Pere Bosch, hipercrític sempre amb la programació televisiva, però admirador de la feina de S’Estornell. Curiosament, després d’aquells programes el grup va entrar en crisi (1). Miquel Gelabert va decidir quedar a Tiana i dedicar-se professionalment al teatre, àmbit on ha excel·lit i se n’ha sortit més que bé. En Miquel Fuster Pava, preferí dedicar-se a l’escenografia i la luminotècnia. S’Estornell va recobrar-se a mans del seu fundador, Pep Banyo, i va reincidir en el món màgic de les teresetes, de la música i de les il·lusions!

L’any 2003, coincidint amb el 25è aniversari d’aquells programes, vaig fer gestions per mirar d’obtenir còpia d’aquells dos episodis de Terra d’Escudella. Cal tenir en compte que l’any 1978 no se sabia quina cosa eren els vídeos. Només qualque privilegiat tenia un aparell de cinta magnètica. Seria possible el miracle de trobar aquelles filmacions televisives? Vaig enviar cartes a TVE i mai no em varen respondre. Dissortadament, no hi ha hagut manera de recuperar les imatges d’aquell episodi, pioner dels enregistraments en color, que va ser guardonat: El Comte de Trobiguera. En canvi, gràcies a les gestions personals de Joan Martorell, vaig obtenir una cinta amb En Pere Pocapor que, malgrat la precarietat de mitjans amb que es va realitzar, té si més no un alt valor històric i documental. Aquesta filmació és un bell testimoni d’un temps (ai, quin temps si ha de ser el nostre!) i d’un país (que encara està per fer) de precarietats i preautonomies!

Podeu veure el programa sencer (30 minuts) en clicar l’enllaç:

Dos anys després d’aquells programes, vaig retrobar-me amb Pere Pujol. En poc temps s’havia fet un nom i la seva obra es cotitzava ferm, especialment les escultures costumistes. Li vaig comissariar una exposició a Eivissa i dues a Menorca. La de Maó, a l’església de Sant Antoni, va coincidir amb les Festes de Gràcia de 1980 i va ser visitada per milers de persones. S’inaugurà dia 30 d’agost i el diari Menorca de dia 2 de setembre es va fer ressò dels parlaments de Carles Blanes i de Josep Mascaró Passarius: “Pere Pujol, nacido y criado en Artá, villa de casas grandes, de escudos esculpidos en sus fachadas, de bellos portalones de medio punto, forzosamente tenía que sentir, dada su extraordinaria sensibilidad artística, la llamada de la creatividad, del mensaje de hermandad que reflejan sus esculturas, como ese maravilloso grupo titulado “Caminem junts” representando a las tres islas avanzando unidas, que reflejan, rotundamente, poderosamente, el genio creador del artista. Toda la obra en general, lo mismo los grupos, como el citado “Caminem junts” o “Es Caragol des Born” que los personajes solitarios, están dotados de una gran naturalidad. Da la sensación de que van a empezar a moverse, tan logradas y armónicas son las poses de todos ellos. Sus rostros, sus ademanes, sus posturas, expresan un estado de ánimo y por tanto tienen vida”.

Durant aquelles eixides per Menorca i Eivissa, vàrem mantenir moltes hores de conversa. Pere Pujol vivia immers en l’enyorança dels temps passats. Rememorava les feines del camp o la dels tallers d’altre temps. Enaltia, amb romanticisme i ingenuïtat, un particular model de mallorquinisme, aferrat a les tradicions esvaïdes. Com a gran projecte de futur, tenia la curolla d’instal·lar una escultura a Palma, però sobretot l’obsedia enllestir un museu amb la Rondalla. Volia que fos a Artà. Va topar amb alguna oposició de qui no valorava aquella col·lecció de personatges i, amb maniobres i intrigues, va impedir d’amagatotis que aquella deixa fes part del Museu d’Artà com pretenia.

Un dia, una magnífica entrevista que li va fer Llorenç Capellà, desvetllà una experiència vital carregada de patetisme i drama. Pere Pujol explicà a l’escriptor un episodi traumàtic de la seva vida. L’estremidora història em va fer entendre aquella permanent nostàlgia, aquell envelliment prematur, aquella ànsia de viure una infantesa que li havia estat furtada. El laconisme del relat a l’entrevista em va convidar a treure-li un dia el tema per obtenir més informació. No es va mossegar la llengua. Volia argumentar com així renuncià a l’ús públic del llinatge patern. De petit, quan tenia 10 anys, poc abans de la nit de reis, va veure un gran paquet amagat a ca seva. Amb el pols que li bategava i amb l’all al cor, clandestinament, va desfer el paper de regal i va trobar-se amb la jugueta que ell havia demanat: el tren elèctric dels alacantins germans Payà; la gran novetat lúdica de 1944 a imitació del nou tren de RENFE. La locomotora Santa Fe, a vapor, estirava tres vagons, feia fum i un llum vermell il·luminava la marxa… Quan ja tornava embolicar el paquet, son pare el va aplegar i va haver de suportar una gran escridassada. La jugueta no era per ell. Aviat, els infants canten colors i veuen música, va saber que aquell tren aniria a mans del fill de l’amistançada de son pare. Talment com ho heu llegit ho explicava ell, amb una fredor que no impedia endevinar l’impacte del fet i les nits sense dormir que el seguiren. Era bo d’entendre d’on provenia aquell posat d’amargura amarada de malenconia que l’acompanyava i, sovint, difuminava la seva bonhomia.

Nascut a Artà l’any 1934, per culpa d’una malaltia coronària que li refrenà l’activitat laboral, quan ja tenia més de trenta anys va decidir explorar la seva curolla. Com a autodidacte, va treballar la fusta, la pedra, el bronze i, sobretot, la terra. L’any 1974 ja havia enllestit tres dotzenes de personatges, fets en cartró, extrets de les Rondalles Mallorquines recollides per Alcover. Les il·lustracions d’aquells volums que va tenir a les mans d’infant, mostraven un món imaginari, carregat de simbolisme i de màgia. Sense tren elèctric, aquells dibuixos i aquells personatges (princeses, gegants, dimonis, fades…) era l’univers infantil on Pere Pujol es va aferrar i no va abandonar mai. Eren part de la seva vida.

Les terracotes que exposava eren comercials. Tothom volia comprar-li obra. La gent volia peces “acabades”, molt realistes. Ell es queixava que allò eren “escultures fàcils”, que necessitava canviar i fer recerca. Ho va intentar, però no va perseverar. L’any 1984, enmig de tantes de pagesetes, d’imatges costumistes i de retrats realistes d’artanencs, va presentar una peça obscura, una maternitat, amb la mare i el fill sense definir les cares, amb cap detall. Era la més poc convencional de quantes va fer. Deia que era la que més li agradava, però va ser l’única escultura que no va vendre a tres exposicions consecutives. Em va dir amb ironia que, a la propera exposició, en comptes de “maternitat” la titularia “fracàs artístic”. D’amagat, amb la complicitat del galerista, li vaig comprar aquella peça. En saber que s’havia venut l’obra maleïda, el vaig incitar a continuar per aquell camí. Em replicà que el comprador de la maternitat havia de ser algú que volia una peça seva i ja no n’hi havia cap altra de venal. Contra el meu consell i opinió, va decidir deixar-se anar de proves i limitar-se a fer allò que la gent esperava d’ell.

Anys després, quan feia estona que jo havia deixat de gestionar l’activitat cultural de la Caixa de les Balears, em va venir a veure a Palma. Em va regalar, fort i no et moguis, l’escultura que ell s’havia reservat de l’exposició de Maó de 1980, la que il·lustrava la caràtula del catàleg, la que representava les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa avançant cap al futur: Caminem junts.

La tinc com un tresor. Més que l’escultura el present va ser allò que m’aportaren les paraules de Pere Pujol en temps d’una travessia del desert. Feia anys que no ens havíem vist, però l’amistat era d’aquelles que no reclamen presència ni relació permanent per continuar viva. Fins a la seva mort, l’any 2001, no ens vàrem tornar a veure. Sé que a Artà avui es pot visitar la seva Rondalla i que aquí rau una petita victòria pòstuma (vg.: http://www.artarta.es/museu.php. Si hi anau, trobareu tots els personatges que cobraren vida, fa molts d’anys, gràcies a S’Estornell i a Terra d’Escudella. Ara potser dormen, però són ben vius. Aquests personatges, extrets de les 1001 nits, perviuran mentre hi hagi qui canti cançons i expliqui contes als infants.

(1) Vg. l’article que segueix

Llorenç Capellà ens ha escrit un blues (*). Una composició magnífica, extraordinària, meravellosa; una bella i poètica història. No és una cançó de cec ni un romanç de taverna i acordió, per més que el fil conductor de l’andante (moderato a vegades, vibrato molto a voltes, majestuoso sempre), marca una tornada que recorda les penombres envelades i entelades d’un cafè de barri candent i decadent. És un blues simfònic amb tots els instruments d’una orquestra humanista i amb una coral que canta i enramella una polifonia d’humanitat. Lletra i música del mateix autor. El compositor també s’ha entretingut en dissenyar l’escenografia, amb llums i ombres, amb colors combinats (de roses vermelles sobre fons negre o de margalides blanques sobre fons blau) i, amb fums suggestius de tons ocres sense estridències, manté l’atmosfera.

El llibre comanda. T’agafa de la mà i ja està fet de tu. Et glapeix i et fa anar on vol i pel camí que vol. Cal fer confiança a l’autor, perquè la passejada és un plaer dels sis sentits (el sisè? el sentit més sentit: el dels sentiments). En tres quaderns que podien ser cent-i-més relats, ens malmena la caminada amb un desordre cronològic farcit de viatges round trip i en un continu flashback (quina pena que ningú reivindiqui analepsi). El constant anar i venir, amb salts endavant i reculades, no és gens casual. No passeu ànsia que, tot i que els desenllaços compareixen a mitjan llibre, no perdreu un bri d’alè de les ànsies de continuar la lectura, amb els ulls i la ment cavalcant a les totes, amb fruïció i deler esperançat que no us decebrà gens ni una mica. Alterar la seqüència clàssica no afebleix l’interès, ans l’estimula i potencia. Tanmateix l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que l’esperit mori.

Què ens hi ha embolicat dins d’aquest llibre, polissó ell, Llorenç Capellà. Quina l’ha feta? Dolcet dolcet, amb amorosida estructura, ha bastit un gegantí monument als vençuts, un homenatge als perdedors, un acte que honora els derrotats, un reconeixement positiu a la desolació, una vindicació de la infantesa com a primera (i, segurament, única) pàtria, un elogi als herois desconeguts i a les heroïnes que en serven el dol, un cant a la resistència, un sentiment agredolç de llunyanies amb tot allò que s’ha perdut dins de la boira del temps d’unes guerres tan innecessàries com totes (Cuba, la dels Tres Anys, la Segona, Indoxina…), un compromís ferm amb els ideals sempre lligat, en oberta prevenció, al rebuig al maniqueisme (sap tothom que, per tot, hi ha de tot? I que els nostres, a vegades, no són nostres? I que, d’assassins, en trobareu de tota casta?). L’autor ha preferit el triomf de la dignitat que no fer guanyar els seus.

Abans d’acabar el primer paràgraf haureu llegit: “Les nits estelades m’he allargat boca amunt i he vist passar el carro de Selene. Si alço els braços, sento com les rodes tan llunyanes em llisquen en els palmells. Em deixen pols de cristall que no m’obre altres ferides que els de l’enyorança.” Assaboriu la imatge. Recreau-vos-hi. Si preferiu fer un tast poètic a sort, obriu el llibre i posau el dit a qualsevol punt i a qualsevol pàgina. L’atzar i la mirada us retindran paraules que exerciten l’enteniment:

“Si em notes abatuda és perquè la pau em desconcerta”.

“Nosaltres som les nostres mans. Les mans maten i estimen. Xopes de sang són capaces d’acaronar amb una tendresa infinita”.

“Portaves a la pell els aromes de totes les terres que havies alliberat”.

“Ai company, no hi ha revolució possible amb els genitals podrits.”

“El silenci de la mort és percep a través de la mirada, no de l’oïda.”

“Has reparat en el mocador negre amb roses vermelles que porto a les espatlles de cap a cap d’any? Mai no me n’he separat, fa part de la memòria.”

“I una conclusió inevitable: l’eternitat és la memòria. (…) Fins i tot l’eternitat envelleix, va dir-se.” I seixanta pàgines nord enllà del mateix llibre, recomana: “enamora’t del cel, el cel no envelleix.”

“…escodrinyar el passat o el futur és com mirar a través de l’aigua. Si l’aigua d’un riu és tèrbola, va dir, no es pot veure el llit.”

“…la tristesa i l’enyorança, i potser el dolor, tenen uns espais concrets, amb uns clots fets a la mida de la persona, però que en realitat engoleixen la memòria.”

“…he viscut sense sospesar la possibilitat de desfer el camí, perquè a l’altra punta, la del retorn, em retrobava amb un món devastat.”

“I la nit no es contempla. Més aviat s’escolta.”

“…l’encoratjava a guiar-se per l’instint. La raó i el cor són els dos esclavatges de la persona.”

“Era absurd morir quan tot comença.”

“Si mires el cànem de les soles ben segur que està impregnat de fang i de sang, les espècies de la vida.”

“No tornis a baixar al cor de la terra si no et crida la mort, em va advertir, i de la fosca oculta mai no te’n refiïs.”

“Sovint, en evocar aquelles vetllades, he pensat en la candela encesa. Un instant abans d’apagar-se, revifa i il·lumina més.”

Plouen bons amonestaments com un salt d’aigües i, amb els pensaments, s’annexen un raig i roll de frases fetes que, si no ho són, mereixerien ser populars: “beu més que un clot d’arena”, “freqüentava l’església més que les òlibes del campanar”, “no ploris tant que t’acabaràs la mar”… I escenes cinematogràfiques (tota la novel·la és de pel·lícula) a rompre. Una mort assegut a un cavallet de fira, amb una pistola a la mà per a qui mai no ha mort ningú i, d’abans de nàixer, ja va ser víctima de la violència. Poètica mort d’una fugissera vida.

Per tots els escenaris s’escampen els Dramatis Personae. Molts. Una carretada. Al París alliberat i amb versos d’Aragon o de Prévert (a punt d’estrena com a poeta de culte), per mostrar-nos de quina argila són treuen el cap madame Claude, monsieur Besson, l’oficial americà que està a punt de morir i que nom Jimi (encara que tothom li diu l’oficial americà que està a punt de morir), el Birombo, Julietta Malle, esposa del ginecòleg, el xinès que arregla paraigües… I abans, a la França de la Resistència, el Català, Barthèlemy, René, madame Bernadette… O, a Indoxina, aquell a qui havien afiliat al partit i que ara fa la guerra a sou, el sergent Duchamp, Zhou, el capità Piot, monsieur Giap, madame Guida… O, a Austràlia, Manoel, el carter que mai no ha rebut carta, el granger (que nom Joan Castro), Dimitrios Vizinós, mistress Best i família… O, molt abans en el temps i a Barcelona, l’adolescent, l’Orelles, la senyora Felisa, Angeleta, el tenor Lloberini, el torero Ledesma, Valero, Bernadí… O, ja a l’entorn del centre i l’origen de tot, per devers el Puigboscà i el Puigventós, l’exiliat, Jaume Roure, Klara Trost, el metge Arnau, el rector Balcells,  el senyor Vilaplana, Adriana… Dotzenes d’actrius i d’actors declamen la seva història, els seus deliris i curolles, les seves peripècies… Molts d’escenaris (cases i foraviles, granges i trinxeres, el Majestic, Sant Elies…), i dos personatges centrals.

El partenaire, el jovenet (la gran protagonista és Selene), camina en funció del narrador i, encara més que això, del moment i de l’espai que transita, amb malnoms que l’encobreixen. Fins i tot el seu vertader nom humà és un pseudònim més del vertader: Endimió. L’adolescent, l’amant, le catalan, el legionari, el soldat, el granger, l’exiliat, en Joanet de la Selene o en Joan Castro, tots són Endimió, l’enamorat etern de la lluna, aquell qui va obtenir dels déus el privilegi de dormir amb els ulls badats per contemplar-la sempre i, alhora, el càstig permanent de no poder deixar mai, tan de dormit com de despert, de somiar-hi. Selene és l’intent de retorn a la felicitat perduda, el lligam a la memòria; el paradís inaccessible i, malgrat tot, tangible per un pic i pus mai més, ni que sigui.

Quants d’anhels! Quantes quimeres! Hi ha tantes i tantes d’històries dins de la història! Tantes! Desfila la pesta, la mort, la guerra, la por, la pena, la traïció, el silenci, l’enyorament, la catàstrofe, la venjança, les misèries humanes… Tots els cavalls de l’Apocalipsi al trot o al galop renillen per les pàgines. L’antídot: la solidaritat, la bellesa, la noblesa, la tendresa, l’idealisme, l’amistat, l’esperança, el somni… Tot entrunyellat a un vot d’estimació infinit i indestructible. Som davant d’una inèdita i intrèpida història d’amor.

Un llibre més que recomanable

Les Editorials, ja se sap, solen promoure la venda amb frases grandiloqüents que faci mengívol el producte. En aquest cas, els de Meteora han escrit: Llorenç Capellà ens ofereix una autèntica obra mestra, destinada a ser, si la sabem descobrir, una joia perdurable de la nostra literatura. Han fet curt. El condicional entre comes hi és de més.

El llenguatge és d’una exactitud preciosa i precisa, d’una gran pulcritud. El vocabulari, ric i universal, no fa concessions localistes ni jocs rondallístics. Això permetrà traduccions inequívoques i la fàcil dramatúrgia de trasllat al cinema. Sabeu la diferència entre el Gernika de Picasso i El crit de Munch? Es pot ser, simultàniament, homosexual i nazi?  Què va fer doblegar els genolls a Jack Johnson? Com es resigna un republicà a endevinar que els fills portaran camisa blava a canvi de la protecció d’un bon home com a pare substitut? Tot això i moltes coses més podreu aprendre. Som davant de la millor narració de Llorenç Capellà i davant de la millor lectura (textos rellegits inclosos) que he assaborit dins d’aquest mil·lenni. I si algú creu que, per felanitxer, exagero, esperaré d’assegut la rèplica raonada. Sí, reconec que sóc un avantatgista en els desafiaments públics. Esperaré d’assegut una  rèplica mordaç i voraç. No hi haurà epístola. L’envit (que consti en acta!) no obtindrà correspondència.

Convé prevenir-nos contra les lectures obligatòries, perquè sovint han estat i són la vacuna que immunitza contra la literatura. Res no s’ha de fer per força. Llegir ha de ser un plaer i un aprenentatge no un calvari o un esclavatge al dictat del gust (i la imposició) de l’autoritat. Llegim per créixer, per enriquir-nos, per entendre millor les persones i no per allunyar-nos del món. Llegim per poder ser. Els qui llegeixen com a evasió no sabran el significat del compromís. No hi ha cap llibre ni un, aquells que han canviat la història de la humanitat ni tan sols (sigui La Biblia, sigui Mein Kampf), cridat a esdevenir obligatori. Això no obstant, sí que sóc partidari de recomanar les obres que ens poden abellir la vida i poden abellir-la a qui ens manté afecte i respecte. El carro de Selene és un d’aquests miracles literaris que no té ossos ni màcula i on el pinyol i tot és bessó.

Fa molt de temps que he tocat amb els dits el descobriment del gran mèrit de Llorenç Capellà. A la seva extensa i polièdrica obra (sigui poesia, teatre, novel·la, assaig o, sobretot, a la majoria d’articles periodístics), plana un recurs que ell fa esplèndid. És intrínsec en ell; consubstancial. Per a molts d’altres és una virtut perseguida, una qüestió de pràctica i d’habilitat, una argúcia literària, una tècnica més, però ell la porta com l’esma dels glosadors de vena. És la capacitat de provocar en el lector l’actualitat del passat i del futur. Allò que Bertolt Brecht definí com el distanciament històric, en mans de Llorenç Capellà esdevé, com qui no vol la cosa, una vindicació permanent de la memòria. Li surt, així, ben de natural i no de cap posat acadèmic. Per això corprèn més, perquè aquest anar i venir és sincer i sencer. Amb ell, el lector té el privilegi de veure l’actualitat de les grans endemeses, fins al més amagat racó d’allò que ens furta el discurs oficial, i pot fer presents i vigents els cicles històrics al detall, perquè la humanitat és, sobretot, molt avorrida de tan repetitiva com és. Per això, cal deixar-se portar sota l’ombra d’aquest carro de plata que ens fa travessar el firmament com la pols del cavall de Sant Jaume o, si ho preferiu, la via làctia, nom més adequat per a qui no distingeix entre la sirena mitològica i la que eixorda la ciutat passejant dolors en ambulància. Selene ens albira, perquè ens té a sota. Procurau que el carro d’argent de Selene comandi per uns dies la ruta del vostre viatge literari.

Des del meu egoisme, vull recomanar aquesta novel·la als vuit vents del món, perquè és tan bona, tant!, que em permetrà presumir de ser-ne un adulador entusiasta. És una obra completa, total, farcida d’assaig, de geni, de negritud, de narracions, de poesia, de vida, de memòria i d’història. Literatura destil·lada i en estat pur. Intoxicau-vos-en! Aquesta novel·la marca un punt de llibre. Llorenç Capellà ha estalonat un estendard que serà senyera literària i referent d’excel·lència. Som davant d’una fita que farà veta. N’estic absolutament convençut. Corresponeu la gent que us estima contaminant-la amb aquesta obra mestra. És una gran, immensa, intensa història d’amor.

Algú potser escodrinyarà el llenguatge, ric i universal, sense concessions al localisme ni a la rondallística. Algú hi veurà reminiscències dels fragments de cristall de 1920 (tan bona com és aquella novel·la que els miraboires creuen que són relats escampats), o un enfilall dels millors articles sobre peripècies bèl·liques, amb la presència (i només és un exemple) d’un més que versemblant Gori Star (no el cerqueu en el país de Google, perquè el pillo de Llorenç Capellà ens ha entimat la recreació imaginària d’un dels personatges que, adesiara, ressuscita i fa sortir de l’oblit). Bé, en realitat, tots els personatges ho són, de versemblants. Si no han arribat a existir és per culpa de l’atzar que fa i desfà. Si no tots, la immensa majoria són de carn i d’ossos, de pèls i ungles; de plors i de rialles.

Coda

No crec gaire en els tics involuntaris, sobretot en el cas de Llorenç Capellà que la sap molt llarga, perquè no és nascut d’ahir i batiat d’avui. El seu vol ve de lluny i mira molt més enfora. La qüestió que m’ha plantejat El carro de Selene, la inquietud que m’ha generat, és aclarir d’on prové la presència d’ànima de referències cabdals (almenys per a mi), possiblement gens recercades que colpegen, intermitents, com les persianes enmig de la ventada, el casal de la memòria. Els personatges del mossèn i de Pere Orsèol, per exemple, m’han evocat La Catedral de Blasco Ibáñez, una obra mestra poc reconeguda (menystinguda fins i tot per l’Acadèmia), que tracta del retorn als orígens del protagonista Gabriel Luna (quin nom més selènic, no?). De fet, tot i les grans diferències d’estil, els paral·lelismes entre els dos autors són molts. Capellà i Blasco d’essència i vocació republicana, malden per amarar la literatura de contingut social i ideològic. Ho fan com qui no vol la cosa i esquivant el pamflet apologètic. Sense engany, sense intent de dissimul d’ingenuïtat ni d’innocència, fan que sigui el lector qui es reboti. No debades Blaco Ibáñez, tan atacat pels seus coetanis envejosos (acusat falsament d’anticatalanista) i tan maltractat per les antologies, no acceptava el terme “social” aplicat a la seva obra, perquè ell l’anomenava “de rebel·lia”. Tampoc Capellà exhibeix proclames d’autor, sinó que són les pinzellades biogràfiques dels seus personatges els qui conviden a la revolta i a la indignació contra la injustícia. Ambdós escriptors, utilitzen el joc de mirar enrere i provocar el joc de miralls amb el present. Saben descriure a la perfecció la gent de les classes populars, els pobres, els miserables, les ballarines, els boxejadors, la gent dels cafès d’ombra… En despullen els anhels quotidians i les il·lusions més senzilles i domèstiques. En aquest entorn, saben fer brollar els idealistes defensors dels drets dels marginats. No és aquesta l’única referència que m’ha suggerit El carro de Selene. Podria referir-me a Les 1001 nits, una altra obra de la literatura universal, farcida de valors i d’erotisme. Un nou enllaç? Capellà unta el relat d’utopia com, per exemple, en el cas d’aquell marrec que encalça el tren i, en ser requerit per quin motiu persegueix l’impossible, respon: “Perquè sé que mai no el podré agafar”. Més utopia en aquest altre diàleg: “Per què obre, les nits, la finestra del dormitori? (…) Que em respondria si li digués que espero veure un carro d’argent?”. No fa esment encriptat, inconscient o no, intencionat o no, a un dels pocs innovadors pensadors contemporanis d’esquerres? Com així em recorda Galeano? “Camino dues passes i l’horitzó s’allunya dues passes. N’avanço tres, i l’horitzó fa tres passes més enllà. Aleshores, de què serveix la utopia? Justament per això serveix: per caminar!”. Si no són homenatges literaris, ho semblen. En tot cas, cap coincidència és abjecta. Tots els referents segueixen i enforteixen l’òrbita de l’autor.

Qui va ser o, millor dit, qui és Endimió? Un aventurer? Un somiatruites? Un nòmada hipotecat a un record que el condemna a vagar eternament sota la capa de la lluna? Un poc de tot això ens lliura una bella, molt bella, història. Un blues català. Amb les dosis escaients de nostàlgia i de malenconia. Amb la llum tènue de les trinxeres, dels amagatalls, dels soterranis, de les amants compartides, de les relacions clandestines, de les emocions secretes, de les confessions mai proclamades. He repetit que era un blues. I no és un blues una història trista? Convé aclarir-ho. Quan hi ha una mort jove, hem d’exigir que hi hagi tristor. I clar que sí! La mort jove és sempre trista, perquè és injusta. Just encetar la caminada, Capellà ja ens avisa: “Reafirmem amb Renan: potser la veritat sigui trista.” Però el blues també canta la prudència i la cautela que exigeix vigilar, davant de qualsevol victòria, aquells qui tan sols aspiren a aprofitar-se’n.I, d’aquests, en tot temps i fins avui, n’hi ha més i més i més.

I Selene? No és gaire cosa. O sí? Quasi res! Ho és tot! Ni més ni menys que la Llibertat. No és tant la vida com les ganes de viure. Vosaltres mateixos! El llibre ja és als mostradors. Que les llumetes de Nadal no vos alterin la tria.

(*) Llorenç Capellà. EL CARRO DE SELENE Editorial Meteora, Barcelona. Primera edició: octubre 2014

PS.- I ARA… (ja ho trobareu també això al llibre escrit amb el cantell d’una pedra en el coll del pou), ara, dic, per acabar: mirau bé la portada del llibre abans d’encetar la lectura. Ensumau la fotografia inferior. És ben ver que les olors activen les memòries i recorden les dades i les dates. Ensumau la imatge. No sentiu aquesta olor de mandarina? Vius, però, que la flor de taronger és fugissera. Sempre és millor acompanyar-la amb els sentits.

Venim d’un silenci?

Els de la meva generació, fins no fa gaire, només havíem pogut espipellar les reminiscències d’un tret distintiu de la nostra cultura: la glosa de combat. La reconeixíem més en la literatura escrita que no en l’expressió oral, i molt més a les illes Balears i Pitiüses que no a la Catalunya continental, on romania gairebé esvaïda. No és aquí l’espai ni el moment de fer l’elogi de la funció vindicativa, informativa, formativa i de denúncia social dels glosadors, però sí que vull fer un petit apunt per esvair el tòpic que, durant molts d’anys, els declarava en perill d’extinció¹. És fals. L’eclipsi o, millor encara en plural, els eclipsis que cíclicament s’han produït estan en relació directa amb els períodes negres i sinistres de la nostra història, quan la figura del glosador, lluny de ser la imatge de la llibertat d’expressió, ha esdevingut la del bufó reial; la del llepaculs. La prova més evident és verificar com les dates de més intensa activitat, de major producció i, sobretot, d’un nivell més alt de qualitat, van en proporció directa al nivell de crítica social que, com a creadors d’opinió, han sabut i pogut practicar. En canvi, quan han viscut “subvencionats” per qualsevol poder oficial, d’una manera directa o indirecta s’han subordinat als patrocinadors i han esdevingut unes patètiques teresetes. Res de nou, tanmateix. La glosa és una expressió més de la Literatura i, per tant, quan ha passat això (i ha passat i passa), els glosadors han fet un paperot idèntic al d’en Llorenç Villalonga o al de na Maria Antònia Salvà: còmplices de l’anorreament del nostre poble. Ni més ni pus!

A l’imaginari popular mitològic, encara que mai en la justa mesura, s’ha divulgat el coneixement i part de l’obra d’alguns noms claus de referència: Pere Antoni Jusama i Barceló (1837-1916), Serral, Bernat Rigo Rubí (1870-1936), el Cabo Loco, Llorenç Ferragut i Munar (1880-1954), Cartutxo, Llorenç Capellà i Garí (1882-1950), Batle, Sebastià Vidal (1888-1966), Sostre, Pere Capellà i Roca (1907-1954), Mingo Revulgo… A aquests noms, de la primera meitat del s. XX, als qui s’han dedicat llibres, cal afegir els de dos sollerics del s. XIX: Pau Noguera Ripoll (1781-1868), Cerol, i Andreu Coll Bernat (1794-1872), Tambor. Per descomptat, és imprescindible la referència a un nom encara més antic i més idealitzat: Sebastià Gelabert Riera (1715-1768), Tià de Sa Real, nascut el mateix any de la usurpació de l’autogovern i de les institucions de la Nació Catalana. La seva figura i la seva obra ens han arribat, certament mediatitzades, des de la radiografia que en va fer aquella puta bèstia d’Antoni Maria Alcover (perdonau, però no he trobat definició més científica possible d’aquell homenarro). A una de les rondalles, com a Jordi des Racó, va descriure aquell glosador del s. XVIII així: “Era d’una casta d’homo que com ell només en neix un cada cent anys, i casi mai sura.” I hi afegia: “Si hagués sembrat damunt pedres hauria coïda bona anyada.” De tots els noms esmentats, però, no hi ha documentació viva que permeti escoltar i veure en directe alguns dels combats que varen mantenir. Les escomeses ens han arribat per tradició oral i, sovint, amb exotismes llegendaris, inexactituds manifestes i descripcions de dubtosa fiabilitat. Roman, en positiu, la certesa del seu enginy i l’acceptació popular que els acompanyà. En negatiu, per a la majoria d’ells, se sap que patiren greus problemes quan tocaven el voraviu dels mecanismes del poder dels tirans. Els casos d’en Sostre de Cas Concos, d’en Mingo Revulgo d’Algaida o d’en Cartutxo de Sencelles només són tres exemples de víctimes de la repressió feixista.

Personalment, he tingut ocasió d’escoltar en viu Jaume Calafat i Pons (1901-1982), En Calafat de Son Servera, Joana Serra López (1908-1991), Cartera, Antoni Socias Simonet (1929-2011), En Socies (i Tauler), Esteve Barceló (Ciutadella, 1925), Verderol, Joan Planissi Massanet (Manacor, 1928), Rafel Roig Maimó (Es Carritxó, 1933), Miquel Ametller (Ciutadella, 1937) i gairebé tots els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers de les generacions posteriors (Xisco Bufi, Joan Escandell, Llorenç Cloquell, Pilar Pons, Jordi Cloquell…) fins arribar a les darreres esperançadores i prometedores fornades: Macià Ferrer, Noto, Maribel Servera, Figona, i tants i tants de jovençans i jovençanes que brollen a les totes d’arreu dels pobles de les nostres illes. Això, a banda dels nous moviments del Principat (Carles Belda, Caterina Canyelles, Ferriol Macip…), amb la gent de Cor de Carxofa. La cosa funciona. Cada vegada hi ha més trobades, cada vegada la participació augmenta i cada vegada el nivell qualitatiu és més alt. No només creixen les nòmines de glosadors, sinó també el públic a qui els agrada la glosa.

Vindicació de l’arma de la glosa

De tota la vida, sempre he procurat, a les presentacions dels meus llibres, fer-me el present i l’honor de brindar als assistents la veu dels qui entenc com els millors il·lustradors de les paraules: els poetes i els glosadors². Vull dir que, en el camp de la glosa i sigui dit metafòricament, sense saber “música” puc presumir de tenir prou “oïda” per estimar-la i per valorar els qui la practiquen. La meva padrina paterna, Maria Mestre Gelabert, Vica, feia gloses i, fins i tot, en va publicar algunes. Potser per això, el món de la glosa m’acompanya d’ençà de fa molts d’anys i a ell i als seus protagonistes he dedicat temps i paraules. De fet, La Identitat Reeixida explica a la sinopsi com “en els moments de més opressió, l’amnèsia, l’agrafia, l’alèxia i l’afàsia empeltades per la força de les armes s’han vist esbaldregades per la veu popular dels glosadors”³. Sempre he arrufat el nas davant dels il·lustrats i he explicat la gran diferència entre aquests i els intel·lectuals. Una diferència consemblant a la que hi ha entre erudició i cultura. Els il·lustrats, en una immensa majoria, fan part del discurs dominant (per això els conviden a fer els “pregons oficials” de les institucions públiques). Els vertaders intel·lectuals, en canvi, defensen la crítica i el debat; és a dir, allò que representa el món de la glosa.

L’amic Guillem d’Efak (1930-1995) també va practicar amb esma, entre molts d’altres papers de l’auca cultural que va representar, l’ofici de glosador. Ell, a qui quan cantava solien presentar sempre com “la veu de Mallorca”, estava absolutament convençut que el poble que canta no morirà. Per això es queixava l’any 1980 en veure com la gent de Mallorca ja no cantava com quan ell era infant, durant el temps de la República. Tenia ànsia que el poble hagués perdut “el remuc”, una expressió eloqüent de perdre la capacitat de protesta. En parlàrem més d’una vegada. Es consolava pensant que els pagesos, tot i llaurar amb un tractor en comptes de fer-ho amb muls, no s’havien aturat de cantar. Era taxatiu: “Les feines de la terra, necessiten cançons”⁴. Quan més negre ho veia, pegava revinclada als seus recursos pràctics de reanimació i sentenciava: “Els joves, seran els joves els qui tornaran a recobrar-nos la veu!”. Així ho va expressar a una de les darreres converses, quan l’anàrem a veure a la clínica amb Biel Majoral, amb qui coincidia que era la nostra, la generació estafada i atupada per l’escola, la que havia emmudit. Sabia que l’educació nacional-catolicista havia pervertit i, en gran part, tudat tota una generació. Assegurava que, en tancar-se aquest parèntesi de domini fosc, des d’una creixent normalitat la cosa reprendria per poder reeixir el nostre poble en plenitud. Acabava la conversa amb una conclusió que sonava un poc messiànica: “Tanmateix recobrarem la veu del poble. Només cal esperar els cantadors nascuts després del franquisme. ” Guillem d’Efak deia això el gener de 1995, just un mes abans de morir.

Estació d’enllaç

El divendres 24 d’octubre de 2014, al Teatre de Petra, ple com un ou, amb l’acompanyament musical de Delfí Mulet i dels germans Manel i Pere Martorell, s’escenificà un espectacle del tot original. La cosa anava d’una transmissió de poders; d’un relleu generacional. D’una banda, Gabriel Oliver i Oliver (Algaida, 1950), Biel Majoral, s’encarnà en la figura de Mestre Llorenç Capellà i Garí (1882-1950), Batle, per establir un combat amb el jove Mateu Mates Ordines, (Santa Margalida, 1982), Xurí. Certament, entre el Mestre Llorenç Batle i el jove Mestre Mateu Xurí hi ha més d’una generació. Podríem parlar (recordant la premonició d’en Guillem d’Efak) d’una baula perduda, d’una connexió interrompuda, d’un salt a la història. No és exactament així, perquè aquest enllaç existeix i no és virtual ni metafòric. A l’acte comentat, era Biel Majoral qui oficiava el relleu entre dos glosadors. Les figures de la cerimònia no eren escollides a l’atzar. Ambdues, eren molt més que un símbol.

L’acte va ser una exhibició del potencial que hauria pogut verificar-se, de manera no virtual, en el cas d’haver coincidit en el temps els dos glosadors. En Majoral cantava algunes de les gloses que, al llarg dels anys, ha pogut recollir d’en Capellà i, d’immediat, en Xurí les replicava. Algú pot objectar que no hi havia la possibilitat del contraatac, però no minva la força que, com un salt d’aigües cristal·lines, deixava entreveure aquell joc de paraules i de versos

En Xurí i la veu d’un poble

L’espectacle de Petra va ser un, entre tants i tants, on la gent va gaudir de l’art de la glosa que exhibeix, des de fa ja molts d’anys, el Mestre Mateu Xurí. Tot i això, tenia la significació especial, descrita anteriorment, de traspàs de funcions. I és que, malgrat la joventut, en Xurí ja és un líder. Representa la conjunció cultural perfecta del seny i de la rauxa. Arrela, a peu ferm inamovible, per enfilar millor la soca. Si el món de la glosa viu avui un moment esplèndid, tant en l’ordre quantitatiu com en el qualitatiu, era lògic que n’emergís un primer gran mestre que, per pura definició del terme i per raons biològiques, generarà la formació de nous mestres. De fet, ja hi ha altres noms que demostren un altíssim nivell de qualitat (i que em perdonin tots si esment de nou na Servera).

El cas d’en Xurí és molt especial. No fa part del grup dels glosadors analfabets (ep, sigui dit sense desmerèixer la qualitat), ni tampoc dels glosadors “de camilla” (dit també sense suprimir el valor de les composicions en fred). Ell té una alta formació filològica, lingüística i lexicològica que el fa millorar sensiblement la riquesa de vocabulari que passeja, amb un bon català vilero de la Part Forana de Mallorca, menys contaminat que el de les grans ciutats. Té, potser per haver-s’hi posat de ben jove, un gran domini de la composició. És destre, hàbil fins a la filigrana més minuciosa, amb una agilitat que l’acosta a la immediatesa, amb un enginy i una ocurrència fora mides… Tot això, però, no és més que el paper d’embolicar; la forma.

Indubtablement la manera d’entrunyellar la glosa té una gran importància, perquè abelleix la presentació i hi posa “la música” que complau els escoltadors més exigents. No obstant, allò que més el caracteritza, allò que millor comunica d’ell, allò que més força li fa emetre i transmetre, no és la gràcia de la rima ni la gamma intensa i immensa del seu llenguatge. Per no ser el tret més distintiu, no ho és la ironia que domina i escampa; els jocs de paraules ni tan sols. Ni ho és la farsa i la fressa del doble llenguatge que s’activa tant en parlar dels poders més alts com dels instints més baixos (ei, i més divertits). Tampoc no són les tonades que usa, dins d’un ventall heterogeni que s’apropia de la tradició del romancer i de la cançó popular, ni el seu to de veu, ni l’èmfasi que hi posa, ni la mirada deixondida i viva que hi aboca, ni tan sols l’entenedora vocalització que en fa.

El conjunt anterior descrit, que podríem definir com a formal, excel·leix al més alt nivell. Però per a mi, i crec que per a una bona part dels seus admiradors, allò més destacable és el discurs que conté. En Xurí és un creador d’opinió, un magnífic comunicador i, encara que no en faci bandera, també és un ideòleg. El seu major actiu no és l’habilitat de correspondre la intel·ligència (que té) amb la independència (que ha de servar) i la insolència (que ha de servir) per fer-ne una dècima o un llarg romanç. El seu potencial reneix des dels continguts i pren fua en el sentit d’allò que proclama. Aquí rau, al meu entendre, la garantia de projecció futura d’aquest gran mestre de la glosa. Difícilment es desviarà. Em sembla impossible que, fins i tot en les pitjors circumstàncies, reculi una passa per agafar embranzida ni que sigui. És evident que si hom es dedica a conservar les dècimes que, en el seu dia, en Xurí publicava en el Diari de Balears o les que, actualment, emet en vídeo des de la plana digital d’Ara Balears, veurà amb els anys com l’actualitat dels temes que comenta, per l’efecte imparable de la temporalitat, prescriu o decau. Això, però, no passa amb el rerefons, amb allò que hi ha en el fons de cada un dels “comentaris del dia”, és a dir, això no passa amb el discurs que amaren els seus versos. Hi ha suc i substància. Hi ha, destil·lada i nítida, l’exposició pública d’un enaltidor de les llibertats individuals i col·lectives. Hi ha un acte de revolució permanent contra l’oprobi i la cadena. Hi ha la tasca, tenaç i perseverant, d’un defensor de la terra. Ho he escrit abans: el Mestre Xurí representa la síntesi de la nostra cultura matriarcal del seny i de la rauxa. És Mateu Mates aquella “veu del poble” profetitzada (vaticinada, si més no) fa vint anys per Guillem d’Efak? El temps ho confirmarà, però jo crec que té les habilitats i condicions necessàries. De moment, gaudim d’un gran mestre glosador que ens diu coses i, a més, les diu molt bé. Que així sia per molts d’anys!

Coda et Da Capo

Per cloure aquest escrit de gratitud i de reconeixement, he trobat oportú adreçar-vos a la darrera intervenció de Mateu Mates al concert esmentat de Petra. Sobre l’himne encara no oficial de la Nació Catalana, La Muixeranga, interpretada per Delfí Mulet i els Germans Martorell, en Xurí expressa una declaració de principis, un manifest que ha de constar en acta, una manera de viure, una raó de ser, una identificació del sentit que representa un glosador. Si voleu entendre millor en la seva síntesi allò que he volgut explicar-vos amb la meva anàlisi, només heu de clicar sobre aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=58bI-MYW-I0&feature=em-upload_owner

PER A COMPLETAR I COMPLEMENTAR LA INFORMACIÓ:

1. ALTRES SIS FRAGMENTS DEL CONCERT DE PETRA:

És a l’esperit del poble, on habita el glosador: https://www.facebook.com/video.php?v=858062567560066&l=53186482440446757

Volem viure en llibertat: https://www.facebook.com/video.php?v=858092237557099&l=8562882916639202743

Els havanneros: https://www.facebook.com/video.php?v=858082967558026&l=4281877948052897953

Un collonera?: https://www.facebook.com/video.php?v=858069397559383&l=8176144162017521140

Sa Madona: https://www.facebook.com/video.php?v=858057510893905&l=7876809012175111886

No ens fareu callar: https://www.facebook.com/video.php?v=858092974223692&l=7221731876957521793

2. ALTRES DUES PETITES (però significatives) MOSTRES:

En Macià Ferrer, Noto, i en Mateu Mates, Xurí, a unes matances es toparen amb na Catherine Deneuve: https://www.facebook.com/video.php?v=166706680028995&l=6373967267590107840

Pregó de La Real (16-VIII-2011): https://www.youtube.com/watch?v=wlymWs77WT8

3. NOTES

3 A la presentació del llibre (18-VII-2002), vaig voler retre un homenatge als glosadors que vaig personalitzar en Llorenç Antich (1933-2004), Mora Vg.: https://www.youtube.com/watch?v=yvdRsGxJ4kc

La globalització, per sort, encara delata graus mancances. L’aïllament, també per sort, encara manté alçades les murades vives que dificulten la immediatesa de les connexions. Poc es pot fer contra una allau uniformitzadora que permet de menjar al Japó ensaïmades del dia a canvi d’haver d’assumir, com a propi del país, el desembarcament del trick or treat d’una diada de Tots Sants (ara ja Halloween) que embadaleix els joves menors de 18 anys, perquè l’han vista tota la vida. L’aïllament és un reducte de protecció que, en certa mesura, ens empara de la velocitat. No tot, però, és bo. N’he viscut l’exemple amb la recepció d’un llibre publicat el desembre de 2013 que, per rocambolesques circumstàncies, no m’ha arribat fins aquesta setmana. Si afegim que som davant d’un doble aïllament, ja que el llibre és editat a Mallorca i jo visc a Mallorca, on com creuen els Principatins “hi podem anar nedant”, encara la cosa té més llunyania. Això no obstant, el temps transcorregut d’ençà de la presentació no m’impedeix de parlar-ne per l’interès que té i, sobretot, perquè em ve de gust recomanar-ne la lectura altament pedagògica.

Vaig conèixer l’autor la primeria dels anys 90 del segle passat. Era un jove batxiller menorquí inquiet i deixondit, afeccionat al bàsquet, carregat d’il·lusions, compromès amb la llengua i el territori, militant de l’esquerra independentista, àvid en aprendre coses i, per tant, un bon escoltador. Ell va tenir la iniciativa d’organitzar (crec que el 1993) una conferència d’Àngel Colom a l’Ateneu Maonès. També aquell any compartírem, ell des de Menorca i jo des de Mallorca, unes eleccions que permeteren recobrar la perduda presència d’ERC al Congrés dels Diputats espanyol. La fita, feta eslògan de campanya, era ben senzilla: Cap a la Independència! Era la primera vegada que un partit polític competia electoralment amb una proposta de ruptura del model d’estat sense dobles llenguatges ni eufemismes. Ens proclamàvem, com el nom del partit, d’esquerres, republicans i catalans.

Ha plogut molt, més de vint anys, d’aleshores ençà i la triple definició no s’ha esvaït. El jove batxiller es llicencià en Història per la Universitat de Barcelona i, després dels estudis de doctorat, va obtenir el Diploma d’Estudis Avançats amb un treball de recerca que, extractat, ha esdevingut la base de Menorca endins: el debat estatutari en la segona República espanyola.

El llibre fa el 23 de la col·lecció de butxaca petit format que edita l’Institut Menorquí d’Estudis. Amb les cobertes, té 200 pàgines, amb mitja dotzena de fotografies dels protagonistes, i s’acompanya de 33 articles del debat desfermat a Menorca a l’entorn de l’Estatut. A la introducció s’anuncia un proper recull amb l’edició dels articles de Menorquit, pseudònim de Joan Timoner Petrus, el més significat defensor del concepte unitari de la nació catalana. En tot cas, el llibre conté tot el moll de l’ós que explica perfectament la no participació menorquina a l’Assemblea convocada a Palma per aprovar un Avantprojecte de les Illes Balears que, finalment, s’anomenaria de Mallorca i Eivissa i que, tanmateix, no passaria de projecte.

El llibre analitza amb tot rigor els diversos posicionaments que emergiren a la premsa sobre el model territorial desitjable. Detecta la insuficient catalogació establerta en només tres grups (el catalanista, el menorquinista i el regionalista moderat), centrant l’atenció sobre Joan Manent, l’home de la dalla que aturà les col·laboracions nacionalistes, perquè ultrapassà amb escreix la benèvola definició de regionalista moderat. En tot cas, rebla el clau d’una certesa que, des de Mallorca, sovint es vol posar en solfa: el “balearisme” no és res, perquè fa renou de buit. A Menorca, la malfiança de Mallorca es demostrà gairebé unànime. Possiblement per això els promotors de l’Avantprojecte d’Estatut “de les Balears” no trobaren cap complicitat ni una. Si hi afegim la ridícula veu que es conferia a Menorca i a les Pitiüses, conclourem que el fracàs estava assegurat.

M’he menjat el llibre amb gran voracitat. Escrit amb mà d’historiador, combina la documentació amb la parpella detectivesca. És clar, valent, rigorós, intel·ligent i aclaridor. He confirmat les notícies que ja tenia d’aquest treball i he revalidat les percepcions que, a part i a banda, he publicat sobre la posició dels menorquins tant davant del nonat Estatut illenc com de l’Estatut de Catalunya. He trobat, però una referència d’altíssim interès que, per a mi, era pràcticament desconeguda i que vull escampar: l’autor ens demostra el grau de paral·lelisme i coincidència amb el cas valencià del debat estatutari, quant a la no participació alacantina. En els agraïments, confessa que va ser Àngel Mifsud (1954-2012) qui l’encoratjà a pouar en aquesta línia d’investigació. Una raó més, precisament, per fer veure les similituds dels conflictes ideològics i estratègics que vivim, massa sovint girats d’esquena, des de les diverses parts de la nació catalana.

Un llibre que t’ensenya coses noves sempre és un bon llibre. Enhorabona i gràcies!

POST SCRIPTUM: Ah, sí, el nom del jove? L’autor és Joel Bagur i Mellinas, actualment professor de secundària al Baix Llobregat.

Amb Felanitx no podran! (a faisó de referència)

Via fora els adormits!

Aviat farà 300 anys en clau d’un episodi transcendental a la nostra història. Com he argumentat en aportacions anteriors, a partir del Tractat d’Utrecht, la Guerra de Submissió va passar de ser un conflicte mundial a una guerra de caràcter colonial, amb la subjugació borbònica per part de Castella (amb el determinant suport militar de l’exèrcit francès) de la Nació Catalana. El Tanto monta, monta tanto, ni que fos més teòric i fictici que autèntic, entre els diversos regnes durant la dinastia dels Àustria, va esvair-se i, amb els subsegüents Decrets de Nova Planta, se suprimiren els privilegis, els furs, les institucions i la relació confederal entre els diversos territoris catalans.

Al llarg d’aquest any passat, a Barcelona, amb motiu de commemorar els tres-cents anys d’ençà de la caiguda de la ciutat, hem vist com s’ha honorat l’efemèride i s’han festejat els herois (Casanova, Villarroel, Bac de Roda, Moragues, Carrasquet…), la majoria dels quals són reconeguts popularment i els seus noms retolen carrers, places i monuments. Les illes Balears i Pitiüses, en canvi, no només no han enaltit els noms dels lluitadors en defensa dels seus drets i llibertats, no només els ignora, sinó que, de manera ignominiosa, qui retola un carrer amb el seu nom a Palma és d’Asfeld, el cap de les tropes borbòniques de Felip V que va subjugar el regne de Mallorca. Passa d’hora de deixondir la vertadera història i decantar, bandejar i arraconar el manipulat i pervertit relat borbònic que ens ha regat de sal la memòria.

Tots i cada un dels territoris catalans tenen la seva particular història de la Guerra de Submissió. Al Principat han estat enaltits els herois i recordades les efemèrides. No ha estat així al País Valencià i, molt menys encara, a les Illes. Tothom, d’Eivissa, de Menorca i de Mallorca, té feina al seu redol per posar en hora el despertador i fer que el rellotge de la història ens deixondeixi, però segurament uns dels qui més de tots, som els felanitxers. El patriòtic poble de Joanot Colom, de Pere Oliver i Domenge, de Nadal Batle i de Miquel Bauçà (per esmentar només quatre referents), a més de fer l’exercici de recordar el protagonisme ocultat durant tres segles, ha de retre tribut agraït de reconeixement als seus herois que, en aquella guerra i de manera anònima, moriren en defensa de Barcelona, en els enfrontaments marítims o a la batalla de Calonge de dia 16 de juny de 1715. La important participació felanitxera a la Guerra de Submissió reclama el desgreuge de deixondir la memòria col·lectiva. No és casualitat veure com, a la seva Historia de Felanitx, Cosme Bauçà il·lustra la pàgina d’encapçalament del capítol dedicat al segle XVIII amb dues citacions, prou eloqüents, que esmenten els cadàvers retuts dels herois oblidats i el deute impagable amb els prohoms de la pàtria.

Mariners (i potser artillers?) de Felanitx

Convé etzibar algunes pinzellades de fets documentats que guarden relació amb la Vila. Entre el març de 1705 i dia 9 de setembre de 1714, foren milers els viatges que les barques del bou mallorquines feren a Barcelona per abastir la ciutat. Felanitx va ser un dels ports importants de sortida. L’anar i venir dels vaixells illencs era tan freqüent que els barcelonins, en veure arribar a port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la dita: “arriba el rebost de Mallorca!”. Durant el setge intens que va patir Barcelona, des del 25 de juliol de 1713 fins l’11 de setembre de 1714, Mallorca va ser l’únic suport logístic d’intendència de la ciutat comtal.

Aquells viatges no eren pacífics, sinó d’alt risc. No tot va sortir sempre bé. Hi ha notícies de nombrosos enfrontaments marítims. Un fet documentat és que dia 1 de juliol de 1714 embarcaren cap a Barcelona més de 60 vaixells i només n’arribaren 40. La resta foren enfonsats i hi va haver molts de morts. Dia 21 del mateix mes, dues naus (una eivissenca i una mallorquina) que tornaven de Barcelona, es toparen amb una galera enemiga carregada de municions. El galiot eivissenc apressà la nau borbònica i va retre els seus 220 homes “después de un reñido abordaje en que llegó a teñirse la mar de la sangre que caía por los corredores”¹. Le siège de Barcelone raconté par un arlésien a un arlésien recull la correspondència d’un mariner de les tropes franco-espanyoles al seu oncle. A una de les cartes explica com les seves galeres apressaren quatre barques carregades de queviures i encalçaren les dues galiotes que les escortaven que partiren a refugiar-se cap a Mallorca. Anys abans, dia 13 de gener de 1711, les naus franceses de Felip V se situaren davant de Portocolom i apressaren la barca del patró Antoni Mulet, carregada de blat. Una il·lustració del mateix segle, referida a un fet posterior similar, retrata el paisatge de l’episodi².

També moriren molts de mallorquins i eivissencs que varen incorporar-se al combat per enfortir la defensa de Barcelona. Cal dir que el setge marítim de les barques borbòniques s’intensificava, amb un increment de la vigilància sobre les barques mallorquines que havien pogut arribar a port. Resulta bo d’entendre que fer el viatge de tornada a Mallorca era tant o més difícil i, per això, hi va haver mariners que s’afegiren als artillers mallorquins que lluitaven a les ordres del maulet valencià General Basset. Se sap que foren centenars els morts en els duríssims enfrontaments del 12, 13 i 14 d’agost de 1714 al bastió de Santa Clara. Els illencs, com tots els no barcelonins que no disposaven de cementiri a cap parròquia, foren enterrats al Fossar de les Moreres.

Caiguda Barcelona, alguns dels eivissencs i mallorquins supervivents es varen acollir a l’exili protegit de Viena i, en més d’un cas, deien que eren de Barcelona per tal de gaudir de la pensió que l’emperador austríac concedia als qui havien lluitat a la defensa de la ciutat. D’altres, tornaren als seus pobles per continuar la defensa contra Felip V.

Felanitx en defensa de Mallorca

Dia 25 de febrer de 1713 arribà a Palma Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, designat nou virrei del regne de Mallorca. Va impulsar un canvi important en l’organització que es va demostrar, bàsicament, en dos aspectes claus: intensificar l’avituallament de Barcelona i enfortir la defensa del regne. Rubí, general d’artilleria de l’exèrcit de Catalunya, abans també havia estat capità de La Coronela de Barcelona i el mes de desembre va crear la de Palma, inicialment amb 400 homes, que arribaria a comptar amb 23 companyies i amb més de 3.800 voluntaris dels diversos gremis.

Va ordenar un conjunt de mesures i va distribuir les feines de vigilància i protecció. Dia 18 de maig de 1713, està documentat que el sergent major de la part forana passà revista a les guàrdies de la vorera de mar i va trobar que no hi havia la guàrdia a cavall preceptiva de Cala Ferrera³. Per això ordenà que cada setmana un Jurat de Felanitx anàs a revisar tots els llocs de guàrdia. Dia 12 de juliol d’aquell 1713, quan encara no s’havia començar el setge definitiu de la ciutat de Barcelona, hi ha constància de la darrera revista de les defenses de Mallorca i Eivissa. A la crida de Felanitx, hi varen comparèixer 812 homes, 90 cavallers i 50 dragons armats. Excepte aquests darrers, que tenien el quarter en el carrer del Julivert de la Vila, es pot afirmar que la resta eren milícies populars organitzades amb funcions específiques defensives. En plenitud del setge de Barcelona, dia 15 de juny 1714 a tot Mallorca es posaren guàrdies extraordinàries a vorera de mar. En el cas concret de Felanitx s’instal·laren artillers a la Torre del port. Portocolom, que havia estat clau com a punt de partida de centenars de viatges amb provisions cap a Barcelona, també esdevindria clau en la defensa de la costa.

Caiguda Barcelona, el setembre de 1714, el Marquès de Rubí va decidir mantenir la defensa i, tot i tenir plena consciència de no disposar de recursos ni de previsibles reforços, va negar-se a capitular. Tal com figura documentat, el Virrei de Mallorca pensava que la resistència era l’actitud més correcta per obtenir les condicions més beneficioses si, finalment, es veia forçat a retre el regne als felipistes. Orientà bona part de les energies a mantenir la moral de victòria de les tropes i de la població. El 6 de gener de 1715 va organitzar una demostració de la Coronela de Palma i, després d’una desfilada, es beneïren les banderes. Actes similars els va fer a diversos pobles de l’illa, Felanitx entre d’altres. El mes de febrer en aquest poble hi havia quatre-cents homes d’escopeta preparats per intentar evitar el desembarcament de les tropes del pretendent Felip de Borbó.

El mes de març, el Marquès de Rubí va acompanyar el Marquès de Palmer a Felanitx⁴. Dia 12 d’aquell mes, en saber que hi havia moviments de barques a l’entorn de l’illa, Rubí havia decidit dividir l’illa i crear diversos districtes de guerra a la Part Forana. Designà un governador al capdavant de cada un d’ells. El Marquès de Palmer va ser nomenat responsable del districte que reunia els pobles de Campos, Santanyí i Felanitx. En aquest poble es varen comprar 300 fusells nous destinats als obligats a tenir-ne. El virrei, a la visita, avisà que tenia informació que l’enemic ja estava de partida.

Certament, el 4 d’abril de 1715 a les costes de Manacor hi va haver el primer intent d’atac borbònic, rebutjat pels vigilants, amb escopetes, arcabussos i ballestes. El talaier de la Torre del Serral dels Falcons, Guillem Riera, morí en esclatar el petit canó que utilitzà sense parar fins a rebutjar el desembarcament felipista. L’intent frustrat va obligar l’exèrcit borbònic a armar una tropa molt més nombrosa.

El 3 de maig de 1715, amb la invasió més que propera i esperada, a Felanitx es va posar la primera pedra de la capella de Sant Nicolau, amb una processó per tota la Vila, tirant arcabussades mentre repicaven totes les campanes del poble. Es feren pregàries perquè Déu alliberàs el poble de l’atac de l’enemic. A Portocolom es va edificar a la correguda una fortificació militar a la dreta de l’entrada del port, coneguda popularment com “sa bateria” que donaria nom a la cala que hi ha als seus peus: Barbacana⁵.

Aquest fortí, complementava la Torre de Portocolom que hi havia a la part esquerre des del s. XVI. Avui, d’ambdues construccions, en resten uns pobres vestigis⁶. Dins del mateix terme de Felanitx hi havia altres torres de vigilància: a s’Algar, al Portitxol, a la Punta Morràs (o del Jonc), a Cala Brafi, Can Vella de Marina, Can Fred, Can Veritat i dues en el Bobot (a les dues Hortes). El 1719, quatre anys després de la caiguda de Mallorca, encara s’utilitzaven les antigues Ordenanses de les Torres de Fochs del Regne, on s’establien les normes d’actuació. La Torre de Portocolom rebia els avisos del Castell de Cabrera, via el port de Campos, Salines, Cala Figuera i Porto Petro i les feia seguir cap a Cala Manacor, Cap d’en Massot, Cap del Llibrell, Capdepera, Cap de Ferrutx i l’Atalaia d’Alcúdia, fins a la torre d’Albercuix. Més interessant és llegir el sistema de senyes establert: “Si entrada de fosca o es vespre destriaven barco inimich, feyen un foc; si en veyen molts, pero que no passasen de deu feyen tants de fochs com barcos havien vist, y si passava de deu feyen un foc llarch que durás al manco un cuart d’hora. Si era de dia, feyen fum y tocaven corns seguit, seguit y un d’els torrés anava a donar avís a n’es Balle y aquest heu comunicava a n’es Comandant de tropes d’es districte.”

Tanmateix, els sistemes de vigilància i d’avís no podrien aturar la invasió. Dia 11 de juny de 1715, sortiren de Barcelona cap a Mallorca 404 vaixells, que embarcaren 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Una tropa sensiblement superior, quasi el doble, de la que havia assetjat Barcelona l’any abans.

Dia 13 de juny l’esquadra intentà desembarcar a Santa Ponça, allà on cinc-cents anys abans ho havia fet Jaume I. La ràpida mobilització de les bateries de defensa dels artillers, obligà els atacants a dividir-se en dos grups, un es va posar davant de la badia d’Alcúdia i l’altre va anar cap al sud-est de l’illa a la recerca d’un lloc on desembarcar. L’endemà, en albirar l’armada francesa des de la costa, es desplegaren per la zona de Portocolom sis-cents homes armats que resseguiren la ruta dels vaixells⁷. Finalment, dia 15 de juny, l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, a Cala Llonga i a Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un contingent superior de cavalleria. Varen preparar la zona amb norais de pedra i amarradors per tal que l’endemà, dia 16, en desembarcar l’artilleria, començàs la invasió. Els felipistes degueren considerar tan important el punt del desembarcament que, en consumar-se l’ocupació de Mallorca, hi aixecaren una fortificació defensiva que avui es manté restaurada en bon estat.

A pocs quilòmetres de la costa, a la zona d’horta, al costat de Calonge, el petit exèrcit popular de sis-cents homes⁸ va plantar cara a les tropes borbòniques, ben armades i molt superiors. El desigual combat va durar poc. Els pocs vestigis que romanen (algunes baionetes franceses i una bala de canó) fan difícil assenyalar el lloc exacte on hi va haver l’enfrontament. Igualment imprecisa resulta la quantitat de víctimes. Maties Mut parla “d’una trentena”. Sembla exagerada la xifra d’alguns autors que parlen d’uns dos-cents homes morts⁹, però també sembla escassa la que figura a l’arxiu parroquial de Felanitx, sense cap altra constància de mort violenta aquells dies en els arxius de Santanyí o de Campos, els dos pobles que feien part del mateix districte de guerra. És segur que un soldat francès, malferit durant la batalla, va ser traslladat a Felanitx i, després de rebre l’extremunció, va morir als tres dies, concretament dia 20 de juny de 1715, i l’enterraren al cementiri parroquial¹⁰. Dos dies abans, dia 18, en el Llibre d’Òbits de la Parròquia, hi ha inscrites les morts a les seves cases, però “sense haver pogut rebre sagraments”, d’Antoni Mas, Bracet, del carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, teixidor de llana, del carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, d’una casa prop del cantó del Convent, Joan Nicolau, del carrer del Julivert, Jaume Alou, fill de Cristòfol de la possessió del Pujol, Gabriel Dalmau, del carrer de la Soledat. Tots sis morts “de ferides per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”.

Dia 17 de juny, les tropes felipistes anaren de Calonge fins a Felanitx¹¹. Acamparen al costat del Convent, en el camp d’en Romaguera, l’indret que seria conegut com “el camp de la traïció”, on l’exèrcit borbònic, quan va partir dos dies després, va deixar abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat i castigat cap per avall davant de la façana del Convent.

Dia 18 de juny, just quan acabava de partir l’exèrcit borbònic cap al nord, arribaren a Felanitx un tinent i 16 soldats a cavall que, en assabentar-se de la notícia se’n tornaren cap a Palma. Efectivament, des de Felanitx, les tropes borbòniques anaren a Alcúdia i aviat (Campanet, Sa Pobla, Binissalem…) varen caure tots els pobles de la Part Forana. El setge a Palma, va obligar Rubí a evitar un bany de sang i que la ciutat fos cremada com havien fet els felipistes amb tantes de viles. Dia 2 de juliol de 1715, es comença negociar la capitulació del Regne de Mallorca i dia 11, Rubí lliura les claus de Palma a D’Asfeld a qui demana el compromís de mantenir les franquícies, els furs i els privilegis del Regne de Mallorca, però només obté una frase ambigua diferint la decisió a la generositat de Felip V. L’evocada generositat va ser, com a Aragó, a València i al Principat, un Decret de Nova Planta que, en essència, és vigent i en alguns punts, com és ara el discrim i la persecució contra la llengua catalana, amb tant d’èmfasi com fa tres segles. En segon lloc, la manipulació dels fets i la imposició de la història amb ulls dels vencedors. En tercer lloc, la repressió i l’espoliació econòmica.

La història la dicten els guanyadors, perquè un dels seus trofeus és arrabassar la memòria popular. Alguns fets documentats confirmen que la repressió va continuar durant anys¹². En el cas de Felanitx, a més dels sis morts en el combat ja esmentats, varen ser detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer¹³, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy Albons… Les acusacions eren diverses: escampar rumors, generar dubtes i inseguretat, afirmar que davant del port hi havia vaixells amb moltes veles, advertir per les cases que escondissin els objectes de valor que els felipistes saquejaven i feien rapinya… L’acció repressiva va continuar durant molt de temps. Així, dia 23 de juny de 1716, un any després de la batalla de Calonge, penjaren a Palma un felanitxer acusat “d’homicidi i altres delictes”. Dia 21 de juliol, el Consell amenaçà d’expulsar de la Vila algunes famílies. Dia 19 de novembre de 1716, Francisca Costa, per ser la dona de Salvador Truyols, va ser forçada a embarcar des del Port i desterrada a Menorca, sota domini dels anglesos, “per haver-se alçat a favor del rei passat Carles III”¹⁴. Abans de partir va ingressar dues filles en el convent de Santa Margalida. Encara l’any 1718, Jaume Ramis va ser mort per una arcabussada d’un soldat darrera del convent…

L’abús fiscal va empobrir la població. Trenta-tres anys després de caure Mallorca, el vicari Joan Oliver escrivia: “En lo any de 1748 arribà el blat a anar a tan car que pagava vint y cinc sous la barcella, y ditxós qui en podia trobar. Se replegà tot lo que es va poder de blat, ordi y civada y el pa era la major part de civada y les vuitenes eren tan petites que no pesaven molt més que quatre ous de gallina, y arribá a tal punt la fam que no se donava per casa sinó dos dobles de pa encara que fos molta la família y se doná llicència de menjar carn en la cuaresma (…) y moltes persones a causa de no tenir dinérs menjaven herbes (…) la gent pobre o de feyna estava tan magre que no podia treballar; el lloch o vila que mes patí fou Felenig.”

Entenc especialment interessant reproduir el fragment del llibre L’història de Felanitx contada an els infants per un amic seu de Joan Capó Valldepadrines, en referir-se a la Guerra de Submissió: “Mort el darrer rei de la casa d’Àustria s’armà una guerra per veure si seria rei de les Espanyes en Felip V, Borbó o en Carles III d’Àustria i encara que Felanitx se declarà amb entusiasme a favor del darrer que personificava la continuació del propi govern de Mallorca, quan en 1715 un exèrcit francès de 10.000 homes desembarcat a Cala Ferrera o a Cala Llonga, vengué aquí, les nostres autoritats s’hi sotmeteren acabant-se amb la victòria dels Borbons, la vida pròpia de la nostra Mallorca que se va veure privada de les llibertats i privilegis.”¹⁵

ARA ÉS L’HORA, FELANITX!

La Historia de Felanitx de Mn. Cosme Bauçà, publicada en sis volums entre 1922 i 1948, ens brinda una portada de Mateu Oliver Capó plena de suggeriments. Una imatge romàntica d’aire modernista, mostra una dona que instrueix el qui pot representar un nét seu amb una bossa escolar. Felanitx es retalla, entre el Calvari i la Mola, als peus del perfil de la serralada de Sant Salvador a Santueri. La cara de la dona és dolça i el jove segueix amb la mirada el dit que apunta cap a l’aire, cap al futur.

El juny de 2015 farà 300 anys en clau de la invasió borbònica del nostre poble. Els noms dels herois que s’enfrontaren a les tropes i els dels qui patiren la repressió més directa romanen arraconats de la memòria popular. No només això, sinó que l’actual govern municipal fa part de la trinxera de l’exèrcit que ens va sotmetre i, de manera indecent, enforteix els intents que malden per anorrear-nos la llengua i els símbols.

L’actual majoria municipal, només tres mesos després d’arribar al poder, va exhibir la conducta que presidiria la legislatura. A les festes populars, la policia va ruixar els assistents que, d’acord a una tradició reconeguda i envejada, feia bulla amb alegria i en llibertat. No satisfet amb l’acte repressiu, el batle, lluny d’exercir com a autoritat de tot el poble, va protegir l’agressió policial, va denunciar una dotzena de joves felanitxers (a qui públicament els havia negat llur condició) i va promoure una caça de bruixes guerracivilista que no s’ha aturat. Tot això, mentre la Vila viu una decadència mai vista en tots els ordres, mentre les botigues i els vells casinos tanquen, mentre la gent se’n va a viure fora poble, mentre els qui comanden practiquen el nepotisme i els tractes de favor… Lluny d’enfortir la unitat de la ciutadania i, amb l’efecte transversal dels tradicionals valors felanitxers, reactivar la vida municipal, l’equip de desgovern del Partit Popular fa parts i quarts, provoca l’enfrontament i deixa ferits al carrer i morts sense enterrar.    

Front a l’abús de poder i de manera similar a les iniciatives populars d’altres pobles (Calonge és un cas emblemàtic), també a Felanitx un grup de gent inquieta fa temps que fa feina en l’organització d’activitats per recordar els fets de fa 300 anys. És evident que s’hi haurien d’implicar les entitats culturals i socials de la Vila per enaltir els herois oblidats i satisfer aquell “deute impagable de gratitud”, al qual es referí fa un segle Cosme Bauçà. Cal aixecar el crit de l’autoestima per reparar un oblit tan injust amb els qui defensaren els furs, els privilegis, els drets i les llibertats del nostre poble. Cal fer certa la dita que la història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat. 

La crida a girar la mirada cap enrere no ha de significar retrocedir cap al passat. Tot el contrari. Reparada l’endemesa i desemmascarada la història que ens ha estat amagada o, pitjor encara, deliberadament manipulada, hem de voler llaurar el nostre futur com qualsevol poble. Caldrà deixar endarrere la Guerra de Submissió i prendre partit a favor del Dret a Decidir. Un mes abans de la commemoració del tricentenari, el maig de 2015, hi haurà eleccions municipals i autonòmiques a la Vila. És la primera oportunitat per aixecar la veu de la dignitat i retre el millor tribut de reconeixement a aquelles víctimes i reivindicar-ne la memòria. Que les urnes esdevinguin armes! Visca Felanitx! Mori el mal govern!

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA (la conferència en vídeo de l’Ateneu Barcelonès): http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

NOTES

6 De “sa bateria” només en resta un petit fragment de la murada que l’enrevoltava. De la Torre en roman la base que, la primeria de 2014 va ser declarada per la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca com a Bé d’Interès Cultural.

 

Berwick versus Felip V? (LA RESISTÈNCIA¹)

Una de les nombroses paradoxes de la Guerra de Submissió és verificar com, el gener de 1719, James Fitz-James Stuart, el Duc de Berwick, cap militar de les tropes felipistes i ocupador triomfant de Barcelona l’Onze de Setembre de 1714, va organitzar i liderar l’entrada a Catalunya d’un exèrcit, integrat i comandat per alguns dels catalans a qui havia derrotat només quatre anys abans, per lluitar contra Felip V a qui tan eficaçment havia servit. Aquest aparent canvi de trinxera, va emanar arran de la guerra coneguda com de la Quadruple Aliança que enfrontà Espanya amb la coalició formada per França, Gran Bretanya, les Províncies Unides (Països Baixos) i el Sacre Imperi Romà (Alemanya, Àustria, Txèquia…).

Una altra curiositat propera a la ironia poètica és saber que Berwick era fill bastard de la relació entre el rei Jaume (II d’Anglaterra i VII d’Escòcia) i d’Arabella Churchill, germana del Duc de Malborough (el Mambrú de la versió espanyola de la cançó francesa), un alt comandament dels austriacistes amb qui s’enfrontà a Almansa.

La paradoxa encara es fa més gran si tenim en compte que Berwick, un anglès, comandà l’exèrcit francès que s’enfrontà a les tropes angleses dirigides per un francès, el Marquès de Ruvigny. Aquestes aparents contradiccions, habituals a moltes de guerres europees dels segles XVI, XVII i XVIII, s’expliquen millor si es té present que la majoria dels exèrcits estaven integrats per mercenaris; és a dir soldats que anaven a sou i no tenien manies a l’hora de defensar un país o un altre. Tal alineació no era cosa exclusiva de la tropa, sinó que també afectava els oficials. Un exemple el tenim amb els caps dels artillers mallorquins que, caiguda Barcelona, foren convidats a incorporar-se a l’exèrcit francès. Veurem un altre cas, més endavant, en aquesta mateixa línia de convidar els derrotats a integrar-se a les files enemigues.

Un altres aspecte que resulta més que interessant analitzar és amb qui comptà Berwick per a la seva nova empresa militar. Segurament, hauria pogut disposar dels serveis del General Moragues, però dia 27 d’abril de 1715 ja l’havien decapitat, juntament amb dos dels seus oficials, quan anava a enfortir la defensa de Mallorca.

Josep Moragues i Mas, era un dels vuit homes que participaren, a l’ermita de Sant Sebastià, en el Pacte dels Vigatans d’agost de 1705, considerat com el punt que marca l’inici de la guerra de la Nació Catalana contra Felip V. Tots vuit (Llorenç Tomàs de la Seu d’Urgell, Antoni de Peguera i Josep Anton Martí de Vic, Antoni de Cortada i Carles de Regàs de Manlleu, Francesc Macià Bac, de Roda de Ter, Jaume Puig de Perafita i Josep Moragues de Sant Hilari) serien nomenats coronels per l’emperador i rei dels catalans, Carles III, i, cada un, va rebre el títol que més enorgullia: el de “ciutadà honrat”. No tots en farien honor.

Berwick, possiblement, també hauria pogut comptar amb un altre dels vuit: Francesc Macià i Ambert, conegut com a Bac de Roda. Va ser traït, detingut i executat per l’exèrcit de Felip V. Encara avui, en passar per davant de la que fou la masia familiar, hi ha persones de la contrada d’Osona que resen un parenostre, en desgreuge de la traïció que va patir. El romanç popular recorda les darreres paraules adreçades al seu poble: “No em maten per ser traïdor, ni tampoc per ser cap lladre, sinó perquè he volgut dir que vísquia tota la pàtria!”.

Amb qui sí va comptà Berwick va ser amb un altre personatge singular: Pere Joan Barceló, Carrasquet². Arran d’una brega amb un tinent de cavalleria de Felip V, començà la lluita i organitzà un petit exèrcit que gaudia del suport popular. A la Catalunya Nord, al Camp de Tarragona, als Pirineus, a les comarques de l’Ebre, a la Terra Alta, a Montserrat i a la seva terra del Priorat, les actuacions de Carrasquet foren glorioses i èpiques. La seva fama va arribar tan lluny que alguns bandolers se n’aprofitaren i es dedicaren a robar en nom seu. Aquesta va ser una de les raons per les quals, des d’Àustria, l’obligaren a abandonar la lluita. Posteriorment, ja a les ordres de Berwick, tindria un paper rellevant.

Un altre peça clau va ser Francesc Bernic, el cap dels Miquelets del Rosselló. Quan el 9 de gener de 1719 França declarà la guerra, va organitzar un exèrcit de més de nou mil homes, estructurats en deu batallons de fusellers a les ordres de deu coronels: Pere Joan Barceló, Carrasquet, Joan Vilar i Ferrer, Francesc Torres, Segimon Molins, Francesc Coch, Francesc Brunet, Francesc Bac de Roda (el fill), Simó Moliner, el Coixet de Rodonyà (o, també, de Gerri ) i Tomeu de Pollina. Cinc batallons, a les ordres directes del Duc de Berwick, anaren cap al País Basc i els altres, comandats per Francesc Bernic, entraren a Catalunya amb la promesa de restablir les Constitucions i els privilegis i de derogar el Decret de Nova Planta.

Ben aviat la columna dels catalans es va apoderar de la Garrotxa i del Bages. Després de reconquerir Sant Boi de Llobregat, el minvat exèrcit va ser objecte d’una gran persecució i es va dispersar. El comandament va ser encerclat a les muntanyes entre el Penedès i l’Anoia. Bernic va ser capturat amb 175 dels seus guerrillers i, traslladat a la presó de la Ciutadella, no se’n varen saber noves mai més. Els havia detingut el coronel borbònic Josep Anton Martí, un dels vuit participants en el Pacte dels Vigatans, el covard que el juliol de 1714 desertà de la defensa de Barcelona i es va passar a les tropes de Felip V. Amb la detenció del seu company, perpetuà la gran traïció.

Qui era Tomeu de Pollina? Se sap que l’any 1719 va dirigir l’assalt que li va permetre apoderar-se de Vilafranca del Penedès. És descrit com un pagès amb coneixements militars supervivent de la Guerra de Submissió, però d’on era? El topònim Pollina fa esment a una vall, a un torrent i a unes cases de la Llacuna, el petit municipi de l’Anoia, justament allà on va ser encerclat i apressat Francesc Bernic.

El batalló de Carrasquet ocupà Verdú i Alcover, però fracassà en l’intent d’entrar a Reus. El mes d’agost va infringir una derrota important a les tropes felipistes de Tarragona i Tortosa. Com solia ser habitual, posaren preu al seu cap: 150 doblons que, amb el temps, augmentaren a 1.000. El mes de desembre va atacar Valls sense èxit i va patir moltes de peripècies per evadir els seus perseguidors i salvar la vida. Poc després, el febrer de 1720, Felip V va signar el Tractat de La Haia que l’obligaria a fer moltes de concessions per acabar amb aquella guerra.

Amb aquell acord, el Duc de Berwick va gaudir d’uns anys de pau, fins que va ser enviat com a comandant en cap a la Guerra de Successió de Polònia. Dia 12 de juny de 1734 va morir per l’impacte d’una bala de canó. Felip V, neurastènic, hipocondríac, maniacodepressiu, va viure amb una inestabilitat permanent fins que el juliol de 1746 va patir un atac de feridura i va morir d’un vessament cerebral.

I de la resta de l’exèrcit derrotat d’aquells Miquelets i dels Dragons, què se’n va fer? Dues setmanes abans del Tractat de La Haia, dia 20 de gener de 1720, Felip V va pactar amb França que brindaria una amnistia als fusellers catalans i que podrien tornar amb garantia del perdó. De la seva banda, França va oferir a tots els caps catalans la incorporació, com a oficials, a l’exèrcit francès. El sentiment d’aquells lluitadors era d’un nou i decebedor fracàs. Durant la Guerra de Submissió varen ser traïts per Anglaterra i, ara, França acceptava l’ocupació borbònica de Catalunya. Era evident quina resposta digna mereixia una proposta tan ignominiosa.

Els coronels Torres, Ferrer, Tomeu de Pollina, Carrasquet i Francesc Bac de Roda fill, varen armar cinc vaixells i, amb tota la tropa supervivent, via Maó i Gènova, viatjaren a Àustria sota la protecció de l’emperador. Alguns es varen incorporar a l’exèrcit austríac, Per exemple, Pere Joan Barceló, Carrasquet, encara comandà una companyia de catalans a Nàpols contra les tropes de Felip V, però com que no era un home de cort, es va retirar per fer de pagès a Hongria. Com ell, n’hi va haver molts d’altres. A molts de cementiris austrohongaresos romanen vestigis, com poden ser alguns llinatges a les làpides, que recorden la presència dels exiliats catalans i illencs. La desmemòria que ens han tatuat a la pell, a sang i a foc als camps de batalla o regant-nos de sal la història a les escoles, ens ha impedit fer el just i reparador reconeixement. Dia vindrà que aquests episodis seran rescatats del pou de l’oblit.

.

La borbonització de l’Església Catalana

Les esglésies, com gairebé totes les sectes religioses, a més de condicionar les llibertats individuals i col·lectives, han estat perseguides o perseguidores en funció de les circumstàncies històriques i geogràfiques. La catòlica no és cap excepció. En els seus orígens va patir les imposicions de l’imperi romà, però anys després abandonà la defensa dels humils i se situà al servei del poder polític de torn. A banda dels exemples clàssics de la Inquisició o del genocidi d’Amèrica, a la Guerra dels Tres Anys, la Conferència Episcopal Espanyola¹ va declarar cruzada nacional la insurrecció armada feixista-militar contra la República. En canvi, a la Guerra de Submissió, a tota la Nació Catalana, l’Església va situar-se al costat de la voluntat majoritària del poble i es va significar contra Felip V. Per això, més per catalana que no per església, va ser objecte de repressió.

Després de claudicar Barcelona, la persecució va ser generalitzada i, tot i que les autoritats i els militars patirien en primer lloc les conseqüències de la derrota, ningú no en va sortir escàpol. Un dels sectors castigats més severament varen ser els eclesiàstics. L’oprobi, la submissió, la uniformització i la castellanització; la borbonització, en definitiva, va ser tensa i intensa, perquè adoptà caràcter de venjança.

En aquest punt, és important relatar el paper del clero. Al Principat molt majoritàriament l’església catalana va fer seva la causa austriacista, posant l’èmfasi en la defensa dels furs i de les institucions. A partir de l’any 1707, quan el Papa Climent XI va nomenar l’Arxiduc d’Àustria legítim rei de la monarquia hispànica amb el nom de Carles III, l’església catalana intensificà el posicionament, ara ja gairebé unànime, contra Felip V.

Al llarg del setge de 1713 i 1714, són nombroses les expressions de religiositat popular. Cada petita victòria, servia d’excusa per anar a la Catedral, a la Mercè o a qualsevol plaça dins de la murada per cantar-hi un Te Deum. Hi havia una gran fe en el sentit profètic dels anomenats “beats”, a qui la gent i els caps militars professaven gran respecte. La crònica que informa dels centenars de morts a la defensa del Bastió de Santa Clara, diu: “Les beates i els beats consultats pel poble i les autoritats, continuen afirmant que el Cel és amb nosaltres i que la nostra resistència obtindrà la glòria de la victòria.”

Les principals mostres de culte i veneració anaven dedicades a dos sants catalans, Santa Eulàlia i Sant Raimon de Penyafort, a Sant Jordi i a la Mare de Déu de la Mercè. L’any 1713 va néixer i créixer una devoció nova a la Mare de Déu de la Llibertat, ubicada a la Capella d’en Marcús no gaire lluny del Born.

Les apel·lacions als miracles són continuades per mantenir la moral de la població. Un cas concret és el de Josep Rifós, vicari general de Barcelona, que va assegurar que la defensa de la ciutat estava sota protecció miraculosa de la Mercè i va conferir a la guerra la condició de causa justa i santa. Sense eufemismes, la Casa d’Àustria va qualificar la guerra de “creuada catòlica contra l’absolutisme”.

Quant a la participació directa dels frares i les monges en la lluita, en dóna testimoni clar François Marie Arouet de Voltaire en el primer volum del llibre Le siecle de Louis XIV, publicat l’any 1752, en referir-se al setge de Barcelona: Les assiégés se défendirent avec un courage fortifié par le fanatisme. Les prêtes, les moines, coururent aux armes & sur les breches, comme s’il s’était agi d’une guerre de religion. Un fantôme de liberté les rendit sourds à toutes les avances qu’ils reçurent de leur maître. Plus de cinq-cents ecclésiastiques moururent dans ce siege les armes à la main. On peut juger, si leurs discours et leurs exemples avaient animé les peuples.²

Hi va haver participació directa d’eclesiàstics en els combats. A Girona més de cent capellans agafaren les armes i un d’ells, Jeroni Mora, va ser coronel. A Barcelona, centenars de clergues portaven armes. No obstant, la incidència de l’Església va ser molt superior pel que fa a l’autoritat que exercia sobre els feligresos. Una autoritat que no només tenia la condició de religiosa i moral, sinó que s’incardinava en els referents econòmics, polítics i intel·lectuals.

Dia 11 de setembre de 1714, gairebé a trenc d’alba, les campanes de les més importants parròquies barcelonines repicaren a sometent.³ Aquell dia, al llarg d’un matí de sang, des dels balcons dels principals convents, les monges i frares, cridaven a la resistència fins a la mort. 

La repressió

En atenció a la significació dels clergues i a la força dels símbols religiosos, era previsible que la repressió caigués de manera severa. Ni tan sols respectaren els temples. La façana gòtica de Sant Nicolau de Bari de Requena, a València, va ser destruïda per un bombardeig.

A Lleida, l’església de Sant Francesc va ser enderrocada, la del Roser també va ser víctima dels atacs, mentre que la Seu Vella fou convertida en quarter dels felipistes, amb tot el turó com a recinte militar.

La darrera envestida contra Barcelona afectà l’església de Sant Agustí. El Convent de Sant Pere de les Puel·les va ser destruït parcialment. El de Santa Clara, molt afectat pels atacs, va ser ordenat destruir per Felip V.

Després de la capitulació de Barcelona, el Duc de Bervick, sense informar les autoritats eclesiàstiques, va fer tancar a la presó del castell de Tortosa el trinitari valencià Josep Alcantarilla, coautor de l’opuscle Despertador de Catalunya⁴, i també empresonà el canonge Jaume Anglada, el qual, en caure els artillers del Pla d’en Llull, havia assumit la bateria artillera d’aquella barricada.

El mes d’octubre de 1714, en veure la llarga llista de capellans que havien agafat les armes, es va dictar un ban amb una relació de 55 religiosos que havien d’abandonar Catalunya d’immediat. El primer de la llista era Josep Rifós i va ser substituït en el càrrec per Baltasar de Bastero. D’aquest és prou conegut l’exhort que va fer de servitud a Felip V si no es volia incórrer en pecat mortal. Va ser recompensat, primer com a inquisidor a Mallorca i després com a bisbe de Girona. Curiosament, Francesc, un dels germans de Baltasar, va ser capità de La Coronela, i un altre germà, Antoni, figurava l’agost de 1716 entre els clergues que, clandestinament, encara defensaven la causa austriacista. Descoberts per espies, foren denunciats al Consejo de Castilla de fer part d’una “maldita congregación” i de ser “desleales, desafectos, infames y traydores”, per la qual cosa serien advertits pel rei “en lo que pudiere ocurrir en adelante en quanto estos sugetos y sus pretensiones”.

Un cas singular és el del gironí Benet de Sala i de Caramany. Com a Bisbe de Barcelona, l’any 1701 va reconèixer Felip V com a rei, però l’any 1707 es va posicionar al costat de Carles III. Segrestat pels francesos i tancat a Baiona, va evadir-se i es refugià a Avinyó. L’any 1712 va ser nomenat cardenal. En caure Barcelona, va anar a Roma on moriria dia 2 de juliol de 1715, el mateix dia que començava a negociar-se la capitulació de Mallorca. Felip V prohibí que se li retés l’ofici de mort que li corresponia a la catedral de Barcelona.

Dels extradits del 1714, uns partiren cap a Viena i uns altres, la majoria, cap a Roma a rebre l’aixopluc del Vaticà. La Cort de Madrid no sabia com evitar un conflicte amb el Papa i, finalment, va proposar que els convents de Catalunya repartissin els seus frares en altres centres castellans, amb la precaució que a cada convent n’hi hagi el mínim possible. En l’ordre invers, els convents de Catalunya varen omplir-se de frares castellans i, en algun cas, es convertiren en casernes de l’exèrcit.

Encara el gener de 1715 va ser bandejat el canonge tarragoní Pere Vidal, perquè en els sermons anomenava “el nostre bisbe” quan esmentava Isidre Beltran, l’arquebisbe que havia estat expulsat de Catalunya. Dia 3 d’agost de 1715 va ser mort al garrot el diaca Raimon Moga, dirigent d’un grup guerriller que va continuar la lluita armada, després de la capitulació. Hi ha constància d’ordres de desterrament de religiosos durant els anys posteriors i que, el novembre de 1718, encara es varen bandejar altres cinc canonges de Barcelona per defensar la legitimitat de la resistència.

Com a contrast, a l’esclafament ideològic dels religiosos, destaca el cas singular d’Agustí Eura (1684-1763), poeta i eclesiàstic barceloní que va escriure en llatí i castellà, però que defensava l’ús del català per a la literatura culta. Va ser nomenat bisbe d’Ourense el 1736 i va exercir el càrrec fins a la seva mort. D’ell són aquests versos:

Qui pensaria que no

fóra ma pretensió vana

dir la glòria catalana

en esta constel·lació,

quan se mira la nació

més esclava i ultratjada,

la més vilipendiada

que al món se puga trobar

encara que açò ho apar

a la gent que és abovada?⁵

I a Mallorca?

La Nació Catalana, efectivament, era la més ultratjada i vilipendiada del món i no només en el Principat, sinó a tots els territoris. De fet, la situació de l’Església a Mallorca, quant al posicionament i les conseqüències posteriors, va ser gairebé idèntica a la del Principat, amb episodis molt similars abans, durant i després de la guerra. A Mallorca, entre el 1701 i el 1706, es va palesar la divisió entre els franciscans, partidaris de Carles III, i els dominics⁶ i els jesuïtes, al costat de Felip V⁷. Entre el setembre de 1706 i el juliol de 1715 la divisió es va deixar de fer tan evident.

També, i igual que va passar a Barcelona, hi ha notícia de la participació de clergues en el combat. A la batalla de Calonge de dia 16 de juny de 1715, quan un grup d’uns sis-cents homes intentaren aturar l’exèrcit borbònic que havia desembarcat a Cala Llonga, a banda dels sis felanitxers que hi moriren, entre els resistents detinguts hi havia el prevere Antoni Obrador.

Pel que fa a la destrucció de temples, a Mallorca va ser el Marquès de Rubí qui ordenà, dia 26 de juny de 1715, la demolició del convent dels agustins amb l’església de Santa Maria d’Ítria, de vuit capelles i situada al camí de Sóller, per tal d’evitar que les tropes felipistes s’atrinxerassin a un punt estratègic tan important per posar setge a Palma.

Després de capitular, la repressió posterior contra els clergues més significats contra Felip V va ser igualment intensa. Dia 17 d’agost foren desterrats 12 frares franciscans, amb ordres d’abandonar l’illa en el termini d’una setmana. Dia 1 de setembre de 1715, tan sols un mes i mig després de la capitulació de Mallorca i malgrat les condicions pactades⁸, els expulsats varen ser nou capellans de la Seu: Josep Sancho, Guillem Fluxà, Jordi Descallar, Antoni Vallès, Jordi Poderós, Bartomeu Escarrer, Bernat Tomàs, Guillem Vives i Nicolau Truyols. Dia 19 de setembre va ser desterrat un capellà felanitxer. Dia 14 de gener de 1716, encara expulsaren el Provincial de Sant Francesc amb cinc frares més, per no haver obeït les ordres rebudes de designar el Provincial que volia el Marquès de Lede.

El paper repressor de les noves autoritats eclesiàstiques va entrar de ple en l’actuació política. Dia 15 de juliol de 1715, quatre dies després de la capitulació, D’Asfeld publicà un ban que ordenava, sota l’amenaça de la pena de la vida, entregar totes les armes en un termini de 24 hores. Es veu que la crida no va ser atesa en plenitud i, dia 18 d’octubre, l’Església mostrà el seu grau de col·laboracionisme quan el Bisbe va cridar els rectors de les parròquies i, com diu la crònica, “en una arenga amenazadora” els instà a reclamar els feligresos que “entregaran las armas, así las de fuego como las cortantes y punzantes”.

Una altra mesura que suposà un canvi radical de conducta de l’Església a Mallorca va ser la supressió del tradicional dret d’asil. El Dret Canònic respectava la protecció anomenada “refugi en sagrat”, però el nou vicari general, Domingo Sureda de Sant Martí no només no el va respectar, sinó que va promoure la delació dels fugitius., mitjançant la instal·lació d’unes bústies a les parròquies per dipositar-hi els llocs on s’amagaven.

A partir d’aquell moment, al llarg de tot el segle XVIII i, pràcticament, de tot el XIX, l’església mallorquina va viure submisa a la monarquia borbònica. El cas de Juan Díaz de la Guerra és especialment rellevant. Nomenat bisbe de Mallorca l’any 1772 per Carles III de Borbó (no confondre amb l’Arxiduc d’Àustria), actiu atiador de la castellanització de la Nació Catalana, el nou prelat va atacar qualsevol símbol identificador de la catalanitat de Mallorca. No li va anar bé imposar l’ús del castellà a la doctrina i va decidir atacar el referent més preclar de la Cultura Catalana: Ramon Llull. Va condemnar retre-li culte i ordenà la retirada de totes les icones. Hi va haver duríssims enfrontaments. Una vegada més, els dominics a un costat i els franciscans a l’altra. Les autoritats contra el poble. L’església de la por contra la de l’evangeli. Les penes d’excomunió contra qui procuràs devoció a Ramon Llull no només no atemoriren la gent, sinó que s’incrementà la veneració i, a Andratx, Felanitx i Manacor, hi va haver revoltes populars que, finalment, propiciaren l’expulsió del bisbe. Just cinc anys després d’haver arribat a Mallorca son pare el va venir a recollir i se n’anà amb la cua enmig de les cames. La tasca borbonitzadora de l’Església espanyola, tanmateix, mai no ha assolit els objectius.

NOTES

1 Puta paparra, carronya on fermenta
la claveguera de la llum del dia,
apunta el seu coet lluna opulenta
i implora no fallir la punteria.

…fins perdent nostres banderes!

Dia 17 de setembre de 1705, quatre mesos en clau després del Pacte dels Vigatans i d’acord al compromís subscrit posteriorment en el Tractat de Gènova, un exèrcit integrat per més de dos mil anglesos i més de mil catalans, va conquerir el Castell de Montjuïc. La muntanya era peça clau per crear, amb el setge marítim, un doble front que va ser determinant en l’ocupació de Barcelona i obligà les tropes de Felip V a claudicar. La primera bandera que onejà a Montjuïc va ser l’estendard negre, sinònim de resistència sense capitulació, com a antítesi de la bandera blanca, símbol de rendició. Per deixar-ho encara més clar, hi afegiren la inscripció: “Morts o els nostres privilegis conservats”. També a Cardona, fins que dia 18 de setembre de 1714 es varen signar les capitulacions, com a últim bastió del Principat¹, els regiments duien banderes negres amb la llegenda “viurem lliures o morirem!”. L’estendard negre sense lletres ni cap imatge afegida, com a indicador de combat a mort sense treva ni rendició, ja apareix a la Crònica de Ramon Muntaner referida a la batalla de Gal·lípoli de l’any 1305 i atribuïda als Almogàvers.

Dia 1 d’agost de 1714 a distints punts de la murada barcelonina hi havia la bandera negra i els dies 12, 13 i 14 d’aquell mes, els artillers mallorquins i eivissencs, a les ordres del general maulet valencià Joan Baptista Basset, la tenien penjada a Santa Clara quan les tropes borbòniques esbaldregaren el bastió².

Hi ha dues notícies, ambdues procedents de documents francesos, que indiquen que el llenç negre anava orné d’une tête de mort. Així ho expressa el llibre Histoire de la derniere revolte des catalans et du siege de Barcelonne i ho manté Le siège de Barcelone en 1714 raconté par un arlésien a un arlésien, on es recull la correspondència d’un oficial de marina de les tropes borbòniques adreçada al seu oncle, Bisbe de Castras, al Llenguadoc i occità d’Arle com l’autor. Aquestes dues referències contrasten amb altres, també de l’època, que simplement es refereixen al color de la bandera, sense descriure cap altre signe afegit. És el cas del llibre The Deplorable history of the Catalans.

Les referències franceses segurament varen seduir més als il·lustradors i, des de la segona meitat del XVIII i, més encara, dins del segle XIX, recrearen amb gravats el setge i assignaren la bandera negra als defensors de Barcelona. No només hi incorporaren el crani, sinó que es permeteren la llicència gràfica (possiblement per mimetisme amb la més popular de les diverses banderes pirates) d’afegir-hi dues tíbies creuades al peu de la calavera.

Dia 11 de setembre de 1714, els capitans i coronels, prou coneixedors de la imminent entrada dels felipistes a la ciutat, ordenaren per anar al combat vestir-se amb malles negres. Era la imatge viva de la dita popular: si lluites pots perdre, si no lluites ja has perdut. Barcelona, tota la Nació Catalana, podia caure, però en cap cas seria per desistir i retre la defensa de la seva llibertat fins a les darreres conseqüències.

A més de la bandera negra, també s’alçaven els símbols de tots i cada un dels gremis de La Coronela, el penó de Sant Jordi, l’estendard blanc amb l’àguila de l’arxiduc d’Àustria i la bandera de Santa Eulàlia. Està documentat que Rafel de Casanova la va fer present per plantar cara a l’assalt final de Barcelona dels felipistes, dia 11 de setembre de 1714, fins que va caure ferit en el combat. Hi ha molta d’iconografia i, amb més o menys fortuna, s’han fet i encara es fan moltes de recreacions sobre aquest fet històric.

Hi havia una gran litúrgia a l’entorn dels estendards i de les banderes. Tant Els Miquelets com La Coronela, les solien beneir en públic periòdicament i feien desfilades per mantenir la disciplina, la moral de les tropes i, sobretot, l’ànim de la ciutadania. Caiguda Barcelona, a Mallorca es va continuar amb aquests actes d’enaltiment³. Dia 7 de desembre de 1714, arran de l’enterrament a Santa Eulàlia de l’alferes Antoni Amorós, del gremi de carnissers de La Coronela de Palma, la crònica narra com, amb gran solemnitat, els altres oficials dipositaren el fèretre cobert amb la bandera (sense especificar quina). Dia 6 de gener de 1715, també a Palma, es va fer una gran revista militar⁴. Hi varen prendre part el regiment de cavalleria, el regiment dels Blancs i La Coronela. Davant del convent de Sant Francesc de Paula es varen beneir els estendards del regiment de cavalleria. Una altra notícia de Mallorca, que ja vaig explicar en parlar de la participació de les dones, és que dia 16 de març de 1715, mentre es feien obres per reforçar la murada de Palma, es presentà una companyia de 400 dones que s’afegiren a la feina. Aquella companyia tenia dret a desfilar amb bandera i tambors.

La repressió posterior que practicà Felip V contra la Nació Catalana es va veure en tots els ordres: l’anul·lació de les institucions, la supressió dels furs i privilegis, la confiscació de béns, l’espoliació econòmica, la presó, la tortura i l’assassinat. Una bateria de decrets s’adreçà a humiliar i sotmetre el poble i els seus eixos culturals (la llengua, la tradició, la identitat…). L’acció anorreadora dels borbònics no s’adreçà només contra les persones; també va atacar els símbols.L’historiador Francesc de Castellví explica que dia 15 de setembre de 1714, poc després de caure Barcelona, es va obligar a lliurar les banderes. En total, varen ser 25 dels regiments de l’exèrcit, 42 de La Coronela, més la de Sant Jordi i la de Santa Eulàlia. Totes serien enviades a Madrid on foren exposades al públic a l’església de la Virgen de Atocha.

Un gravat austríac retrata la cremadissa de banderes pública decretada per Felip V amb aquest peu aclaridor:«Eroberung von Barcelona 1714. Die Standarten und Fahnen welche der Duc de Berwick nach Madrid gesendet, schickte Philip V wieder zurück, mit dem Beyfügen, daß er keine Fahne rebbelischer Unterthanen erkenne, worauf sie öffentlich durch den Hencker zu Barcellona verbrannt worden» (Els Estendards i les Banderes que el Duc de Berwick havia enviat cap a Madrid, foren retornades per Felip V, amb l’afirmació que ell no reconeixia cap bandera rebel, i manant que fossin cremades públicament pel botxí de Barcelona).

Després d’aquesta notícia, pren més força i valor el tercer vers de la tornada del popular poema patriòtic de Frederic Soler, Pitarra.

El valor dels referents i dels signes i, molt especialment, el sentit de les banderes negres, com a símbol de la resistència del nostre poble, el va expressar en una frase Quim Torra: “El dia que oblidem que els catalans de 1714 van decidir lluitar o morir per la seva llibertat ja no serem poble ni res!”.

Avui el nostre poble està mancat totalment de símbols que l’identifiquin en el seu conjunt. La Nació Catalana ha patit de la dinastia que l’ha regnat al llarg de gairebé tres segles una acció depredadora. L’objectiu va ser i és: dividir-nos, desmembrar-nos i provincianitzar; borbonitzar-nos, en definitiva. No tenim una diada nacional, sinó un conjunt de diades de cada un dels fragments del territori. No hi ha tampoc un himne comú. Fins i tot la bandera quadribarrada que, històricament, ens havia agermanat durant cinc segles, s’ha vist apedaçada a València i a les Illes Balears (a Aragó no ha calgut), amb invents de castells i, gens metafòricament, amb esquarteraments divisoris. Fins i tot, la llengua que ens agermana de manera inequívoca és objecte permanent d’intents de secessió que promouen els qui no la parlen. Malgrat els atacs, l’idioma és un estendard ben viu. Tanmateix, rere els penons hi ha el poble. Els símbols, per tant, han de servir per agombolar les persones. Ho expressa molt bé Lluís Llach en una de les seves cançons:

De res no valen banderes
que no ens facin d’abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, Llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t’han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.

Nosaltres serem els qui, després de fer callar els silencis antics i molt llargs, de rebutjar la història imposada que no és nostra, de desemmascarar la mentida i de denunciar el robatori, després de conèixer el passat podrem decidir el nostre futur. I això podrà ser, ho serà, fins perdent nostres banderes! Al capdavall, som la generació que viurà el recobrament efectiu i a tots els efectes d’aquest gran nom de la cançó: el de la Llibertat. Ella també és, ho serà, la gran bandera!

NOTES:

1 Cal recordar sempre que el darrer bastió de la Nació Catalana en capitular, dia 11 de juliol de 1715. va ser Mallorca.

2 “Ils arborèrent fur la breche un drapeau noir, et soutinrent plus d’un assaut.” François Marie Arouet de Voltaire. 

PETITES HISTÒRIES ANTERIORS:

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

Dissabte, 6 de setembre de 2014

A punt de començar la setmana que ha de commemorar el tercer centenari d’ençà de l’onze de setembre de 1714, data de la capitulació de Barcelona, atenc una recomanació general de canviar, transitòriament, la imatge del perfil. Durant aquests dies serà aquesta:

Diumenge, 7 de setembre de 2014

En el suplement del diari ULTIMA HORA hi ha un reportatge sobre la participació dels mallorquins en la defensa de Barcelona. S’acompanya amb una entrevista que em va fer Joan Riera.

L’Agrupació Excursionista Catalunya ha organitzat la Travessa del Tricentenari. Aquest estiu, des de Pollença, han fet la travessia en caiacs fins a Barcelona. Avui, diumenge, simularan l’arribada davant del Museu d’Història de Catalunya. El programa anuncia:

11:00 h: Rebuda al Moll de la Barceloneta (davant del Museu d’Història de Catalunya) dels caiacs vinguts de Pollença acompanyats pel paquebot Santa Eulàlia.

Paraules del Director del Museu Sr. Agustí Alcoberro. Lectura de l’escrit del mallorquí Sr. Bartomeu Mestre “Balutxo”.

Actuació de la Coral Madrigalistes de Catalunya i Coral Núria.

Efectivament, algú haurà de llegir el meu escrit, perquè jo no hi podré ser¹. L’horabaixa rep una crònica satisfactòria de Manuel Cabanillas de com han anat les coses. La pàgina de l’AEC publicarà fotografies de l’acte i les paraules d’Alcoberro i meves. Mallorca i Eivissa, s’hi han fet ben presents!

Dilluns, 8 de setembre de 2014

A primera hora, Vilaweb anuncia la conferència del vespre² i publica una entrevista que em va fer Núria Ventura sobre les recerques d’històries amagades o, majoritàriament, manipulades³. A la foto, em veuen al davant de l’antiga residència dels Teatins de Barcelona (al carrer Enric Granados), on vaig fer el primer any d’estada a Barcelona, l’any 1968, quan estudiava de programador a la casa IBM, aleshores a la plaça Urquinaona, i ho combinava amb el Preuniversitari a l’Institut Jaume Balmes a la via Laietana. Fa 46 anys, batuadell! La façana de la residència és gairebé talment com era. Jo ja no.

Vol, a mitjan matí, des de Palma a Barcelona. Just arribar, vaig a l’hotel a deixar les coses i faig una volta per la Boqueria. Fotos al feisbuc: “M’hi abocaria!”. Likes a rompre!

A les 19:o0h, mitja hora abans de fer-hi la conferència programada, vaig a l’Ateneu Barcelonès. Una bona acollida. Em conviden a signar l’autorització per emetre la conferència en vídeo i unes paraules al llibre de l’entitat. N’Eulàlia Espinàs, l’actual gerent de l’Ateneu (i fundadora de la Biblioteca Can Torró d’Alcúdia a Mallorca), em fa de guia i em mostra les sales. De viure a Barcelona, segur que em faria soci, ni que fos per accedir a la meravellosa biblioteca que no havia vist d’ençà de la reforma. S’atura davant del quadre d’un “felanitxer” i m’explica que, abans de signar la dedicatòria, amb una agulla va foradar els ulls. És talment en Miquel! Un excel·lent autoretrat.

S’ha fet l’hora de començar. Jordi Casasses, President de l’Ateneu Barcelonès, em presenta abans d’iniciar la conferència dedicada a la participació de les Balears i Pitiüses a la Guerra de Successió. Història, però també reivindicació. M’ha sortit un text de més d’una hora i mitja que he reduït a la meitat, però que publicaré íntegre més endavant⁴.

Tres quarts d’hora de lectura i, en acabar, els aplaudiments són intensos. Deu ser que hi ha amics i coneguts entre el públic: Pere Bonnín, Tomeu Bosch, Àngel Campabadal, Josep M. Farré, Guillem Genovard, Ricard Huguet, Joan Lladó Nadal, Marc Ordinas, Pilar Rivasés, Esperança Rodríguez…

Dimarts, 9 de setembre de 2014

Al matí, faig una passejada per Sants. Al seu Casal va ser on, l’any 1916 (que no ens passi el centenari!), Pere Oliver i Domenge va fer la conferència La Catalanitat de les Mallorques. He d’anar a veure pisos per llogar un familiar. Els balcons són tot un referèndum que pronostiquen una majoria aclaparadora a favor de la independència. Hi ha edificis amb estelades a totes les plantes. La voluntat del poble és respira nítida. Faig un parell de fotos i, amb un breu comentari, cap al feisbuc!

Una de les fotos que faig al poble és del rètol del carrer on va viure durant uns anys Guillem d’Efak.

Precisament l’horabaixa, de prest, mantinc una reunió amb una productora interessada en fer un programa sobre la vida i l’obra de Guillem d’Efak. Ja serà per l’any vinent i tenen el compromís d’emissió de TV3 i d’IB3. Hi participarà en Pep Tossar i un dels patrocinadors serà Ànima Negra. La marca del vi seria un bon nom per titular el programa. No han trobat tots els recursos econòmics necessaris, però així i tot envestiran amb el projecte. Com sempre, tindran la meva col·laboració, perquè l’objectiu que mantinc (d’acord amb la família) és el de difondre i enaltir el nom d’aquell bruixot que ens va servir d’exemple d’integració i compromís amb la llengua, la cultura i la identitat.

A les 18h vaig a la Fira del Llibre en Català. Josep Maria Solé i Sabaté presenta el llibre Els Segadors, de cançó popular a himne nacional que ha enllestit, després de molts d’anys d’haver rebut l’encàrrec, Josep Massot i Muntaner. Amb la foto d’ambdós, escric al feisbuc: “DOS SAVIS. Ara mateix a la Fira del Llibre de Barcelona, Josep Massot i Muntaner i Josep Maria Solé i Sabaté ens parlen d’una cançó popular esdevinguda himne: Els Segadors.”

En acabar la presentació, amb ambdós i amb el periodista i fotògraf mallorquí Carles Domenech que s’incorpora a la conversa, comentam que Els Segadors no és ben bé un himne nacional. Compartim el lament quant a la manca de símbols comuns de la Nació Catalana: diada, himne, bandera…

Amb l’amic Josep Maria ens passejam per la Fira. Davant d’una cervesa, comentam que els espanyols no ens critiquen pels defectes, sinó per les virtuts: austers, estalviadors, treballadors, negociadors, solidaris, pactistes, cultes… 

Soparé de tapes a qualque taverna de la zona. A la sortida veig que avui la lluna ha fet el ple i s’ha encamellat damunt de la Catedral. L’he volgut engospar amb la fotera per compartir amb les amistats feisbusquianes que, amb els like ho valoren i agraeixen.

Vaig cap a l’hotel i, en passar per la plaça de Sant Jaume i veure la façana de la Generalitat, l’impacte és emocionant. Malgrat la foscor, faig una foto per penjar amb aquest text: “Ja sé que la foto no es veu molt bé, però passar per la plaça de Sant Jaume i llegir això al frontis de la Generalitat de Catalunya… què voleu que us digui? Pell de gallina! Ja poden venir els tancs de ponent i suspendre l’autonomia! Autonomia? Auto què? Som un poble i, com a tal, tenim dos drets: conèixer el nostre passat i decidir el nostre futur. Ja en poden fer de voltes! Això no hi ha qui ho aturi i bé que ho saben!”

Acaben de projectar-se diapositives similars en diverses llengües i, a continuació, apareix una senyera que fa ones de llibertat. De tant en tant algú no pot estar-se de cridar “Visca Catalunya!”. Em brolla la resposta: “Lliure i completa!”.

0905videosenyera

Cap a l’hotel de quatres. S’ha fet tard, el dia ha estat llarg i demà encara ho serà més.

Dimecres, 10 de setembre de 2014

No som ludòpata i, ideològicament, estic amb Oriol Junqueres i amb la tradició republicana, contra el joc. Això no obstant, com si fos una juguesca de la juguesca, faig una gestió per aconseguir uns cupons d’un número concret de la Grossa de Cap d’Any; vull la data de naixement del meu nét per compartir amb la família, però és impossible. Una nova prova d’esquarterament: només poden comprar per internet un número concret els residents a Catalunya! És insòlit. Els mallorquins podem accedir a qualsevol número de les rifes espanyoles, però no de les catalanes. Si vull jugar he de comprar les participacions que hi ha als quioscs. A mitjan matí, vaig a les oficines de Loteria de Catalunya. El senyor Jordi Padrosa, amable cap d’Atenció Ciutadana, es desfà en gestions, però no hi ha manera. Al final, em demana que si puc assolir l’objectiu que li digui com ho he fet per ajudar altres persones en el futur. Malgrat les dificultats, crec que he trobat una retxillera. Ja ho veurem! De moment, me’n duré un ventall de regal cap a Mallorca.

L’horabaixa rep de l’Ateneu Barcelonès algunes fotografies de l’acte de dilluns. Miraré d’enllestir la conferència per publicar, amb notes i il·lustracions, a Vilaweb. Aviat veig que em durà més feina de la prevista i no ho podré acabar.

Es fa hora de l’acte institucional al Fossar de les Moreres. Tots els carrers per accedir-hi estan tallats. No és la primera vegada que faig la vigília. Allò que sembla que sí és la primera vegada a la història, és veure com un President de la Generalitat, una Presidenta del Parlament i l’alcalde de Barcelona assisteixen a retre honors. Això ja no té marxa enrere! L’any que ve, ja no podran excusar-se de tornar-hi i si ho fan romandran ben retratats.

Fa molts d’anys, una trentena, que el Memorial 1714 celebra un acte molt digne i just de vindicació i homenatge. Enguany, abans, s’hi ha programat un altre acte previ de Som Països Catalans. Ai, i que m’agrada de poc el nom aquest: un invent en espanyol de finals del XIX i promogut durant el franquisme. Som catalans; som del País Català (em singular), perquè només hi ha una Nació Catalana. Aquest plural ens desfà, ens provincianitza, ens borbonitza i ens esquartera tàcitament. Ens fa talment com uns “paises hispanos”. Què hi farem! Tenim problemes de simbologia i de nomenclatura per resoldre! En tot cas, l’acte és un èxit. Hi ha una gentada que omple tota la plaça del Fossar, tota la zona de Santa Maria del Mar i fins al final del Born.

Hi ha participació de les Illes. Llàstima de la ridícula presentació de “ses illes”. Em genera impotència escoltar com ens esmenten, paternalistes i condescendents, aquells principatins ignorants (avui és una principatina) que no saben que les denominacions importants reben l’article literari i que les illes Balears i Pitiüses poden ser “les Illes”, però que “ses illes” són un conjunt de cases rodejades de carrers. Més qüestions a aclarir i resoldre! Quanta, quanta d’ignorància regionalista! Quanta paciència! 

Ens representa Miquel Àngel Tortell, de l’Assemblea de Docents. Un discurs magnífic i molt adequat que contrasta set punts de confluència entre l’ANC i l’AD. El públic l’ovaciona. Ha estat una intervenció molt digna que ha enaltit la lluita en defensa de l’Educació lliure, de qualitat i en català.

La Muixeranga, possiblement la millor alternativa com a himne de tota la Nació Catalana, estableix l’interludi entre els dos actes.

1005amuixeranga

Memorial 1714 convida a enfortir els llaços d’unitat nacional. Parlarà Daniela Grau d’Elna, en representació de la Catalunya Nord, Josep Guia del País Valencià i jo.

Durant els parlaments, arriben els participants de la Marxa de Torxes i La Coronela de Barcelona. Mallorca hi va ser fa 300 anys i cal recordar que al Fossar de les Moreres hi enterraren valencians, eivissencs i mallorquins (d’Alcúdia, de Felanitx, de Palma, de Sóller…) que moriren en defensa de Barcelona⁵. Cal tenir present que els barcelonins que moriren el mes d’agost a la defensa del bastió de Santa Clara eren recollits pels seus familiars i enterrats als cementiris de les seves parròquies. Fins ben entrat el segle XIX, cada parròquia tenia el seu cementiri. A qui enterraven als fossars de les Moreres i al de Sant Pere? Òbviament als qui no eren barcelonins; la gent de les contrades, els fusellers valencians i els artillers i mariners eivissencs i mallorquins.

En acabar els parlaments, crits d’independència. Malgrat les dificultats de moviment, em ve a saludar molta de gent coneguda. Un d’ells, a qui fa 18 anys que no he vist, és Àngel Colom, amb qui comentam la importància d’incorporar els nouvinguts a la defensa de la sobirania nacional. Una altra conversa agraïda és amb Francesc Homs. Quan el vaig conèixer a un dinar a Prada fa cinc anys (quan encara no governava CiU) vaig veure que seria una peça clau en el procés en curs. És intel·ligent i, a més, té una gran vivor natural. Em satisfà escoltar la fermesa en el compromís d’atendre la veu del poble. Li reconec la seva feina i ell m’insta a no deixar d’escriure. A l’entorn del Fossar, Jordi Miravet, Joan Llacuna, Teresa Clota i molta més gent que, any rere any, han servit la memòria de 1714, es respira una immensa satisfacció. És el preludi de la Victòria que demà ha de mostrar al món el símbol fet poble.

Dijous, Onze de Setembre de 1714

Quan he anat a berenar a l’hotel del carrer Jaume I, pertanyent a una cadena no catalana, una cambrera de pell bruna m’ha desitjat “bona diada!”. Quan he pujat a l’habitació he sentit el crit “Donec” amb la resposta “Perficiam!”. Des de la finestra he vist quan La Coronela desfilava per entrar a la plaça de Sant Jaume. Els turistes no aturen de fer fotos, però encara fan més preguntes. No se’n poden avenir.

Vaig cap a l’església de Santa Maria del Pi. Han anunciat que, a punt de migdia, les campanes repicaran a sometent tal com varen fer fa exactament 300 anys. Vaig fins a l’absis, a la plaça del darrera, perquè és l’únic punt des d’on es veuen les campanes. No hi ha una expectació excessiva, però sí una intensa emoció. Tothom es fa la mateixa pregunta: com devien sentir aquesta repicada els assetjats, coneixedors que no tenien suport exterior de ningú i que molts de bastions ja estaven esberlats i amb una defensa impossible?

1101videocampanes

Amb el cor i el pols bategant amb les campanades, vaig cap a la Fira del Llibre. Com era la cuina de 1714? Jaume Fàbrega ens ho explica en el llibre que presenta. Com sempre el seu concepte de país és clar i català i, també com sempre, aprendré coses noves de la seva presentació. Apareixen temes tangencials (la prohibició dels ganivets, la catalanitat dels arrossos), però el bessó és la descripció d’una cuina moderna, amb plats de fruites amb carn o cremes de meló, que correspon a una societat avançada i d’avantguarda com era la catalana.

Vaig cap a la Fira d’Entitats per assistir a la presentació Desmuntant Leonardo a càrrec de Jordi Bilbeny. Interessantíssim! S’havia de complementar amb la visió del documental que s’exhibeix als cinemes Girona, però no hi podré anar. En tot cas, Bilbeny sempre té la facultat de subvertir l’ordre establert i fer una cosa tan intel·ligent (i tan sana!) de posar en solfa la versió oficial del discurs dominant que ens entabana. A risc de cometre errors d’interpretació, aporta documentació i, en injusta contrapartida, és menystingut amb desqualificacions sense proves. Els de “l’acadèmia” l’acusen de frívol, però no refuten mai les seves dades. En el millor dels casos, l’ignoren. Ja se sap que el silenci també és una fórmula subtil per negar que hi hagi censura. Des de 1970 ja són molts els investigadors que asseguren que la Mona Lisa no és altra que Isabel d’Aragó Sforza, més coneguda com Isabel de Nàpols. Massa retrats (un de Rafel d’Urbino) canten santa clara. I què hi fa l’escut d’Aragó a la casa de Leonardo? En tot cas, les deduccions de Bilbeny sobre Leonardo, obren nous interrogants. Les persones intel·ligents, que són les interessades en la veritat, les volen resoldre. A l’altra banda, ja veurem com se’n sortiran els desmentidors mimètics; els negacionistes. Tot i que mantinc l’escepticisme i el dubte quant als grans descobriments, he tocat amb les mans la gran quantitat de mentides i de manipulacions que ens explicat des del discurs dominant. Així que… gràcies i endavant Jordi!

Faig la volta per la Fira d’Entitats. Molta de gent coneguda amb algunes coses en comú: satisfacció, alegria… Converses estimulants amb Vicent Partal, amb Pere Cardús, amb Odette Vinyes… un ambient d’entusiasme i d’eufòria, però sense que la rauxa ens esvaeixi el seny. Tanmateix, no hi hauria prou policies per retirar totes les estelades que s’han incorporat a la ment i el sentiment d’unes persones que saben que som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!

És forçat fer passada davant del monument al controvertit Rafel de Casanova, tot i que, de controvertit, també ho és Villarroel i tants d’altres! Els mites conviden a rituals que esdevenen típics i tòpics, però que no fan mal. Sobretot si tenim en consideració la necessitat que tenim de referents. Ens calen centres d’interès! De fet, ja n’hi ha que s’encarreguen de matar-nos els líders i esbucar-nos les fites. Al redol, hi ha un grup de mallorquins que fan temps a l’espera de les 17:14h: Joan Saboner, Tomeu Caragol, Manel Domenech…

Quants d’illencs han viatjat a Barcelona? Em comenten que només el viatge que ha organitzat ERC des de Mallorca són més de vuitanta. Per la xarxa, veig fotografies de Gabriel Bibiloni i de Nicolau Dols, ambdós amb més gent coneguda al costat. Tothom amb cares de festa i d’esperança.

S’han fet les quatre. Vaig cap a l’antiga plaça de les Belles Arts (d’Espanya, d’ençà la imposició de Primo de Rivera). L’espai ja és ple com un ou.

Encara és prest i, com que tinc prou temps, vaig fins a les quatre columnes rescabalades de Puig i Cadafalch.

Des d’allà, es veu perfectament la plaça plena de gent. Em trec la camisa i em pos un mariol·lo vermell per integrar-me, encara que no inscrit, i fer pinya. El crit és unànime: IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

1102videomani

El vespre, a l’aeroport, més gent coneguda de retorn a cases. Tothom coincideix: el 2015 ens toca fer-ne una de grossa per Mallorca. Serà un altre tricentenari. De fet, Mallorca no va capitular fins dia 11 de juliol de 1715. La referencia del 1714 és, per tant, regional. Caldrà recordar i vindicar els noms i els fets que ens han amagat o manipulat.

He viscut una setmana d’emocions intenses. No serà la darrera vegada.

1 Aquest és el text que es va llegir:

Bon vespre a tothom!

Vull deixar constància de la meva satisfacció per haver estar convidat a fer la conferència que, des de ja fa molts d’anys, amb bon criteri i des de perspectives prou diverses, dedica l’Ateneu Barcelonès a l’entorn de l’Onze de Setembre. És tot un honor i el fet de coincidir enguany amb el tercer centenari de la caiguda de Barcelona incrementa el meu agraïment

Escriptors versus historiadors?

M’és obligat fer notar la diferència entre els historiadors i els escriptors¹. Els primers estan sotmesos a una metodologia estricta que els limita i condiciona, mentre que els escriptors tenim un marge més ample. Faig l’advertiment, amb l’esperança de la generosa comprensió i complicitat de l’auditori, com a justificació ni que sigui, d’un fet que concretaré amb un exemple: per a la divulgació de la presència dels artillers mallorquins a la defensa de Barcelona han fet molt més un parell de frases a la novel·la Victus que dotzenes de treballs monogràfics a revistes especialitzades, desenes de conferències com la d’avui i més d’una tesi doctoral condemnada, com a màxima recompensa, a una publicació d’uns pocs centenars d’exemplars².

Una perspectiva de la Guerra de Submissió des de la mar

Avui, us parlaré de vaixells, d’artillers, de pólvora i farina, de botiflers, d’herois, de bandejats, d’espoliació econòmica, de lleis injustes, d’aliances i deslleialtats, de repressió, de memòries regades amb sal… Us parlaré d’un episodi transcendental que va determinar i determina la nostra història; és a dir, us parlaré de la Guerra de Successió que, amb major rigor, hauríem de dir de Submissió. Per deferència i cortesia al lloc on som, alteraré la cronologia i, per començar, em referiré a la participació illenca en la defensa de Barcelona per, després, llegir la guerra a tota la Nació Catalana, però des de la perspectiva de les Illes Balears i Pitiüses i, sense escatimar dades, amb un fil intencionadament socràtic. D’aquesta manera, si al final he brindat i provocat més preguntes que respostes, hauré assolit l’objectiu i, plegats, compartirem evidències i conclusions, fins ara gairebé inèdites. Vull advertir, finalment, que m’ha sortit una conferència de llarg metratge; d’aquelles d’un temps. Per mirar d’encabir-la en l’espai màxim, ja més que abusiu, de tres quarts d’hora, m’he vist forçat a retallar-la i desproveir-la de notes i citacions que documentaré a qualque espai virtual.

Els artillers mallorquins

L’escola d’artilleria mallorquina es va crear l’any 1559. Va fer un bon servei a la defensa de les Illes per respondre les envestides dels turcs i dels pirates barbarescos. En tota la Corona d’Aragó només hi havia l’escola de Barcelona, però aviat els illencs agafaren fama arreu d’Europa, amb una habilitat especial en els quatre oficis derivats: artillers, minadors, bombarders i enginyers. Destacaren com a teòrics anb publicacions con el Tractat del bon artiller o a l’any 1640, coincidint amb la Guerra dels Segadors, el manual Theoria i Practica del Art de Artilleria que seguexen y uzan los Artillers de la Universitat del Regne de Mallorcas. Resulta interessant llegir les condicions que havia de tenir un bon artiller: “Ha de ser un home condret de mans i peus, de bona vista i bon judici per a saber usar compte, raó, pes i mesura, que són les quatre coses que conté l’Art d’Artilleria”.

Varen ser contractats i participaren a algunes guerres europees dels s. XVI i XVII. Hi ha constància que els mallorquins ja havien acudit a enfortir les defenses de Barcelona l’any 1683, en previsió d’un possible atac de l’armada francesa, però la gesta més destacada va ser en la Guerra de Submissió, on demostraren una gran destresa i on s’hi implicaren fins a la mort. Aquesta implicació va ser la causa principal de suprimir l’escola, després de caure Mallorca el juliol de 1715, arran de l’infame Decret de Nova Planta. 

Mallorquins i eivissencs en la defensa de Barcelona

El 12 de març de 1705 un total de 100 artillers mallorquins o eivissencs viatgen a Barcelona per enfortir la defensa de la ciutat. Mallorca ja estava clarament dividida entre els partidaris de Felip V (fonamentalment els xuetes, la noblesa comerciant, els dominics i els jesuïtes) i els partidaris de Carles III, molt majoritaris (la resta de la noblesa, els pagesos, els menestrals i els franciscans³). També a Barcelona la situació era convulsa. El virrei reclamava juraments de fidelitat a Felip V que provocaren la desobediència civil i desembocaren en el Pacte dels Vigatans de dia 17 de maig de 1705, considerat com el punt àlgid d’inflexió en la presa de  posició del conjunt de la Corona d’Aragó contra Felip V.

El 8 de maig de 1707, el mateix dia que València claudicava i només dues setmanes d’ençà de la derrota d’Almansa, altres cent cinquanta artillers viatgen de Mallorca a Barcelona i s’uneixen als cent que ja s’hi havien instal·lat. Les primeres expedicions d’artillers, desfan la divulgada pretensió que la participació dels mallorquins derivava de les ordres del marquès de Rubí, ja que aquest virrei de Mallorca no arribà a l’illa fins el febrer de 1713. Cert és que, amb l’impuls de Rubí, s’incrementarien els viatges. Les barques del bou, principalment d’Alcúdia, d’Eivissa, de Felanitx, de Palma, de Pollença i de Sóller sovintejaven tant que els barcelonins, en veure arribar a port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la dita: “arriba el rebost de Mallorca!”. Ferran Soldevila a Història de Catalunya destaca el paper de Mallorca i d’Eivissa, “estretament unides a Catalunya, preocupades per la sort de llurs institucions (…) i fornint, constantment i generosament, queviures i municions als barcelonins assetjats, fins al punt que d’elles va rebre Barcelona el principal i gairebé únic sosteniment.”

El 26 d’octubre de 1713, protegides només per tres vaixells d’escorta, arribaren a Barcelona vint-i-cinc naus mallorquines, estibades de menjar i armes. Desembarcaren altres cinquanta-tres artillers, reclutats per Francesc Antoni Vidal, en una companyia sota el comandament del capità Joan Saurina i del tinent Bartomeu Ballester. Serien claus en la defensa del bastió de Santa Clara, els dies 12, 13 i 14 d’agost de 1714, quan les tropes felipistes intensificaren els atacs⁴. Només aquells tres dies varen morir més de vuit-cents defensors, molts d’ells artillers, i, com tots els no-barcelonins caiguts al bastió de Santa Clara, foren enterrats al Fossar de les Moreres⁵.

El Diari de Setge brinda referències a la participació dels illencs. Vegem-ne només quatre d’exemple dins del curt espai de dues setmanes:

10 de maig de 1714: “Avui, diversos navilis d’un comboi que procedia de Mallorca han superat, carregats de blat i altres queviures, el cordó marítim del setge, tot i el foc que els han llançat. Algunes embarcacions han hagut de retornar mar endins, a fi d’esperar l’avinentesa.”

11 de maig: “Des de la plaça, el general Basset ha intentat d’incomodar les bateries dels borbònics. Han entrat al port, amb gran habilitat, dos gànguils i un bergantí de Mallorca; esperaven, en comboi, des d’ahir, l’oportunitat per salvar els perills de l’enemic.”

18 de maig: “Els comandaments del nostre exèrcit a l’interior han fet Consell de Guerra a Olesa de Montserrat, a fi d’avaluar la possibilitat de socórrer la Ciutat. Consideren que encara no són prou forts per atacar el cordó del setge. Gràcies a Déu, al port, hi ha entrat una embarcació carregada de blat de Mallorca. Ens ajudarà a tenir una mica de pa i a evitar que defallim.”

23 de maig de 1714: “El bombardeig amb els 21 morters que els enemics han disposat al voltant del convent ha continuat avui, sense misericòrdia, per arruïnar, sense discriminar, cases, temples i vides. Avui ha entrat a la Ciutat el coronel del Regiment de Sant Narcís Joan Llinàs: era en missió especial a la cort imperial de Viena. Ha arribat amb una fragata procedent de Mallorca que, carregada de queviures, ha trencat el bloqueig. Porta un missatge de suport: diu que l’emperador prepara un nodrit exèrcit a Nàpols i socors en diners i provisions des de Gènova.”

Les citacions fan esment a la tasca de traginers i proveïdors dels vaixells, però també hi ha documents que relaten nombrosos enfrontaments marítims. Un d’exemple: dia 21 de juliol de 1714, dues naus eivissenques que sortien de Barcelona, es toparen amb una galera enemiga carregada de municions i dotze mil pesos destinats a dos regiments dels assetjadors. El galiot eivissenc apressà la nau borbònica i va retre els seus 220 homes “después de un reñido abordaje en que llegó a teñirse la mar de la sangre que caía por los corredores”⁶. No tot varen ser flors i violes. Dia 13 de gener de 1711, les naus franceses se situaren davant de Portocolom i apressaren la barca del patró Antoni Mulet, carregada de blat. Dia 1 de juliol de 1714 embarcaren de Palma cap a Barcelona més de 60 vaixells i només n’arribaren 40. La resta foren enfonsats.

Altres referències relaten la conducta dels artillers i asseguren que obraren meravelles fins al darrer dia. Preparaven els canons i els morters, de manera estratègica i diligent, disparaven tres o quatre vegades i, abans que els felipistes poguessin determinar la procedència exacta de les bombes, traslladaven els morters i els canons per canviar de posició i tornar a disparar. Un dels fets que més corprenia el poble de Barcelona era que, quan un mallorquí moria en combat era enterrat amb honors pels companys, però feta la cerimònia no parlaven més dels morts.

Tots els illencs estaven sota el comandament directe del general i maulet valencià Joan Baptista Basset, el qual, tot i ser de cavalleria, va estar al capdavant de l’artilleria catalana des del començament del setge. L’estructura estava formada per 10 companyies d’artilleria i 3 de bombarders. De les primeres, quatre estaven integrades i comandades totalment per mallorquins.⁷ Del conjunt, els procedents de l’escola mallorquina poden estimar-se entre cinc-cents i vuit-cents homes.

Els artillers illencs destacaren per les seves habilitats. Quan, de nit, intuïen que les tropes borbòniques volien avançar les trinxeres, els valencians amollaven focs artificials que il·luminaven les línies enemigues i els illencs les bombardejaven. Manifestaven estar en condicions de contenir els invasors mentre aquests no superassin en cinc vegades els defensors. Els dietaris de guerra dels felipistes són clars: “De cada veinte disparos al menos dieciséis hacían explosión a la altura debida para obtener mayor eficacia mediante unas espoletas a tiempos hechas con tubos de madera”. Al llibre Histoire de la derniere révolte des catalans, s’explica que les espoletes de les bombes barcelonines eren curtes per rebentar abans de tocar en terra i que això feia molt més mal als assetjadors. Francesc Costa era descrit com “el més hàbil artiller conegut en aquest segle” i hi ha constància que, en entrar a Barcelona, els francesos li demanaren que s’incorporàs al seu exèrcit i li oferien 4 doblons al dia. Ell va refusar la sol·licitud, perquè volia anar a Nàpols. Altres fonts asseguren que va anar a Mallorca o a Eivissa i, posteriorment, a Viena.

A les capitulacions, quan es relacionen les armes expropiades als defensors, es parla de dues-centes cinquanta peces entre canons, morters i bombardes. Els eivissencs i mallorquins supervivents que, després de la caiguda de Barcelona, no tornaren a les illes respectives i es varen acollir a l’exili protegit de Viena, es declaraven catalans i, en més d’un cas, deien que eren de Barcelona, possiblement, per tal de gaudir de la pensió que l’emperador austríac concedia als qui havien lluitat a la defensa de la ciutat.

Un altre episodi poc divulgat té relació directa amb Mallorca. L’agost de 1714, conscient el virrei Rubí que Barcelona patia com mai l’envestida dels atacs i es preparava per resistir l’últim assalt sense disposar d’aliances exteriors, reactivà un projecte rebutjat cinc anys abans (en tornaré a parlar) que consistia en la cessió de les illes de Mallorca i d’Eivissa als anglesos, que ja ocupaven Menorca, si els britànics s’incorporaven a la defensa de la ciutat comtal. El quid pro quo pretenia la salvació del Principat. No va ser aquest l’únic acte de patriotisme. Quan Joan Francesc de Verneda, amb el vist-i-plau de Rubí i comissionat secret de l’emperador Carles d’Àustria, va anar a exposar el projecte, la Junta de Barcelona el va rebutjar amb energia per entendre que la cessió de territori a canvi de protecció constituïa una indignitat. Barcelona, l’agost de 1714, no va sacrificar les Illes⁸.

La proposta s’escampà arreu. En dóna prova un document del general britànic Comte de Peterborough quan escriu que “els mallorquins van demanar la protecció del rei de la Gran Bretanya, no volent assumir l’esclavitud que patirien dels espanyols”. Aquest informe alertà i alterà Felip V. El cas obligà que un enviat britànic, Matthew Prior, hagués d’explicar al govern francès que “no tenia fonament que Jordi I hagués ofert als mallorquins lliurar-se a Anglaterra ni que serien protegits si així ho decidien”.

Dies abans de caure Barcelona, en el Tractat de Baden, Vilana Perles que havia participat en el de Rasttat, de març de 1714, on es va completar el d’Utrech, d’abril de 1713, encara reclamà mantenir les institucions catalanes. Tot va ser inútil, fins al límit que, l’any 1725, en el Tractat de Viena s’acceptaria renunciar a restituir les constitucions catalanes a canvi d’una amnistia que permetés als milers d’exiliats que ho desitjassin retornar a les seves cases.

Le siège de Barcelone raconté par un arlésien a un arlésien recull la correspondència d’un mariner de les tropes franco-espanyoles al seu oncle. A la darrera carta, abans de concloure que el setge els ha costat milers de vides, explica com dia u de setembre de 1714 les seves galeres apressaren quatre barques carregades de queviures i encalçaren les dues galiotes que les escortaven que partiren cap a Mallorca.

Malgrat això, dia 9 de setembre, només dos dies abans de caure Barcelona, dues naus mallorquines esquivaren el setge marítim felipista. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle. Després de descarregar aliments i municions, els 54 mariners d’aquells dos vaixells es posaren a les ordres de Joan Baptista Basset, per lluitar durant dos dies al costat dels barcelonins, dels valencians i dels altres artillers eivissencs i mallorquins, a carn!, fins al final.

Però… i la guerra a les Illes Balears i Pitiüses?

La proclamació de Felip V, el març de 1701, va tenir el suport del bisbe de Mallorca, Francisco Antonio de la Portilla, i de l’oïdor Francesc d’Ametller, un botifler terrassenc de Castellar del Vallès, impulsor quinze anys després dels Decrets de Nova Planta. No obstant això, a Palma es repartiren uns pasquins reproduïts a les parets de molts de pobles de l’illa, amb la frase: «A pesar de Portilla i d’Ametller, regnarà Carles tercer!». Malgrat el posicionament popular i majoritari dels illencs contra Felip V, els borbònics comptaren amb un destacament militar francès que els va permetre controlar el poder durant els primers cinc anys fins que, dia 19 de setembre de 1706, l’esquadra aliada amb 35 vaixells majoritàriament anglesos, anà a Eivissa. Allà, el Consell capitulà d’immediat i amb mostres de satisfacció. La flota angloholandesa continuà cap a Mallorca.

Quan, dia 25 de setembre de 1706, la mateixa esquadra reclamà la rendició de Palma arribaren a Ciutat centenars de pagesos armats de la Part Forana que alliberaren els presos i saludaren les barques al crit de «Fora galls i botiflers!», frase que es llegia a alguns balcons distingits de la ciutat. Les autoritats borbòniques es refugiaren al Palau de l’Almudaina, on foren atacades per la població amb el suport de les milícies revoltades. Els botiflers i els soldats francesos de la guarnició es prepararen per l’enfrontament, però quan l’armada angloholandesa disparà uns trets d’avís, el virrei felipista va comprovar que els artillers mallorquins havien amagat les espoletes dels canons per impedir la defensa de la ciutat i va haver de capitular!

Dia 4 d’octubre de 1706, amb una festa a Sant Francesc i un acte públic a Cort, Carles III és proclamat rei de Mallorca. Dues setmanes després, dia 18 d’octubre de 1706, hi ha un aixecament popular a Menorca. Dia 20, l’arxiduc d’Àustria és honorat com a monarca d’aquella illa. Així, quan encara no fa un any que ha estat reconegut a Barcelona, es completa el posicionament de tota la corona d’Aragó contra Felip V.

Tres mesos després, el gener de 1707, desembarcaren a Maó les tropes franco-espanyoles, assaltaren l’hospici, assassinaren el capellà i un metge i, posteriorment, els penjaren públicament per escalivar els menorquins. El nou governador felipista de Menorca, Diego Leonardo Dávila, va demostrar la deontologia borbònica. Amb un sadisme frenètic que delatava la inseguretat dels nouvinguts, el març i l’abril de 1707, va fer penjar trenta-tres reconeguts austriacistes de l’illa sota la inscripció vide padron al peu de cada forca. En algun cas, va fer tallar el cap de l’ajusticiat i l’exposaren tancat dins d’una gàbia. La repressió també va comportar nous tributs, com una butlla religiosa orientada a recaptar fons per a la causa felipista o la prohibició del conreu del tabac, sotmès a monopoli.

No podem sembrar tabac,

s’ha acabada sa xiripa;

he d’arraconar sa pipa

i viure com un vitrac.⁹

El relat requereix fer un breu i just esment als fets coetanis al País Valencià. Dia 10 d’octubre de 1706 Carles III havia entrat a València, reconegut com a rei, mentre les tropes felipistes atacaven el sud i, progressivament, s’apoderaven de Cartagena, Oriola i Elx. Tot i que Menorca ja havia caigut el gener de 1707, l’origen dels mals, com assegura la dita, serà l’abril de 1707 amb la derrota d’Almansa.

Claude François Bidal d’Asfeld, és un dels guanyadors. D’ell és la frase: “No hi ha a València prou arbres per penjar-hi tots els traïdors”. Ell és qui executa l’ordre de cremar Xàtiva que signa Felip V: “Por la obstinada rebeldía con que resistieron la entrada de mis armas (…) los vecinos de la ciudad de Xátiva, para hacer irremisible el crimen de su infidelidad, mandé arruinarla para extinguir su memoria.” L’actuació dels Borbó sempre es va caracteritzar per la crueltat sàdica, més enllà de les accions bèl·liques, contra la població civil. Xàtiva va ser reduïda a cendres, i s’ordenà edificar en el mateix lloc una nova vila amb el nom de San Felipe¹⁰.

El setembre de 1708 (just dos anys després d’haver-ho fet a Mallorca) va desembarcar a Menorca l’esquadra angloholandesa i, de nou, es va respectar la vida dels vençuts. Tots (fins i tot Dávila) varen poder embarcar. Alguns autors, han considerat positius, com a mal menor, els efectes de la dominació anglesa de l’illa de Menorca que seria utilitzada de moneda de canvi en el Tractat d’Utrecht el 1713. Aquesta possibilitat venia d’enrere: dia 18 de maig de 1709 s’havia proposat a Carles III que, en satisfacció d’un deute amb Anglaterra, formalitzàs la cessió de la sobirania. Ramon de Vilana-Perles, sempre vigilant, va reaccionar d’immediat i va recordar el jurament que l’arxiduc austríac havia fet a Catalunya, Aragó i València “de no desmembrar per qualsevol motiu o pretext de la Corona d’Aragó les Illes Balears, dons quan el vincle del jurament anés dissoluble, necessitaria sempre del consentiment dels Regnes.”

En contrast a la conducta dels aliats, que permeteren partir sense problemes als soldats francesos i a les autoritats borbòniques tant de Mallorca com de Menorca, l’exèrcit felipista va practicar sempre i arreu una violenta i ignominiosa repressió contra els vençuts¹¹. Arran de la caiguda d’Alacant, la primeria de 1709, les tropes angleses que havien defensat aquella ciutat anaren cap a Menorca, mentre que centenars de maulets fugitius s’instal·laren a Mallorca, on els nobles partidaris de Felip V eren anomenats botifarres per analogia amb botiflers, paraula derivada de beauté-fleur, la flor de llis del símbol dels borbons. Encara és ben viva una dita popular, aplicada amb doble sentit a la matança del porc, que recorda l’actuació sàdica dels felipistes: “On no hi ha sang no s’hi fan botifarres!”. Amb el rerefons d’aquella conducta, a Mallorca i a Eivissa, també ha perdurat una cançó de l’època, aparentment innocent, que s’usa per exorcitzar la rampa als infants:

Rampa, rampa,

vés a França,

i mata el rei.

Porta’m sa pell

i en farem un vestidet

de punxetes de cepell.

El febrer de 1713 s’incorporà com a nou virrei de Mallorca Josep Antoni de Rubí i de Boixadors. Havia estat cap de la Coronela de Barcelona i les dues primeres mesures que fa aprovar són la constitució de la Coronela de Palma, amb 400 voluntaris, i activar i incentivar l’avituallament a Barcelona. En veure el paper clau de Mallorca, Felip V envia l’agost de 1713 cinc galeres reclamant la rendició. Rubí rebutjà la reclamació i continuà amb el seu suport a la defensa de Barcelona.

El 23 desembre de 1713 la Coronela de Palma estava formada per 3.800 homes, organitzats per gremis. Els mercaders vestits de grana amb volta negra de vellut, els paraires, els velers, els teixidors, els notaris, els sabaters, els fusters, els boters, els gerrers, els carnissers, els picapedrers, els selleters i els capellers de blau,  els sastres, els forners, els escultors i els pintors de vermell. De la seva part, els mariners tenien una companyia pròpia de la Coronela. Cada membre disposava del seu fusell i baioneta i tots els gremis disposaven d’un capità i d’un grup annex de granaders i artillers.

El darrer bastió (11 de setembre de 1714 – 11 de juliol de 1715)

Caigut el Cap i Casal dia 11 de setembre de 1714, tot feia pensar que Mallorca claudicaria d’immediat, però no va ser així. El virrei es negà a capitular davant dels emissaris de Felip V. Una setmana després de caure Barcelona, dia 18 de setembre de 1714, el mateix dia que es retia la vila de Cardona, Felip Ferran de Sacirera s’entrevistà amb Jordi I i demanà la intervenció anglesa “para que sea unida Cataluña a la Casa de Austria y cuando eso no se pueda lograr; que Cataluña con las islas de Mallorca y Ibiza, sea erigida en República, ya que por los susodichos medios se halla la justicia mantenida, los Reinos de Aragón y Valencia restablecidos en los privilegios de que están privados por la paz de Utrecht y Cataluña librada de ser un eterno monumento de su desgraciada fidelidad”.

Rubí manté l’esperança que hi hagi canvis diplomàtics per a resistir. Dia 13 d’octubre de 1714, arriba a Palma el general borbònic Dancourt, amb sis vaixells, per tal de prendre possessió de l’illa. Envia com a emissari al capità Pastrana el qual ofereix a Rubí 100.000 escuts per a la rendició. Rubí respon a l’intent de suborn que no es rendeix i que ja ha demanat l’ajut de l’almirall Wishart a Menorca. Aquella possibilitat fa dubtar les tropes franco-espanyoles i les naus borbòniques abandonen Mallorca. El mes de novembre, l’emperador Carles d’Àustria felicita Mallorca per no haver capitulat i anuncia ajut militar des de Nàpols que arribarà mesos després. Rubí incentivà la vigilància de la costa i manté alta la disciplina i la moral de victòria de les tropes. El 6 de gener de 1715 va organitzar una demostració de la Coronela de Palma i, després d’una desfilada, es beneïren les banderes. Actes similars els va fer a diversos pobles de l’illa.

Dia 4 d’abril de 1715 hi ha el primer intent de desembarcament borbònic. El jove artiller Guillem Riera, des de la seva talaia de defensa, a la Torre del Serral dels Falcons de la costa de Manacor, albirà com s’acostaven els vaixells felipistes. Va sonar el corn a la manera dels maulets i, a la correguda, acudiren trenta homes, amb trabucs i ballestes, a enfortir la resistència. Els felipistes, des dels seus vaixells, arriaren llanxes amb més de tres-cents soldats francesos ben armats. Amb el petit canó de la torre, un falconet que disparava bales com una taronja, Guillem Riera va posar-se a disparar sense aturall i, gràcies a la precisió, espantà les barcasses. Desconeixedors de les limitades forces que els disparaven des de la costa, els atacants tornaren enfilar-se als vaixells i fugiren. Mentre, des de terra, els milicians mallorquins, no donaven descans als arcabussos i a les ballestes. Guillem Riera, tampoc no s’aturà, però el petit canó, tan calent com estava, va rebentar i va matar l’heroi d’aquell dia¹². Gràcies a ell, les tropes borbòniques estarien més de dos mesos a tornar.

Coincidint en el temps, la setmana abans que Riera va caure en refusar el desembarcament de Manacor, a Barcelona, va ser apressat el General Moragues, un dels conxorxats en el Pacte dels Vigatans. Josep Moragues, Pau Macip i Jaume Roca, en un judici sumaríssim i desassistits foren condemnats a mort acusats de fugir a Mallorca. Fugir? De cap manera! Anaven a enfortir la defensa de l’illa. Dia 27 de març, després de ser torturats, els penjaren a la forca, els esquarteraren i, com dictava la sentència, el cap del General Moragues va ser introduït en una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar de Barcelona per a escarment del poble i vigilat de nit, “perquè no parli”.

El maig de 1715, quan ja era imminent l’ocupació de l’illa, encara un emissari negociava a París les condicions de rendició, que inclourien el manteniment de les llibertats del regne de Mallorca i la reposició dels privilegis de tota la Corona d’Aragó, però les converses no fructificaren. Finalment, dia 11 de juny de 1715, surten de Barcelona cap a Mallorca 404 vaixells borbònics, que embarquen 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Una tropa sensiblement superior a la que havia assetjat Barcelona. Dia 13 de juny l’esquadra intentà desembarcar a Santa Ponça, allà on cinc-cents anys abans ho havia fet Jaume I. La ràpida mobilització de les bateries de defensa dels artillers, obligà els vaixells a anar cap al sud-est de l’illa. Dia 15 de juny, l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, Cala Llonga i Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un contingent superior de cavalleria¹³. Dia 16 desembarcà l’artilleria i començà la invasió.

A pocs quilòmetres de la costa, a la zona d’horta, al costat de Calonge, un improvisat exèrcit popular d’uns pocs centenars de felanitxers va plantar cara a les tropes borbòniques, ben armades i molt superiors. El desigual combat va durar poc i hi ha pocs vestigis(dues baionetes i una bala de canó) del lloc exacte on hi va haver l’enfrontament. Igualment imprecisa resulta la quantitat de víctimes, però sembla exagerada la xifra d’alguns autors que parlen d’uns dos-cents homes morts. És segur que un soldat francès, ferit durant la batalla, va ser traslladat a Felanitx i, després de rebre l’extremunció, va morir als tres dies i l’enterraren al cementiri parroquial. Així consta en el Llibre de Difunts de la mateixa parròquia de dia 20 de juny de 1715. Dos dies abans, dia 18, en el mateix llibre hi ha inscrites les morts, “sense haver pogut rebre sagraments”, d’Antoni Mas, Bracet, del carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, teixidor de llana, del carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, d’una casa prop del cantó de la traïció, Joan Nicolau, del carrer del Julivert, Jaume Alou, fill de Cristòfol de la possessió del Pujol, Gabriel Dalmau, del carrer de la Soledat. Tots sis morts “de ferides per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”. A més dels morts esmentats, altres felanitxers foren detinguts: el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy Albons… Dia 17 de juny, les tropes felipistes acamparen a Felanitx, a l’indret que seria conegut com “el camp de la traïció”, on l’exèrcit borbònic, quan va partir dos dies després, va deixar abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat davant del Convent i castigat cap per avall.

Des de Felanitx, les tropes borbòniques anaren a Alcúdia, on els canons dispararen en una tímida resistència que obligà els felipistes a retirar-se. Dia 19, es rendeix Campanet i l’endemà Alcúdia. Rubí reuneix el Gran i General Consell i exposa la realitat “sens esperansa de pròxim socors és notori que (…) no se pot emprender la defensa”. No obstant, decideix mantenir la lluita, perquè sap que si oposa resistència podrà millorar les concessions que, amb una rendició, no obtindrà. Intenta de nou, a la desesperada i sense èxit, la mediació britànica per obtenir una treva a l’espera de la conclusió del tractat que es negociava a Paris.

El 23 de juny D’Asfeld ocupa Sa Pobla i Binissalem. Dia 28, després de quatre dies de fer recular els intents de les tropes borbòniques d’arribar a la murada, hi ha el més gran enfrontament. Una expedició surt de Palma i ataca per sorpresa els felipistes acampats a Son Ferragut. Rubí fa més de 400 baixes i 140 presoners a les tropes de Felip V. Fins i tot d’Aspheld va estar a punt de morir. Tot i la victòria, la resistència se sap inviable i, com a bon líder, Rubí vol evitar a les totes un bany de sang i que Palma sigui cremada com havien fet els felipistes amb tantes de viles.

Dia 2 de juliol de 1715, es deixen entrar per la Porta de Jesús dos oficials borbònics. Van al Palau Reial a negociar la capitulació del Regne de Mallorca¹⁴. S’alliberaran els presoners felipistes i, a canvi, es respectarà la població i es permetrà la sortida de tothom que vulgui partir. Les guarnicions sortiran amb honor, banderes alçades i a tocs de tambor per dirigir-se cap a Sardenya. Eivissa i Mallorca quedaran en poder dels Borbons i Menorca continuarà en poder britànic. Dia 5 de juliol, Eivissa reconeix Felip V com a rei legítim. Dia 11 de juliol, Rubí lliura les claus de Palma a D’Asfeld a qui demana que signi el compromís de mantenir les franquícies, els furs i els privilegis del Regne de Mallorca, però només obté una frase ambigua diferint la decisió a la generositat de Felip V. L’evocada generositat va ser una triple demostració de cinisme. D’una banda, com a Aragó, a València i al Principat, un Decret de Nova Planta que, en essència, és vigent i en alguns punts, com és ara el discrim i la persecució contra la llengua catalana, amb tant d’èmfasi com fa tres segles. En segon lloc, la manipulació perversa dels fets i la imposició de la història amb ulls dels vencedors. En tercer lloc, la repressió. Falsa va resultar la promesa d’una amnistia general, perquè la venjança felipista va caure sobre les persones i els béns dels vençuts¹⁵.

Dia 11 de juliol de 1715 va acabar, formalment, la Guerra de Submissió. Bé, això, si és que vertaderament va acabar perquè l’acció depredadora borbònica contra el conjunt de la Nació Catalana mai no s’ha aturat¹⁶.

I després de la derrota, què?

Què sol arribar després de la guerra? No és la pau, evidentment. Quan acaba el conflicte bèl·lic, ni que sigui formalment, comença un combat de claveguera que, entronitza la mentida, la imposició, la venjança… Els vencedors s’ho fan tot seu: la memòria, l’educació, la justícia, l’economia, les institucions… tot quant serveix per colonitzar, anorrear i accentuar l’empobriment en tots els ordres per tal d’impedir la recuperació de les nacions sotmeses. La repressió es manifesta per quatre vies principals: l’educació, la legislació, l’economia i la força. Els cronistes vencedors atien la desmemòria i imposen la crònica oficial que s’estudiarà a les escoles, els legisladors dicten lleis injustes per sotmetre i humiliar els vençuts, els gestors econòmics instrueixen l’espoliació dels recursos naturals i financers, amb sistemes tributaris abusius, i, finalment, els militars de l’exèrcit guanyador practiquen les represàlies, amb impunitat, a discreció i amb màniga ampla per perseguir, empresonar, torturar i assassinar els derrotats i, assedegats de matera, amenaçar els familiar i, en més d’un cas, extradits, espoliats dels seus béns i proscrits socialment.

La desmemòria i la manipulació de la història

L’acció de Castella contra la Nació Catalana va ser (i és) una actuació de signe colonitzador, lingüicida, etnocida i genocida. El juny de 1715, quan encara Mallorca no ha caigut, José Patiño informa el Consejo de Castilla sobre el nou govern que s’ha d’establir a Catalunya «mandando que en todas las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir y hablar en ella y que la doctrina sea en castellano». La frase més contundent i clara diu: “No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres.”¹⁷ Aquell mateix mes, juny de 1715, Baltasar de Bastero, vicari general de Barcelona, estableix l’obligació «en pena de pecat mortal [d’]obeir, servir i venerar a Nostre Rei i Senyor Felip V»¹⁸. Caiguda ja Mallorca, el gener de 1716 el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, dicta una «Instrucción secreta» molt subtil: «cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar al castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». En el mateix document es dictamina que «todo lo judicial se escriba en adelante en Castellano o Latín» i, sortint a camí, de les possibles dificultats d’aquest canvi als pobles, continua:  “se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”. En el diccionari de la llengua espanyola, podreu comprovar com “mañosamente” vol dir “con malícia y malas artes”¹⁹.

Les lleis per legitimar l’opressió

«Esa gravosa contribución de sangre que pugnaba con las tradiciones del país había sido consecuencia de la pérdida de los fueros, después de la Guerra de Sucesión». Així es referí Miquel dels Sants Oliver al Decret de Nova Planta. Una contribució de sang que incrementà la por i el silenci. Una contribució de sang que hauria abocat qualsevol poble a la misèria i l’extinció, però que la nostra gent va encaixar i combatre amb els tres grans valors catalans: el treball, la cultura i l’estalvi; tres valors que ens han permès de sobreviure com a poble²⁰. En definitiva, som vius perquè som molt vius!

Els decrets tenien per objectiu l’extermini de la llengua, cultura, identitat, història i qualsevol indici de consciència.Únicament qualque vestigi es deixava veure com a fugaç espira en la veu dels glosadors, autors dels judicis de l’any, per deixar caure la crítica i esquivar la censura. Els pronòstics (els populars «saragossanos» o «parenòstics»), al primer terç del segle XVIII, varen ser rebutjats per la gent decebuda de no haver vist anunciats els greus perjudicis que havien de caure sobre la terra catalana. Un endevinador mallorquí es queixava, l’any 1733, de la nul·la credibilitat del seu ofici:

Trobant-me component, com solec fer,

lo pronòstic de lo any ja venider,

m’ha dit certa persona vaja alerta

i gran cuidado a fer la descoberta,

perquè certament contra esta ciència

s’oposa molta gent amb evidència.

Emparant-se en dues hipotètiques facultats que delaten la manca de justícia i de raó, Felip V invoca un dret diví i apel·la al dret de conquesta per tal de sancionar i promulgar els Decrets de Nova Planta, amb l’objectiu d’abolir els furs i les constitucions dels estats de la Corona d’Aragó que havia jurat respectar l’any 1701 i, així, instaurar l’absolutisme, amb una nova estructura territorial, formada per vint-i-una províncies, sota la uniformitzadora dependència del model de Castella²¹.

Amb els decrets establia una única i centralitzada jurisdicció que només respectà els drets històrics del País Basc, com a premi a la seva submissió durant la guerra. Els diversos territoris de la Nació Catalana varen ser sotmesos a l’autoritat dels capitans generals, executors de la voluntat personal del rei, el qual usurpà la sobirania popular i la va dipositar en una única i uniforme nació, supeditada a Castella. Malgrat que, tàcitament, els Decrets de Nova Planta serien abolits el segle XIX, mai no es va retornar el principi de sobirania a les nacions a les quals s’havia usurpat.

El 29 de juny de 1707, just després de la batalla d’Almansa, es publicava el decret que abolia els furs d’Aragó i València, acusades de rebel·lió. Dia 9 d’octubre de 1715 es va editar el reial decret Establecimiento y planta de la Real Audiencia de Cataluña, comunicat el 16 de gener de 1716. Finalment, el 28 de novembre de 1715 es va publicar el que afectava el regne de Mallorca, comunicat el 16 de març de 1716.

Els Decrets de Nova Planta suposen l’abolició de les llibertats polítiques dels catalans, la supressió de les seves lleis i institucions i són el preludi de la tasca uniformitzadora que, sense excepció i al llarg del temps, ha practicat i practica la dinastia borbònica per tal de dividir i enfrontar els territoris de la nació.

L’espoliació econòmica i dels recursos

Les lleis han anat acompanyades sempre d’una política fiscal depredadora que, al llarg del temps i de manera exponencialment progressiva, ha delatat una voracitat extrema²². Tal com s’ha exposat amb l’exemple de l’exercici del monopoli del tabac a Menorca, la tasca espoliadora dels borbons contra la Nació Catalana, tant en l’ordre de l’exclusivitat com en el de la imposició de nous tributs, es va fer efectiva d’immediat i, d’aleshores ençà, no s’ha aturat mai. Fins i tot, el canvi radical afectarà el llenguatge i, a poc a poc, s’esvaeix la denominació habitual catalana de contribucions i creix la d’imposts.

Des del 1715 els arbitris municipals passen a ser cobrats i administrats per la corona. A més d’acarnissar-se sobre un poble empobrit per la guerra, la pressió fiscal és desmesurada en tots els ordres. S’estableix l’impost de la sal i, simultàniament, són expropiades les salines de Mallorca i les Pitiüses, que passen a mans del rei, explotades i gestionades per un govern que apujava els preus de manera arbitrària i sense competència. S’instaura també el nou arbitri del cadastre que multiplica els imposts directes²³. L’any 1717 s’ordena l’impost sobre l’aiguardent que va tenir un greu impacte a la societat illenca, perquè les petites pagues dels jornalers rebien, com a lleu compensació, una part de l’assignació en espècies. Els bracers, per cada jornal, mereixien una ració d’aiguardent que, atesa la precarietat alimentària, era un reforç energètic laboral. Aquell impost va empobrir més les classes populars.

La mesura més traumàtica i costosa derivà de l’ordre de desarmar la societat civil i conferir la defensa a l’exèrcit. Poc després de la Conquesta de Jaume I, la protecció del territori s’havia organitzat de manera popular, autogestionada i efectiva, amb l’establiment estratègic de torres defensives al llarg del litoral, connectades amb sistemes d’avís acústics, mitjançant el so dels corns marins, o visuals, amb focs, per si calia mobilitzar-se de nit. Malgrat els nombrosos  atacs i desembarcaments berbers o turcs, el territori va ser inexpugnable i les freqüents accions de pirateria desbaratades. El 1715, en caure Mallorca, una de les primeres providències va ser desarmar el poble de manera similar a les obligacions dictades a València i a Barcelona, on s’havia dictat pena de la vida als qui tinguessin a casa seva qualsevol arma “sin excepción, así de fuego como de corte”. No es podien tenir corns marins ni ganivets de punta i el del pa havia d’estar fermat a la taula. En el fons, les disposicions delataven la por de la monarquia a regnar amb un poble armat. Passar d’una defensa autogestionada a una que s’havia de patrocinar, va provocar un alt increment tributari per a la població.

A tot això, cal afegir la corrupció absoluta del funcionariat castellà que ocupà tots els llocs claus de l’administració i, a més, els nombrosos embargaments i segrests de béns i d’immobles que, fins a l’any 1725, foren habituals i arbitraris. Tot plegat, amb l’increment abusiu i exponencial dels imposts, va provocar l’empobriment dels illencs i, entre d’altres conseqüències, va forçar un augment de compravendes. Romanen per estudiar els nombrosos, sucosos i, adesiara, sospitosos canvis de propietat que es varen produir a Mallorca després de la Guerra de Submissió ²⁴.

Aquestes actuacions varen continuar en augment al llarg de tot el segle XVIII i, fins avui, de tota la dinastia borbònica. A l’impost de l’aiguardent, s’afegí el del vi (que també va fer estralls a Mallorca i al Principat)²⁵. Posteriorment, es decretà el de “tres y un tercio” que, a la pràctica, espoliava un terç de la producció dels pagesos o el del “papel sellado”.²⁶

La repressió… i la resistència!

A la paret de la presó de Barcelona, la nit del 10 de gener de 1715, algú va escriure una frase que es faria certa: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». El grafit adverteix que vivim sotmesos en esclavitud i demostra, just quatre mesos després de caure la ciutat, l’existència de presos polítics. La repressió va provocar confiscació de béns, detencions, empresonaments i mort.

Alguns dels vençuts decidiren partir cap a Àustria, sota la protecció de l’emperador. Es calcula que hi anaren entre vint mil i trenta mil catalans, entre els quals n’hi podria haver entre dos mil i quatre mil que eren valencians, eivissencs o mallorquins²⁷. Els combatents que decidiren no partir, es veren forçats a escampar-se i amagar-se per camins i muntanyes, talment com havia passat dos-cents anys abans, just després d’esclafar la Germania de Mallorca²⁸. Eren els bandejats; els resistents antiborbònics que, segons la història escrita dels guanyadors, serien desfigurats com a bandolers, lladres, violadors i assassins. Les cròniques oficials no en parlen gaire o, quan ho fan, és per criminalitzar les seves actuacions. Això no obstant, la història popular, la dels glosadors, la que es manifesta en els romanços, reivindica els seus noms i enalteix les seves figures. El poble s’enorgullia d’ells, perquè els estimava i valorava com a defensors de la terra. Una dada que demostra la simpatia que rebien són els habituals malnoms en diminutiu, com el cas del Carrasquet al Principat o el d’en Rotget a Mallorca.

La resistència mallorquina va ser molt similar a la del Principat, amb la diferència que la història ha estat molt més hermètica i no ha habilitat escletxes per llegir els fets amb la perspectiva dels vençuts. A les Illes no hem disposat d’historiadors de l’època com Francesc de Castellví per contrastar la crònica dels vencedors. Tampoc, posteriorment, no hem disposat d’investigadors atrevits que hagin assumit el risc de qüestionar les versions oficials. Per això, molt més que al Principat de Catalunya, s’ha validat el discurs dominant. Només la literatura popular, des de les gloses i les llegendes, ha deixat qualque espai de convidada a posar en solfa el relat dels borbònics. Malgrat tot, hi ha algunes dades comprovables que, ben lluny de l’especulació, permeten confirmar que, després del juliol de 1715, hi va haver resistència i repressió.

Dia 8 de gener de 1716 va ser decapitat un home de Sencelles, penjaren el cap a la Porta de Sant Antoni i el cos en el Pont d’Inca. Dia 15 de febrer, mataren el seu germà de la mateixa forma. Dia 9 de març, l’executat va ser un soldat valencià i dia 18 dos homes d’Inca. Les acusacions de robatori, tanmateix, no dissimulen les de sedició. Encara no feia l’any d’ençà de la capitulació de Mallorca quan, a la vall d’Orient, va ser capturat Pere Martí, en Rei. Dia 4 de juliol de 1716 l’arrossegaren amb un carro fins a Palma, el degollaren i penjaren el cap a la Porta de Jesús per escalivar i sembrar la por. Dia 10 d’abril de 1717 va ser penjat un altre jove de Campanet acusat de tenir armes. La crònica diu que “murió malísimamente”. Malgrat tot, els bandejats continuaven gaudint d’un ample suport social. El poble vivia atupat per la vexació permanent dels soldats i per tributs de tota casta. Els bandejats representaven la figura dels guerrillers aixecats contra la injustícia i els ultratges²⁹.

L’any 1717, amb instruccions rebudes de la cort castellana similars a les que es dictaven al Principat, el comandant general de Mallorca i Eivissa Juan de Acuña va posar en marxa un pla per acabar amb els bandejats. Prohibí, sota pena de la vida i embargament dels béns familiars, que ningú no els brindàs acollida a les possessions. Ordenà que a tots els pobles hi hagués un grup de deu homes armats. Amb la complicitat del vicari general, s’ordenà acabar amb l’asil i protecció de les esglésies que, tradicionalment, havien brindat amagatall als fugitius³⁰. No només això, sinó que, com que les recompenses no servien de res, els capellans consideraven pecat mortal encobrir els fugitius i animaven a la delació. A tal finalitat, es va ordenar instal·lar unes bústies a totes les parròquies. Els feligresos hi havien de ficar la mà i dipositar-hi un paper, amb els llocs sospitosos de ser possibles amagatalls dels bandejats.

El setembre de 1721, els dragons, els granaders i l’exèrcit, juntament amb els guàrdies de les viles, un total de més de dos mil homes, iniciaren una gran batuda per la Serra mallorquina i procediren a la detenció de més de 400 bandejats. Aquella acció militar va ser la darrera que faria a Mallorca Juan de Acuña i en va retre comptes al seu successor, Antonio de Chaves y Osorio, a l’escrit Relación reservada del Marqués de Casa Fuerte a su sucesor en la Capitanía General de Mallorca (1921). Informa que els 400 varen ser condemnats a “galeras, presidio, destierro o a servir militarmente al rey siempre fuera de Mallorca” i sense possibilitats de tornar-hi mai. Es queixa que, tot i la intensa batuda, no varen apressar als dos més importants bandejats “de poca inclinación de obedecer al rey”: Pere Pons, Sorboi, i sobretot Mateu Reus, Rotget.

El cas d’en Rotget, convertit en llegenda, protagonista d’auques, rondalles i escenificacions teatrals, és un dels pocs històricament documentats. Emparat i protegit a molts de pobles, mai no li va faltar acollida, menjar ni amagatalls, la qual cosa demostra l’estima popular que rebia, atesa la circumstància que s’havia posat un alt preu al seu cap amb l’anunci que es mataria a qui el protegís i se li embargarien les hisendes familiars. Finalment, va ser objecte de traïció quan la seva al·lota el convocà a un ball popular a Lluc. Ell hi arribà el matí de dia 15 de novembre de 1728 i va encomanar una missa a les seves intencions que figurava en el llibre de registre del santuari. El capvespre, just començar el ball, els guàrdies emboscats s’hi tiraren al damunt i l’apressaren. Anava desarmat. Dia 15 de gener de 1729 va ser torturat en públic i decapitat. El seu cap va romandre penjat al costat de la rectoria d’Alaró durant molt de temps. Potser la gent no va veure que Mateu Reus era un dels darrers morts de la Guerra de Submissió, però valorat amb la perspectiva correcta és una nova prova que, catorze anys després de la capitulació de Mallorca, encara hi havia resistència.

Una de les mostres del rebuig popular a les noves autoritats és l’opuscle antiborbònic Via fora els adormits, publicat el 1734, cinc anys després de l’execució d’en Rotget. La publicació constitueix una anàlisi crítica als incompliments d’Àustria (que l’autor excusa en gran part) i, sobretot, d’Anglaterra, com a culpables de la caiguda de Barcelona. Mallorca hi és ben present. L’escrit reivindica la creació d’una República catalana, formada per tots els territoris de la Corona d’Aragó, inclosos els cedits a França amb el Tractat dels Pirineus. Tota una crida a l’esperança.

Algunes conclusions bàsiques

La Guerra de Submissió va ser un conflicte bèl·lic, bàsicament europeu, però d’abast internacional; una guerra mundial³¹. En el cas de la Nació Catalana aquell conflicte va esdevenir una guerra de tipus colonial. Aquest concepte específic es va veure incrementat fins al límit quan, caiguda ja València i després del Tractat d’Utrecht, la guerra adoptà un caràcter clarament de conquesta, amb la subjugació a Castella del Principat de Catalunya, primer, i de les Pitiüses i Mallorca, després.

Un altre fet inqüestionable és que l’enfrontament contra Felip V va ser de tota la Nació Catalana. És als relats literaris, però també en els documents històrics.³² Malgrat les diferències geogràfiques, quant al calendari i el ritme de les caigudes, els eixos generals són molt similars. El paral·lelismes i coincidències que hi ha entre els episodis de la guerra al Principat i a Mallorca, accentuen el caràcter unitari. Tant pel que fa al manteniment de la lluita, com a les conseqüències de la derrota: la repressió, les lleis, les noves contribucions, l’anul·lació de les institucions, la persecució contra la llengua i la cultura catalanes, són coincidents i mai no s’han reparat les usurpacions.

Malgrat les dues evidències anteriors (el fet de ser una guerra mundial i, en el cas de la Nació Catalana, una guerra colonial) la immensa majoria d’estudis històrics sobre la Guerra de Submissió es divideixen en dos blocs: els qui analitzen el conflicte en clau internacional i els qui ho fan en clau limitada a la Catalunya estricta. Són poques les lectures elaborades amb una visió global dels antics regnes de la Corona d’Aragó i, més excepcionals encara, les que analitzen els fets en clau del conjunt de la Nació Catalana³³.

La major diferència en l’anàlisi de la Guerra de Submissió entre els distints territoris del país català, ara convertits en unes autonomies retallades i amb la prohibició expressa de poder-se federar, ha vingut marcat per la inexistència d’una historiografia lliure, nacionalment comuna i desvinculada del dirigisme cultural que, encara ara avui, s’imposa a les escoles catalanes tant per part de l’estat francès com de l’espanyol. En el Principat, amb totes les limitacions que té i que no són poques, va ser tota una referència la Història de Catalunya de Ferran Soldevila, malgrat haver estat escrita sota el patrocini i el control de Francesc Cambó. D’aquella obra, publicada el 1935 i actualitzada el 1962, Joan Fuster va dir que era “la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit mai fins ara”. Com a mínim, la seva lectura permet qüestionar i posar en quarantena moltes de les informacions anteriors. Posteriorment, un gruix prou heterogeni d’escriptors i d’historiadors han tingut la gosadia de, tot i el risc de cometre errors, no validar el discurs dominant i fer una nova lectura del nostre passat en clau catalana. Roman pendent encara que aquesta lectura abasteixi una perspectiva global i vista des del punt de vista nacional i no regional.

La de Submissió va ser també una guerra moderna i això es va veure no només en l’ús de l’armament (per exemple, l’ús de mines a les murades), sinó amb les noves tècniques diplomàtiques de negociació, en la infiltració d’espies, i també amb l’actualitzat seguiment periodístic que va rebre a banda i banda.

L’estudi d’aquesta guerra és d’una gran complexitat en atenció a la pluralitat d’interessos i lluites de poder que hi va haver en joc i dels canvis de posicionament d’algunes nacions³⁴. Tot plegat, és tan complicat que dificulta una narració lineal. Per això, algunes afirmacions descontextualitzades poden ser interpretades com a simplismes que reclamen majors aclariments.

Allò que és segur és que, sobre la Guerra de Submissió, no està tot dit ni de molt!³⁵ Darrerament, s’ha ampliat quantitativament i qualitativa la bibliografia referida al País Valencià i al Principat de Catalunya, però a les Illes Balears i Pitiüses (potser en menor grau en el cas original i singular de Menorca), el segle XVIII és un desert que reclama la investigació en gairebé tots els camps. La manca de treballs solvents és la causa del desconeixement de la participació dels illencs a la Guerra de Submissió i, molt concretament, en la defensa de Barcelona que ara, més gràcies als escriptors que no als historiadors, s’està corregint.

La Guerra de Submissió va ser transcendental per a la Nació Catalana, la gran derrotada del conflicte, i ha marcat i determinat la nostra història de manera molt negativa i amb efectes condicionadors que encara perduren avui.

Una de les pitjors conseqüències posteriors, compartides per totes les terres de parla catalana, és l’esquarterament que ha incidit en la manca d’unitat d’acció i, fins i tot, en la divisió i enfrontament atiats des de Castella, amb el col·laboracionisme dels quintacolumnites i dels botiflers. Pluralitzar la Nació Catalana, ni que sigui per raons de nomenclatura, contribueix a aquesta divisió. Convertir la Nació en “països” és un error perquè, tàcitament, valida l’esbocinament borbònic. Aquesta dispersió nacional, ha estat promoguda i atiada sempre i, fins i tot en els breus períodes democràtics de l’estat espanyol, tant durant la Segona República (1931-1939) com, d’ençà de la vigent Restauració Borbònica de 1975, s’ha prohibit expressament la possibilitat no ja d’unió, sinó de federació dels diversos territoris. Això, tot i que, tal com deixa ben clar un mapa de 1854, la Corona d’Aragó és una unitat descrita com la “España asimilada”:

Des de la perspectiva de la perifèria, la conclusió dolorosa que, transcorreguts tres segles, ningú no abandera és l’acte de justa reparació que tenen pendent, com a màximes institucions, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. Passa d’hora. El fet, tan dramàtic com inequívoc, és que la solidaritat dels antics regnes de València i de Mallorca amb el Principat de Catalunya, durant tota la guerra, no va rebre, ni ha rebut mai posteriorment fins a dia d’avui, almenys com cal i de manera oficial, un tracte de correspondència i de reciprocitat. Aquesta penosa realitat ha instaurat un sentit paternalista, patrimonial i regionalista de la catalanitat que ha estat utilitzat i aprofitat per l’anticatalanisme, tant al País Valencià com a les Illes Balears i Pitiüses.

Quan va acabar la Guerra de Submissió si és que ha acabat mai? Hem retut la reivindicació de les institucions usurpades? Hem renunciat a defensar la llengua i un model d’educació propi? O és que certament la guerra va acabar i ja ens n’han declarat una altra de més subtil, mañosamente? Algú dubta que la guerra existeix i que la clau, anul·lats tàcitament els Decrets de Nova Planta, rau en no haver-nos restituït la sobirania?

Personalment ja romandré satisfet si avui he pogut posar un poc en evidència com ens han entimat una història regionalitzada. Les proves del cotó són a l’abast de la majoria dels assistents: sabem qui eren Casanova i Villarroel, però també cal saber que el Marquès de Rubí va ser una figura igualment determinant en la defensa de Barcelona i en el desenllaç final del conflicte. Se sap ben aproximadament quants de morts hi va haver a Barcelona, però quants d’ells eren mallorquins? I a Mallorca, quants de morts hi va haver? Coneixem qui era Pere Joan Barceló, Carrasquet, però, d’en Mateu Reus, Rotget, que en sabíem qualque cosa? Coneixem com varen matar Francesc Macià i Ambert, però algú pot dir un nom, un ni que sigui, dels 33 que, talment com Bac de Roda, foren penjats a la forca pels felipistes a l’illa de Menorca? Sabem qui era el General Moragues, però algú havia sentit a parlar mai d’en Guillem Riera, mort just tres setmanes abans? Tots hem tingut informació de moltes de les batalles lliurades durant la guerra (Almansa, Prats de Rei, Cardona…) però algú sabia res de la sagnia de Son Ferragut? I dels luctuosos enfrontaments marítims? 11 de setembre? Clar que sí! I 25 d’abril. I 11 de juliol!  Quants de catalans creuen de bona fe i diuen amb absoluta innocència que la guerra va acabar a Cardona? Això no és només una mentida històrica. És, sobretot, un insult a la memòria dels mallorquins que ho donaren tot, les hisendes i les vides, per Catalunya. Tot plegat, és la prova evident que no només ens han amagat la història i ens han esquarterat la terra, sinó que ens han borbonitzat la ment i l’enteniment fins al punt que hem dinamitat la nació (en singular) i l’hem esbocinat en “països” o en “terres” de parla catalana. És a dir, hem eliminat el contingut polític i l’hem reduït al cultural… talment com els paises hispanos. És això?

Donec perficiam

Per bé que trossejaren llurs estàtues,

per bé que els bandejaren de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Ho va escriure Konstandinos P. Kavafis, segons la traducció de Carles Riba. A l’inici he vindicat la funció de l’escriptor per, ara, fer ús de la llicència d’ampliar, aprofundir i, fins i tot, profanar el pensament d’aquests versos. Una cosa pitjor que la desmemòria és validar la versió de la història que, tant si és a sang i a foc com si és amb manya borbònica, ens han empeltat els qui, des de fa tres segles, ens colonitzen i maltracten. L’autoodi no és altra cosa que assumir el discurs de l’adversari. Donec perficiam, el lema en llatí de les guàrdies catalanes que també va utilitzar la Coronela de Barcelona i la de Palma significa “fins a reexir”; “fins a la victòria final”³⁶.

Per més que ens hagin amagat els rostres de la resistència, per molt que ens hagin regat de sal la memòria i atiat l’extinció de la història sembrant-nos-la de dol amb infàmies, per mal que ens hagin arrabassat els noms i els seus paisatges, la gent i les cases, per cert que ens hagin ocultat la destrucció dels nostres herois i de llurs gestes, no per això aclucarem els ulls dels bandejats, no per això deixarem caure en el pou de l’oblit els defensors de la terra, no per això permetrem que mori l’esperit de tantes lluites, no per això esdevindrem silenci i cementiri, no per això calarem el cap davant de tants d’ultratges. Ben al contrari, aixecarem de nou la veu i el crit quantes de vegades faci falta, indesinenter, per proclamar, no ara o mai, sinó ara i sempre, davant de la roda del temps i de la rosa dels vuit vents, que som un poble, que ens proclamam poble, que no hem deixat de ser mai poble i que, perquè som un poble el volem lliure. Afegirem que, d’avui enllà i a tot arreu, condemnarem a la foguera de la mentida a tots quants vulguin impedir-nos el dret a decidir ser poble; això és: a conèixer el nostre passat i a encaminar el nostre futur. Honorarem la solidaritat compromesa i el compromís solidari d’aquells mariners illencs que, sense més eines que els rems i les veles i sense més recursos que el vent i la destresa, no només varen nodrir durant una dècada la ciutat de Barcelona, sinó que s’incorporaren amb coratge a defensar-la fins a la mort i es feren dignes d’una admiració popular que, encara ara, els hi és furtada oficialment. Però no ens hem de limitar a fer ofrenes florals als rebels que fracassaren, sinó amb respecte i agraïment tornar a encendre les seves torxes i il·luminar el camí cap al futur: una república catalana que, conforme a la nostra tradició històrica, volem federal, en el marc de les nacions lliures, i en un món sense més fronteres que els drets de les persones i els de tots i cada un dels seus pobles. Indesinenter. Donec perficiam.

Dat a Son Menut, setembre del 2014

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

.

NOTES

13 A la pràctica totalitat de mapes anglesos i francesos de Mallorca del s, XVII apareix el topònim Cala Llonga al nord de Portocolom, a l’entorn del port de Manacor. La mala ubicació cartogràfica podria haver estat la causa de l’intent frustrat anterior del mes d’abril. Curiosament, el desembarcament d’agost de 1936 de les tropes republicanes, en el seu intent de sufocar l’aixecament feixista militar, es va fer molt aprop, a Sa Coma, al nord d’on hi ha la torre del Serral dels Falcons.

Elcavaller d’Asfeld havia participat a la batalla d’Almansa i dirigit el sàdic extermini i incendi de Xàtiva. Després va atacar Tortosa i participà en el setge de Barcelona del 1714. Ara, nou mesos després, comandava les tropes que havien de fer caure Mallorca, com a darrer territori de la resistència de la Nació Catalana.

16 La conducta dels borbons, a partir del regnat de Felip d’Anjou, va continuar i va perpetuar el jacobinisme francès, en matèria d’uniformització de símbols, d’anul·lació dels drets dels pobles sotmesos a un estat-nació tan artificial com forçat. La mort de Carles II, el novembre de 1700 sense descendència i amb un testament forçat i fruit de les maniobres a favor del Duc d’Anjou, havia servit per encendre la disputa hereditària. Doncs bé, el gener d’aquell any, Lluís XIV, rei de França i avi del designat, ja havia fet un edicte de prohibició de la llengua catalana. La llavor de l’extermini estava sembrada i encara fruita.

25 El tribut del vi el va imposar un Ministre d’Hisenda mallorquí, Miquel Gaietà Soler, a qui assassinaren a Malagón (Castella-La Manxa), com a conseqüència d’aquell impost.

36 Ens hem referit abans al grafit de 1715 a la presó de la Ciutadella de Barcelona. Dos-cents cinquanta anys després, durant el franquisme, era habitual trobar per les parets la pintada “Catalunya, 400 grams”, amb el joc del pes que feia la lliura catalana. Aquells anys estava prohibida la sardana La Santa Espina. La música no importava gens, allò que volia censurar-se és la proclamació d’identitat i de resistència que emana de la lletra: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!”.

FOTOGRAFIES DE LA CONFERÈNCIA:

EL VÍDEO DE LA CONFERÈNCIA: https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

Vaig resumir significativament el text, per ajustar la conferència al límit de 45 minuts que podeu veure en clicar l’enllaç superior.

NOTA FINAL

Aquest treball es complementa amb un conjunt de Petites històries de la Guerra de Submissió, en curs de publicació. Les primeres són:

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

 

 

 

 

I de les valeroses dones, què?

La Guerra de Submissió ens ha lliurat una llarga nòmina de soldats valents i d’herois. La major part de les víctimes civils (els infants, les dones, la gent més vella…) roman condemnada a un injust anonimat. Algú pot creure que no hi havia lluitadores? O que no hi havia heroïnes silents? Com sempre i a totes les guerres les grans oblidades són les dones. A la història oficial no se’n sol parlat gaire. Estan condemnades a consolar les famílies, a patir d’amagat, a plorar a les fosques i a callar. Gairebé ningú no aixeca mai la veu per fer-ne justícia i memòria. Per sort, la cultura popular, la dels glosadors, la les codolades i la del romancer, sí que pensa en elles. Vegem-ne dos exemples.

La dama de Reus és un romanç que relata uns fets ocorreguts durant aquella guerra. Des del 1705, Reus va ser ocupada alternativament per austriacistes i felipistes fins que aquests, l’any 1713, se n’apoderaren definitivament i es dedicaren al pillatge i als abusos, amb grans represàlies contra la població. El romanç recrea la història d’una dama que plora desconsolada per la detenció del seu marit. El capità que el té empresonat li promet que l’alliberarà si accepta colgar-se amb ell. Després de passar-hi la nit, el capitel·lo li mostra la forca on ha fet penjar al seu home. Ella matarà el traïdor… i continuarà plorant tota la vida (1).

L’altre exemple és l’escrit Proesas que las Barcelonesas donas han ostentat en lo siti de Barcelona lo any 1706. En un llarg romanç anònim, amb rima desordenada, es relata la conducta i el paper determinant de les dones de Barcelona en la defensa de Montjuïc. L’autor destaca aquestes dones, perquè “Essent, com són, memorables/ no és just que el món les ignori”. Només un fragment de mostra:

(…) ja que ab la ajuda dels Sants, y las Aliadas Forças, veram fugi al Enemich, y celebràm la Victoria. (…) Deixanme dir dos paraulas de proësas afanyosas que en aquest Siti han obràt las Barcelonesas Donas (…) (2)

Algú podria dir que els romanços recullen més la llegenda i la fantasia que no la història. Sabut és que els vencedors són els qui dicten les cròniques al seu interès, però en aquest cas, excepcionalment, hi ha un document que recull la versió dels vençuts. L’autor és Francesc de Castellví i Obando, capità i membre del Braç Armat de la Junta de Barcelona. Va participar a la gran batalla de l’onze de setembre i, després, li varen confiscar els béns i va viure sotmès a vigilància fins que el 1726 va viatjar cap a Àustria i va fer, coincidint en el temps, el camí invers al dels exiliats que retornaren. A Viena va promoure la creació d’una nova ciutat i, al capdavant d’una expedició de catalans, va fundar Nova Barcelona, però una epidèmia de pesta va fer malbé el projecte. Aleshores va escriure Narracions Històriques des de l’any 1700 fins a l’any 1725, una obra cabdal per explicar la Guerra de Submissió que es va salvar de la desaparició, perquè el manuscrit original es conservà a Viena.

L’extensa crònica que va escriure de més de tres mil pàgines s’ha de situar entre la història i el periodisme. Entre el 1733 i el 1749, va entrevistar molts dels principals protagonistes que varen sobreviure a la Guerra de Submissió i, malgrat les errades, permet contrastar el discurs dominant imposat des de Castella. Del text es poden deduir les moltes funcions que assumiren les dones al llarg del setge: tenien cura de les terres i els petits horts de la ciutat, cada dia revisaven les murades per veure els punts més esberlats a reforçar, s’encarregaven d’atendre els ferits i de traslladar els morts cap als diversos cementiris i fossars, treballaven en els petits tallers artesanals…

Gràcies a Castellví s’han salvat de la desmemòria moltes informacions. En el cas concret de la participació de les dones, podem parlar de Marianna de Copons, una espia al servei de Salvador Lleonart cap del servei secret català, que embadalia els militars francesos d’alta graduació (el coronel Le Querchois entre d’altres) i els extreia informació que, en més d’un cas, va ser determinant. Ella fou qui advertí a temps d’una operació militar a Mataró i evità moltes de morts. Una altra dona vinculada al cos d’espies dels germans Lleonart (Francesc, Jaume i Salvador) va ser Manuela Desvalls, monja del monestir de Santa Maria de Vallbona. Després de caure Barcelona, durant el període de més intensa repressió borbònica, des del convent va continuar escrivint i enviant proclames a favor de la resistència. Un altre cas és el de la beata Magdalena Bolig, defensora a ultrança de resistir el setge fins a la mort. Reconeguda com a visionària, els consellers de la ciutat la tenien per assessora abans de prendre molts dels acords.

Francesc de Castellví no oblida les protagonistes més senzilles i detalla casos exemplars amb dades concretes. El d’una dona que, amb promesa de matrimoni, va tenir un fill de fadrina amb un defensor que, després, es va passar als felipistes. Quan, caiguda Barcelona, l’individu va anar a cercar-la per casar-s’hi, ella, conscient del que li podia passar, li va adreçar aquestes paraules: “Aquí tens el teu fill. No us he de veure mai més. Abans moriré que casar-me amb tu, perquè tinc per més honra confessar la vergonya que cometre el delicte de casar-me amb un traïdor”. També ens parla de Paula Viñas, una dona que replicà al seu marit quan l’instava a refugiar-se amb els seus fills fora de la ciutat: “Ves a lluitar per la llibertat que si la perdem no ens ha d’importar morir”. O Eulalia Fagel que cada dia, en despertar el seu marit, li agraïa la seva lluita, l’acompanyava a la posició i l’encoratjava a resistir. O el cas de Francisca Peiró que, davant del seu fill que agonitzava, va exclamar-se: “Sóc una mare feliç de veure que he tengut un fill que ha sabut morir tan dignament”. L’historiador també es refereix a les valentes dones que atenien els ferits, sense por a les bales. Diu que set d’elles foren ferides i que una vídua, Francesca Gual, en veure com s’emportaven un fill seu malferit va dir: “Ara enviaré l’altre fill que tinc i si el maten jo ocuparé el seu lloc”. No cal fer un gran esforç d’imaginació per suposar que hi va haver dones que, efectivament, varen agafar les armes.

Dia 11 de setembre, quan les tropes borbòniques ja havien entrat a la ciutat, des de moltes de finestres encara es disparaven trabucs que, en molts de casos, eren disparats per les dones. A l’hora de redactar la capitulació, per tal d’afeblir l’aferrissada defensa ciutadana popular, es varen concedir algunes millores que, finalment, no serien respectades. Després d’aquella luctuosa jornada de sang, circulaven notícies que explicaven com, a l’hora d’enterrar les víctimes, es varen localitzar algunes dones vestides amb l’uniforme dels Miquelets. La crònica de Castellví confirma que, en el bastió de Migdia, es trobaren almenys cinc dones mortes. Tres anaven vestides d’home i al costat tenien les armes buides. Una quarta, portava una daga a la boca. Potser no hi ha major honor ni justícia reparadora que les paraules que dedica l’autor per concloure el relat d’aquell episodi: “És herència de les dones catalanes el valor.”

Aquest mateix valor també es va demostrar a Mallorca, fins i tot després de la caiguda de Barcelona. Negant-se a capitular, el Virrei Rubí va convocar la població de Palma per enfortir les defenses. Dia 16 de març de 1715, mentre uns 500 treballadors hi feien feina, el Cronicón Mayoricense explica això: “A la una de la tarde compareció en los trabajos una compañía de mujeres, con tambor y bandera, y se alinearon tirando espuertas de tierra con mucho garbo: corrió la voz por la ciudad y, a su imitación, acudieron otras muchas, llegando hasta 400.” Una vegada més, es va veure la presència de les valeroses dones.

NOTES

(1) Amb el mateix títol del romanç popular i des del seu exili en el Conflent, Ambrosi Carrión i Joan (1888-1973) l’any 1949 va escriure una obra de teatre representada el 2008 al Teatre Nacional de Catalunya. L’any 1979, l’escriptor mallorquí Guillem Cabrer i Borràs (1944-1990) va escriure El Capitel·lo, una altra versió del romanç, que s’estrenà al Teatre Principal de Palma l’any 1981. Resulta molt recomanable escoltar la versió cantada i comentada per un glosador contemporani, el sempre didàctic Jaume Arnella, a l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=2Flm-7kF0Jc

(2) Mig segle abans d’aquest reconeixement poc habitual al paper de les dones a la guerra, ja tenia dos precedents. Un, a l’òpera The Siege of Rhodes (1656) de William Davenant, on un cor de dones descriu la resistència femenina. L’altre, a l’obra La gallerie des femmes fortes (1663) de Pierre Le Moyne.

PER A SABER-NE MÉS:

Rosa Ma Alabrús Iglesias. La opinión sobre las mujeres austracistas y el imaginario religioso en los sitios de 1706 y 1713-1714 en Barcelona Universitat Abat Oliba (Barcelona, 2010)

Francesc de Castellví. Narraciones Històricas Fundación Elías de Tejada (Madrid, 1997-2002)

Patrícia Gabancho, Les dones del 1714 Columna (2014)

La capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat

1. Un somni materialitzat?

A l’entorn de l’any 1190, un jueu barceloní, Josep Ben Meir Ibb Sabara, metge i poeta, va escriure en hebreu Séfer Ša’ašu’im, una miscel·lània que recull llegendes, contes, poemes, observacions científiques, dites populars, estudis sobre medicina i altres qüestions (1). Una de les històries que recull el llibre es refereix a un coetani de l’autor. Bernat Marcús era un burgès de Barcelona a qui, en somnis, es va aparèixer un home que li deia: “Si vas al pont de Narbona, faràs fortuna bona!”. El somni es va repetir fins al punt de fer cas al consell. En arribar a Narbona es va trobar amb un altre home que el va escometre i li demanà d’on era. Quan Marcús explicà que havia fet el viatge per indicació d’un somni, aquell home s’exclamà: “Qui pot fer cas als somnis? Són un engany!” Li confessà que ell feia dies que, en somnis, sentia una veu que li deia que havia d’anar a Barcelona, cercar la casa d’un tal Bernat Marcús i, sota l’escala, hi trobaria un tresor. El barceloní partí de quatres cap a casa seva i, després d’excavar en el lloc indicat, va trobar una olla plena de monedes d’or.

Fos per aquesta fantasiosa troballa dinerària o, com sembla més plausible, per l’herència que va rebre de son pare, banquer de la ciutat, el cert és que Bernat Marcús va sol·licitar permís al bisbe i, generosament, l’any 1166 va aixecar un petit hospital per a pobres, un cementiri i una capella romànica que, tot i les penúries que ha patit, encara es manté (2). Com que els negocis de Marcús requerien d’una colla de traginers, va voler dedicar l’església a la Mare de Déu de la Guia i la plaça de l’entrada va servir com a punt de sortida i relleu dels cavalls.

Hi ha constància documental que, des del portal, el capellà beneïa els correus abans de partir i que els traginers, en passar per la placeta, saludaven la seva patrona (3). Aquesta tradició va durar gairebé cinc segles.

2. Nostra Senyora de la Llibertat

Durant la Guerra de Submissió, a banda de la Mare de Déu de la Mercè i de la del Roser, els assetjats invocaven sobretot els dos sants barcelonins: Sant Raimon de Penyafort i Santa Eulàlia. Quan el setge es va accentuar, va néixer una nova devoció. Aprofitant una de les imatges romàniques de la capella d’en Marcús, situada a l’altar del Sant Crist, que representava una Mare de Déu sense cap identificació concreta, els barcelonins la potenciaren i veneraren com Nostra Senyora de la Llibertat i va obtenir d’immediat una gran devoció popular.

El 1714, en el moment més àlgid del setge de la ciutat, es varen editar els goigs dedicats a aquella imatge. Coronada per una gran estrella amb altres set estrelles més a les puntes, sosté a la mà dreta les constitucions catalanes. A l’esquerre, aguanta l’infant Jesús que ha amollat un colom amb el braç. Els primers versos dels goigs permeten intuir quina era la situació:

Si en urgent necessitat

nostre fervor vos implora,

assistiu-nos, Gran Senyora,

Verge de la Llibertat!
Aquests goigs apareixen esmentats a una lletra de batalla de Rafel de Casanova: “A mitjanit enfila pel carrer Montcada. (…) Arriba a la placeta d’en Marcús. Entra a la petita església. Les veles cremen al voltant de la imatge. Murmura uns versos dels Goigs de Nostra Senyora de la Llibertat. I tanca els ulls.” (4) L’historiador Francesc de Castellví va transcriure (traduïda al castellà) la carta de Rafel de Casanova on fa la crònica del dia 11 de setembre de 1714: “En el moment que els enemics ordenaren l’atac general, jo era a casa meva vestit amb el meu ajudant Moreno. Vaig dirigir-me cap a la Capella d’en Marcús i, en veure que les bales ja arribaven allà, vaig anar a la Casa de la Vila per adoptar les providències. (…) Varen treure la bandera de Santa Eulàlia i s’ordenà unir les companyies de la Coronela. (…) Vaig anar amb la bandera cap a la murada de Junqueres. (…)”.

Just després, el Conseller en Cap va caure ferit. Eren els darrers moments de la defensa de Barcelona. La guerra, però, no va finalitzar aquell dia. En realitat, la lluita tampoc no va acabar quan, el juliol de 1715, va caure Mallorca. En rigor, el combat continua i continuarà fins que es pugui assolir l’objectiu d’aquella devoció dels barcelonins, nascuda a l’empara de la capella d’en Marcús: la Llibertat!

NOTES

(1) Aquell Llibre dels entreteniments no va ser editat fins a l’any 1557 a Constantinoble i fins a l’any 1931 no es va traduir al català per Ignasi González Llubera (Barcelona, 1893 – Cambridge, 1962), sota el títol Llibre dels ensenyaments delectables. Posteriorment, l’any 2011, es va editar en francès, sota el títol Le livre des Délices.

(2) L’absis original devia ser semicircular, però la primeria del segle XVIII, molt possiblement just després de caure Barcelona, va ser seccionat. El segle XIX va patir altres espoliacions i el 26 de juliol de 1909, durant la Setmana Tràgica, calaren foc a la capella i es va cremar la important documentació que hi havia. Tampoc les normatives urbanístiques varen ser gens favorables i, avui, la capella està encastada amb altres edificis.

(3) És la primera referència històrica d’un punt neuràlgic que marca l’expansió del correu. De fet, Marcús va establir una xarxa privada, al servei de la burgesia, amb uns preus i unes rutes adaptades a les necessitats dels comerciants per transportar mercaderies o, també, notícies i avisos. La capella va ser la seu de la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu, primera organització postal europea. Quan dins del segle XVI, Castella va implantar un monopoli de control del correu, va topar-se que la confraria gaudia del reconeixement de tenir-ne la competència en els territoris dels regnes d’Aragó i València i del Principat de Catalunya, concedida l’any 1488 pel rei Ferran i refermada per Carles I el 1519. Les proves documentals han desbaratat tots els intents de menystenir el caràcter primigeni de la capella com a primer referent dels correus. L’any 1975 va merèixer l’emissió d’un segell commemoratiu. No era la primera vegada. Molts d’anys abans, ja se n’hi havia dedicat un altre, on es veia la capella i la imatge de la marededéu de la Guia.

(4) Publicat per Quim Torra a www.elsingulardigital.cat (27-XI-2013)