Dissabte complet
Després d’un matí poc afortunat i que no es presta molt a literaturitzar-lo, vaig a dinar a Castelló de Rugat, per parlar amb el Màgic Andreu, que participa en la IV Fira de les Cultures organitzada per l’IEVA. Estem preparant una actuació seua a Ontinyent a benefici de l’Associació de Minusvàlids, i havíem de mirar detalls tècnics del local.
Havent dinat, torne escapat a l’Olleria on m’esperen per anar a Planes, a vore l’entrà de Moros i Cristians. Hi vam anar l’any passat Imma i jo, i hem repetit. Arribem a Planes per la ‘porta de darrere’, és a dir per la carretera que passa sobre el pantà de Beniarrés, per una costera inhumana on ja hi ha bona cosa de cotxes, però on encara podem aparcar prop del sarau fester. Per la ‘pacamuntà’ trobem una imatge dels temps moderns: dos festers vestits ja amb el ‘tratge’ de negre sobre un quad. Dubtem entre aplicar-ho a Berlanga o a Fellini. Per vore la desfilada ens posem davant de l’ajuntament, que fa un arc estret, un portal d’entrada a l’antiga vila, per dins del qual passen moros, cristians, carrosses, músics i el que es presente. Per estret que siga, el primer carrer per on passen encara ho és més, de manera que les filaes s’han de reorganitzar en els dos casos, i les carrosses hi tenen un límit físic de mides. (segueix)
Abans que comencen a arribar els festers, mirem uns cobertors als balcons amb una imatge del Cristo de Planes, poc afortunada. En el dibuix no s’han lluït, però és que la Mare de Déu que hi ha als peus de la creu porta clavada al pit una espasa. No un punyal, o un coltell. Una espasa ben gran. Mentre miràvem això sospesant el grau de sadisme de l’autor, veiem l’Alfons Llorenç. El salude sense dir-li res dels cobertors.
La desfilada es fa un poc llarga, i això que no hi ha talls entre filaes. Però és que van molt a poc a poc. No són molts festers, el poble és ben menut, però ixen ben mudats i posats en la faena. Em sembla que pel mateix fet de ser pocs fan més festa i menys espectacle. El capità moro (de cristià, crec que no en tenen) anava ben pagat, dalt de la carrossa. També ens crida l’atenció la gran quantitat de xiquets que hi participen: no necessiten fer una entrà infantil si poden eixir tots junts. És una entrà casolana, quasibé familiar, de bon vore. Quan s’acaba, i ja a punt d’anar-nos-en, tornem a trobar-nos l’Alfons Llorenç. Ens acomiadem, perquè anem a Alcalà de la Jovada.
Com que pel camí està l’entrador de Catamarruc, entrem a visitar aquesta pedania de Planes, que no és més que un carrer estret dalt d’un puig ben amunt de les serres aquelles. Hi ha una obra encara no acabada que té tota la pinta de ser una casa rural, o hotelet, o restaurant… Ara n’hi ha a garberes, per aquells pobles, de cases rurals. De fet, quan arribem a Alcalà, trobem que a la plaça de l’ajuntament n’han obert una, noveta, amb restaurant de mudar i tot. Decidim de fer-nos-en una allà, en compte d’anar al bar de Cento la Tona, per provar com és. És nou, net, còmode, amb música agradable, amb mesures d’accessibilitat inexistents i amb tracte afable. Com que havíem de localitzar la Llúcia per quedar a sopar, intentem enviar-li un missatge de mòbil. Modernor inútil: allà només hi ha cobertura d’una companyia que no coincidia amb cap de les nostres. Ni en el restaurant ni en tot el poble. Després de la cervesa, tornem en direcció a Planes a la recerca de la cobertura perduda, que trobem a l’altura de la venta Margarida. És tard quan aconseguim parlar amb Llúcia que està a Milleneta, i decidim deixar córrer el sopar junts. Un altre dia serà. Què fem?
Girem cua i tornem al restaurant aquell, per vore si val la pena recomanar-lo als amics. El menjar és bo, en quantitats racionades, i a un preu que no qualificaríem de barat. Tirant a caret, diríem. Si a l’estiu es pot sopar fora, ha de ser molt agradable, si encara no han tancat, perquè nosaltres dos érem els únics clients. Potser per això, perquè no tenia molta faena, sempre teníem el cambrer damunt preguntant-nos com estava tot. Paguem i reprenem la col·lecció de volts i revolts de la carretera. A Planes hi ha un fum de gent sopant encara pel carrer.
La meta volant la fem a Muro, en un pub que veiem tranquil. Al final és tan tranquil que ja no queda ningú més i ens quedem tots dos com a únics clients, amb la persiana baixada, però no prou com perquè no entre un xicot amb signes evidents d’haver-se engolit una quantitat no recomanable de begudes alcohòliques. I alguna cosa més que no és beguda. Situació desgradable quan els propietaris insisteixen a fer-lo anar-se’n, i inisteixen cada vegada amb més vehemència en vista de l’actitud poc col·laboradora i poc raonable d’aquell personatge. Finalment se’n va, i nosaltres no tardem, que es fa tard i les persones voldran gitar-se.
Tornem al poble sense més novetats. La llàstima és que no queda ‘afterauers’.
Hola Josep!!!
Escodrinyant per ací m’he trobat aquesta sorpresa per a mi.
Sí, tens raó. El sopar vam haver d’ajornar-lo, però espere que no el deixeu per a les properes festes de Planes.
M’alegre que la nit acabara be i visitareu tantes coses encara.
un petonet mot fort i una gran abraçada.