Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: VilaWeb

Carrers, caspa i vergonya

0
Publicat el 3 de maig de 2021

Un dels “misteris” del meu poble és el nom del carrer Budeu. No hi ha manera de pegar en terrer sobre l’origen i significat que té: no hem anat més enllà d’inventar teories al respecte. La sort és que el nom, a més de ser el popular, és també l’oficial i figura a les plaques dels cantons d’aquella via estreta i costeruda. I a la paperassa.

El nom el va fer oficial el primer ajuntament democràtic de després de la dictadura franquista, que va recuperar molts dels noms dels carrers que la tradició secular havia batejat: carrer de la Cendra, carrer de l’Església, carrer del Batle, plaça de la Vila… En aquell moment també se’n van canviar de vies més noves que no comptaven amb denominació tradicional i que s’havien dedicat a personalitats del règim de Franco. Així van aparéixer el carrer d’Ausiàs March o l’avinguda del País Valencià, en substitució d’Ejército Liberador (que ja s’ha de tindre barra per a posar-lo) i de José Antonio Primo de Rivera, respectivament.

En realitat, l’avinguda sí que té una certa denominació tradicional -pràcticament en desús-, ja que era “la carretera”, la que entrava al poble des de la serra, passant per les Forques i l’Hospital, al voltant de la qual es va anar construint les edificacions.

El nom nou va durar fins que el PP va arribar al govern local. Una de les primeres actuacions que va mamprendre va ser canviar-lo pel d’avinguda de Jaume I. L’excusa? Que això de País Valencià creava polèmica, com si la decisió del canvi no en creara. Coses de la política: el PP s’havia de mostrar ‘anticatalanista’, encara que a alguns dels que manaven a la Casa de la Vila això no els feia ni fred ni calor.

El resultat és que van canviar el nom per una denominació que -ho supose, no ho sé- no resultara insultant. Ni que fóra per poder-ho fer passar més fàcilment. Va ser una decisió política, és clar, perquè poques coses es poden fer que no tinguen motivació política. El mal en aquest cas és que era també una qüestió partidista.

Ara hem assistit, a Mutxamel, a una decisió molt més greu. Perquè no podem entendre la voluntat d’eliminar el nom d’Enric Valor d’una avinguda per a dedicar-la a Espanya sinó com una provocació. Una demostració de poder mal entés. O, per desgràcia -i això crec-, de poder massa ben entés des d’una política d’odi i menyspreu. No d’ignorància: no caiguem en la trampa de limitar-ho a això. Potser els que ho han votat són ignorants en moltes coses, però qui els guien no en són, d’ignorants. Això sí, a gosades que troben a faltar el temps en què les plaques deien Ejército Liberador i José Antonio, encara que s’ompliren de pols, caspa i vergonya com passà al meu poble. On, per cert, Enric Valor no té cap de carrer…

PS. No sé si és esperar massa que hagen aprés la lliçó. No han pogut véncer el llegat d’un home tenaç, culte i compromés amb el país i que ha donat força per a plantar-los cara. Falta saber, també, si nosaltres ens hem conscienciat que seguir el seu exemple de perseverança i dignitat, com ara, és el camí.

Publicat a VilaWeb Ontinyent 

Una placa per netejar: plantem les orelles mas que puga ser una anècdota

0
Publicat el 13 d'abril de 2021

Recorde que me’n vaig adonar un dia que venia d’Alcoi. També recorde quin dia era. Per això sé que ja fa pràcticament un mes que una de les plaques que identifiquen l’Olleria com a municipi contra la violència de gènere està ratllada.

Des de novembre passat, quan s’hi va adherir l’ajuntament, el poble forma part de la Xarxa de Municipis Protegits contra la Violència de Gènere de la Diputació de València, xarxa a la qual s’han incorporat vint-i-dos dels trenta-quatre consistoris de la Vall, segons les últimes informacions que he trobat. I va ser amb motiu de les commemoracions del 8 de Març quan l’equip de govern municipal va posar més o menys solemnement dues plaques que deixen constància de l’adhesió, una a cada entrada per carretera al nucli urbà.

De les dues, és la que hi ha entrant des d’Aielo de Malferit que una mà anònima va embrutar, una mà desconeguda però ideològicament identificada. No ha ratllat per ratllar, arreu, sinó que ho ha fet per a deixar clar el missatge. Ha tapat la referència al gènere, i ja sabem que l’extrema dreta es nega a reconéixer l’existència d’una violència explícita i dramàticament constant contra les dones. Semblaria increïble que afirmen que no n’hi ha, si no sabérem que la nostàlgia del franquisme és perfectament compatible amb la barra necessària per a fer-ho.

En un moment en què tot i una certa conscienciació social els casos de violència contra les dones -la física i la invisible- no remeten, negar-la es converteix en una provocació a perpetuar-la com un tret somort i admés en la cultura del mascle milhòmens. La que se suposa que estàvem superant, i a la que ens voldrien tornar a dur els amics de la Gracia de Dios.

Crec que, des que la van posar, la placa ha estat ja més temps ratllada que no neta. Esperem que siga només una acció anecdòtica, però una broma no és. En tot cas hem de plantar l’orella, perquè la de l’extrema dreta no és una ideologia viable en democràcia ni amiga dels drets humans, però que sí que té una gran capacitat d’avivar-se en temps de crisi com els d’ara i els que s’acosten. S’escola amb gran facilitat i toca, des de ja, posar-li trastelladors, i no riure-li ni una de les gràcies que es creu fer ni posar-li plat a cap taula institucional. I ja tardem.

(Article publicat a VilaWeb Ontinyent)

Publicat dins de VilaWeb i etiquetada amb | Deixa un comentari

Els negacionistes i els que callen

0

En van ser deu o onze els que van passar l’altre dia per alguns carrers d’Ontinyent en un intent de manifestació negacionista. Tinc costum de no faltar al respecte a ningú, de manera que diré només que era una colla de persones que devien estar al nivell de la pancarta que passejaven i on es podia llegia ‘Pandemia ilegal’.

Mirant les fotografies, vaig observar que tot el personal duia posada la carasseta reglamentària, la qual cosa és d’agrair i alhora fa dubtar de la convicció dels manifestants. Si no es creuen la pandèmia, quina necessitat hi ha de la màscara? La resposta és (pot ser) ben senzilla: poden negar l’evidència, perquè el destrellat és debades, però no ho és desentendre’s de l’obligatorietat de posar-se-la i haver de donar les dades a algun senyor o senyora policia i el compte corrent a algun jutjat.

Vist així, sembla que com a negacionistes i aspirants a crítics del sistema que ens enganya amb una mentida mundial no arriben ni a aficionats. No només es rendeixen davant l’amenaça d’una simple multa, sinó que s’enlluernen amb la denúncia d’una maquinació planetària destarotada i no són capaços de veure (i no diguem de denunciar) situacions repressives reals. Protesten per una hipotètica conxorxa mundial per a controlar no-sé-què, i no guipen la manipulació i repressió amb què condemnen a presó cantants per dir obvietats, a Carme Forcadell per permetre un debat al Parlament de Catalunya, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per una manifestació, als presos polítics i als exiliats per donar veu en un referèndum. Recordeu quan van condemnar uns titellaires per una pancarteta que duia un dels ninots? O aquells xicots d’Altsasu?

El pitjor de tot, em sembla, no és que hagen eixit deu o onze ociosos a fer com si es manifestaren per un destrellat, sinó que els altres no alcem prou la veu ni ens manifestem per aquesta repressió que cada dia, dissimulada pels grans mitjans de comunicació, ens va tenallant en forma d’autocensura o simple inhibició. Ni tan sols per coses més d’anar per casa, com el tren d’Alcoi, que s’assembla a un tren de Payà mentre es burlen de nosaltres inaugurant un AVE d’Elx a Madrid dient-li Corredor Mediterrani.

Vindrà el dia que per fi parlarem de la pandèmia en passat, però tinc quimera que la deriva nostàlgica de l’estat encara està agarrant carrereta.

Article publicat en VilaWeb Ontinyent

Publicat dins de VilaWeb i etiquetada amb , | Deixa un comentari