Etziba Balutxo...

Berwick versus Felip V? (LA RESISTÈNCIA¹)

Una de les nombroses paradoxes de la Guerra de Submissió és verificar com, el gener de 1719, James Fitz-James Stuart, el Duc de Berwick, cap militar de les tropes felipistes i ocupador triomfant de Barcelona l’Onze de Setembre de 1714, va organitzar i liderar l’entrada a Catalunya d’un exèrcit, integrat i comandat per alguns dels catalans a qui havia derrotat només quatre anys abans, per lluitar contra Felip V a qui tan eficaçment havia servit. Aquest aparent canvi de trinxera, va emanar arran de la guerra coneguda com de la Quadruple Aliança que enfrontà Espanya amb la coalició formada per França, Gran Bretanya, les Províncies Unides (Països Baixos) i el Sacre Imperi Romà (Alemanya, Àustria, Txèquia…).

Una altra curiositat propera a la ironia poètica és saber que Berwick era fill bastard de la relació entre el rei Jaume (II d’Anglaterra i VII d’Escòcia) i d’Arabella Churchill, germana del Duc de Malborough (el Mambrú de la versió espanyola de la cançó francesa), un alt comandament dels austriacistes amb qui s’enfrontà a Almansa.

La paradoxa encara es fa més gran si tenim en compte que Berwick, un anglès, comandà l’exèrcit francès que s’enfrontà a les tropes angleses dirigides per un francès, el Marquès de Ruvigny. Aquestes aparents contradiccions, habituals a moltes de guerres europees dels segles XVI, XVII i XVIII, s’expliquen millor si es té present que la majoria dels exèrcits estaven integrats per mercenaris; és a dir soldats que anaven a sou i no tenien manies a l’hora de defensar un país o un altre. Tal alineació no era cosa exclusiva de la tropa, sinó que també afectava els oficials. Un exemple el tenim amb els caps dels artillers mallorquins que, caiguda Barcelona, foren convidats a incorporar-se a l’exèrcit francès. Veurem un altre cas, més endavant, en aquesta mateixa línia de convidar els derrotats a integrar-se a les files enemigues.

Un altres aspecte que resulta més que interessant analitzar és amb qui comptà Berwick per a la seva nova empresa militar. Segurament, hauria pogut disposar dels serveis del General Moragues, però dia 27 d’abril de 1715 ja l’havien decapitat, juntament amb dos dels seus oficials, quan anava a enfortir la defensa de Mallorca.

Josep Moragues i Mas, era un dels vuit homes que participaren, a l’ermita de Sant Sebastià, en el Pacte dels Vigatans d’agost de 1705, considerat com el punt que marca l’inici de la guerra de la Nació Catalana contra Felip V. Tots vuit (Llorenç Tomàs de la Seu d’Urgell, Antoni de Peguera i Josep Anton Martí de Vic, Antoni de Cortada i Carles de Regàs de Manlleu, Francesc Macià Bac, de Roda de Ter, Jaume Puig de Perafita i Josep Moragues de Sant Hilari) serien nomenats coronels per l’emperador i rei dels catalans, Carles III, i, cada un, va rebre el títol que més enorgullia: el de “ciutadà honrat”. No tots en farien honor.

Berwick, possiblement, també hauria pogut comptar amb un altre dels vuit: Francesc Macià i Ambert, conegut com a Bac de Roda. Va ser traït, detingut i executat per l’exèrcit de Felip V. Encara avui, en passar per davant de la que fou la masia familiar, hi ha persones de la contrada d’Osona que resen un parenostre, en desgreuge de la traïció que va patir. El romanç popular recorda les darreres paraules adreçades al seu poble: “No em maten per ser traïdor, ni tampoc per ser cap lladre, sinó perquè he volgut dir que vísquia tota la pàtria!”.

Amb qui sí va comptà Berwick va ser amb un altre personatge singular: Pere Joan Barceló, Carrasquet². Arran d’una brega amb un tinent de cavalleria de Felip V, començà la lluita i organitzà un petit exèrcit que gaudia del suport popular. A la Catalunya Nord, al Camp de Tarragona, als Pirineus, a les comarques de l’Ebre, a la Terra Alta, a Montserrat i a la seva terra del Priorat, les actuacions de Carrasquet foren glorioses i èpiques. La seva fama va arribar tan lluny que alguns bandolers se n’aprofitaren i es dedicaren a robar en nom seu. Aquesta va ser una de les raons per les quals, des d’Àustria, l’obligaren a abandonar la lluita. Posteriorment, ja a les ordres de Berwick, tindria un paper rellevant.

Un altre peça clau va ser Francesc Bernic, el cap dels Miquelets del Rosselló. Quan el 9 de gener de 1719 França declarà la guerra, va organitzar un exèrcit de més de nou mil homes, estructurats en deu batallons de fusellers a les ordres de deu coronels: Pere Joan Barceló, Carrasquet, Joan Vilar i Ferrer, Francesc Torres, Segimon Molins, Francesc Coch, Francesc Brunet, Francesc Bac de Roda (el fill), Simó Moliner, el Coixet de Rodonyà (o, també, de Gerri ) i Tomeu de Pollina. Cinc batallons, a les ordres directes del Duc de Berwick, anaren cap al País Basc i els altres, comandats per Francesc Bernic, entraren a Catalunya amb la promesa de restablir les Constitucions i els privilegis i de derogar el Decret de Nova Planta.

Ben aviat la columna dels catalans es va apoderar de la Garrotxa i del Bages. Després de reconquerir Sant Boi de Llobregat, el minvat exèrcit va ser objecte d’una gran persecució i es va dispersar. El comandament va ser encerclat a les muntanyes entre el Penedès i l’Anoia. Bernic va ser capturat amb 175 dels seus guerrillers i, traslladat a la presó de la Ciutadella, no se’n varen saber noves mai més. Els havia detingut el coronel borbònic Josep Anton Martí, un dels vuit participants en el Pacte dels Vigatans, el covard que el juliol de 1714 desertà de la defensa de Barcelona i es va passar a les tropes de Felip V. Amb la detenció del seu company, perpetuà la gran traïció.

Qui era Tomeu de Pollina? Se sap que l’any 1719 va dirigir l’assalt que li va permetre apoderar-se de Vilafranca del Penedès. És descrit com un pagès amb coneixements militars supervivent de la Guerra de Submissió, però d’on era? El topònim Pollina fa esment a una vall, a un torrent i a unes cases de la Llacuna, el petit municipi de l’Anoia, justament allà on va ser encerclat i apressat Francesc Bernic.

El batalló de Carrasquet ocupà Verdú i Alcover, però fracassà en l’intent d’entrar a Reus. El mes d’agost va infringir una derrota important a les tropes felipistes de Tarragona i Tortosa. Com solia ser habitual, posaren preu al seu cap: 150 doblons que, amb el temps, augmentaren a 1.000. El mes de desembre va atacar Valls sense èxit i va patir moltes de peripècies per evadir els seus perseguidors i salvar la vida. Poc després, el febrer de 1720, Felip V va signar el Tractat de La Haia que l’obligaria a fer moltes de concessions per acabar amb aquella guerra.

Amb aquell acord, el Duc de Berwick va gaudir d’uns anys de pau, fins que va ser enviat com a comandant en cap a la Guerra de Successió de Polònia. Dia 12 de juny de 1734 va morir per l’impacte d’una bala de canó. Felip V, neurastènic, hipocondríac, maniacodepressiu, va viure amb una inestabilitat permanent fins que el juliol de 1746 va patir un atac de feridura i va morir d’un vessament cerebral.

I de la resta de l’exèrcit derrotat d’aquells Miquelets i dels Dragons, què se’n va fer? Dues setmanes abans del Tractat de La Haia, dia 20 de gener de 1720, Felip V va pactar amb França que brindaria una amnistia als fusellers catalans i que podrien tornar amb garantia del perdó. De la seva banda, França va oferir a tots els caps catalans la incorporació, com a oficials, a l’exèrcit francès. El sentiment d’aquells lluitadors era d’un nou i decebedor fracàs. Durant la Guerra de Submissió varen ser traïts per Anglaterra i, ara, França acceptava l’ocupació borbònica de Catalunya. Era evident quina resposta digna mereixia una proposta tan ignominiosa.

Els coronels Torres, Ferrer, Tomeu de Pollina, Carrasquet i Francesc Bac de Roda fill, varen armar cinc vaixells i, amb tota la tropa supervivent, via Maó i Gènova, viatjaren a Àustria sota la protecció de l’emperador. Alguns es varen incorporar a l’exèrcit austríac, Per exemple, Pere Joan Barceló, Carrasquet, encara comandà una companyia de catalans a Nàpols contra les tropes de Felip V, però com que no era un home de cort, es va retirar per fer de pagès a Hongria. Com ell, n’hi va haver molts d’altres. A molts de cementiris austrohongaresos romanen vestigis, com poden ser alguns llinatges a les làpides, que recorden la presència dels exiliats catalans i illencs. La desmemòria que ens han tatuat a la pell, a sang i a foc als camps de batalla o regant-nos de sal la història a les escoles, ens ha impedit fer el just i reparador reconeixement. Dia vindrà que aquests episodis seran rescatats del pou de l’oblit.

.