Gàlim

Adés he anat a la piscina de Xàtiva on vaig dos voltes a la setmana a fer ‘hidroteràpia’. Em va bé, però no sé si durarà molt la piscina aquella, perquè duu molt mala seguida… El cas és que hui ha vingut un monitor nou, se m’ha presentat: “Hola, em diuen Simó, i a vosté?”.
Vosté? No m’ha estranyat massa, perquè no és la primera volta que em passa (ni la que fa vint, no dissimulem), però m’ha recordat una situació que vaig viure l’altre dia i que també em va fer vore que el temps no passa debades.
Resulta que la setmana passada em va arribar un article d’opinió per a VilaWeb Ontinyent. El vaig llegir, hi vaig fer quatre correccions ortogràfiques, i em vaig posar a pensar en el nom de l’autor: Pau Romero… Pau Romero? El fill de Casimir i Dolors? Mare de Déu! Com ens passa el temps… Si ells creixen, nosaltres decreixem…

Fa pocs dies, el nostre paisà Joan I. Pla amenaçava el president Camps de trencar el pacte per l’Estatut si no canviava l’actitud del PP i del govern valencià en certes qüestions, com són les decisions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la línia informativa de RTVV. Que jo sàpia, ni una cosa ni l’altra ha tingut cap de variació, i damunt des del Consell s’han donat les llicències de la TDT als amics (per dir-ho d’alguna manera). Siguem seriosos: algú s’esperava una altra cosa?
No sé si tardarà molt Pla a posar-se a criticar aquest repartiment, ni si tornarà a amenaçar amb la ruptura del tracte. En una nota d’aquest bloc vaig insinuar que la posició del PSOE podia canviar quant a la barrera del 5%, i tinc quimera que em vaig equivocar. Em fa l’efecte que Pla juga ara a fer-se el dur, sense saber realment cap a on pegar, perquè espera les directrius de Madrid. L’AVL i RTVV? Després de tant de temps s’adona ara que ho estan manipulant? Ara? Ara que plou i s’esvara?
És fotut admetre que els socialistes valencians depenen del partit ‘nacional’. O millor dit, que en són només una delegació regional. L’altra possibilitat és que Pla siga un il·lús, i això tampoc no deixaria en bon lloc el partit…

En una conversa, l’altre dia, em preguntaren si me’n recordava del NODO, si l’havia arribat a vore. És clar que sí, que me’n recorde: les canes són originals. Vaig dir que sí que recordava aquell NODO en blanc i negre, i que també conec el NODO en color d’ara, aquell que passen per la tele cada dia en diferents racions diàries en Canal 9.
Em sembla que algunes actituds del PP són imperdonables. Perquè no es pot permetre que certs dirigents d’aquell partit, responsables directes de la manipulació informativa descarada de Televisió Valenciana, isquen en defensa de la llibertat d’expressió. Això és un insult a la nostra intel·ligència.

Dissabte vam anar a sopar a Ca les Senyoretes d’Otos, a fer una mena de preestrena mundial del que serà un local de visita obligada d’ara en avant per a qui vulga conéixer la Vall d’Albaida.

La casa ha quedat preciosa, amb tot de detalls decoratius que encara ahir estaven acabant de concretar. Que si unes cadires a l’entrada anirien bé, que si uns quadres amb il·lustracions de calendaris de principis del segle XX, unes fotos eròtiques també d’aquella època emmarcades… En això participa Luís, decorador, antic propietari de la casa, i familiar d’Assumpció i Joan. Un personatge curiós. Tots els mobles estan triats a consciència, des de les cadires fins a les portes, la majoria de les quals són les originals de la casa, ara amb un grapat d’hores de treball per deixar-les com a noves. Això, i els rajols del terra, també quasi tot original, fan que siga impossible la sensació de trobar-te en un lloc postís.
Les habitacions, que estan en la primera planta, són àmplies i comfortables. Han preferit sacrificar la quantitat d’habitacions (n’haurien pogut traure una o dues més) en benefici de l’autenticitat de la casa. En la planta baixa hi ha una habitació pensada per a persones amb mobilitat reduïda (la meua habitació, si seguim amb la broma). Cada dormitori té el nom d’una de les senyoretes propietàries que donaven nom a la casa, i de cadascuna de les filles dels nous amos. La resta de detalls de la casa, val la pena que els descobriu en persona. A mi, personalment, m’enxissa el corral que hi ha al final de la casa, enorme i amb unes vistes solemnes a la serra del Benicadell, on segur que aquest estiu hi passarem hores i hores.

El sopar: la part gastronòmica era un menú sorpresa. Vam quedar que Assumpció fera el que trobara convenient, i ens va sorprendre amb un sopar ple de sabors romàntics, des de les coques fins a les postres, passant per la carn i la truita. Cuina de casa, gustos de bon menjar sense estridències visuals ni empelts imprudents. Bon vi i bon herbero ajudaren a fer la part contertuliana del sopar ben amena. Això, i el fet de tindre en taula a Joan Olivares, mantingué sempre la conversa en un nivell d’interés constant. Vam parlar de tot un poc: de política, de mitjans de comunicació, d’organitzar tertúlies diverses, del premi Octubre que acaba de guanyar…
Jo vaig eixir content de la visita. I pensant ja quan serà la propera.

Per l’amor de Déu, que es deixen de megalomanies i que aclarisquen tots els ‘enredros’ que els tenen enviscats i que ens estan deixant sense diners públics.
Es veu que la Copa Amèrica dels barquets ja no és suficient per dissimular IVEX, Terres Místiques i lleis impresentables.

La cosa és que anava a gitar-me, i he començat a desconnectar aparells… Osti!! Sense adonar-me’n he arribat a un grau de modernor tecnològica impensable (per mi mateix) no fa massa.
Per influència d’un amic a qui no nomenaré, em vaig comprar un Mac, i ara m’acabe de descobrir passant-me a l’iPod uns discos de Dominique A i de Léo Férré des de l’iTunes. Abans, havia connectat via bluetooth el telèfon mòbil… L’iPod l’use per sentir música en el cotxe en compte dels CD o de les cassettes.
I mentrestant (ara mateix) escolte música amb els auriculars connectats al portàtil. Senyor!! Qui m’ho havia de dir!
Encara com la vida social continua fent-se de manera humana.

En la nota anterior em referia a la condició d’immaculada de la Verge Maria. Evidentment en parlava sense entrar a discutir-ne res, perquè no és cosa meua això; en tot cas vull dir ara que hi creguem o no, si això fos veritat, ho seria igualment independentment del nostre grau de fe.
El cas és que jo no tinc tirada a les supersticions, i per això quan només eixir de casa aquest matí se m’ha punxat la roda del cotxe, no he recordat que hui és dimarts 13. Coincidència.

Nota: tinc una amiga que diu que les coincidències no existeixen, que en gran mesura les coses depenen de l’ànim i de la manera d’acarar les situacions. Sembla que hui no estava jo molt motivat.

Segona nota: arribe a casa a casa a dinar i hi ha problemes amb la instal·lació elèctrica.

No tinc gens de costum de felicitar al personal per qüestions cronològiques (això dels aniversaris), encara que ho faça de tant en tant. Però ho faig molt menys en relació al santoral. Com que no entenc que la gent em felicite pel meu sant (en ser un nom tan conegut difícilment me n’escape), no em veig amb cor de fer-ho jo. De fet, hui se suposa que per quedar bé hauria d’haver felicitat una amiga que es diu Imma… No se m’ha oblidat: és que no ho acabe d’entendre.
I a quin sant (mai millor dit) em pose ara a escriure sobre això? Doncs perquè ara quan venia cap a casa, amb el cotxe, en una emissora de ràdio algú ha dedicat una cançó a una companya de feina que es diu Immaculada, i els locutors (locutor i locutora) s’han fet un embolic discernint si hui és santa Immaculada o la Mare de Déu de la Immaculada. Trist.
Trist que no sàpien de què va la cosa, i trist que un agnòstic militant com jo haja de patir per això. No em preocupa que no siguen creients (he d’entendre-ho així), em molesta que hi haja tan poca cultura. Conéixer els rudiments dels cristianisme és bàsic per entendre la nostra cultura, la de l’Europa que dóna un tricorni al papa (imatge lamentable).

El 8 de desembre és la festa de la Immaculada Concepció (qüestió de fe, com la majoria d’aquestes coses), encara que per aquesta banda d’Europa s’haja convertit en la Immaculada Constitució. També dogma de fe.

En la foto, la ‘Purissimeta’ d’Ontinyent, intocable.

La tradició popular ofereix diversos remeis contra el singlot. Hui me n’han explicat un que no coneixia. Resulta que si en companyia de la persona que pateix el singlot es troba algú que es diu Teresa, si aquesta es descalça sense que l’afectada ho sàpia, desapareix el singlot.

Aquest matí m’ha arribat per correu postal l’informe elaborat pel Consell Valencià de Cultura sobre la Casa Santonja. Ara fa uns moments he vist que l’han posat a la web, de manera que en compte de fer-ne un resum, pose l’enllaç i tothom el podeu llegir i baixar-vos-el.

Sobre el Palau dels Marau, o Casa Santonja, de l’Olleria

^{+ Notícies publicades a VilaWeb}

I amb un punt d’emoció també. Emoció perquè teníem l’ordre de ser en aquell restaurant de Nàquera abans de les 9 de la nit, i a punt de ser les 9 encara estàvem buscant el poble i encara havíem de trobar el local. Per sort vam arribar a temps de no destorbar la sorpresa. Hauria sigut una llàstima, perquè els organitzadors van ordir una trama resolta de manera magistral. Digna de Hichcok.

Una telefonada perduda avisa que estan a punt d’arribar. Tots ens posem en un racó del saló, a fosques. S’obri la porta del carrer i el silenci augmenta perquè deixem fins i tot de respirar. Se sent la contrasenya: ‘espera’t ahí que açò està ple de taules’ i comença a sonar ‘Venim del Nord, venim del sud’… s’encenen els llums i tots els ulls busquen els d’ell, que són incapaços de vore tots els nostres. Quan per fi aconsegueix entendre què passa allà, la seua cara delata una sorpresa que comença a prendre forma física amb les puntetes de les primeres llàgrimes. I comencen les salutacions, felicitacions, abraçades, besades…

Va ser només el principi. La nit fou llarga, emotiva, amistosa, mengívola. Familiars i amics ens vam reunir amb l’excusa d’un aniversari i amb la intenció de dir que l’estimem. I ell s’emocionà de vore’ns allà sincerament, carregats amb el desig de fer-li present el que ja sabia: que ens té al costat. L’Assumpció dirigí aquell concert de sentiments amb el seu estil de discreció, i Vicent, al final, pogué respirar després de tanta sobredosi d’emocions.

Enhorabona, Vicent.

Nota afegida: Si voleu, podeu llegir la versió dels fets segons la ‘víctima’.

Una bona notícia per a la Casa Santonja. El Consell Valencià de Cultura (CVC) la considera com a ‘monument singular i rellevant’ i demana a l’Ajuntament que la declare Bé d’Interés Cultural. Ara toca esperar que ens arribe l’informe complet que n’han fet per vore tots els detalls de les valoracions artístiques i arquitectòniques. Trobe que és un pas imortant, ja que ara ja no som només els ‘desficiosos de sempre’ els que qualifiquem de valuosíssim aquell immoble. Ara és tota una entitat carregada de prestigi la que ens dóna la raó i exigeix que es pose remei al mal estat de l’edifici.

Com a contrapunt, el mateix dia que els representants del CVC vingueren a l’Olleria, ens adonàrem que algú havia furtat l’anella o tocador de la porta de la Casa Santonja. L’havien furtada a consciència, perquè van haver de serrar la peça de ferro, que no és fineta precisament. En la foto en podeu vore un detall que representa un cap de lleona.

Dissabte passat es va fer a l’Alcúdia la primera trobada de muixerangues valencianes. No hi vaig anar, per motius diversos.

Com que sé que per ací passa gent variada, he pensat que estaria bé posar un enllaç que m’han fet arribar on poder vore fotos i opinions de la cosa. Entreu ací i mireu els comentaris i les imatges de la jornada.

(En la foto, els ‘locos’ del meu poble)

Telefone a unes oficines per parlar amb B. Llull. Despengen l’auricular, diuen "Dígame", i jo demane amablement: "Bon dia, podria posar-me amb Ramon Llull?"

Ha sigut qüestió de mil·lèsimes de segon. Encara no estava per la ela majúscula de Llull quan he vist que el subconscient havia corregut més que l’enteniment.

Per sort, Ramon Llull no s’ha posat.

Això de fer política, si es vol fer bé, s’ha de reconéixer que és difícil, perquè les crítiques s’han d’argumentar, i el personal pot parar-se a pensar si això que s’argumenta, en definitiva, no és més que tirar-se terra als ulls.

És el cas ara de la decisió de l’Ajuntament d’Ontinyent de comprar accions d’InfoTV. Jo, personalment, ho trobe molt encertat, i entenc que hi haja qui pense que hi haurà coses més peremptòries en què gastar-se els diners públics. Però les crítiques que des del PP s’han abocat sobre la iniciativa em semblen tristes. Perquè quasibé són un insult a la intel·ligència. Diuen que el consistori de la capital de la Vall d’Albaida està desbalafiant els diners públics, cosa discutible, ja ho he admés adés, però em sembla que el partit de l’oposició a Ontinyent no pot dir que amb aquesta compra s’està subvencionant una empresa "amiga, que és privada i il·legal". Si no ho he entés malament, amb la compra d’accions, l’Ajuntament d’Ontinyent passa a ser accionista de l’empresa, no exactament ‘subvencionadora’. Ara bé, del que no haurien d’haver parlat és de ‘manipulació informativa’. No cauré en la temptació de carregar-los el mort de Canal 9, és massa fàcil. Però ací a la Vall tenim exemples del respecte per la ‘llibertat d’expressió’ que tant proclamen i que tan poc practiquen. Les crítiques que estic comentant les he llegides a la premsa, atés que des del PP no ens envien cap informació a VilaWeb perquè no els agrada la nostra línia informativa, i encara tenim l’exemple de l’emissora de ràdio La Onda, a qui ni envien informació, ni el convoquen a les rodes de premsa, perquè tenen un altre mitjà que els resulta més amic.

Comprenc l’oposició del PP d’Ontinyent a l’arribada d’InfoTV a la Vall d’Albaida. Amb aquest nou canal comprovarem el que molts ja sabem: que el País Valencià no és només futbol, crims i ‘agua para todos’; que hi ha moltes veus diferents a la del PP; que existeix vida social valenciana; que hi ha més música que mai en català… És això el que els molesta? Potser, però per l’amor de Déu, que no usen excuses de mal pagador, que ja som majorets.