Etziba Balutxo...

Bon vespre a tothom!

Vull deixar constància de la meva satisfacció per haver estar convidat a fer la conferència que, des de ja fa molts d’anys, amb bon criteri i des de perspectives prou diverses, dedica l’Ateneu Barcelonès a l’entorn de l’Onze de Setembre. És tot un honor i el fet de coincidir enguany amb el tercer centenari de la caiguda de Barcelona incrementa el meu agraïment

Escriptors versus historiadors?

M’és obligat fer notar la diferència entre els historiadors i els escriptors¹. Els primers estan sotmesos a una metodologia estricta que els limita i condiciona, mentre que els escriptors tenim un marge més ample. Faig l’advertiment, amb l’esperança de la generosa comprensió i complicitat de l’auditori, com a justificació ni que sigui, d’un fet que concretaré amb un exemple: per a la divulgació de la presència dels artillers mallorquins a la defensa de Barcelona han fet molt més un parell de frases a la novel·la Victus que dotzenes de treballs monogràfics a revistes especialitzades, desenes de conferències com la d’avui i més d’una tesi doctoral condemnada, com a màxima recompensa, a una publicació d’uns pocs centenars d’exemplars².

Una perspectiva de la Guerra de Submissió des de la mar

Avui, us parlaré de vaixells, d’artillers, de pólvora i farina, de botiflers, d’herois, de bandejats, d’espoliació econòmica, de lleis injustes, d’aliances i deslleialtats, de repressió, de memòries regades amb sal… Us parlaré d’un episodi transcendental que va determinar i determina la nostra història; és a dir, us parlaré de la Guerra de Successió que, amb major rigor, hauríem de dir de Submissió. Per deferència i cortesia al lloc on som, alteraré la cronologia i, per començar, em referiré a la participació illenca en la defensa de Barcelona per, després, llegir la guerra a tota la Nació Catalana, però des de la perspectiva de les Illes Balears i Pitiüses i, sense escatimar dades, amb un fil intencionadament socràtic. D’aquesta manera, si al final he brindat i provocat més preguntes que respostes, hauré assolit l’objectiu i, plegats, compartirem evidències i conclusions, fins ara gairebé inèdites. Vull advertir, finalment, que m’ha sortit una conferència de llarg metratge; d’aquelles d’un temps. Per mirar d’encabir-la en l’espai màxim, ja més que abusiu, de tres quarts d’hora, m’he vist forçat a retallar-la i desproveir-la de notes i citacions que documentaré a qualque espai virtual.

Els artillers mallorquins

L’escola d’artilleria mallorquina es va crear l’any 1559. Va fer un bon servei a la defensa de les Illes per respondre les envestides dels turcs i dels pirates barbarescos. En tota la Corona d’Aragó només hi havia l’escola de Barcelona, però aviat els illencs agafaren fama arreu d’Europa, amb una habilitat especial en els quatre oficis derivats: artillers, minadors, bombarders i enginyers. Destacaren com a teòrics anb publicacions con el Tractat del bon artiller o a l’any 1640, coincidint amb la Guerra dels Segadors, el manual Theoria i Practica del Art de Artilleria que seguexen y uzan los Artillers de la Universitat del Regne de Mallorcas. Resulta interessant llegir les condicions que havia de tenir un bon artiller: “Ha de ser un home condret de mans i peus, de bona vista i bon judici per a saber usar compte, raó, pes i mesura, que són les quatre coses que conté l’Art d’Artilleria”.

Varen ser contractats i participaren a algunes guerres europees dels s. XVI i XVII. Hi ha constància que els mallorquins ja havien acudit a enfortir les defenses de Barcelona l’any 1683, en previsió d’un possible atac de l’armada francesa, però la gesta més destacada va ser en la Guerra de Submissió, on demostraren una gran destresa i on s’hi implicaren fins a la mort. Aquesta implicació va ser la causa principal de suprimir l’escola, després de caure Mallorca el juliol de 1715, arran de l’infame Decret de Nova Planta. 

Mallorquins i eivissencs en la defensa de Barcelona

El 12 de març de 1705 un total de 100 artillers mallorquins o eivissencs viatgen a Barcelona per enfortir la defensa de la ciutat. Mallorca ja estava clarament dividida entre els partidaris de Felip V (fonamentalment els xuetes, la noblesa comerciant, els dominics i els jesuïtes) i els partidaris de Carles III, molt majoritaris (la resta de la noblesa, els pagesos, els menestrals i els franciscans³). També a Barcelona la situació era convulsa. El virrei reclamava juraments de fidelitat a Felip V que provocaren la desobediència civil i desembocaren en el Pacte dels Vigatans de dia 17 de maig de 1705, considerat com el punt àlgid d’inflexió en la presa de  posició del conjunt de la Corona d’Aragó contra Felip V.

El 8 de maig de 1707, el mateix dia que València claudicava i només dues setmanes d’ençà de la derrota d’Almansa, altres cent cinquanta artillers viatgen de Mallorca a Barcelona i s’uneixen als cent que ja s’hi havien instal·lat. Les primeres expedicions d’artillers, desfan la divulgada pretensió que la participació dels mallorquins derivava de les ordres del marquès de Rubí, ja que aquest virrei de Mallorca no arribà a l’illa fins el febrer de 1713. Cert és que, amb l’impuls de Rubí, s’incrementarien els viatges. Les barques del bou, principalment d’Alcúdia, d’Eivissa, de Felanitx, de Palma, de Pollença i de Sóller sovintejaven tant que els barcelonins, en veure arribar a port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la dita: “arriba el rebost de Mallorca!”. Ferran Soldevila a Història de Catalunya destaca el paper de Mallorca i d’Eivissa, “estretament unides a Catalunya, preocupades per la sort de llurs institucions (…) i fornint, constantment i generosament, queviures i municions als barcelonins assetjats, fins al punt que d’elles va rebre Barcelona el principal i gairebé únic sosteniment.”

El 26 d’octubre de 1713, protegides només per tres vaixells d’escorta, arribaren a Barcelona vint-i-cinc naus mallorquines, estibades de menjar i armes. Desembarcaren altres cinquanta-tres artillers, reclutats per Francesc Antoni Vidal, en una companyia sota el comandament del capità Joan Saurina i del tinent Bartomeu Ballester. Serien claus en la defensa del bastió de Santa Clara, els dies 12, 13 i 14 d’agost de 1714, quan les tropes felipistes intensificaren els atacs⁴. Només aquells tres dies varen morir més de vuit-cents defensors, molts d’ells artillers, i, com tots els no-barcelonins caiguts al bastió de Santa Clara, foren enterrats al Fossar de les Moreres⁵.

El Diari de Setge brinda referències a la participació dels illencs. Vegem-ne només quatre d’exemple dins del curt espai de dues setmanes:

10 de maig de 1714: “Avui, diversos navilis d’un comboi que procedia de Mallorca han superat, carregats de blat i altres queviures, el cordó marítim del setge, tot i el foc que els han llançat. Algunes embarcacions han hagut de retornar mar endins, a fi d’esperar l’avinentesa.”

11 de maig: “Des de la plaça, el general Basset ha intentat d’incomodar les bateries dels borbònics. Han entrat al port, amb gran habilitat, dos gànguils i un bergantí de Mallorca; esperaven, en comboi, des d’ahir, l’oportunitat per salvar els perills de l’enemic.”

18 de maig: “Els comandaments del nostre exèrcit a l’interior han fet Consell de Guerra a Olesa de Montserrat, a fi d’avaluar la possibilitat de socórrer la Ciutat. Consideren que encara no són prou forts per atacar el cordó del setge. Gràcies a Déu, al port, hi ha entrat una embarcació carregada de blat de Mallorca. Ens ajudarà a tenir una mica de pa i a evitar que defallim.”

23 de maig de 1714: “El bombardeig amb els 21 morters que els enemics han disposat al voltant del convent ha continuat avui, sense misericòrdia, per arruïnar, sense discriminar, cases, temples i vides. Avui ha entrat a la Ciutat el coronel del Regiment de Sant Narcís Joan Llinàs: era en missió especial a la cort imperial de Viena. Ha arribat amb una fragata procedent de Mallorca que, carregada de queviures, ha trencat el bloqueig. Porta un missatge de suport: diu que l’emperador prepara un nodrit exèrcit a Nàpols i socors en diners i provisions des de Gènova.”

Les citacions fan esment a la tasca de traginers i proveïdors dels vaixells, però també hi ha documents que relaten nombrosos enfrontaments marítims. Un d’exemple: dia 21 de juliol de 1714, dues naus eivissenques que sortien de Barcelona, es toparen amb una galera enemiga carregada de municions i dotze mil pesos destinats a dos regiments dels assetjadors. El galiot eivissenc apressà la nau borbònica i va retre els seus 220 homes “después de un reñido abordaje en que llegó a teñirse la mar de la sangre que caía por los corredores”⁶. No tot varen ser flors i violes. Dia 13 de gener de 1711, les naus franceses se situaren davant de Portocolom i apressaren la barca del patró Antoni Mulet, carregada de blat. Dia 1 de juliol de 1714 embarcaren de Palma cap a Barcelona més de 60 vaixells i només n’arribaren 40. La resta foren enfonsats.

Altres referències relaten la conducta dels artillers i asseguren que obraren meravelles fins al darrer dia. Preparaven els canons i els morters, de manera estratègica i diligent, disparaven tres o quatre vegades i, abans que els felipistes poguessin determinar la procedència exacta de les bombes, traslladaven els morters i els canons per canviar de posició i tornar a disparar. Un dels fets que més corprenia el poble de Barcelona era que, quan un mallorquí moria en combat era enterrat amb honors pels companys, però feta la cerimònia no parlaven més dels morts.

Tots els illencs estaven sota el comandament directe del general i maulet valencià Joan Baptista Basset, el qual, tot i ser de cavalleria, va estar al capdavant de l’artilleria catalana des del començament del setge. L’estructura estava formada per 10 companyies d’artilleria i 3 de bombarders. De les primeres, quatre estaven integrades i comandades totalment per mallorquins.⁷ Del conjunt, els procedents de l’escola mallorquina poden estimar-se entre cinc-cents i vuit-cents homes.

Els artillers illencs destacaren per les seves habilitats. Quan, de nit, intuïen que les tropes borbòniques volien avançar les trinxeres, els valencians amollaven focs artificials que il·luminaven les línies enemigues i els illencs les bombardejaven. Manifestaven estar en condicions de contenir els invasors mentre aquests no superassin en cinc vegades els defensors. Els dietaris de guerra dels felipistes són clars: “De cada veinte disparos al menos dieciséis hacían explosión a la altura debida para obtener mayor eficacia mediante unas espoletas a tiempos hechas con tubos de madera”. Al llibre Histoire de la derniere révolte des catalans, s’explica que les espoletes de les bombes barcelonines eren curtes per rebentar abans de tocar en terra i que això feia molt més mal als assetjadors. Francesc Costa era descrit com “el més hàbil artiller conegut en aquest segle” i hi ha constància que, en entrar a Barcelona, els francesos li demanaren que s’incorporàs al seu exèrcit i li oferien 4 doblons al dia. Ell va refusar la sol·licitud, perquè volia anar a Nàpols. Altres fonts asseguren que va anar a Mallorca o a Eivissa i, posteriorment, a Viena.

A les capitulacions, quan es relacionen les armes expropiades als defensors, es parla de dues-centes cinquanta peces entre canons, morters i bombardes. Els eivissencs i mallorquins supervivents que, després de la caiguda de Barcelona, no tornaren a les illes respectives i es varen acollir a l’exili protegit de Viena, es declaraven catalans i, en més d’un cas, deien que eren de Barcelona, possiblement, per tal de gaudir de la pensió que l’emperador austríac concedia als qui havien lluitat a la defensa de la ciutat.

Un altre episodi poc divulgat té relació directa amb Mallorca. L’agost de 1714, conscient el virrei Rubí que Barcelona patia com mai l’envestida dels atacs i es preparava per resistir l’últim assalt sense disposar d’aliances exteriors, reactivà un projecte rebutjat cinc anys abans (en tornaré a parlar) que consistia en la cessió de les illes de Mallorca i d’Eivissa als anglesos, que ja ocupaven Menorca, si els britànics s’incorporaven a la defensa de la ciutat comtal. El quid pro quo pretenia la salvació del Principat. No va ser aquest l’únic acte de patriotisme. Quan Joan Francesc de Verneda, amb el vist-i-plau de Rubí i comissionat secret de l’emperador Carles d’Àustria, va anar a exposar el projecte, la Junta de Barcelona el va rebutjar amb energia per entendre que la cessió de territori a canvi de protecció constituïa una indignitat. Barcelona, l’agost de 1714, no va sacrificar les Illes⁸.

La proposta s’escampà arreu. En dóna prova un document del general britànic Comte de Peterborough quan escriu que “els mallorquins van demanar la protecció del rei de la Gran Bretanya, no volent assumir l’esclavitud que patirien dels espanyols”. Aquest informe alertà i alterà Felip V. El cas obligà que un enviat britànic, Matthew Prior, hagués d’explicar al govern francès que “no tenia fonament que Jordi I hagués ofert als mallorquins lliurar-se a Anglaterra ni que serien protegits si així ho decidien”.

Dies abans de caure Barcelona, en el Tractat de Baden, Vilana Perles que havia participat en el de Rasttat, de març de 1714, on es va completar el d’Utrech, d’abril de 1713, encara reclamà mantenir les institucions catalanes. Tot va ser inútil, fins al límit que, l’any 1725, en el Tractat de Viena s’acceptaria renunciar a restituir les constitucions catalanes a canvi d’una amnistia que permetés als milers d’exiliats que ho desitjassin retornar a les seves cases.

Le siège de Barcelone raconté par un arlésien a un arlésien recull la correspondència d’un mariner de les tropes franco-espanyoles al seu oncle. A la darrera carta, abans de concloure que el setge els ha costat milers de vides, explica com dia u de setembre de 1714 les seves galeres apressaren quatre barques carregades de queviures i encalçaren les dues galiotes que les escortaven que partiren cap a Mallorca.

Malgrat això, dia 9 de setembre, només dos dies abans de caure Barcelona, dues naus mallorquines esquivaren el setge marítim felipista. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle. Després de descarregar aliments i municions, els 54 mariners d’aquells dos vaixells es posaren a les ordres de Joan Baptista Basset, per lluitar durant dos dies al costat dels barcelonins, dels valencians i dels altres artillers eivissencs i mallorquins, a carn!, fins al final.

Però… i la guerra a les Illes Balears i Pitiüses?

La proclamació de Felip V, el març de 1701, va tenir el suport del bisbe de Mallorca, Francisco Antonio de la Portilla, i de l’oïdor Francesc d’Ametller, un botifler terrassenc de Castellar del Vallès, impulsor quinze anys després dels Decrets de Nova Planta. No obstant això, a Palma es repartiren uns pasquins reproduïts a les parets de molts de pobles de l’illa, amb la frase: «A pesar de Portilla i d’Ametller, regnarà Carles tercer!». Malgrat el posicionament popular i majoritari dels illencs contra Felip V, els borbònics comptaren amb un destacament militar francès que els va permetre controlar el poder durant els primers cinc anys fins que, dia 19 de setembre de 1706, l’esquadra aliada amb 35 vaixells majoritàriament anglesos, anà a Eivissa. Allà, el Consell capitulà d’immediat i amb mostres de satisfacció. La flota angloholandesa continuà cap a Mallorca.

Quan, dia 25 de setembre de 1706, la mateixa esquadra reclamà la rendició de Palma arribaren a Ciutat centenars de pagesos armats de la Part Forana que alliberaren els presos i saludaren les barques al crit de «Fora galls i botiflers!», frase que es llegia a alguns balcons distingits de la ciutat. Les autoritats borbòniques es refugiaren al Palau de l’Almudaina, on foren atacades per la població amb el suport de les milícies revoltades. Els botiflers i els soldats francesos de la guarnició es prepararen per l’enfrontament, però quan l’armada angloholandesa disparà uns trets d’avís, el virrei felipista va comprovar que els artillers mallorquins havien amagat les espoletes dels canons per impedir la defensa de la ciutat i va haver de capitular!

Dia 4 d’octubre de 1706, amb una festa a Sant Francesc i un acte públic a Cort, Carles III és proclamat rei de Mallorca. Dues setmanes després, dia 18 d’octubre de 1706, hi ha un aixecament popular a Menorca. Dia 20, l’arxiduc d’Àustria és honorat com a monarca d’aquella illa. Així, quan encara no fa un any que ha estat reconegut a Barcelona, es completa el posicionament de tota la corona d’Aragó contra Felip V.

Tres mesos després, el gener de 1707, desembarcaren a Maó les tropes franco-espanyoles, assaltaren l’hospici, assassinaren el capellà i un metge i, posteriorment, els penjaren públicament per escalivar els menorquins. El nou governador felipista de Menorca, Diego Leonardo Dávila, va demostrar la deontologia borbònica. Amb un sadisme frenètic que delatava la inseguretat dels nouvinguts, el març i l’abril de 1707, va fer penjar trenta-tres reconeguts austriacistes de l’illa sota la inscripció vide padron al peu de cada forca. En algun cas, va fer tallar el cap de l’ajusticiat i l’exposaren tancat dins d’una gàbia. La repressió també va comportar nous tributs, com una butlla religiosa orientada a recaptar fons per a la causa felipista o la prohibició del conreu del tabac, sotmès a monopoli.

No podem sembrar tabac,

s’ha acabada sa xiripa;

he d’arraconar sa pipa

i viure com un vitrac.⁹

El relat requereix fer un breu i just esment als fets coetanis al País Valencià. Dia 10 d’octubre de 1706 Carles III havia entrat a València, reconegut com a rei, mentre les tropes felipistes atacaven el sud i, progressivament, s’apoderaven de Cartagena, Oriola i Elx. Tot i que Menorca ja havia caigut el gener de 1707, l’origen dels mals, com assegura la dita, serà l’abril de 1707 amb la derrota d’Almansa.

Claude François Bidal d’Asfeld, és un dels guanyadors. D’ell és la frase: “No hi ha a València prou arbres per penjar-hi tots els traïdors”. Ell és qui executa l’ordre de cremar Xàtiva que signa Felip V: “Por la obstinada rebeldía con que resistieron la entrada de mis armas (…) los vecinos de la ciudad de Xátiva, para hacer irremisible el crimen de su infidelidad, mandé arruinarla para extinguir su memoria.” L’actuació dels Borbó sempre es va caracteritzar per la crueltat sàdica, més enllà de les accions bèl·liques, contra la població civil. Xàtiva va ser reduïda a cendres, i s’ordenà edificar en el mateix lloc una nova vila amb el nom de San Felipe¹⁰.

El setembre de 1708 (just dos anys després d’haver-ho fet a Mallorca) va desembarcar a Menorca l’esquadra angloholandesa i, de nou, es va respectar la vida dels vençuts. Tots (fins i tot Dávila) varen poder embarcar. Alguns autors, han considerat positius, com a mal menor, els efectes de la dominació anglesa de l’illa de Menorca que seria utilitzada de moneda de canvi en el Tractat d’Utrecht el 1713. Aquesta possibilitat venia d’enrere: dia 18 de maig de 1709 s’havia proposat a Carles III que, en satisfacció d’un deute amb Anglaterra, formalitzàs la cessió de la sobirania. Ramon de Vilana-Perles, sempre vigilant, va reaccionar d’immediat i va recordar el jurament que l’arxiduc austríac havia fet a Catalunya, Aragó i València “de no desmembrar per qualsevol motiu o pretext de la Corona d’Aragó les Illes Balears, dons quan el vincle del jurament anés dissoluble, necessitaria sempre del consentiment dels Regnes.”

En contrast a la conducta dels aliats, que permeteren partir sense problemes als soldats francesos i a les autoritats borbòniques tant de Mallorca com de Menorca, l’exèrcit felipista va practicar sempre i arreu una violenta i ignominiosa repressió contra els vençuts¹¹. Arran de la caiguda d’Alacant, la primeria de 1709, les tropes angleses que havien defensat aquella ciutat anaren cap a Menorca, mentre que centenars de maulets fugitius s’instal·laren a Mallorca, on els nobles partidaris de Felip V eren anomenats botifarres per analogia amb botiflers, paraula derivada de beauté-fleur, la flor de llis del símbol dels borbons. Encara és ben viva una dita popular, aplicada amb doble sentit a la matança del porc, que recorda l’actuació sàdica dels felipistes: “On no hi ha sang no s’hi fan botifarres!”. Amb el rerefons d’aquella conducta, a Mallorca i a Eivissa, també ha perdurat una cançó de l’època, aparentment innocent, que s’usa per exorcitzar la rampa als infants:

Rampa, rampa,

vés a França,

i mata el rei.

Porta’m sa pell

i en farem un vestidet

de punxetes de cepell.

El febrer de 1713 s’incorporà com a nou virrei de Mallorca Josep Antoni de Rubí i de Boixadors. Havia estat cap de la Coronela de Barcelona i les dues primeres mesures que fa aprovar són la constitució de la Coronela de Palma, amb 400 voluntaris, i activar i incentivar l’avituallament a Barcelona. En veure el paper clau de Mallorca, Felip V envia l’agost de 1713 cinc galeres reclamant la rendició. Rubí rebutjà la reclamació i continuà amb el seu suport a la defensa de Barcelona.

El 23 desembre de 1713 la Coronela de Palma estava formada per 3.800 homes, organitzats per gremis. Els mercaders vestits de grana amb volta negra de vellut, els paraires, els velers, els teixidors, els notaris, els sabaters, els fusters, els boters, els gerrers, els carnissers, els picapedrers, els selleters i els capellers de blau,  els sastres, els forners, els escultors i els pintors de vermell. De la seva part, els mariners tenien una companyia pròpia de la Coronela. Cada membre disposava del seu fusell i baioneta i tots els gremis disposaven d’un capità i d’un grup annex de granaders i artillers.

El darrer bastió (11 de setembre de 1714 – 11 de juliol de 1715)

Caigut el Cap i Casal dia 11 de setembre de 1714, tot feia pensar que Mallorca claudicaria d’immediat, però no va ser així. El virrei es negà a capitular davant dels emissaris de Felip V. Una setmana després de caure Barcelona, dia 18 de setembre de 1714, el mateix dia que es retia la vila de Cardona, Felip Ferran de Sacirera s’entrevistà amb Jordi I i demanà la intervenció anglesa “para que sea unida Cataluña a la Casa de Austria y cuando eso no se pueda lograr; que Cataluña con las islas de Mallorca y Ibiza, sea erigida en República, ya que por los susodichos medios se halla la justicia mantenida, los Reinos de Aragón y Valencia restablecidos en los privilegios de que están privados por la paz de Utrecht y Cataluña librada de ser un eterno monumento de su desgraciada fidelidad”.

Rubí manté l’esperança que hi hagi canvis diplomàtics per a resistir. Dia 13 d’octubre de 1714, arriba a Palma el general borbònic Dancourt, amb sis vaixells, per tal de prendre possessió de l’illa. Envia com a emissari al capità Pastrana el qual ofereix a Rubí 100.000 escuts per a la rendició. Rubí respon a l’intent de suborn que no es rendeix i que ja ha demanat l’ajut de l’almirall Wishart a Menorca. Aquella possibilitat fa dubtar les tropes franco-espanyoles i les naus borbòniques abandonen Mallorca. El mes de novembre, l’emperador Carles d’Àustria felicita Mallorca per no haver capitulat i anuncia ajut militar des de Nàpols que arribarà mesos després. Rubí incentivà la vigilància de la costa i manté alta la disciplina i la moral de victòria de les tropes. El 6 de gener de 1715 va organitzar una demostració de la Coronela de Palma i, després d’una desfilada, es beneïren les banderes. Actes similars els va fer a diversos pobles de l’illa.

Dia 4 d’abril de 1715 hi ha el primer intent de desembarcament borbònic. El jove artiller Guillem Riera, des de la seva talaia de defensa, a la Torre del Serral dels Falcons de la costa de Manacor, albirà com s’acostaven els vaixells felipistes. Va sonar el corn a la manera dels maulets i, a la correguda, acudiren trenta homes, amb trabucs i ballestes, a enfortir la resistència. Els felipistes, des dels seus vaixells, arriaren llanxes amb més de tres-cents soldats francesos ben armats. Amb el petit canó de la torre, un falconet que disparava bales com una taronja, Guillem Riera va posar-se a disparar sense aturall i, gràcies a la precisió, espantà les barcasses. Desconeixedors de les limitades forces que els disparaven des de la costa, els atacants tornaren enfilar-se als vaixells i fugiren. Mentre, des de terra, els milicians mallorquins, no donaven descans als arcabussos i a les ballestes. Guillem Riera, tampoc no s’aturà, però el petit canó, tan calent com estava, va rebentar i va matar l’heroi d’aquell dia¹². Gràcies a ell, les tropes borbòniques estarien més de dos mesos a tornar.

Coincidint en el temps, la setmana abans que Riera va caure en refusar el desembarcament de Manacor, a Barcelona, va ser apressat el General Moragues, un dels conxorxats en el Pacte dels Vigatans. Josep Moragues, Pau Macip i Jaume Roca, en un judici sumaríssim i desassistits foren condemnats a mort acusats de fugir a Mallorca. Fugir? De cap manera! Anaven a enfortir la defensa de l’illa. Dia 27 de març, després de ser torturats, els penjaren a la forca, els esquarteraren i, com dictava la sentència, el cap del General Moragues va ser introduït en una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar de Barcelona per a escarment del poble i vigilat de nit, “perquè no parli”.

El maig de 1715, quan ja era imminent l’ocupació de l’illa, encara un emissari negociava a París les condicions de rendició, que inclourien el manteniment de les llibertats del regne de Mallorca i la reposició dels privilegis de tota la Corona d’Aragó, però les converses no fructificaren. Finalment, dia 11 de juny de 1715, surten de Barcelona cap a Mallorca 404 vaixells borbònics, que embarquen 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Una tropa sensiblement superior a la que havia assetjat Barcelona. Dia 13 de juny l’esquadra intentà desembarcar a Santa Ponça, allà on cinc-cents anys abans ho havia fet Jaume I. La ràpida mobilització de les bateries de defensa dels artillers, obligà els vaixells a anar cap al sud-est de l’illa. Dia 15 de juny, l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, Cala Llonga i Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un contingent superior de cavalleria¹³. Dia 16 desembarcà l’artilleria i començà la invasió.

A pocs quilòmetres de la costa, a la zona d’horta, al costat de Calonge, un improvisat exèrcit popular d’uns pocs centenars de felanitxers va plantar cara a les tropes borbòniques, ben armades i molt superiors. El desigual combat va durar poc i hi ha pocs vestigis(dues baionetes i una bala de canó) del lloc exacte on hi va haver l’enfrontament. Igualment imprecisa resulta la quantitat de víctimes, però sembla exagerada la xifra d’alguns autors que parlen d’uns dos-cents homes morts. És segur que un soldat francès, ferit durant la batalla, va ser traslladat a Felanitx i, després de rebre l’extremunció, va morir als tres dies i l’enterraren al cementiri parroquial. Així consta en el Llibre de Difunts de la mateixa parròquia de dia 20 de juny de 1715. Dos dies abans, dia 18, en el mateix llibre hi ha inscrites les morts, “sense haver pogut rebre sagraments”, d’Antoni Mas, Bracet, del carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, teixidor de llana, del carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, d’una casa prop del cantó de la traïció, Joan Nicolau, del carrer del Julivert, Jaume Alou, fill de Cristòfol de la possessió del Pujol, Gabriel Dalmau, del carrer de la Soledat. Tots sis morts “de ferides per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”. A més dels morts esmentats, altres felanitxers foren detinguts: el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy Albons… Dia 17 de juny, les tropes felipistes acamparen a Felanitx, a l’indret que seria conegut com “el camp de la traïció”, on l’exèrcit borbònic, quan va partir dos dies després, va deixar abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat davant del Convent i castigat cap per avall.

Des de Felanitx, les tropes borbòniques anaren a Alcúdia, on els canons dispararen en una tímida resistència que obligà els felipistes a retirar-se. Dia 19, es rendeix Campanet i l’endemà Alcúdia. Rubí reuneix el Gran i General Consell i exposa la realitat “sens esperansa de pròxim socors és notori que (…) no se pot emprender la defensa”. No obstant, decideix mantenir la lluita, perquè sap que si oposa resistència podrà millorar les concessions que, amb una rendició, no obtindrà. Intenta de nou, a la desesperada i sense èxit, la mediació britànica per obtenir una treva a l’espera de la conclusió del tractat que es negociava a Paris.

El 23 de juny D’Asfeld ocupa Sa Pobla i Binissalem. Dia 28, després de quatre dies de fer recular els intents de les tropes borbòniques d’arribar a la murada, hi ha el més gran enfrontament. Una expedició surt de Palma i ataca per sorpresa els felipistes acampats a Son Ferragut. Rubí fa més de 400 baixes i 140 presoners a les tropes de Felip V. Fins i tot d’Aspheld va estar a punt de morir. Tot i la victòria, la resistència se sap inviable i, com a bon líder, Rubí vol evitar a les totes un bany de sang i que Palma sigui cremada com havien fet els felipistes amb tantes de viles.

Dia 2 de juliol de 1715, es deixen entrar per la Porta de Jesús dos oficials borbònics. Van al Palau Reial a negociar la capitulació del Regne de Mallorca¹⁴. S’alliberaran els presoners felipistes i, a canvi, es respectarà la població i es permetrà la sortida de tothom que vulgui partir. Les guarnicions sortiran amb honor, banderes alçades i a tocs de tambor per dirigir-se cap a Sardenya. Eivissa i Mallorca quedaran en poder dels Borbons i Menorca continuarà en poder britànic. Dia 5 de juliol, Eivissa reconeix Felip V com a rei legítim. Dia 11 de juliol, Rubí lliura les claus de Palma a D’Asfeld a qui demana que signi el compromís de mantenir les franquícies, els furs i els privilegis del Regne de Mallorca, però només obté una frase ambigua diferint la decisió a la generositat de Felip V. L’evocada generositat va ser una triple demostració de cinisme. D’una banda, com a Aragó, a València i al Principat, un Decret de Nova Planta que, en essència, és vigent i en alguns punts, com és ara el discrim i la persecució contra la llengua catalana, amb tant d’èmfasi com fa tres segles. En segon lloc, la manipulació perversa dels fets i la imposició de la història amb ulls dels vencedors. En tercer lloc, la repressió. Falsa va resultar la promesa d’una amnistia general, perquè la venjança felipista va caure sobre les persones i els béns dels vençuts¹⁵.

Dia 11 de juliol de 1715 va acabar, formalment, la Guerra de Submissió. Bé, això, si és que vertaderament va acabar perquè l’acció depredadora borbònica contra el conjunt de la Nació Catalana mai no s’ha aturat¹⁶.

I després de la derrota, què?

Què sol arribar després de la guerra? No és la pau, evidentment. Quan acaba el conflicte bèl·lic, ni que sigui formalment, comença un combat de claveguera que, entronitza la mentida, la imposició, la venjança… Els vencedors s’ho fan tot seu: la memòria, l’educació, la justícia, l’economia, les institucions… tot quant serveix per colonitzar, anorrear i accentuar l’empobriment en tots els ordres per tal d’impedir la recuperació de les nacions sotmeses. La repressió es manifesta per quatre vies principals: l’educació, la legislació, l’economia i la força. Els cronistes vencedors atien la desmemòria i imposen la crònica oficial que s’estudiarà a les escoles, els legisladors dicten lleis injustes per sotmetre i humiliar els vençuts, els gestors econòmics instrueixen l’espoliació dels recursos naturals i financers, amb sistemes tributaris abusius, i, finalment, els militars de l’exèrcit guanyador practiquen les represàlies, amb impunitat, a discreció i amb màniga ampla per perseguir, empresonar, torturar i assassinar els derrotats i, assedegats de matera, amenaçar els familiar i, en més d’un cas, extradits, espoliats dels seus béns i proscrits socialment.

La desmemòria i la manipulació de la història

L’acció de Castella contra la Nació Catalana va ser (i és) una actuació de signe colonitzador, lingüicida, etnocida i genocida. El juny de 1715, quan encara Mallorca no ha caigut, José Patiño informa el Consejo de Castilla sobre el nou govern que s’ha d’establir a Catalunya «mandando que en todas las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir y hablar en ella y que la doctrina sea en castellano». La frase més contundent i clara diu: “No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres.”¹⁷ Aquell mateix mes, juny de 1715, Baltasar de Bastero, vicari general de Barcelona, estableix l’obligació «en pena de pecat mortal [d’]obeir, servir i venerar a Nostre Rei i Senyor Felip V»¹⁸. Caiguda ja Mallorca, el gener de 1716 el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, dicta una «Instrucción secreta» molt subtil: «cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar al castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». En el mateix document es dictamina que «todo lo judicial se escriba en adelante en Castellano o Latín» i, sortint a camí, de les possibles dificultats d’aquest canvi als pobles, continua:  “se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”. En el diccionari de la llengua espanyola, podreu comprovar com “mañosamente” vol dir “con malícia y malas artes”¹⁹.

Les lleis per legitimar l’opressió

«Esa gravosa contribución de sangre que pugnaba con las tradiciones del país había sido consecuencia de la pérdida de los fueros, después de la Guerra de Sucesión». Així es referí Miquel dels Sants Oliver al Decret de Nova Planta. Una contribució de sang que incrementà la por i el silenci. Una contribució de sang que hauria abocat qualsevol poble a la misèria i l’extinció, però que la nostra gent va encaixar i combatre amb els tres grans valors catalans: el treball, la cultura i l’estalvi; tres valors que ens han permès de sobreviure com a poble²⁰. En definitiva, som vius perquè som molt vius!

Els decrets tenien per objectiu l’extermini de la llengua, cultura, identitat, història i qualsevol indici de consciència.Únicament qualque vestigi es deixava veure com a fugaç espira en la veu dels glosadors, autors dels judicis de l’any, per deixar caure la crítica i esquivar la censura. Els pronòstics (els populars «saragossanos» o «parenòstics»), al primer terç del segle XVIII, varen ser rebutjats per la gent decebuda de no haver vist anunciats els greus perjudicis que havien de caure sobre la terra catalana. Un endevinador mallorquí es queixava, l’any 1733, de la nul·la credibilitat del seu ofici:

Trobant-me component, com solec fer,

lo pronòstic de lo any ja venider,

m’ha dit certa persona vaja alerta

i gran cuidado a fer la descoberta,

perquè certament contra esta ciència

s’oposa molta gent amb evidència.

Emparant-se en dues hipotètiques facultats que delaten la manca de justícia i de raó, Felip V invoca un dret diví i apel·la al dret de conquesta per tal de sancionar i promulgar els Decrets de Nova Planta, amb l’objectiu d’abolir els furs i les constitucions dels estats de la Corona d’Aragó que havia jurat respectar l’any 1701 i, així, instaurar l’absolutisme, amb una nova estructura territorial, formada per vint-i-una províncies, sota la uniformitzadora dependència del model de Castella²¹.

Amb els decrets establia una única i centralitzada jurisdicció que només respectà els drets històrics del País Basc, com a premi a la seva submissió durant la guerra. Els diversos territoris de la Nació Catalana varen ser sotmesos a l’autoritat dels capitans generals, executors de la voluntat personal del rei, el qual usurpà la sobirania popular i la va dipositar en una única i uniforme nació, supeditada a Castella. Malgrat que, tàcitament, els Decrets de Nova Planta serien abolits el segle XIX, mai no es va retornar el principi de sobirania a les nacions a les quals s’havia usurpat.

El 29 de juny de 1707, just després de la batalla d’Almansa, es publicava el decret que abolia els furs d’Aragó i València, acusades de rebel·lió. Dia 9 d’octubre de 1715 es va editar el reial decret Establecimiento y planta de la Real Audiencia de Cataluña, comunicat el 16 de gener de 1716. Finalment, el 28 de novembre de 1715 es va publicar el que afectava el regne de Mallorca, comunicat el 16 de març de 1716.

Els Decrets de Nova Planta suposen l’abolició de les llibertats polítiques dels catalans, la supressió de les seves lleis i institucions i són el preludi de la tasca uniformitzadora que, sense excepció i al llarg del temps, ha practicat i practica la dinastia borbònica per tal de dividir i enfrontar els territoris de la nació.

L’espoliació econòmica i dels recursos

Les lleis han anat acompanyades sempre d’una política fiscal depredadora que, al llarg del temps i de manera exponencialment progressiva, ha delatat una voracitat extrema²². Tal com s’ha exposat amb l’exemple de l’exercici del monopoli del tabac a Menorca, la tasca espoliadora dels borbons contra la Nació Catalana, tant en l’ordre de l’exclusivitat com en el de la imposició de nous tributs, es va fer efectiva d’immediat i, d’aleshores ençà, no s’ha aturat mai. Fins i tot, el canvi radical afectarà el llenguatge i, a poc a poc, s’esvaeix la denominació habitual catalana de contribucions i creix la d’imposts.

Des del 1715 els arbitris municipals passen a ser cobrats i administrats per la corona. A més d’acarnissar-se sobre un poble empobrit per la guerra, la pressió fiscal és desmesurada en tots els ordres. S’estableix l’impost de la sal i, simultàniament, són expropiades les salines de Mallorca i les Pitiüses, que passen a mans del rei, explotades i gestionades per un govern que apujava els preus de manera arbitrària i sense competència. S’instaura també el nou arbitri del cadastre que multiplica els imposts directes²³. L’any 1717 s’ordena l’impost sobre l’aiguardent que va tenir un greu impacte a la societat illenca, perquè les petites pagues dels jornalers rebien, com a lleu compensació, una part de l’assignació en espècies. Els bracers, per cada jornal, mereixien una ració d’aiguardent que, atesa la precarietat alimentària, era un reforç energètic laboral. Aquell impost va empobrir més les classes populars.

La mesura més traumàtica i costosa derivà de l’ordre de desarmar la societat civil i conferir la defensa a l’exèrcit. Poc després de la Conquesta de Jaume I, la protecció del territori s’havia organitzat de manera popular, autogestionada i efectiva, amb l’establiment estratègic de torres defensives al llarg del litoral, connectades amb sistemes d’avís acústics, mitjançant el so dels corns marins, o visuals, amb focs, per si calia mobilitzar-se de nit. Malgrat els nombrosos  atacs i desembarcaments berbers o turcs, el territori va ser inexpugnable i les freqüents accions de pirateria desbaratades. El 1715, en caure Mallorca, una de les primeres providències va ser desarmar el poble de manera similar a les obligacions dictades a València i a Barcelona, on s’havia dictat pena de la vida als qui tinguessin a casa seva qualsevol arma “sin excepción, así de fuego como de corte”. No es podien tenir corns marins ni ganivets de punta i el del pa havia d’estar fermat a la taula. En el fons, les disposicions delataven la por de la monarquia a regnar amb un poble armat. Passar d’una defensa autogestionada a una que s’havia de patrocinar, va provocar un alt increment tributari per a la població.

A tot això, cal afegir la corrupció absoluta del funcionariat castellà que ocupà tots els llocs claus de l’administració i, a més, els nombrosos embargaments i segrests de béns i d’immobles que, fins a l’any 1725, foren habituals i arbitraris. Tot plegat, amb l’increment abusiu i exponencial dels imposts, va provocar l’empobriment dels illencs i, entre d’altres conseqüències, va forçar un augment de compravendes. Romanen per estudiar els nombrosos, sucosos i, adesiara, sospitosos canvis de propietat que es varen produir a Mallorca després de la Guerra de Submissió ²⁴.

Aquestes actuacions varen continuar en augment al llarg de tot el segle XVIII i, fins avui, de tota la dinastia borbònica. A l’impost de l’aiguardent, s’afegí el del vi (que també va fer estralls a Mallorca i al Principat)²⁵. Posteriorment, es decretà el de “tres y un tercio” que, a la pràctica, espoliava un terç de la producció dels pagesos o el del “papel sellado”.²⁶

La repressió… i la resistència!

A la paret de la presó de Barcelona, la nit del 10 de gener de 1715, algú va escriure una frase que es faria certa: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». El grafit adverteix que vivim sotmesos en esclavitud i demostra, just quatre mesos després de caure la ciutat, l’existència de presos polítics. La repressió va provocar confiscació de béns, detencions, empresonaments i mort.

Alguns dels vençuts decidiren partir cap a Àustria, sota la protecció de l’emperador. Es calcula que hi anaren entre vint mil i trenta mil catalans, entre els quals n’hi podria haver entre dos mil i quatre mil que eren valencians, eivissencs o mallorquins²⁷. Els combatents que decidiren no partir, es veren forçats a escampar-se i amagar-se per camins i muntanyes, talment com havia passat dos-cents anys abans, just després d’esclafar la Germania de Mallorca²⁸. Eren els bandejats; els resistents antiborbònics que, segons la història escrita dels guanyadors, serien desfigurats com a bandolers, lladres, violadors i assassins. Les cròniques oficials no en parlen gaire o, quan ho fan, és per criminalitzar les seves actuacions. Això no obstant, la història popular, la dels glosadors, la que es manifesta en els romanços, reivindica els seus noms i enalteix les seves figures. El poble s’enorgullia d’ells, perquè els estimava i valorava com a defensors de la terra. Una dada que demostra la simpatia que rebien són els habituals malnoms en diminutiu, com el cas del Carrasquet al Principat o el d’en Rotget a Mallorca.

La resistència mallorquina va ser molt similar a la del Principat, amb la diferència que la història ha estat molt més hermètica i no ha habilitat escletxes per llegir els fets amb la perspectiva dels vençuts. A les Illes no hem disposat d’historiadors de l’època com Francesc de Castellví per contrastar la crònica dels vencedors. Tampoc, posteriorment, no hem disposat d’investigadors atrevits que hagin assumit el risc de qüestionar les versions oficials. Per això, molt més que al Principat de Catalunya, s’ha validat el discurs dominant. Només la literatura popular, des de les gloses i les llegendes, ha deixat qualque espai de convidada a posar en solfa el relat dels borbònics. Malgrat tot, hi ha algunes dades comprovables que, ben lluny de l’especulació, permeten confirmar que, després del juliol de 1715, hi va haver resistència i repressió.

Dia 8 de gener de 1716 va ser decapitat un home de Sencelles, penjaren el cap a la Porta de Sant Antoni i el cos en el Pont d’Inca. Dia 15 de febrer, mataren el seu germà de la mateixa forma. Dia 9 de març, l’executat va ser un soldat valencià i dia 18 dos homes d’Inca. Les acusacions de robatori, tanmateix, no dissimulen les de sedició. Encara no feia l’any d’ençà de la capitulació de Mallorca quan, a la vall d’Orient, va ser capturat Pere Martí, en Rei. Dia 4 de juliol de 1716 l’arrossegaren amb un carro fins a Palma, el degollaren i penjaren el cap a la Porta de Jesús per escalivar i sembrar la por. Dia 10 d’abril de 1717 va ser penjat un altre jove de Campanet acusat de tenir armes. La crònica diu que “murió malísimamente”. Malgrat tot, els bandejats continuaven gaudint d’un ample suport social. El poble vivia atupat per la vexació permanent dels soldats i per tributs de tota casta. Els bandejats representaven la figura dels guerrillers aixecats contra la injustícia i els ultratges²⁹.

L’any 1717, amb instruccions rebudes de la cort castellana similars a les que es dictaven al Principat, el comandant general de Mallorca i Eivissa Juan de Acuña va posar en marxa un pla per acabar amb els bandejats. Prohibí, sota pena de la vida i embargament dels béns familiars, que ningú no els brindàs acollida a les possessions. Ordenà que a tots els pobles hi hagués un grup de deu homes armats. Amb la complicitat del vicari general, s’ordenà acabar amb l’asil i protecció de les esglésies que, tradicionalment, havien brindat amagatall als fugitius³⁰. No només això, sinó que, com que les recompenses no servien de res, els capellans consideraven pecat mortal encobrir els fugitius i animaven a la delació. A tal finalitat, es va ordenar instal·lar unes bústies a totes les parròquies. Els feligresos hi havien de ficar la mà i dipositar-hi un paper, amb els llocs sospitosos de ser possibles amagatalls dels bandejats.

El setembre de 1721, els dragons, els granaders i l’exèrcit, juntament amb els guàrdies de les viles, un total de més de dos mil homes, iniciaren una gran batuda per la Serra mallorquina i procediren a la detenció de més de 400 bandejats. Aquella acció militar va ser la darrera que faria a Mallorca Juan de Acuña i en va retre comptes al seu successor, Antonio de Chaves y Osorio, a l’escrit Relación reservada del Marqués de Casa Fuerte a su sucesor en la Capitanía General de Mallorca (1921). Informa que els 400 varen ser condemnats a “galeras, presidio, destierro o a servir militarmente al rey siempre fuera de Mallorca” i sense possibilitats de tornar-hi mai. Es queixa que, tot i la intensa batuda, no varen apressar als dos més importants bandejats “de poca inclinación de obedecer al rey”: Pere Pons, Sorboi, i sobretot Mateu Reus, Rotget.

El cas d’en Rotget, convertit en llegenda, protagonista d’auques, rondalles i escenificacions teatrals, és un dels pocs històricament documentats. Emparat i protegit a molts de pobles, mai no li va faltar acollida, menjar ni amagatalls, la qual cosa demostra l’estima popular que rebia, atesa la circumstància que s’havia posat un alt preu al seu cap amb l’anunci que es mataria a qui el protegís i se li embargarien les hisendes familiars. Finalment, va ser objecte de traïció quan la seva al·lota el convocà a un ball popular a Lluc. Ell hi arribà el matí de dia 15 de novembre de 1728 i va encomanar una missa a les seves intencions que figurava en el llibre de registre del santuari. El capvespre, just començar el ball, els guàrdies emboscats s’hi tiraren al damunt i l’apressaren. Anava desarmat. Dia 15 de gener de 1729 va ser torturat en públic i decapitat. El seu cap va romandre penjat al costat de la rectoria d’Alaró durant molt de temps. Potser la gent no va veure que Mateu Reus era un dels darrers morts de la Guerra de Submissió, però valorat amb la perspectiva correcta és una nova prova que, catorze anys després de la capitulació de Mallorca, encara hi havia resistència.

Una de les mostres del rebuig popular a les noves autoritats és l’opuscle antiborbònic Via fora els adormits, publicat el 1734, cinc anys després de l’execució d’en Rotget. La publicació constitueix una anàlisi crítica als incompliments d’Àustria (que l’autor excusa en gran part) i, sobretot, d’Anglaterra, com a culpables de la caiguda de Barcelona. Mallorca hi és ben present. L’escrit reivindica la creació d’una República catalana, formada per tots els territoris de la Corona d’Aragó, inclosos els cedits a França amb el Tractat dels Pirineus. Tota una crida a l’esperança.

Algunes conclusions bàsiques

La Guerra de Submissió va ser un conflicte bèl·lic, bàsicament europeu, però d’abast internacional; una guerra mundial³¹. En el cas de la Nació Catalana aquell conflicte va esdevenir una guerra de tipus colonial. Aquest concepte específic es va veure incrementat fins al límit quan, caiguda ja València i després del Tractat d’Utrecht, la guerra adoptà un caràcter clarament de conquesta, amb la subjugació a Castella del Principat de Catalunya, primer, i de les Pitiüses i Mallorca, després.

Un altre fet inqüestionable és que l’enfrontament contra Felip V va ser de tota la Nació Catalana. És als relats literaris, però també en els documents històrics.³² Malgrat les diferències geogràfiques, quant al calendari i el ritme de les caigudes, els eixos generals són molt similars. El paral·lelismes i coincidències que hi ha entre els episodis de la guerra al Principat i a Mallorca, accentuen el caràcter unitari. Tant pel que fa al manteniment de la lluita, com a les conseqüències de la derrota: la repressió, les lleis, les noves contribucions, l’anul·lació de les institucions, la persecució contra la llengua i la cultura catalanes, són coincidents i mai no s’han reparat les usurpacions.

Malgrat les dues evidències anteriors (el fet de ser una guerra mundial i, en el cas de la Nació Catalana, una guerra colonial) la immensa majoria d’estudis històrics sobre la Guerra de Submissió es divideixen en dos blocs: els qui analitzen el conflicte en clau internacional i els qui ho fan en clau limitada a la Catalunya estricta. Són poques les lectures elaborades amb una visió global dels antics regnes de la Corona d’Aragó i, més excepcionals encara, les que analitzen els fets en clau del conjunt de la Nació Catalana³³.

La major diferència en l’anàlisi de la Guerra de Submissió entre els distints territoris del país català, ara convertits en unes autonomies retallades i amb la prohibició expressa de poder-se federar, ha vingut marcat per la inexistència d’una historiografia lliure, nacionalment comuna i desvinculada del dirigisme cultural que, encara ara avui, s’imposa a les escoles catalanes tant per part de l’estat francès com de l’espanyol. En el Principat, amb totes les limitacions que té i que no són poques, va ser tota una referència la Història de Catalunya de Ferran Soldevila, malgrat haver estat escrita sota el patrocini i el control de Francesc Cambó. D’aquella obra, publicada el 1935 i actualitzada el 1962, Joan Fuster va dir que era “la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit mai fins ara”. Com a mínim, la seva lectura permet qüestionar i posar en quarantena moltes de les informacions anteriors. Posteriorment, un gruix prou heterogeni d’escriptors i d’historiadors han tingut la gosadia de, tot i el risc de cometre errors, no validar el discurs dominant i fer una nova lectura del nostre passat en clau catalana. Roman pendent encara que aquesta lectura abasteixi una perspectiva global i vista des del punt de vista nacional i no regional.

La de Submissió va ser també una guerra moderna i això es va veure no només en l’ús de l’armament (per exemple, l’ús de mines a les murades), sinó amb les noves tècniques diplomàtiques de negociació, en la infiltració d’espies, i també amb l’actualitzat seguiment periodístic que va rebre a banda i banda.

L’estudi d’aquesta guerra és d’una gran complexitat en atenció a la pluralitat d’interessos i lluites de poder que hi va haver en joc i dels canvis de posicionament d’algunes nacions³⁴. Tot plegat, és tan complicat que dificulta una narració lineal. Per això, algunes afirmacions descontextualitzades poden ser interpretades com a simplismes que reclamen majors aclariments.

Allò que és segur és que, sobre la Guerra de Submissió, no està tot dit ni de molt!³⁵ Darrerament, s’ha ampliat quantitativament i qualitativa la bibliografia referida al País Valencià i al Principat de Catalunya, però a les Illes Balears i Pitiüses (potser en menor grau en el cas original i singular de Menorca), el segle XVIII és un desert que reclama la investigació en gairebé tots els camps. La manca de treballs solvents és la causa del desconeixement de la participació dels illencs a la Guerra de Submissió i, molt concretament, en la defensa de Barcelona que ara, més gràcies als escriptors que no als historiadors, s’està corregint.

La Guerra de Submissió va ser transcendental per a la Nació Catalana, la gran derrotada del conflicte, i ha marcat i determinat la nostra història de manera molt negativa i amb efectes condicionadors que encara perduren avui.

Una de les pitjors conseqüències posteriors, compartides per totes les terres de parla catalana, és l’esquarterament que ha incidit en la manca d’unitat d’acció i, fins i tot, en la divisió i enfrontament atiats des de Castella, amb el col·laboracionisme dels quintacolumnites i dels botiflers. Pluralitzar la Nació Catalana, ni que sigui per raons de nomenclatura, contribueix a aquesta divisió. Convertir la Nació en “països” és un error perquè, tàcitament, valida l’esbocinament borbònic. Aquesta dispersió nacional, ha estat promoguda i atiada sempre i, fins i tot en els breus períodes democràtics de l’estat espanyol, tant durant la Segona República (1931-1939) com, d’ençà de la vigent Restauració Borbònica de 1975, s’ha prohibit expressament la possibilitat no ja d’unió, sinó de federació dels diversos territoris. Això, tot i que, tal com deixa ben clar un mapa de 1854, la Corona d’Aragó és una unitat descrita com la “España asimilada”:

Des de la perspectiva de la perifèria, la conclusió dolorosa que, transcorreguts tres segles, ningú no abandera és l’acte de justa reparació que tenen pendent, com a màximes institucions, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. Passa d’hora. El fet, tan dramàtic com inequívoc, és que la solidaritat dels antics regnes de València i de Mallorca amb el Principat de Catalunya, durant tota la guerra, no va rebre, ni ha rebut mai posteriorment fins a dia d’avui, almenys com cal i de manera oficial, un tracte de correspondència i de reciprocitat. Aquesta penosa realitat ha instaurat un sentit paternalista, patrimonial i regionalista de la catalanitat que ha estat utilitzat i aprofitat per l’anticatalanisme, tant al País Valencià com a les Illes Balears i Pitiüses.

Quan va acabar la Guerra de Submissió si és que ha acabat mai? Hem retut la reivindicació de les institucions usurpades? Hem renunciat a defensar la llengua i un model d’educació propi? O és que certament la guerra va acabar i ja ens n’han declarat una altra de més subtil, mañosamente? Algú dubta que la guerra existeix i que la clau, anul·lats tàcitament els Decrets de Nova Planta, rau en no haver-nos restituït la sobirania?

Personalment ja romandré satisfet si avui he pogut posar un poc en evidència com ens han entimat una història regionalitzada. Les proves del cotó són a l’abast de la majoria dels assistents: sabem qui eren Casanova i Villarroel, però també cal saber que el Marquès de Rubí va ser una figura igualment determinant en la defensa de Barcelona i en el desenllaç final del conflicte. Se sap ben aproximadament quants de morts hi va haver a Barcelona, però quants d’ells eren mallorquins? I a Mallorca, quants de morts hi va haver? Coneixem qui era Pere Joan Barceló, Carrasquet, però, d’en Mateu Reus, Rotget, que en sabíem qualque cosa? Coneixem com varen matar Francesc Macià i Ambert, però algú pot dir un nom, un ni que sigui, dels 33 que, talment com Bac de Roda, foren penjats a la forca pels felipistes a l’illa de Menorca? Sabem qui era el General Moragues, però algú havia sentit a parlar mai d’en Guillem Riera, mort just tres setmanes abans? Tots hem tingut informació de moltes de les batalles lliurades durant la guerra (Almansa, Prats de Rei, Cardona…) però algú sabia res de la sagnia de Son Ferragut? I dels luctuosos enfrontaments marítims? 11 de setembre? Clar que sí! I 25 d’abril. I 11 de juliol!  Quants de catalans creuen de bona fe i diuen amb absoluta innocència que la guerra va acabar a Cardona? Això no és només una mentida històrica. És, sobretot, un insult a la memòria dels mallorquins que ho donaren tot, les hisendes i les vides, per Catalunya. Tot plegat, és la prova evident que no només ens han amagat la història i ens han esquarterat la terra, sinó que ens han borbonitzat la ment i l’enteniment fins al punt que hem dinamitat la nació (en singular) i l’hem esbocinat en “països” o en “terres” de parla catalana. És a dir, hem eliminat el contingut polític i l’hem reduït al cultural… talment com els paises hispanos. És això?

Donec perficiam

Per bé que trossejaren llurs estàtues,

per bé que els bandejaren de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Ho va escriure Konstandinos P. Kavafis, segons la traducció de Carles Riba. A l’inici he vindicat la funció de l’escriptor per, ara, fer ús de la llicència d’ampliar, aprofundir i, fins i tot, profanar el pensament d’aquests versos. Una cosa pitjor que la desmemòria és validar la versió de la història que, tant si és a sang i a foc com si és amb manya borbònica, ens han empeltat els qui, des de fa tres segles, ens colonitzen i maltracten. L’autoodi no és altra cosa que assumir el discurs de l’adversari. Donec perficiam, el lema en llatí de les guàrdies catalanes que també va utilitzar la Coronela de Barcelona i la de Palma significa “fins a reexir”; “fins a la victòria final”³⁶.

Per més que ens hagin amagat els rostres de la resistència, per molt que ens hagin regat de sal la memòria i atiat l’extinció de la història sembrant-nos-la de dol amb infàmies, per mal que ens hagin arrabassat els noms i els seus paisatges, la gent i les cases, per cert que ens hagin ocultat la destrucció dels nostres herois i de llurs gestes, no per això aclucarem els ulls dels bandejats, no per això deixarem caure en el pou de l’oblit els defensors de la terra, no per això permetrem que mori l’esperit de tantes lluites, no per això esdevindrem silenci i cementiri, no per això calarem el cap davant de tants d’ultratges. Ben al contrari, aixecarem de nou la veu i el crit quantes de vegades faci falta, indesinenter, per proclamar, no ara o mai, sinó ara i sempre, davant de la roda del temps i de la rosa dels vuit vents, que som un poble, que ens proclamam poble, que no hem deixat de ser mai poble i que, perquè som un poble el volem lliure. Afegirem que, d’avui enllà i a tot arreu, condemnarem a la foguera de la mentida a tots quants vulguin impedir-nos el dret a decidir ser poble; això és: a conèixer el nostre passat i a encaminar el nostre futur. Honorarem la solidaritat compromesa i el compromís solidari d’aquells mariners illencs que, sense més eines que els rems i les veles i sense més recursos que el vent i la destresa, no només varen nodrir durant una dècada la ciutat de Barcelona, sinó que s’incorporaren amb coratge a defensar-la fins a la mort i es feren dignes d’una admiració popular que, encara ara, els hi és furtada oficialment. Però no ens hem de limitar a fer ofrenes florals als rebels que fracassaren, sinó amb respecte i agraïment tornar a encendre les seves torxes i il·luminar el camí cap al futur: una república catalana que, conforme a la nostra tradició històrica, volem federal, en el marc de les nacions lliures, i en un món sense més fronteres que els drets de les persones i els de tots i cada un dels seus pobles. Indesinenter. Donec perficiam.

Dat a Son Menut, setembre del 2014

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

.

NOTES