Etziba Balutxo...

Des de fa cinquanta anys, però darrerament amb èmfasi reforçat, hi ha articulistes encaparrotats en menystenir o, pitjor, negar la ideologia feixista, racista, classista, misògina, espanyolista de Llorenç Villalonga. Molt més accentuadament, són molts els qui modulen a la baixa el seu cerval, visceral i aferrissat odi contra la llengua, la cultura i la nació catalana. Amb una inexplicable comprensió cristiana que el mateix autor de Bearn hauria abominat, els qui es proclamen hereus del seu mestratge (quin trist magisteri!) l’excusen amb l’argument que cal contextualitzar el moment històric i les circumstàncies de la guerra. Ho diuen com si ell, pobre criatura desvalguda?, s’hagués hagut d’aquietar per força als militars revoltats, cosa absolutament falsa ja que ell va ser, justament, un dels ideòlegs de major pes i influència en la repressió. D’altra banda, els qui minimitzen o justifiquen la seva militància a Falange Española i l’adhesió entusiasta a l’aixecament feixista, obliden i, en més d’un cas, amaguen els seus pamfletaris articles anteriors, tant els del temps de la dictadura de Primo de Rivera com els del període republicà.

Una lectura desapassionada esvaeix qualsevol temptació redemptora dels indulgents biògrafs oficials que, al·legant la personalitat polièdrica de l’escriptor, han edulcorat la realitat. Villalonga va exercir la psiquiatria molt qüestionat pels més acreditats companys de professió, coneixedors de les seves pràctiques repressives, amb un ús sàdic de l’electroxoc a persones que romanien tancades en el manicomi de Palma únicament per ser “desafectes”. Villalonga no només va ser un ideòleg dels falangistes, defensant Hitler, Mussolini i Franco; no només va justificar la repressió, sinó que l’atià a plena consciència. Definir-lo ara com a liberal, tal com es proclamà ell a finals dels anys 60 en un exercici camaleònic, és faltar a la veritat. Una veritat que no té res a veure amb l’èxit assolit com a novel·lista en la llengua que ell dejectà.

La fórmula per desfer l’encanteri que ha entabanat, embadalit i emblanquinat els corifeus de l’autor de Mort de Dama és parar esment a les perles dels seus articles, alguns dels quals, com deduiran els lectors intel·ligents, varen crear escola i han estat usats com a argument de l’anticatalanisme actual, estalonat per escriptors i escriptores que aixequen la bandera del bilingüisme. Enaltir Villalonga significa validar un model còmode i sense cap compromís lingüístic, cultural o social. És el referent que s’ha fet servir per justificar homenatges i hagiografies d’altres escriptors (3) quan, d’haver-se depurat les responsabilitats, a qualsevol país democràtic i civilitzat haurien d’haver estat condemnats, al costat dels criminals de guerra, com a còmplices del cop d’estat de 1936, per apologia del feixisme i de l’acarnissada repressió.

Villalonga comença a escriure a El Día el setembre de 1924, en plena dictadura, just un any després del cop d’estat de Primo de Rivera en connivència amb Alfons XIII d’Espanya. Amb 27 anys escriu des de Saragossa, on encara fa medicina després d’anar de rodolons, com a mal estudiant, per Múrcia, Barcelona i Madrid. Des del primer moment, Villalonga es declararà absolutista, partidari de la dictadura, defensor de la censura (tot i protestar quan és ell qui la pateix) i contrari a la democràcia. L’allau de desbarats (per usar el títol d’una comèdia seva) que trabuca en els escrits és d’una magnitud que delata tots els tics i prejudicis que, encara avui, són abanderats sense cap fonament raonable. Resulta inexplicable la demagògia, el cinisme i la hipocresia que exhibeix cada vegada que es declara universalista i antilocalista. Tanmateix, aquestes definicions només eren un feble camuflatge del seu acèrrim espanyolisme i anticatalanisme. Anys després, cada vegada que algú desemmascarava els seus pobres i acientífics arguments, lluny de rectificar i admetre les evidències, ell feia l’estruç. Era localista o anticatalanista? Era universalista o espanyolista? Analitzem-ho empíricament.

Cantin papers i mentin barbes!

“Debemos confesar que sentimos prevención contra la literatura regional. Creemos que ciertos autores, ante la imposibilidad de triunfar en Castilla, se refugian en una literatura menor que los eleva a la categoría de genios locales. Además, el mallorquín resulta impropio para expresar cosas sutiles”. El Día, 24-IX-1924.

“Actualmente florece en Mallorca un regionalismo diminuto, cuyos autores se expresan en lenguas arbitrarias, nunca en mallorquín. Ese regionalismo, que en el terreno sentimental ha producido hermosos poemas, ideológicamente, intelectualmente, no ha producido casi nada.” El Dia, 10-XII-1924.

“(…) hablaron desde Barcelona de la comunidad latina unida por caracteres de raza, de ideología, y de idioma, que formaban Cataluña, Valencia y Baleares. (…) Los separatistas de Valencia, que no acataban el centralismo de Madrid, no acataron tampoco – y en eso fueron lógicos – el de Barcelona. Somos una raza distinta, hablamos un lenguaje distinto. ¿Qué raza? La que se quiera: árabes, aragoneses, del Langue d’Oc…” El Día, 28-III-1925

“Yo no dudo que Cataluña o Vasconia producen mucho más al Estado que cualquiera otra región española. Pero esta producción es consecuencia de una riqueza industrial que sólo en el mercado español y protegida por altísimos aranceles halla su razón de ser” El Día, 29-VIII-1931

“He visto el castellano proscrito de las aulas, he visto la Facultad de Medicina, para mí tan querida, abandonada por todos los alumnos sudamericanos y por casi todos los mallorquines que no se resignan a pensar en dialecto. Porque, quiérase o no, dialecto es hoy el catalán (…), dialecto en el que, aparte de algunos atisbos líricos estimables, se nos sirven las más insustanciales floretes y las más relamidas confituras. (…) En un momento histórico pudo Cataluña imprimir su sello a la Península Ibérica. No supo hacerlo. ¿Le faltó inteligencia, fuerza? Yo creo que le faltó gracia. Modernamente ni siquiera ha acertado a sugestionar a Mallorca, un pueblo hermano, que se halla a dos pasos. ¿Es que lo ha intentado siquiera? ¿Es que al redactar su Estatut, ni antes ni después, ha pensado en nosotros? Tampoco nosotros pensamos en Cataluña, naturalmente. Por instinto sabe Mallorca que, de unirse a Cataluña, sería absorbida por ésta. En su flamante afán nacionalista, Cataluña, mucho más que Castilla, tendería a anularnos.” (4) El Día, 15-X-1931

“Si el gobierno aprobara un estatuto dando ventajas a Cataluña a costa de las restantes provincias españolas, éstas no tardarían en derribar el estatuto y el gobierno. (…) Lo han olvidado los catalanistas, que quisieron proscribir de Cataluña a los funcionarios españoles, pudiendo ellos en cambio ejercer de funcionarios en el resto de España. (…) Tampoco cabe olvidar que Cataluña sería la más pobre el día que, separada de España y rodeada de fronteras, los españoles dejáramos de comprar sus géneros”. El Día, 29-V-1932. (5)

“Mallorca sabe que su individualidad (…) peligra junto a Cataluña, que empezaría por absorber nuestra lengua (no catalana) y nuestras costumbres” El Día, 6-VII-1932.

“Ingenuamente me decía un amigo de los del grupo de cierta revista catalanizante, que mi artículo había sido poco oportuno. Y yo pensaba que, en efecto, para ellos no ha podido ser más inoportuno. Y como tengo buena memoria, recordaba unos reproches análogos que otro partidario del clan de dicha revista me dirigiera en diciembre de 1927 (6) (…) Macià i el señor Gassol se desbordan en sus imperialistas pretensiones de desequilibrados. Mallorca empieza a ver claro a donde se intentaba conducirla por medio de aquellos inocentes sonetos y aquella lírica pastelería y su primer movimiento es de repulsión. Los catalanes de Mallorca, en las últimas elecciones a diputados, obtienen un rotundo fracaso. Despistados, intentan confeccionar un estatuto: es su primero y último gesto político. Todos recuerdan aquel memorable naufragio en la Asamblea del Teatro Principal. El pueblo, la prensa, se manifiestan francamente contrarios, el estatuto es encerrado bajo siete llaves y los catalanes de Mallorca («¡Ah!¡Si nos dejaran hablar!») enmudecen definitivamente. (…) Ignoro por qué parte de la prensa del continente se figura que Mallorca es un feudo catalán. Acaso la analogía de nuestra lengua con la catalana (repárese que digo analogía, porque el mallorquín tiene su individualidad bien característica, harto más pura que el catalán artificioso de última hora) haya contribuido a tal confusión”. (7) El Día, 21-VII-1932

“Pero nosotros queremos el mallorquín, en el cual se halla simbolizada nuestra intimidad… y estamos convencidos – firmemente convencidos – que esta intimidad no peligra frente al castellano ni el inglés, pero sí frente al catalán” (8) El Día, 30-VII-1932

“Por el idioma castellano nuestra juventud se asoma a una cultura que no puede morir, porque si desfalleciera veinte naciones de ultramar se encargarían de vigorizarla. ¿Y pretenderían los catalanes de Mallorca (9) que nos desentendiéramos de esta cultura para unir, sin provecho ninguno, nuestra suerte a los balbuceos de la región vecina? A la hora de pedir – ahí está el Estatuto – se ha visto claro que Cataluña sólo ha pensado en pedir para sí propia. Con una fusión catalana, después de ver absorbida nuestra personalidad, como decíamos en el artículo anterior, sólo ganaríamos esto: el aislamiento”. (10) El Día, 9-VIII-1932

“La única manera de neutralizar el trato de favor que Cataluña ha exigido para sí, consiste en que las demás regiones lo exijan igualmente” Revista Médica Balear (novembre de 1932) i El Día, 24-XII-1932.

“Es posible que con Jaime I vinieran muchos catalanes; sabemos que vinieron también no pocos aragoneses y sabemos, sobre todo, que los árabes no desaparecieron como tragados por la tierra. (…) Aina Cohen llora al ver que desaparece el vestido de payesa; pero Aina Cohen es tonta y no comprende que el alma mallorquina, dúctil y maleable, se está enriqueciendo como nunca en estos momentos en que las payesas no cantan el copeo y los chofers de taxi empiezan a aprender el inglés. Mallorca es hoy más Mallorca que nunca” El Día, 31-XII-1932.

“¿Por qué ese compatriota nuestro, bien conocido en España y en Sudamérica, no goza de predicamento entre nuestros literatos? ¿Por qué un sencillo volumen de poesía retórica – flor y cor, floreta y nineta – desencadena unos entusiasmos críticos que permanecen mudos ante la labor ya consagrada del casi único escritor balear contemporáneo que ha logrado salir de la isla?” (11) El Día, 21-I-1933

“En un número de La Nostra Terra se comentaba un artículo nuestro, publicado hace meses, acerca de la autonomía balear. (…) Aunque un poco tarde y un poco a la fuerza, yo creo que los buenos amigos de La Nostra Terra (me atrevo a esperar que cuento allí con algunos) empiezan a ver lo impopular que es aquí la idea de una dominación catalana. Prueba de ello es el artículo aludido del señor Salvá que se refugia en el pasado, eludiendo el presente. Felizmente, la República española ha tenido un acierto al no permitir la Constitución que las diversas regiones puedan mancomunarse entre sí.” El Día, 8-IV-1933

A partir de 1933, Llorenç Villalonga inicia una sèrie de miscel·lànies, sota el títol Noticiario, en similar format i amb el mateix nom, encara que en castellà, de la secció més popular de la seva tan odiada revista La Nostra Terra.

“Mallorca – lo hemos consignado repetidas veces – es una de las regiones españolas donde la implantación de la autonomía parecería más lógica. Así lo indican su geografía, su especial idiosincrasia y su enorme corriente de turismo, que tiende a convertir la isla en un centro internacional. ¿Por qué habríamos de ser catalanes, si somos mallorquines, es decir europeos?” El Día, 9-VII-1933.

“Hemos visto en La Nostra Terra como la gente de orden armonizaba con los que ahora aparecen empeñados en destruirlo todo.” El Día, 20-I-1934 (12)

El mes de març de 1934, Villalonga arreplega 14 articles i les publica a Centro, un llibre amb pretensions de mostrar-se equilibrat i centrista, quan la realitat és que constitueix un al·legat anticatalanista carregat de falsos tòpics. Dotze dels articles ja s’havien publicat a El Día i els altres dos eren inèdits. D’aquests, el primer està datat dos dies després de la proclamació de la República (tres anys abans, per tant, d’editar el llibre). Constitueix una defensa d’Alfons XIII. Villalonga no desconeixia que La Nostra Terra havia saludat amb entusiasme la República i la caiguda de la monarquia. Afirma que “El 16 de abril de 1931, pedimos al director de cierta publicación ultramontana que nos insertara el artículo El Rey Gris. (…) El director al que aludo rehusó, sin leer siquiera el artículo, por entender que los momentos no eran oportunos”. El segon article és un atac a Blasco Ibañez, datat el 20 d’octubre de 1933, amb motiu de la devolució a València de les despulles del novel·lista republicà. Escriu: “pensando que mi visión sobre Blasco Ibáñez acaso no encajara en El Día, hablé de nuevo con el director citado, con quien me une una personal amistad. Aunque le agradó mi trabajo, yo no sé que oscuras consideraciones le decidieron a no aceptarlo”. (13)

Pel que fa al contingut, Centro és un llibre clarament polític que apareix poc després de les eleccions de novembre de 1933. A la introducció qualifica l’etapa que va del 14 d’abril de 1931 a la formació del govern de Lerroux com “el período de la demagogia”, defensa Joan March i explica l’origen del llibre: “A los dos días de publicado mi artículo Después del Congreso de metges de llengua catalana (14) había recibido más de sesenta felicitaciones. Ello me animó a escribir los artículos sucesivos, que no tuvieron peor acogida. Las tendencias anticatalanizantes son tan fuertes en Mallorca que bastaron a popularizar por unos momentos la firma de un autor caracterizado más bien por ir a contrapelo”. Sembla deixar ben clar l’objectiu del llibre: alimentar amb demagogia i falses alarmes l’anticatalanisme sociològic. D’allò que no s’amaga gens l’autor (tal vegada d’aquí ve el títol) és d’egocentrisme. A la mateixa introducció esmenta que Werner Schulz (“el culto publicista”) l’ha comparat amb Proust, aleshores el seu autor de referència, i això l’hi ha fet veure “realzado el valor diminuto, pero real, que yo sé que existe en mi obra”. No obstant, el mateix mes que es va presentar el llibre, Villalonga es veurà obligat a publicar Rectificaciones: “Al dar las gracias a Werner Schulz (…) he de rectificar una inexactitud. Mi amable comentarista se muestra disconforme con una visión acerca de Mallorca y Cataluña. Schulz, que es un verdadero políglota, opina que la literatura catalana y la mallorquina son, a pesar de ciertas diferencias lingüísticas, una misma cosa, e igual cree de la cultura. (…) Yo no puedo, pues, creer que la cultura catalana y la mallorquina sean una misma cosa porque empiezo por negar – en la hora actual – la existencia de ambas. No existen ya un Arte, ni una Cultura, ni una Literatura regionales con mayúscula. Pero existe todavía un carácter regional. Si el espíritu, el intelecto, se han internacionalizado, la vitalidad, el alma, se hallan pegadas a la tierra. Y en este sentido, nuestra idiosincrasia está más cerca de la oriental que de la catalana” El Día, 24-III-1934 (15)

“Días pasados, algunos izquierdistas catalanes hablaron de una posible fusión catalana-mallorquina. La idea, que no pasa de ser una inconsistente utopía, fue acogida en Palma con hilaridad”. El Día, 23-VI-1934.(16)

“En la noche del 6 de octubre pocos creían que el gobierno del señor Lerroux se atreviera a reprimir el movimiento de Barcelona. (…) Un amigo mallorquín que lleva el apellido de un poeta catalanizante ilustre, nos decía en el Alhambra, a eso de las nueve de la noche: «Bombardear la Generalitat sería envenenar el problema» Nosotros opinamos todo lo contrario. No pretendíamos, claro está, que el problema catalán, que es insoluble, se solucionara con cuatro cañonazos. Lo que sí creíamos, porque el corazón humano es así, era que los cañonazos habrían de producir en Cataluña una reacción de españolismo, cosa que ocurrió realmente”. El Día, 3-XI-1934. (17)

Universalista? Antilocalista? Encara hi pot haver algú amb dos dits de seny que no ho distingeixi? Una prova més que Villalonga llegia La Nostra Terra, tan endarrerida i regionalista per a ell quan era una publicació d’avantguarda, són els articles que publicarà a El Día sobre Spengler. Ho fa l’any 1934, quan Bartomeu Forteza, tres anys abans ja havia traduït i publicat a l’odiada revista la conferència sobre La Decadència d’Occident. Els atacs que el delaten són constants. Dejecta els intel·lectuals (“burqueses morigerados, que temblarían si oyeran tiros en la calle”) per haver retret a Goethe “haber preferido el órden a la libertad” (El Día, 28-X-33) quan, un any i mig abans, La Nostra Terra ja havia fet un monogràfic extraordinari, amb motiu del centenari de la mort de l’autor de Faust. Hi ha massa evidències que Villalonga anava a remolc de la revista i cercava amb lupa qualsevol punt per atacar-la.

Els exemples esmentats desfan les dues justificacions per excusar l’anticatalanisme de Villalonga. Tant el fet de la guerra (els fragments transcrits són anteriors al 1936) com en el buit que li feren des de La Nostra Terra (1928-1936), perquè quatre anys abans que sortís la revista, ell ja exhibia el seu odi contra la llengua catalana. La intenció de mostrar-se obert al món, de presumir d’internacionalista i de presentar-se com a antítesi del localisme i del regionalisme, el submergia en un ridícul estrepitós, que mostrava el llautó d’una frivolitat supina, i posava en evidència la seva ignorància en matèria lingüística. Tot i que formula els articles amb la pretensió egòlatra de ser un savi, destil·la un odi contra Catalunya que només es podria entendre procedent de qualque factor educacional. No oblidem que les lectures (18) de son pare i dels seus germans, Guillem i Miquel (tots tres militars), atiaven l’odi contra el català i els catalans. Quan es va produir l’assalt dels militars que destrossaren les redaccions del Cu-Cut i de La Veu de Catalunya, Villalonga tenia 8 anys. Després arribaria la Llei de Jurisdiccions que concedia un xec en blanc a l’exèrcit per reprimir el regionalisme. Si la infantesa és la pàtria de les persones, és bona d’entendre la ideologia militarista i anticatalana de Llorenç Villalonga, molt allunyada del dret i de la raó.

Una altra excusa falsa que s’ha donat, per justificar el comportament de Llorenç Villalonga, és que l’odi que sentia contra el Front Popular derivava d’haver-li estat denegada una plaça que ell pretenia. Ell ho va explicar durant la guerra: “la Diputación del Frente Popular, a la muerte del Dr. Valentí (q.e.p.d.) acordó suprimir una de dichas dos plazas, por creerla innecesaria, según me comunicó de oficio” (19). Cal advertir que Joan Ignasi Valentí Marroig (20), sotsdirector del Psiquiàtric de Palma que havia estat Administrador de La Nostra Terra, va morir dia 16 de juny de 1936 quan li sobrevingué un atac cardíac. Villalonga va apressar-se a reclamar la plaça (quan ni tan sols no havia estat convocada) i la Diputació va denegar la sol·licitud amb diligència dia 30 de juny, just a les portes de l’aixecament.

Només anticatalanista?

Això que hem vist fins ara bàsicament certifica el seu odi al català i als catalans (sobretot als de Mallorca), però al començament l’he acusat també d’altres coses omnipresents a la seva obra.

Classista

Escriu a Gabriel Alomar, un intel·lectual format i culte i, per això mateix, a les seves antípodes per fer-li aquesta obscena puntualització: “hablo de democracia en la acepción corriente, en la de la portera”. Tampoc no es va estar d’intervenir en una polèmica que afectava el Círculo Mallorquín (l’entitat de la noblesa botiflera que ell tant admirava) posicionant-se en contra de permetre entrar, com a socis, les dones o els xuetes: “El Círculo es una elite (sa sala bona de Mallorca) (…) no puede admitir a gentes sin alguna solvencia social”.

Racista

“El moro (poco apreciable, cultura inferior) es uno de los factores del problema”; “Y si los moros, fanáticos y semisalvajes, nos atacan? Si se nos ataca podemos defendernos y aun castigar. La solución no consiste en abandonar Marruecos; sino en establecer una policía.” (El Día, 4-IX-1924). Deixaré d’esmentar l’anàlisi d’Aina Cohen, un dels personatges de Mort de Dama (21) que caricaturitza i fa escarni d’una poetessa terratinent i xueta.

Antidemòcrata

“No somos demócratas. Pedir un dictador inteligente y culto no es mcho pedir” (El Día, 6-XI-1924). “España no está capacitada para gobernarse de un modo democrático”, “¿Cómo puede caerle bien, a ese pueblo que no piensa, un régimen democrático?”, “Una dictadura no debe ser blanda. Necesitamos una dictadura enérgica e inteligente” (El Día, 17-IX-1924) 

Manipulador

“Un solo hombre de talento y de extraordinaria cultura (odiado en Cataluña porque no escribía en catalán, sino mallorquín), Don Antonio María Alcover, ha mantenido, hasta hace pocos años, los fueros de nustra escuela” (El Día, 30-VII-1932). Aquest és un cas entre tants de l’aprofitament de Villalonga i acostar-se l’ideari d’altres persones. En aquest cas, però, a diferència del de Werner Schulz que, com hem vist, l’obligà a rectificar, s’aprofita d’Alcover quan ja havia mort, tot i tenir coneixement de la plena consciència de catalanat del canonge de Manacor.

Feixista i nazi

“Mussolini y Hitler han hecho resurgir a dos pueblos que parecían próximos a hundirse. La historia señalará algún día a estos dos hombres como los que mejor han comprendido su época y como los más dotados de visión de futuro” El Día, 24-11-1935

I moltes més coses

La misogínia, l’esperit colonitzador, el maniqueisme… són freqüents a l’hora de, situat part damunt del bé i del mal, culpabilitzar i exorcitzar els seus fantasmes. Així, per exemple, blasma l’arquitectura de Gaudí, a qui acusa de “mal gusto”, quan allò que odia és el geni i la ideologia de l’independentista. Tampoc no s’està d’atribuir la responsabilitat de l’aixecament militar: “Los separatistas catalanes, los judíos y los masones…” (El Día, 15-VIII-1937). Aplaudeix, com hem vist, la negativa espanyola a la proposta dels diputats catalans (amb el mallorquí Gabriel Alomar al capdavant) que defensaven la federació entre els distints territoris catalans. Un entusiasme major demostra a l’article Cataluña libertada (El Día, 10-X-34), quan explica Els fets d’octubre, blasmant l’actuació del president Companys: “Cataluña se prepara a declararse independiente (…) con la bandera de la estrella solitaria.” per acabar, exultant i victoriós, celebrant que Espanya hagi forçat retre Catalunya.

Observacions finals

A la vista d’aquesta documentació, es pot concloure amb absoluta seguretat que l’odi de Villalonga, al·legat per alguns analistes, no va brollar de cop, com un albelló, arran de la insurrecció feixista-militar (22). Tot i que, fonamentalment per la insistent recomanació de Joan Sales i la influència de Salvador Espriu, Villalonga intentà camuflar i ensucrar la seva militància a Falange Española, encara en faria ostentació. Arran de la paròdia de referèndum franquista per legitimar davant del món la Llei Orgànica, Villalonga va publicar una carta (Diario de Mallorca, 6-XII-1966) on recordava la seva afiliació falangista: “Mi carnet, que conservo, pertenece a 1936”. (…) “Ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. Refermar, trenta anys després, la seva fidelitat falangista no sembla gaire justificable per part de ningú amb dos dits de seny i de vergonya.

Villalonga al final va ser víctima de la seva arrogància. Ell, que havia escrit: “Todos los intelectuales catalanes podrían disponer de dos grandes idiomas: el castellano y el francés. ¿Por qué no lo hacen? Ni en castellano ni en francés lograrían acaso destacarse como destacan en un escenario menor.” (El Día, 1-III-1928). Ell, que tota la vida escampà un ideari imperialista i defensor de l’espanyolitat, presumint de ser un autor obert als grans corrents internacionals, contrari al món limitat, provincià i estret de Catalunya, va veure com amb la seva “universal” producció en espanyol no va obtenir acceptació i, justament, la menyspreada llengua catalana d’aquell “escenari menor” li va donar renom i reconeixement. D’això se’n diu justícia poètica! En tot cas els catalans, els mallorquins més concretament, no ens mereixíem un personatge com aquest. La seva literatura no compensa el mal que ens va fer. Cap llibre no val l’assassinat d’un home just! (23)

(1) Bartomeu Mestre i Mestre (Felanitx, 1914 – Palma, 1996). Psiquiatre. Llicenciat l’any 1935 per la Universitat de Barcelona. L’any 1945 fundà a La Bonanova una clínica privada de prestigi internacional (foren pacients seus, els escriptors Josep Maria Gironella i el premi Nobel Miguel Angel Asturias). Va ser cap clínic (1952-1963) i director (1963-1979) de l’Hospital Psiquiàtric de Palma. president honorari de la Societat de Psiquiatria de la Mediterrània, membre de la Maioricensis Schola Lullistica (des de 1957 i fins el 1985 publicà estudis sobre la personalitat de Ramon Llull). És autor de diversos llibres d’assaig i de poesia i de la novel·la autobiogràfica ¿La última palabra? Memorias de un soldado médico, una interessant crònica personal de la guerra incivil.

(2) Col·laborador de La Nostra Terra i amic d’Emili Darder considerava Villalonga com el principal inductor de la condemna a mort del batle de Palma. Vg. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/215789 

(3) Seria el cas dels reiterats homenatges i distincions a Joan Estelrich, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà, per posar tres exemples. Vg. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/238910

(4) Quan Gabriel Alomar, que pocs mesos abans havia prologat Mort de Dama (pròleg que Villalonga censuraria a les edicions posteriors), intervé el mes de setembre a les corts espanyoles per mostrar-se contrari a un estatut balear i defensa integrar-se en el de Catalunya, Llorenç Villalonga publica una Carta abierta a Gabriel Alomar, de la qual n’és una mostra el paràgraf ressenyat.

(5) Arran de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya amolla els mateixos tòpics i amb les mateixes falsedats que es reiteraran al llarg de la història i que avui repeteixen els unionistes espanyols. El famós “café para todos” és un exemple; afirmar que Catalunya percep més del que aporta, és un altre; amenaçar amb el boicot als productes catalans, una prova més d’espanyolisme.

(6) El retret que fa al grup de La Nostra Terra (al qual, com fa el seu germà Miquel, qualifica de clan) és extemporani, perquè el desembre de 1927 encara no existia la revista. Una confirmació més de la seva atàvica obsessió.

(7) Mallorca y Cataluña (I). ¿Inoportunidad? (també reproduït a Centro). 

(8) Mallorca y Cataluña (II) Absorción. La falàcia que exhibeix amb aquesta afirmació (el “mallorquí” no serà exterminat per l’espanyol o l’anglès, sinó pel català) serà un dels seus llegats a la incultura. Com el reiterat de proclamar-se aragonès i, fins i tot, “moro” abans que català.

(9) Aquesta denominació de catalans de Mallorca feia esment a un article d’Antoni Salvà, publicat el setembre de 1932. A partir d’aleshores, amb més èmfasi a partir d’agost de 1936, arran del desembarcament de Bayo (però en silenci fins que es retiraren les tropes), tant Llorenç com Miquel Villalonga retrauran moltes de vegades la denominació amb l’afany de relacionar la catalanitat amb la repressió.

(10) Mallorca y Cataluña (III) El Aislamiento

(11) L’article informa del nou llibre de Marius Verdaguer Mujeres de la Revolución.

(12) Aquest article es refereix a les eleccions municipals celebrades a Catalunya una setmana abans. Insisteix a mostrar el seu odi contra Francesc Macià i Ventura Gassol que havien guanyat de forma clara i democràtica “arrollando una vez más a la Lliga y al señor Cambó, que hubieran podido sacar a Barcelona de la situación angustiosa que atraviesa (…)”. L’obsessió contra La Nostra Terra és manifesta. A qualsevol publicació, fins i tot al diari El Día, hi col·laboraven persones molt més allunyades del seu concepte de “gent d’ordre”. No obstant, les seves invectives i diatribes tenien un sol punt de mira i, gairebé en tots els casos, reduïa el calidoscopi a la catalanitat.

(13) Villalonga sabia prou bé que publicar dos articles contra la línia editorial de la revista estava abocat al fracàs. Com així no ho va voler publicar a El Día? Cercava el rebuig per poder dir “ultramontana” a La Nostra Terra? Potser pretenia tancar així la introducció de Centro: “si los artículos El Rey Gris y Un homenaje a la mediocridad no vieron la luz hasta ahora, ya he explicado a quien pertenece precisamente la culpa”.

(14) El Día, 6-VII-1932. El congrés s’anunciava de metges en llengua catalana, però Villalonga, a l’article que, segons diu, li va merèixer tantes de felicitacions, barata la preposició i el defineix en tres ocasions com “Congreso de metges de la llengua catalana”.

(15) L’exercici rocambolesc i manipulador de la història i de la ciència que fa Villalonga (tan universalista ell!) no impedeix que es vegi clar que Schulz l’havia posat en evidència en exigir la rectificació per haver-li imputat el seu localisme.

(16) Comentarios. Una nota de los regionalistas. Encara que evita referir-s’hi directament, Villalonga no pot ocultar que fa esment a la carta publicada en el número de maig de 1934 de La Nostra Terra, signada per Pompeu Fabra i altres intel·lectuals, que constitueix un precedent clar al Missatge als mallorquins i a la Resposta als catalans de 1936. En tot cas, confirma el seguiment fiscalitzador que feia de la revista.

(17) Resulta curiosa la referència a Lerroux (a qui Villalonga ja havia elogiat), dubtant de la seva acció repressora a Barcelona, quan era notori l’odi contra Catalunya. L’amic que esmenta havia de ser Marius o Joaquim Verdaguer. Del que no hi ha cap dubte és de quin era el desig de Villalonga: destruir la Generalitat de Catalunya.

(18) Quines eren les publicacions que entraven a la casa dels joves Villalonga? Ejercito y Armada (“Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza) i La Correspondencia Militar (El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción, no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego).

(19) Establecimientos completos para psicóticos. Algunas orientaciones para la Clínica mental de Jesús. (Impremta de J. Tous. Palma, 1938). Es tracta d’un opuscle d’onze pàgines elaborat sobre uns treballs que tenia en curs el doctor Valentí. El document es va posar a la venda per destinar els guanys, indefinidament, al Movimiento Nacional. Com pretenia, Villalonga va ser designat immediatament pels revoltats sotsdirector del manicomi. El director, d’ençà de 1920, era Jaume Escales Real, amic de Valentí i ambdós, igual que Antoni Pons, el capellà del psiquiàtric, col·laboradors de La Nostra Terra, vertadera bèstia negra del novel·lista.

(20) És sabut que Valentí (ni cap altre metge del psiquiàtric) no sentia la més mínima simpatia per Villalonga, tot i que aquest li hagués dedicat afectuosamente un article sobre Maeztu l’agost de 1934. Vg. El doctor Joan Ignasi Valentí Marroig i la seva obra psiquiàtrica de Bartomeu Mestre i Dídac Parellada (Gimbertnat 1985, IV, 167-172).

(21) A Vindicació de La Nostra Terra, l’estudi introductori de l’edició facsímil de la revista (Ed. El Gall, 2009) vaig dedicar un capítol monogràfic, Mort de Dama i La Nostra Terra, per fer veure que l’obra de Villalonga constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa, agressiva, gens innocent i, sobretot, molt injusta contra els intel·lectuals de La Nostra Terra, majoritàriament molt més formats i cultes que l’autor del fugaç divertiment.

(22) He resistit la temptació d’incloure referències al Diario de Guerra de Lorenzo Villalonga (Pre-textos, València 1997, amb pròleg i notes de José Carlos Llop), perquè, tot i que va ser publicat amb supressió de diverses referències personals (i, per tant, censurat), delata una gran càrrega ideològica anticatalanista (i antirepublicana). Hauria estat massa fàcil verificar el pensament més que demostrat, a partir de 1924, però hauria alimentat l’excusa de la guerra. He rebutjant expressament aquests escrits precisament per demostrar que l’anticatalanisme de Villalonga era molt anterior.

(23) Dia 11 de febrer de 1937, mentre un jurat militar de pantomima prepara la farsa de judici contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, escriu Villalonga que l’agost de 1936: “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca” i conclou que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos“. La consigna als jutges era clara. Dia 16, just cinc dies després de l’article, els processats eren condemnats a mort i, una setmana després, afusellats.