Gàlim

Com que ve Pasqua i, segons la lògica consumista que ens consumeix toca viatjar, m’ha arribat publicitat de la cité de Carcassona. L’algoritme que ho ha decidit deu ser molt elaborat, però no pot saber que jo tinc les meues manies i que un dels meus ‘traumes’ viatgers el vaig patir allà. Lleument, això sí, perquè vaig reaccionar a temps.

Hi vaig arribar un dia arreu, fora de la temporada àlgida de turisme, però a mesura que m’acostava ja veia que allò no anava bé. Va ser arribar a una de les portes d’entrada a la vila emmurallada i trobar-me un tropoll de personal en massa, una caterva de cotxes i autobusos atabicats de gent, d’un dels quals abaixava una excursió de madrilenys. No vaig arribar a aparcar. Vaig pensar que entrar a un parc temàtic no formava part de l’expedició, de manera que vaig pegar a fugir i em vaig fer una cervesa en un bar anònim i arreu de la ciutat moderna i real.

De fet, vaig fer nit allà, però en cap moment em va passar pel cap de tornar a intentar entrar a la cité. I que ningú pense que recomane de no anar-hi de visita: No ho mane Déu! Jo parle per mi, i ja faig prou.

Tinc un record molt difús d’Adrianet. De xiquet i potser de quan em despuntava l’adolescència. No en guarde una imatge nítida, però ha sigut fàcil de reconéixer en la fotografia pels trets característics de la gent amb síndrome de Down. En aquell temps no se li deia així, o en el poble no ho déiem així. Senzillament, era Adrianet, i era com era.

I no sé si m’ho he farjat jo, passat el temps, però diria que Adrianet s’havia convertit, enmig de la nostra ignorància, en el terme col·loquial que ens servia per a referir-nos, maldestrament, a qualsevol persona que estiguera en el mateix cas.

Si no tinc gens d’afició a dates com l’onomàstica o l’aniversari propis, és d’entendre que no en tinga a estes coses dels dies d’açò i d’allò. Que potser són útils, però no hi tinc fe. En tot cas, me l’han recordat, l’Adrianet.

La Perdiu és un d’aquells personatges reals que habiten la memòria col·lectiva de l’Olleria. Em dol tindre’n un coneixement escàs, i espere que el meu dèficit el podran posar en evidència un grapat de veïns del poble.

Pel que recorde haver-ne sentit a dir, era una dona de qui s’explicava que havia fet favors a soldats a Cartagena, on ella vivia amistançada amb un militar d’alta graduació, o potser era algun polític amb capacitat d’influències. En la qüestió dels favors, no he sabut mai si calia posar cometes. No sé si quan ho explicaven ho feien de manera literal, o era una mena de dir sense dir per pudor, per la gracieta o per si hi havia roba estesa.

També em passa pel cap el record de sentir parlar d’una criadeta negra, una xiqueta que tenia a casa quan se’n va tornar a viure al poble. Tot açò devia ser en el primer terç del segle XX.

Estaria bé de recollir més informació sobre la vida d’esta persona, i llevar-li els prejudicis que acompanyaven els comentaris que se’n feien. Inevitables, si vols, en l’època en què corria més fresc el record, però caducats a hores d’ara.

En tot cas, ni que siga de manera testimonial i jugant cronològicament, la Perdiu ha quedat reflectida ja en la literatura. Francesc Mompó li dóna un paper en la novel·la L’Esparver; i en un dels relats que Joan Olivares acaba de publicar en el llibre Els morts de la nostra vida hi té també una aparició. Coses que passen quan comentes coses amb la gent de lletra.
Fussem en la memòria?

No m’estranyaria gens ni miqueta que fóra a causa d’un pecat original de malfiança meu que no acabava de veure clar això de les aplicacions de venda de productes usats. Són útils, evidentment, i en molts casos beneficioses; supose. Però m’esmussava -i m’esmussa-, que darrere tanta facilitat per a desfer-se de coses no hi haja -voluntàriament o no- una invitació o provocació a consumir sense miraments, amb la tranquil·litat de poder vendre allò que ja no et fa el pes. Naturalment, la publicitat ho pinta com una manera de donar una segona vida als objectes arraconats, una crida a la moda superficial de consciència social. Però per a mi més aïnes és un estímul dissimulat a la compra desinhibida.

Ara fa poc va començar a anunciar-se una d’aquestes plataformes amb un espot que ve a dir que el mal causat per un excés de producció d’objectes ja està fet i no té marxa arrere, i que l’invent en qüestió serveix per a donar-li eixida. És la part bona -espere-, però haurien pogut afegir que, posats a fer, els usuaris poden ajudar també si frenen la sobredosi de consum. Però no ho han fet, i això crec que em dóna la raó.

Cinc-cents anys: una eternitat en mesura humana ha passat d’ençà que els mascarats van botar foc a l’església de la Magdalena on s’havien refugiat els agermanats que havien arribat a l’Olleria des d’Ontinyent.
Un fet dramàtic, una massacre amb més de quatre-cents morts cremats, ofegats pel fum, o penjats de reixes i oliveres segons expliquen narradors coetanis. Fins i tot els que en podríem dir pro-mascarats, contraris a la revolta popular, ho descrivien amb incredulitat davant la barbàrie.

Hui fa els anys -i els segles- d’aquell episodi tan brutal com poc conegut al poble mateix. Un acte, el primer d’uns quants, mirarà de solucionar el desconeixement. Un concert, i la presentació del projecte d’un llibre d’Abel Soler (no del volum, encara per imprimir per la gràcia de la burocràcia), un text divulgatiu acompanyat d’il·lustracions precioses de Josep Miquel Martínez Ferre. Un bon treball de tots dos, a qui vaig dir que ens voríem en la presentació, i als qui he de demanar disculpes perquè no podrà ser: han passat cinc-cents anys, i justament hui el muscle em fa una mala passada que m’inhabilita.

Ja m’ho contareu.

Hi havia llibres i revistes, aquelles enciclopèdies que ara semblen impracticables i més materials de consulta inevitablement i naturalment manual. Però hi havia molt més. Era molt més. Un espai informalment de trobada, en un temps d’efervescència i aprenentatge social i personal. A la porta posava biblioteca, i sembla que no hauríem pogut saber com dir-li per totes les altres coses.

Per això, estranyament en mi, no vaig dubtar a participar en el reportatge que han fet amb motiu dels 50 anys de la biblioteca. I crec que vaig fer bé. Si més no, n’estic content. Els meus amics de bachelorarbeit schreiben lassen van participar en l’informe.

La pel·lícula ja l’havia vista, fa anys, i em va agradar. Però no recorde haver-me fixat en el detall que, l’altre dia, em va cridar tant l’atenció.

Resulta que un dels protagonistes del film, condemnat a mort en una presó nord-americana, perd tots els recursos presentats i, ja en els últims minuts de la pel·lícula, el condueixen a l’habitacle on l’han d’executar amb una injecció letal. El posen a la llitera, el lliguen, i a l’hora de posar-li l’agulla per on li entrarà el líquid mortal, amb tota la cura del món, la infermera mulla un tros de cotó-en-pèl amb alcohol i li frega el lloc per on el punxarà. Que el mate la injecció, però que no se li infecte.

Deu ser algun protocol, o potser és només cosa de la pel·lícula i en la realitat s’estalvien una delicadesa sense utilitat. No ho sé, en tot cas em va fascinar el detall absurd en un acte que, al remat, té més de venjança que no de justícia.

Pensant-hi, vaig recordar que fa uns anys vaig llegir en una notícia que a un condemnat a mort, també als EUA, l’estaven tractant psicològicament perquè recuperara la capacitat d’entendre què l’esperava. No en recorde els detalls, però sí que la intenció era de no executar-lo fins que en fóra conscient. No volien matar-lo fins que poguera sentir el terror de la mort; és a dir, que no n’hi havia prou de llevar-li a vida, sinó que calia assegurar-se que patiria. No li diguem venjança si no voleu, però no em ve cap altre nom al cap.

Cantava Brassens que una prova de la inexistència de Déu és, precisament, l’existència dels qui ell anomenava ‘els imbècils orgullosos d’haver nascut on siga’. Jo ara n’afegiria una altra (sense ànim de comparar-me amb el savi de Seta): la proliferació de gent sense la més mínima capacitat de ser graciosa i que, tot i això, hi insisteix mentre penses que per a guanyar-te el cel tampoc és menester haver de patir tant.

El desllunat era de color impossible, amb finestres atacades de depressió i corcó. Els hostes hi estenien, desganats, una roba on es llegien els descosits de l’esperança i els cositons fets a banderes. Jo era ben menut, i entre rehabilitacions i bates de metges hi havia aquella casa desllavassada, d’habitacions incapaces d’acollir, de desllunat definitivament decaigut.

I qui diu desllunat diu celobert. Que en glòria estigues, Ramon Muntaner.

Un altre dels temes que recorren (no sé si prou, però segur que no sempre ben tractat) els mitjans i les xarxes, és això de la quota de les ‘llengües cooficials’ a les plataformes de séries i cinema i tota eixa mandanga.

Parlar de llengua cooficial, sense més, ja és acceptar que la teua depenga dels que tenen la paella pel mànec en la definició, legislació i aplicació més o menys condescendent de la cooficialitat. I si comences a negociar sobre ‘quotes’, ja dónes per fet que la teua no passa de ser una llengua de fer companyia, consentida com a molt. De reserva indígena.

I després hi ha un altre concepte encara més perillós i que sembla que ens engolim com si res: territoris amb llengua pròpia. Què vol dir això? En realitat és un eufemisme per a referir-se a territoris amb llengua imposada. A Castella, posem per cas, el castellà és la llengua pròpia, però no en sentireu a parlar mai amb aquesta expressió. Les ‘llengües pròpies’, en aquest estat, són aquelles que sobreviuen en territoris on se n’ha imposat una altra.

N’hem de ser conscients, d’això. El llenguatge no és innocent i nosaltres, sovint, en som massa.

L’arqueologia internàutica a voltes et du a topar amb documents ben inesperats, com ara aquest vídeo d’un concert de Llach de l’any de la picor de 1974, amb cançons que feia bona cosa de temps que no sentia. Tot un viatge ben a recules que, per si no n’hi haguera prou, encara et fa entropessar amb més sorpreses.

Com l’aparició, a mitjan vídeo, de Josep M. Bachs, aquell home a qui recorde de quan TV3 començava a arribar a casa, on el véiem de presentador del Filiprim, un programa que sempre tindré lligat al record de ma mare. Li agradava, i un dia li va amollar “això també ho déiem ací” quan insistia a dir allò de bufar i fer ampolles.

I, també joveníssim, veureu un Ovidi Montllor entre un públic que encara tenia l’alé del dictador al bescoll. Del de la dictadura, hi ha dies que sembla que no ens n’acabarem de desllapissar mai.

Temps era temps, el temps duia un altre rellotge. Els números antics anunciaven els quarts, i les hores es tocaven molt a la llarga. El dia tenia color d’ingenuïtat; la nit revoltejava somnis humils, i les agulles començaven, com amb desgana, a marcar el nou dia.

Les campanes encara parlaven mentre el mestre s’esforçava a explicar un passat que ens havíem de creure. Que ens va fer creure. Un passat que encara hi ha qui se’l creu.

El rellotge no parava (mal senyal serà quan ho faça), i a l’hora del berenar la ràdio desprenia melodies indulgents i versos plans i llisos, pràcticament tan innocents com nosaltres.

Ens havíem cregut la història dels 300 millones, mastegàvem una llengua que feia olor d’escola i de creu, i mentrestant pensàvem, inevitablement en la nostra, que aquell home anava despitralat i que no sabríem com li ho diríem al mestre. Despitralado?

A l’esplanada de François Mitterrand de Limós hi ha un bar que conec només per fora. El conec fa anys, i ja en fa un grapat que no passe per aquell poble.

Dic que el conec només per fora perquè les poques voltes que l’he visitat no m’ha calgut entrar: a la porta té (supose que encara les té) unes taules on consumir tranquil·lament.

Una vesprada m’estava fent una cerveseta i pensant en no res quan em van telefonar per no sé què, i en la conversa em van parlar d’un bloc de VilaWeb d’algú del poble que no sabien qui era. Les pistes que em van donar em van guiar ràpidament al propietari. Era el bloc d’Àngel Cano, el nét del tio Pipo. Sembla que, segons una investigació de calbot feta sobre la marxa, va ser el 2009.

Quan vaig tornar al poble vaig quedar amb ell, i ara, entre anys i coses ja és doctor en Filologia Catalana. Aquella cervesa no ho sabia, però feia gust de premonició.

Enhorabona!

Diuen que a la de tres, o mort o pres.

La primera va ser a València. Després de les actuacions de l’aplec a la plaça de bous, hi havia una manifestació i una concertet en un lloc que no recorde. Tot i que no vaig participar en la marxa reivindicativa sí que havia camejat prou, de manera que en arribar davant l’escenari tenia les mans cremant i la gola més seca que un espart. Per això quan Lluís em va saludar i em va dir de presentar-me-la li ho vaig agrair, però que per l’amor de Déu s’esperara un moment que em refrescara les mans i beguera ni que foren dos glops. Vaig ser ràpid, però en tornar ja se’ls havien enduts.

La segona és més recent, poc abans d’aquest fi del món pandèmic. Érem a Palma, i havíem sentit a la ràdio que l’endemà actuava a la ciutat. Nosaltres ens en tornàvem el dia del concert, i Pau va proposar de passar a saludar-la pel teatre on devia assajar amb el Borja Penalba. No em vaig sentir amb forces: encara estava recuperant-me de les primeres intervencions en l’ull i els músculs no donaven molt de si. Ho vam deixar córrer.

La tercera… si un dia arriba la tercera espere que em trobe en condicions.