Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

  • Inici
  • VilaWeb Ontinyent
  • Articles a VilaWeb
  • IEVA
  • El pas del temps farà de nosaltres colors

    • Newton ha fet pala

    0
    Publicat el 31 de gener de 2021

    Newton m’esperava hui, crec. Però ha fet pala.

    Després d’un mes llarg, que ha tingut cinc setmanes, deixar el sedentarisme de prescripció facultativa començava a ser urgent. Al cap de tant de temps, com era d’esperar, la verticalitat de normal defectuosa és ara també fràgil: les primeres passes han sigut indecises, i les segones i etcètera.
    Cada moviment vol una coordinació que habitualment va tota sola, però que de moment reclama de posar tot el capatró del món.

    És cosa de (poquets) dies recuperar la seguretat de la circulació sobre crosses, i per la part que em toca ja faré que Newton continue sense demostrar amb mi la mala idea que va tindre amb la llei de la gravetat.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Un incert

    1
    Publicat el 28 de gener de 2021
    Va ser un incert trobar-me aquell congost de voluptats amanoses, sense buscar-lo i sense saber que s’oferiria perquè li n’explorara cada revolt.
    I no s’esborra el record de tants viatges, ni fa mal. Però veges quina hora s’ha fet ja. Demà t’ho diré millor.

    | Deixa un comentari

    Del Vell al Nou

    0
    Publicat el 20 de gener de 2021

    Vaig arribar a sa casa amb temps de sobra. Sempre m’ha desagradat d’arribar als llocs i les cites a hora orada. Però el cas és que en fer-se l’hora vaig ser l’únic que hi va acudir: tot semblava indicar que m’havien fet passada.

    Vaig decidir de fer temps, per si de cas era jo qui havia malentés les instruccions, i vaig aprofitar per a fer-me un café amb llet en aquell local que s’havia fet famós.
    No sé si vaig ser el primer client del dia, però en aquell moment sí que n’era l’únic, de manera que quan l’ama va aparéixer per la porta de la cuina em va atendre de seguida. Era el dia de Reis, i mentre buidava la tassa a glopets mesurats vam parlar dels regals. Ella em va ensenyar una polsera, i jo li vaig explicar que feia uns dies que no parava per casa, que en arribar ja veuria si m’havien dut res. Se li notava que estava contenta i tenia ganes de xarrar.
    Escoltar és una de les meues especialitats, i enmig dels comentaris es va fer hora de tornar a provar sort, o de mamprendre el camí de tornada a casa si es confirmava la passada. Em vaig acomiadar d’aquella dona, i el café tornà a quedar-se sense parroquians.
    Al timbre seguia sense respondre ningú, i quan ja quasi havia arribat als afores del poble me’l vaig trobar que aplegava, ell i el gos, conscient que feia tard. Al remat, encara ho va poder arreglar, i vam anar a un altre café, que devia ser el Nou si l’altre era el Vell.

    i etiquetada amb , | Deixa un comentari

    Don Camilo al bar Xurro

    0
    Publicat el 2 de gener de 2021
    L’escena es produïa a l’antic Bar Xurro, al cantó redó de la plaça del Convent. No sé per què me la imaginava allà: en realitat corresponia a una situació explicada en un dels acudits que recorde de molt menut, contat per mon tio Juanito el Tarranquet.
    Un home menjava a dos queixos, afartant-se com si s’acabara el món. No li duien prou plats, que sempre s’enduien buits i escurats. Va arribar el moment de les postres, el café i el puro, i ben estomacat va exclamar: ‘Xe, m’he quedat com un “padre”!’
    A la taula veïna, el rector del poble que no havia pogut evitar admirar-se de la golafreria de l’home i escoltar el que considerà una falta de respecte, li amollà molest: ‘Deu voler dir com un porc!’.
    – ‘Ah, que els han canviat el nom?’.
     
    La gràcia que puga tindre l’acudit és discutible. Però recorde, més enllà de l’èxit humorístic, la sensació de burla al clero com si fóra una arma casolanament clandestina, que sorprenia el monyicot que jo era.
    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Fer tard

    0
    Publicat el 2 de gener de 2021

    Un dia vaig parlar amb Hugo Mas sobre aquest himne de Léo Ferré. Després, temps més tard, em vaig perdre aquesta versió que va fer a l’Olleria amb els Arthur Caravan i que, segons em va explicar quan vam coincidir al cap de pocs minuts d’acabar-se l’actuació, m’havia dedicat.

    Diria que ja ho havia explicat, però té igual.

    Ací un muntatge sobre el tema original:

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Els ancians de la web de Vicent Partal

    0
    Publicat el 29 de desembre de 2020
    El restaurant del carrer de Sant Vicent de València era pràcticament buit, de nom pretesament italià i pizzes de bon menjar. Em va dir que havia aprofitat el temps del confinament per a construir-se una web personal, on aniria publicant material i informacions relacionades amb la seua activitat, frenètica i polifacètica, de cap a cap del país. I que ja hi havia posat un vídeo d’una conferència que va fer ací al poble, en un temps on encara devíem saber com ens havíem conegut.
    Ara ja l’ha feta pública, la web, i entre un grapat de fotografies amb tot de personalitats i llocs de pes, i en la col·lecció de vídeos de xerrades de dalt a baix del país i a l’estranger apareix aquell enregistrat en VHS en un llunyà 1992.
    Fa vertigen veure que ja pots mirar tan arrere, i aborrona una miqueta trobar-te enmig de tant de prestigi i sentir el pes d’una amistat que encara ens uneix.
    Fusseu la pàgina vicentpartal.cat, que ben farcida la trobareu.
    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Gràcies, Manolo Escobar

    0
    Publicat el 27 de desembre de 2020

    A voltes ens perdem mirant de fer grans argumentacions per a defensar alguns conceptes ideològics, o ens enrossinem amb complicades explicacions de justificacions històriques o amb elaborades teories socials sobre adscripcions nacionals.

    I en acabant et trobes que algú s’ha empescat una manera esplèndidament senzilla de fer-ho, amb quatre ratlles i un ús exquisit de la lògica.
    Ho fa el gran Manolo Escobar en El pueblo no se equivoca.
    …/…
    Si al grito de “viva España”
    otro “viva” no responde,
    si es hombre no es español,
    y si es español no es hombre.
    …/…
    Doncs això: si a un servidor, quan sent ‘Viva España!’ li entra més por que no ganes de respondre un ‘Viva’, la conclusió és indiscutible.
    *Nota: crec que la cançoneta és ja dels anys 80, i no és que siga masclista, és retrògrada.
    (No és menester que mireu el vídeo)
    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Portàtils

    0
    Publicat el 21 de desembre de 2020
    Tinc quimera que l’adjectiu ‘portàtil’ aplicat a algú que no té cotxe i l’has de dur o tornar perquè faça alguna activitat va nàixer en una conversa amb David Mira, el poeta d’Ontinyent. Potser és més una sensació que un record, però ell és molt hàbil en aquesta manera de jugar amb l’idioma, i a més és ‘portàtil’.
     
    En diverses ocasions he fet de portador de ‘portàtils’, i aquesta és una foto que podria demostrar-ho, si no fóra que és de mostra perquè és un vehicle que jo no podia conduir. Però feia comboi.
     
    Em sembla recordar que va ser aquell dia que vam pujar també tots dos en un cotxe descapotable de lluir, però en eixe ja no em van deixar fer la broma.
    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Perill d’avions

    0
    Publicat el 14 de desembre de 2020
    Tornant un dia de Prada del Conflent cap a casa, però sense pressa ni data fixada d’arribada, anava cap a ponent per un seguit de muntanyes que cada volta eren més altes. I més. I tot era pujar i no veia on devia acabar aquella ascensió. En girar un dels revolts un senyal de trànsit em va esquallar: perill d’avions! Com havia arribat tan amunt que t’avisen que pots topar-te amb un avió?
    Per sort no me’n vaig trobar cap, i sa i estalvi, i -encara que no ho recorde- possiblement mig marejat, vaig acabar a la Seu d’Urgell.
    Açò ve perquè divendres era el Dia Internacional de les Muntanyes. Se m’havia despistat, però alguna cosa tenia per a explicar.
    I també en podria fer una reflexió filosòfica adaptant aquella màxima que diuen que ‘Si la muntanya no va a Mahoma… ja està bé on està’.
    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Invasió subtil i cafés amb llet

    0
    Publicat el 6 de desembre de 2020
    Més enllà de la pandèmia, a banda de les restriccions que ens imposa i que val més que ens prenguem seriosament, ja feia un temps que havia deixat de ser tan corredor com abans. Corredor, vull evidentment dir amb el significat de ‘recórrer’ que té també el verb ‘córrer’: no parar en torreta.
    Feta la introducció, ara és quan arriba la denúncia dels locals d’hostaleria on, amb l’excusa del disseny, et posen un café amb llet que no passa de ser un didal molt gros, un tallat en tassa de col·lecció de rics, un café amb un esguit de llet…
    Arribat ací, i com que malpensar és debades, no pots evitar dubtar si en realitat no t’estan posant això que en los madriles diuen ‘un café’ i ens estan endossant una altra invasió subtil.
    Sé que exagere, però aquestes coses al principi sempre semblen alarmisme i quan tornes de pixar ja ho tens instal·lat a casa, com els sopars castellans de la Nit de Nadal a moltes localitats valencianes, dir-li tinto al vi negre, celebrar el 12 d’octubre, o, per a tornar al cas que ens ocupa, demanar un café sol en compte del café de tota la vida.
    De locals on posen aquests cafés amb llet de joguet, n’hi ha pocs. N’he vist pocs, millor dit; però com deia al principi, fa temps que no córrec molt el bandol i no sé si s’han reproduït.
    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Escalons electorals

    0
    Publicat el 3 de desembre de 2020

    Si dic que en un temps ja passat, cada quatre anys quan venien les votaes havia d’esquivar propostes de posar el nom en alguna llista electoral, no és per fardar (ni pensar-ho ni ensomiar-ho). Ho faig perquè hui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitats.

    Com que últimament m’ha pegat per dir alguna coseta més o menys personal quan s’escau algun dia d’estos, hui també. I quina és la relació d’una cosa (les votaes) amb l’altra (la diversitat funcional)?

    Doncs que s’han fet i es fan moltes proclames sobre inclusió, adaptació, accessibilitat i tot això, però us heu fixat que claret és el saló de plens municipal on no hi haja un escaló (raonable o escalable) per a accedir al lloc des d’on discuteixen els regidors? Al meu poble, crec que és l’únic espai de l’ajuntament que no compleix normes d’accessibilitat.

    PD: Els escenaris (on a desgana però voluntàriament he participat en altres saraus públics) són un altre espai d’on sembla que ens despatxen.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Disculpen la banda sonora

    0
    Publicat el 27 de novembre de 2020
    Això era un picú de la meua germana, acompanyat d’uns discos seus també que, quasi com un joguet, em feia companyia en les hores allargades de tants dies de mobilitat diminuta. I a voltes em ve al cap, com la banda sonora d’un temps intermitent. I antic.
    I vostés disculpen.

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Joan Fuster a cal tio Luís

    0
    Publicat el 24 de novembre de 2020

    El tio Luís tenia un bar a Aielo de Malferit: el bar del tio Luís.

    Aquell matí havíem quedat d’anar a Sueca a visitar Joan Fuster. El pla era ben senzill: arribar a sa casa, tocar a la porta i que ens deixara entrar. Només perquè sí. En un ataquet de coneiximent vaig objectar que allò no tenia molt de futur, per no dir gens, i que, ja que ens havíem alçat un diumenge de matí, podríem anar a almorzar i trauríem més trellat.

    Diu que hui fa noranta-vuit anys que va nàixer Fuster, i seguint el costum de fa dos dies de parlar de dates marcades en negreta, faig memòria del dia que més prop vaig arribar a estar d’ell, amb un bon tros de pa i mescla al bar del tio Luís.

    (Molt temps després va vindre allò de l’homenatge que vam fer a Fuster, però això és una altra aventura).

    Publicat dins de General | Deixa un comentari

    Broma quasi profètica

    0
    Publicat el 19 de novembre de 2020
    En aquell temps encara feia poc que ens coneixíem. Un dia li vaig dir que aquell que li feia de representant li havia arreglat una actuació en què interpretaria un parell de cançons amb Francisco… i a través de l’auricular del telèfon -que encara no en déiem fixe perquè no n’hi havia d’altres- el vaig sentir com se’n pujava per les parets i maleïa al mànager.
    Es va tranquil·litzar quan li vaig confessar que era una broma, però aleshores, sense baixar de les parets, va ser a mi a qui maleïa.
    I per què ho explique açò? Doncs perquè he vist ara que uns destarotats han convidat increïblement aquest personatge de la canción española -profundament espanyolista en el sentit més antivalencià i groller- a participar en el disc de la Marató que cada any publica la CCMA, i he pensat que aquella broma, sense voler, ha estat no massa lluny de convertir-se en profecia. Si arriben a coincidir en el disc, m’hauria encanat de riure.
    Publicat dins de General | Deixa un comentari