Gàlim

Durant els crèdits no me n’he adonat. Ha sigut en l’escena en què la protagonista (Joan Crawford) seu a sopar en un restaurant quan he tingut la sorpresa. A la taula hi ha un aparell des d’on pot engegar la màquina de discos. Hi fica la moneda i comença la cançó. Sabia que havia tingut molt d’èxit i n’havien fet un grapat de versions, però no coneixia la que sona en aquell moment, ni que era la base de tota la banda sonora de la pel·lícula Autumn Leaves (Hojas de Otoño, en la versió espanyola que acabe de veure).

La versió que sona en la pel·lícula és aquesta de Nat King Cole.

La que jo coneixia més és la d’Yves Montand, en l’idioma original de la lletra el poeta Jacques Prévert.

Recorde que me’n vaig adonar un dia que venia d’Alcoi. També recorde quin dia era. Per això sé que ja fa pràcticament un mes que una de les plaques que identifiquen l’Olleria com a municipi contra la violència de gènere està ratllada.

Des de novembre passat, quan s’hi va adherir l’ajuntament, el poble forma part de la Xarxa de Municipis Protegits contra la Violència de Gènere de la Diputació de València, xarxa a la qual s’han incorporat vint-i-dos dels trenta-quatre consistoris de la Vall, segons les últimes informacions que he trobat. I va ser amb motiu de les commemoracions del 8 de Març quan l’equip de govern municipal va posar més o menys solemnement dues plaques que deixen constància de l’adhesió, una a cada entrada per carretera al nucli urbà.

De les dues, és la que hi ha entrant des d’Aielo de Malferit que una mà anònima va embrutar, una mà desconeguda però ideològicament identificada. No ha ratllat per ratllar, arreu, sinó que ho ha fet per a deixar clar el missatge. Ha tapat la referència al gènere, i ja sabem que l’extrema dreta es nega a reconéixer l’existència d’una violència explícita i dramàticament constant contra les dones. Semblaria increïble que afirmen que no n’hi ha, si no sabérem que la nostàlgia del franquisme és perfectament compatible amb la barra necessària per a fer-ho.

En un moment en què tot i una certa conscienciació social els casos de violència contra les dones -la física i la invisible- no remeten, negar-la es converteix en una provocació a perpetuar-la com un tret somort i admés en la cultura del mascle milhòmens. La que se suposa que estàvem superant, i a la que ens voldrien tornar a dur els amics de la Gracia de Dios.

Crec que, des que la van posar, la placa ha estat ja més temps ratllada que no neta. Esperem que siga només una acció anecdòtica, però una broma no és. En tot cas hem de plantar l’orella, perquè la de l’extrema dreta no és una ideologia viable en democràcia ni amiga dels drets humans, però que sí que té una gran capacitat d’avivar-se en temps de crisi com els d’ara i els que s’acosten. S’escola amb gran facilitat i toca, des de ja, posar-li trastelladors, i no riure-li ni una de les gràcies que es creu fer ni posar-li plat a cap taula institucional. I ja tardem.

(Article publicat a VilaWeb Ontinyent)

Ara és temps de coques tapades. Amb espinacs i lluç, per exemple. De menut m’agradava veure com les feien ma mare i ma tia, de bona mida i ben farcides. Una faenassa. No en menjava quasi, perquè em pensava que no m’agradaven… Manies.

Després ja no n’he tastades de tan bones. I ara s’ajunten moltes sensacions que van del paladar a la memòria. Amb el temps s’acumulen els anys enforfoguits de mancances, d’allò que no pensaves que trobaries a faltar. I també d’allò que ja sabies que sí.

Fa poc m’explicava una amiga que en un forn no l’havien entesa quan en va demanar, de coques tapades. Empanadilles, en diuen ara. Ni pastissets diuen. També ho trobarem a faltar això, parlar com els nostres pares i que ens entenguen. Segons una petita enquesta dels nois de ghostwriting agentur, molts ni tan sols coneixen aquests pastissos, com moltes receptes antigues.

Mentre pegàvem un mosset ha eixit la qüestió eixa del jugador de futbol del Madrid que va aparéixer a la Malva-rosa. Evidentment s’ha comentat que, amb els diners que guanya, la multa li representa dos quinzets.

Jo he apuntat la idea que, a banda de la qüestió pecuniària (que en aquest cas no li farà ni cosconelles), se l’hauria de castigar a treballs ‘a tanda de vila’, o siga, en benefici de la comunitat.

És parlar per no callar. Però sí que trobe que caldria que l’empresa on treballa li aplicara algun correctiu pel mal exemple que dóna una persona que viu, també en gran part, de la imatge pública (com també l’empresa, o siga el club de futbol). Però tinc quimera que açò també és parlar per no callar i no ho veurem.

PS. Que es faça fotos i les publique per a deixar constància que se’n fot de la música i dels tocadors no vol dir que siga estúpid, sinó que creu que nosaltres sí que ho som.

Com que els premis que es donen s’han de justificar, aquella nit es va dir un rastre de motius pels quals me’n consideraven mereixedor, una série de mampreses de les quals em feien responsable, i no sé si d’alguna també culpable. La meua sorpresa, mentre m’engolia com podia la vergonya de no poder passar discretament el moment, va ser l’esment d’un parell de coses que, sense haver-les oblidades, no les tenia gens fresques en la memòria. No n’hauria parlat en aquell moment si m’hagueren demanat un informe de maldats.

És un problema meu. La memòria la tinc amb una tendència a la boira que, de vegades, pot semblar desinterés, però no: és un cert caos que regna en el meu sistema retentiu i que, no poques voltes, em deixa en evidència. Això podria veure’s compensat si haguera deixat més constància dels embolics en què m’he ficat, però com que no he sabut mai vendre’m (vull dir, que sempre he anat més aïnes a la callanteta, sense fer grans abarintos, com diria ma mare), tampoc no hi ha massa llocs on trobar-me el meu propi rastre.

Se’m faria molt costera amunt si haguera d’escriure un llibre de memòries, com algú em va insistir durant un temps. Massa buits i, sobretot, poca cosa d’interés. Com que això no passarà (no ho mane Déu!), m’estalviaré el ridícul i el dubte que se’m presentaria de si posar o no el nom de qui en una ocasió va dir en veu alta que li hauria agradat de veure’m regolar escales avall. I el de la persona que ho va sentir i m’ho va explicar. Tots dos són morts (un de manera tristament prematura), però tot i això crec que no caldria.

I si no pense dir-ne els noms, a quin sant parlar-ne ara? Molt senzill: perquè si això també se’m quedara colgat en algun banc de boira de la memòria, potser algú dels qui passen per ací m’ho podria recordar. En tot cas, si haguera oblidat també els noms, no passaria res si acabaren esborrats. De fet, no he donat mai importància a una cosa que, fins ara, no sabia ningú i el món seguia rodant tan desballestat com sempre.

Conten que en el segle XIX duien els malalts de lepra a l’ermita de Sant Cristòfol (foto), dalt dels Casals, convertida en llatzeret, i que el menjar els el deixaven en el camí, a una certa distància per por d’acostar-se.

Expliquen que, també en el XIX, els carros passaven pels carrers recollint els morts pel còlera.

En el XX, la pòlio va malbaratar vides i en va descompassar altres perquè els senyors governants es van engrunsar i no van tindre pressa a dur el vaccí.

Ara, que tenim centres de Salut, hospitals, UCI, tecnologia contra la covid… també tenim veïns amb poca memòria -o massa ignorància- i gens de trellat que es riuen de la música i dels tocadors, de les mesures sanitàries i de la ciència.
Sempre n’hi ha hagut, de tarambanes. Però és que ara el mal ens el poden fer -apegar- a qualsevol de nosaltres.

El 2 de març de 1974 moria executat Salvador Puig Antich. Legalment executat. Les sentències no es discuteixen, diuen. La llei està per a complir-la, diuen. La llei. La justícia és una altra cosa, i d’això ja se’n parlarà més avant. Quan la llei ho haurà semat tot.

El 1975, els jutges van aplicar la llei i van manar afusellar cinc joves d’ETA pm i del FRAP. Legalment. Tots els demòcrates, i també els que volien semblar ser-ne, es van tirar les mans al cap i van fer d’una preciosa cançó d’Aute un crit contra els crims d’estat. Ara, alguns d’aquells i molts dels deixebles acusarien el cantant d’apologia del terrorisme. Legalment.

Hi ha qui s’ha mostrat molt ofés perquè Pablo Iglesias ha insinuat (no exagerem tampoc) que la democràcia espanyola no és completament homologable. S’han esquinçat els vestits de manera histriònica per a no entrar en debats de profunditat, o han mirat de desllapissar-se’n amb l’actitud de superioritat de qui perdona un pecat de joventut.

Jo diria que l’estat espanyol té unes mancances democràtiques de série, que cada volta es veuen més. El solatge franquista és mal de dissimular. I posaré un exemple: encara és l’hora que l’estat em demane perdó per imposar-me una llengua a l’escola (i fora) i amagar-me la meua amb la idea de fer-la desaparéixer.

Amb una miqueta de dignitat hauria pogut tindre aquest gest amb tots nosaltres. Un senyal de ruptura amb el franquisme. Però no l’ha tingut, ni l’esperem.

Aquella volta no tenia res a veure amb la d’ara. Vull dir que en aquella ocasió vaig estar un cert temps sense poder fer una vida social com toca per uns motius molt diferents dels que ara encadene, on se n’ajunten fa prou més d’un any de particulars i de pandèmics generals.

El cas és que trobe a faltar les breus escapades sense motiu, itinerari ni pla concret, una sensació que sempre em retorna amb una banda sonora que vaig empomar en la primera escapada posterior a aquell encauament anterior.

Em permetré, per un dia, deixar de banda la meua discreció i fardar una miqueta. Resulta que ja es pot consultar en línia el monumental diccionari del savi Joan Coromines Onomasticon Cataloniae, i he triat per a il·lustrar la notícia una captura de pantalla del fragment on un servidor apareix nomenat.
No és qualsevol cosa.

En van ser deu o onze els que van passar l’altre dia per alguns carrers d’Ontinyent en un intent de manifestació negacionista. Tinc costum de no faltar al respecte a ningú, de manera que diré només que era una colla de persones que devien estar al nivell de la pancarta que passejaven i on es podia llegia ‘Pandemia ilegal’.

Mirant les fotografies, vaig observar que tot el personal duia posada la carasseta reglamentària, la qual cosa és d’agrair i alhora fa dubtar de la convicció dels manifestants. Si no es creuen la pandèmia, quina necessitat hi ha de la màscara? La resposta és (pot ser) ben senzilla: poden negar l’evidència, perquè el destrellat és debades, però no ho és desentendre’s de l’obligatorietat de posar-se-la i haver de donar les dades a algun senyor o senyora policia i el compte corrent a algun jutjat.

Vist així, sembla que com a negacionistes i aspirants a crítics del sistema que ens enganya amb una mentida mundial no arriben ni a aficionats. No només es rendeixen davant l’amenaça d’una simple multa, sinó que s’enlluernen amb la denúncia d’una maquinació planetària destarotada i no són capaços de veure (i no diguem de denunciar) situacions repressives reals. Protesten per una hipotètica conxorxa mundial per a controlar no-sé-què, i no guipen la manipulació i repressió amb què condemnen a presó cantants per dir obvietats, a Carme Forcadell per permetre un debat al Parlament de Catalunya, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per una manifestació, als presos polítics i als exiliats per donar veu en un referèndum. Recordeu quan van condemnar uns titellaires per una pancarteta que duia un dels ninots? O aquells xicots d’Altsasu?

El pitjor de tot, em sembla, no és que hagen eixit deu o onze ociosos a fer com si es manifestaren per un destrellat, sinó que els altres no alcem prou la veu ni ens manifestem per aquesta repressió que cada dia, dissimulada pels grans mitjans de comunicació, ens va tenallant en forma d’autocensura o simple inhibició. Ni tan sols per coses més d’anar per casa, com el tren d’Alcoi, que s’assembla a un tren de Payà mentre es burlen de nosaltres inaugurant un AVE d’Elx a Madrid dient-li Corredor Mediterrani.

Vindrà el dia que per fi parlarem de la pandèmia en passat, però tinc quimera que la deriva nostàlgica de l’estat encara està agarrant carrereta.

Article publicat en VilaWeb Ontinyent

Em dol dir-ho, però el café més roín que recorde haver-me begut mai me’l van servir en un bar on vaig entrar enjogassat pel nom i el lloc: un servidor, fent-se un café al bar Albinyana d’Albinyana, el poble del Baix Penedès.
Potser va ser un mal moment de l’amo del bar o una cafetera desconjuntada temporalment. O -jo em decante per açò- un esclafit espaciotemporal causat per la triple coincidència que va desestabilitzar la infusió.

Això sí, el café el vaig pagar. I crec que encara era en pessetes.