Etziba Balutxo...

Com a malalt addicte als cançoners, en el curs de les meves recerques sobre la Guerra de Submissió (el nom que m’agrada emprar, en línia amb el de Guerra d’Ocupació, tal com l’esmenta l’excel·lent mestra Eva Serra), he pouat dins de les composicions poètiques i musicals de l’època. M’he endinsat en l’obra de Rafel Ginard, d’Amades i d’altres autors. Les gloses populars sempre han deixat testimoni dels fets històrics. En trobaria alguna, per exemple, referida als artillers mallorquins? Doncs, sí. Entre les vuit i les nou

entràrem en bateria

i entre les onze i migdia

moltes de mares hi havia

que es podien posar dol

sense poder veure el sol

del fum s’artilleria.

Fadrinetes mallorquines

ja vos podeu divertir

que, si sa guerra va així,

totes romandreu fadrines.

En el treball en curs De la presa (1715) a la represa (2015), en creixement i permanent evolució, faig notar com, en la intensa tasca d’aculturació educativa i desmemòria, les cançons del bàndol austriacista varen descomparèixer (1) i, en canvi, es fomentaren les cançons borbòniques. Resulta barroer comprovar com als programes escolars de primària, tant de França com d’Espanya, s’introduïren cançons de guerra amb la intenció d’alliçonar els infants que han perdurat al llarg dels darrers tres segles. Sí, sembla gairebé pornogràfic comprovar que s’obligava a cantar cançons de guerra als infants. Dos exemples, destaquen sobre els altres. La cançó Quisiera ser tan alta… (que esmenta tangencialment el bastió de Santa Clara) no és gens innocent. Com tampoc no ho és gens una altra cançó francesa, Mambrú se fue a la guerra (2), que figurà en els programes escolars fins ja ben entrada la vigent restauració borbònica.  Estic parlant de suara.

Com en tots els espais d’aquesta recerca, compareixen grans col·laboradors. L’estiu del 2014, Biel Majoral m’informà que preparava una cançó molt curiosa. La va recollir, a la primeria del s. xx i al petit poble de Pina, Baltasar Samper, el músic mallorquí, militant d’Acció Catalana. Es tracta d’una cançó que, per més que he mirat de cercar-la al continent, no l’he trobat enlloc més: Ses presons de Barcelona. L’article salat que utilitza en el títol, convida a pensar que la va escriure qualque illenc que va patir la severitat de la repressió. Amb l’ajut dels seus músics habituals (Biel Torres i Delfí Mulet), Biel Majoral la va recuperar per cantar-la, dins dels actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015. La cançó apareix en el Cançoner de Catalunya (3).

Aquesta magna obra ha permès d’albirar algunes retxilleres de músiques que, possiblement de manera clandestina, varen conservar-se gràcies a la bona transmissió oral que, fins la irrupció de les televisions i altres mitjans de comunicació, permetia la supervivència i salvaguarda d’aquestes músiques i cançons. En el curs de la recerca, en vaig arreplegar algunes que he mirat de difondre, amb l’esperança que els músics que promouen la cultura popular les recuperin i les divulguin. Em consta que així ho faran els germans Martorell amb el grup AlMayurqa.

Per iniciativa de l’Associació Cultural Es Majoral, amb l’empenta dels amics  Jaume Vallbona i Pau Vadell, em convidaren a fer una conferència a Calonge en commemoració dels 300 anys de l’enfrontament que hi va haver en aquell entorn, entre 600 maulets felanitxers i un grup de gairebé 11.000 soldats francesos, el dia 16 de juny de 1715, l’endemà del desembarcament de les tropes borbòniques a Cala Llonga, Cala Ferrera i Cala Figuera iniciava l’ocupació de Mallorca i d’Eivissa. Per completar i complementar la conferència, vaig remetre algunes de les cançons antiborbòniques a tres felanitxers de soca-rel, pedra picada i ronyó clos, per si s’animarien a preparar-ne alguna… i ja ho crec!

Dia 16 de juny de 2015, en un acte de vindicació de glòria i de memòria, quan vaig acabar el relat dels fets, davant d’un nombrós i selecte auditori, Miquel Àngel Bennàsser (violoncel), Glòria Julià (veu) i Joan Carles Vaquer (guitarra), varen interpretar algunes d’aquelles desconegudes (per amagades) cançons. La gent ho va agrair i l’èxit va ser absolut. La darrera de les peces que varen fer, amb l’activa participació del públic, és una cançó divertida i carregada d’ironia. El títol és L’ull del rei de França. L’ull? Un eufemisme! A l’enllaç, podreu escoltar el tall final i comprovar-ho: https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ

Al capdavall l’humor també és una estratègia de combat popular. La ironia pot arribar a fer més mal i ajudar a avançar tant o més que una proclama. El combat té molts de recursos i un d’ells, la resistència, sovint es relaciona amb la reculada. No ha de ser necessàriament així. Resistir, bàsicament, significa continuar la lluita. De fet, confirma que els qui, d’ençà de 1715 pretenen la submissió, han fracassat i no podran contenir la represa.

 

(1) Són ben poques les excepcions de l’anorreament cultural en matèria musical. Una d’elles, salvada i divulgada gràcies a l’imprescindible Jaume Arnella és El Capitel·lo (La Dama de Reus). En vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

(2) Sobre la història d’aquesta cançó, vg. https://www.youtube.com/watch?v=2Flm-7kF0Jc

(3) En relació a aquesta obra, vaig fer el buidatge de les cançons i danses  recollides a la vila de Felanitx (amb l’Horta i Calonge, incloses) i, amb les interessants fotografies de l’època, en vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=228954