Un servidor va anar a escola allà pels anys 70 del segle passat. Això no calia matisar-ho, perquè d’aquest segle no pot ser, i del XIX tampoc perquè no m’arriba l’edat. Però mira, són maneres de dir. Anava a l’escola en aquella època, dic, i durant els cinc primers anys vaig tindre el mateix mestre, que era l’únic que teníem per a totes les assignatures. Era un home d’Albacete, que va arribar a l’Olleria després d’haver exercit la seua professió a Madrid. Don Jesús, li deien, i la seua dona també era mestra. ‘Don Jesús’ perquè llavors els mestres eren gent respectable, del grup de les ‘fuerzas vivas’ (encara que la cosa ja anava a la baixa), i els havíem de tractar de ‘don’. La dona ens va donar alguna classe, si algun dia ell pel que fóra no podia acudir.
Sóc conscient que açò que explicaré ara em durà alguna burla amistosa, però ho vull contar. I és que recorde molt clarament (no sé per quin motiu) una de les coses que ens explicà la dona de don Jesús un dia en escola: que en la bandera espanyola la franja groga és el doble d’ampla que cadascuna de les franges roges.
Seguim amb el tema. Era el temps del tardofranquisme, i l’escola seguia sent castellanitzadora (ho intentava, almenys). El mestre parlava només en castellà i ens feia parlar en castellà, però no podia impedir que pensàrem i parlàrem entre nosaltres de l’única manera que sabíem. A vore: enteníem perfectament el castellà, i podíem parlar-lo, però d’aquella manera. La ràdio i la televisió començava a acostumar les nostres oïdes a aquell idioma, però, sense saber-ho, per parlar-lo ens limitàvem a fer traduccions instantànies del que pensàvem. Tinc molt clara en la memòria una anècdota que es repetí durant anys. Si en alguna ocasió, pel que fóra, dubtàvem de si un dia havíem d’anar a escola preuntàvem: ‘Don Jesús, mañana hacen escuela?’. I ell responia, al final ja resignadament: ‘No. La escuela ya está hecha, pero sí que hay clase…’. Nosaltres volíem saber si feien escola, i ho traduïem a pèl, sense miraments.
No és que fórem fidels a una llengua que parlàvem naturalment, és que era la nostra manera de pensar i parlar, i no podíem fer una altra cosa. Dic que no érem fidels a la llengua perquè no hi havia voluntat. militància. Com n’havia d’haver si no teníem ni idea que allò que parlàvem era un idioma homologable als altres? Ben amagat que ens ho tenien. Però arrossegàvem una herència que defensàvem instintivament. Per això, moltes voltes quan el mestre en passar llista deia ‘Sutx’ a un company de cognom Such, aquest li replicava que no ‘que se dice ‘Suc”.
Ara, quan l’escola depén de la Generalitat Valenciana, quan molta gent (no tanta com voldríem) va o ha anat a l’escola en valencià, quan lligen llibres i saben escriure en valencià… ara ja tots diuen ‘Sutx’. Per què? Doncs, entenc jo, que perquè en llegir alguna cosa que no estiga identificada expressament com a valencià, lligen primer en castellà. Una paraula solta, desconeguda o no identificada amb una forma valenciana, directament es pronuncia en castellà. Fins i tot gent de lectura profitosa i militància lingüística cau en això, i diu ‘Sutx’.
Ho sabíem, que hi ha coses que no van bé. I ací en tenim una mostra.

No és habitual que neve a l’Olleria. Diuen que abans nevava més. Quan és ‘abans’? Fa vint anys ja es parlava d’un temps passat, situat en un ‘abans’ incert, en què tot era diferent. Fa ara trenta anys també és aqueix ‘abans’? Aleshores l’abans de fa vint anys només en tenia deu…
Deixem la qüestió que no és el que m’interessa ara. El cas és que neva, i si la pluja ja em molesta, la neu em preocupa. La meua relació gens amistosa amb Newton ja em diu que si la cosa segueix així, igual em toca quedar-me enclaustrat a casa. Fins ara la cosa era passable: pels carrers la neu no acaba de quallar i, amb molt de compte, encara he eixit adés a fer una parell de cosetes. Però ara torna a agarrar-se a nevar amb una certa cabuderia, i la cosa es pot complicar perquè aquesta pasta blanca s’esvara de mala manera.
He de reconéixer que la imatge bucòlico-pastoril que la nevada està deixant pel terme és bonica. I més quan no hi estem acostumats. El personal ha eixit a vore la neu, a xafigar-la, a jugar-hi.
He pujat adés a l’antic port de l’Olleria, on pensava trobar-me algun cotxe de curiosos… no en cabien més. Allò semblava Pasqua (com en les Pasqües d’abans que tot lo món se n’anara de turisme) de ple que estava. No crec que al del bar del port, paradoxalment, li haja fet gràcia aquella acumulació de faena.

Nota posterior: des de les cinc de la vesprada més o menys que ha deixat de nevar. Les voreres ja s’estan eixugant perquè tampoc no plou. Si es fa ras, tindrem fred de valent.

En la foto, una perspectiva poc habitual de l’Olleria, en què encara es pot contemplar l’esveltesa del campanar de l’església lliure de l’encotillament dels edificis.

Fotos de la neu a la Vall

-"Seguim davant una utilització partidista de la televisió pública al servici del Govern"
-"…més lògic que s’haguera donat cabuda a alguna
rectificació, si no amb el vídeo proposat, amb algun acord per a donar
cabuda a una altra opinió"

No. No són crítiques a la línia informativa de TVV. Precisament són declaracions d’una consellera del PP en el Consell d’RTVE sobre el pleit del reportatge d’Informe Semanal que posava a caldo la política urbanística al País Valencià. La televisió al servici del govern? Una altra opinió que no siga l’oficial? I ho demanen els del PP, responsables de la manipulació de Canal 9!!!
El món és ben bé cap per avall…

El Consell d’RTVE condemna, amb el rebuig del PP, l’actitud de la Generalitat per l’assumpte d’"Informe Semanal"

Diu el titular de la nota de premsa de la Generalitat:
"El Centro Mujer 24 Horas Itinerante llega al municipio valenciano de Ontinyent". Valenciano? Que hi ha algun municipi que es diga Ontinyent i que no siga
valencià? No, però ho diuen perquè quede clar que no és ‘alicantino’ ni
‘castellonense’. Continuen pensant (i volen que es perpetue aquesta mena de
pensament) en clau provincial i provinciana.

Per cert, independentment de la ubicació d’Ontinyent,
l’arribada d’aquest autobús a Albaida ha generat algunes opinions no massa
favorables en el fòrum d’Albaida.net.

Com que no té sentit tornar a fer una faena que ja està feta, copie ací la convocatòria de la presentació del llibre de Joan Olivares ‘L’estrep’. Punxeu ací baix on diu ‘Vull llegir la resta de l’article’ i la voreu sencereta.

(Més informació: elballdelslocos@mesvilaweb.com)

Afegitó: En la convocatòria no ho diu, però en acabar el sarau literari n’hi ha un altre, de sarau: un sopar de baix braç. Si hi voleu abar, aviseu a través de l’adreça de correu electrònic.

La colla del Ball dels Locos no para ni amb el fret de l’hivern. Aquesta associació cultural de l’Olleria ha preparat per al pròxim dissabte 4 de febrer la presentació del darrer llibre de l’escriptor d’Otos Joan Olivares. Amb L’estrep Olivares va aconseguir el premi Andròmina de narrativa als Premis Octubre de 2006. L’acte se celebrarà a les 19.30h a la seu social d’aquesta entitat cultural, a Cals Locos, al carrer de València, núm 17 de l’Olleria.
En L’estrep, Olivares torna a bastir una narració en el seu poble natal, que a la novel·la trobarem amb el nom d’Alots. L’assassinat d’un recaptador d’impostos en un petit poble de la Vall d’Albaida l’any 1935 acaba traient a la llum negocis econòmics bruts i intricades trames amoroses en un escenari molt polititzat. Els fets transcorren entre les darreries del 1935 i finalitzen un 16 de febrer de 1936, dia en què el Front Popular guanya les eleccions a Corts estatals, just quan Ramon, l’enginyer que ha anat a Alots per a trobar un pou que abastisca d’aigua la vila, i Amàlia, la dona del metge del poble que ha fugit d’Alots amb Ramon, arriben a la ciutat de Barcelona. Aquest és l’argument de L’estrep.
Segons Olivares “l’obra retrata la vida de qualsevol poble valencià prèviament a la victòria del Front Popular, en un moment en què ni la gent de dretes ni d’esquerres estaven gaire acostumats a la democràcia". Amb L’estrep l’autor ha volgut tractar “sentiments universals sempre ancorats en el passat. A mi, personalment, el present no m’interessa, necessite tenir certa perspectiva dels fets i que estiguen allunyats dels sentiments".
Dies de Verema, Premi de Narrativa Eròtica la Vall d’Albaida del 1997, i Vespres de Sang, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira el 1999, són les altres dos novel·les de l’autor d’Otos. Jona Olivares, a banda d’escriure, té com a ocupació laboral donar classes de matemàtiques a l’IES José Segrelles d’Albaida, i té com a passió la construcció i l’estudi dels rellotges de sol.
Des del Ball dels locos s’ha afirmat que “amb actes com aquest el que pretenem és animar el panorama cultural de l’Olleria i, alhora, matindre viva l’activitat de la nostra associació ja que l’època d’hivern sol ser la més fluixa pel que fa a actuacions de colles muixerangueres. La qüestió és poder passar-s’ho bé i activitats com aquestes també fan pinya i ajuden a fer la construcció més estable, i contribueix al bagatge cultural dels nostres associats i veïns de la Vall d’Albaida“

Efectivament. La darrera novel·la (pel moment) de l’amic Francesc Mompó acaba d’eixir de la imprempta. ‘Amable’, obra amb què va guanyar el VII premi de Narrativa Ciutat de Torrent ja és al carrer. No sé si aconsellar-vos que la llegiu. No diré jo que en dubte de la qualitat, però com que encara em deu un sopar, no m’acabe de decidir a fer-li publicitat… Hi ha coses sagrades, els sopars ho són molt, i el que la boca erra, la butxaca ho paga.
En tot cas, si voleu saber més coses sobre la novel·la, seguiu aquest enllaç.

Com que se’n parla tant aquests dies de la COPE, de Jiménez Losantos i de la TDT que li han donat, he decidit arriscar-me i llegir alguna de les coses que escriu aquest home. No defrauda gens les espectatives que m’havia creat. Copie ací un paràgraf seu:
“Porque en las comunidades bilingües donde el PP ha gobernado (Galicia) o gobierna (Comunidad Valencia y Baleares), los padres castellanohablantes no pueden escolarizar en su lengua materna a sus hijos, desde la guardería a la Universidad, como sí hacen, por que pueden, los que quieren escolarizarlos en gallego o catalán (o valenciano) Y eso es una discriminación bastante más grave, a largo plazo, que la que sufren los comerciantes catalanes por no poner en su tienda “Autoservei Catalunya” en vez de “Autoservicio López””.
(L’article complet podeu llegir-lo ací: La discriminación del español por el PP , no penseu que està tret de context).
Losantos menteix i ho fa plenament conscient. No puc creure que desconega la realitat valenciana, on no és que els pares no puguen matricular els fills en l’escola en castellà, sinó que els que fan l’ensenyament en valencià són encara minoria. Eixe és el periodisme i la línia informativa que tindrem al País Valencià gràcies a les freqüències que el govern de la Generalitat ha tingut a bé de donar.

Ahir dissabte vam anar de sarau reial, un sopar cerimonial degudament cobert amb mitjans digitals que en deixaran constància visual i sonora.
Sol passar en aquests casos que durant les converses apareixen frases o afirmacions que després són llargament recordades. Jo mateix vaig explicar una cosa que van estar refregant-me pels morros tota la nit (per tant, no vaig ara a posar-ho ací). Però la frase que va somoure el sopar va vindre més tard, quan des d’un extrem de la taula van demanar: "escudella’m coca-cola!"… Diuen que Enric Valor es va remoure en el taüt, Pompeu Fabra va intentar baixar del cel, i Fuster li va dir al dimoni, sense soltar el got: "encara li passa poc per beure coca-cola!".

Acabe de vore el cartell que ha editat l’ajuntament d’Albaida per promoure un ‘taller de risoteràpia’ que es fa en eixa ciutat dijous que ve. Per cert, que no sé com es dirà ‘risoteràpia’ en català, perquè supose que ‘risoteràpia’ vindrà de ‘risa’. N’hauríem de dir ‘riureteràpia’?
En fi, el cas és que en vore el cartell m’ha sobtat que està tot ple de ‘ja, ja, ja…’ i he pensat: quina pressa tenen que la gent s’hi apunte? Però no. He recapacitat mínimament i es tracta d’expressions que imiten les riallades, o almenys ho intenten. Com que en espanyol això s’escriu ‘ja’, en el cartell ho han posat així, segurament sense parar-se a pensar que això per a nosaltres és un adverbi de temps. Nosaltres, per a imitar les riallades, usem la forma ‘ha, ha…’, amb una ‘h’ aspirada.
En el cartell hi ha algunes errades ortogràfiques més, però això ja és una altra qüestió. O no.

Que què és la Penyeta del Moro? Seguiu l’enllaç i ho sabreu. Vos assegure que val la pena llegir-s’ho de cap a cap.

Com que per ací passa personal a llegir les cosetes que el desfici em fa posar, ho aprofite per avançar una activitat i així ja podeu anar prenent-ne nota en l’agenda.
El dissabte 4 de febrer, a una hora encara per concretar però que espere que siga raonable, en Cals Locos de l’Olleria presentarem la darrera novel·la de Joan Olivares, "L’estrep", que va guanyar el premi Andròmina de Narrativa (dels Prermis Octubre) de 2005. D’això (del premi), ja en vaig dir alguna cosa en aquest bloc de notes potrós.
Com que no m’he llegit el llibre (només sé el que me n’ha contat l’autor) faré bé de no parlar-ne ací. Si voleu, podeu llegir La visió del passat de Joan Olivares, publicat a l’AVUI per l’agullentina Ester Pinter.

Ala: ja sabeu on heu d’anar el dia 4. I porteu dinerets per comprar llibres.

M’ha arribat per correu el nou volum que acaba de publicar la Biblioteca Quatretondenca. És el número 3 de la série Mig Almud. El títol: “República i Guerra a Quatretonda 1931-1939”, obra d’Antonio Calzado. No he tingut temps encara de llegir-lo, però tant els editors (la Biblioteca Quatretondenca) com l’autor em mereixen tota la confiança. Calzado és l’autor del llibre “Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida 1939.1952”, que va guanyar el IV premi d’investigació de l’IEVA.
Aquest nou volum, de 70 pàgines, inclou fotografies i quadres de dades d’interés, a més d’una extensa bibliografia. L’autor també s’ha basat en documentació local i nacional, i per sort ha trobat encara fonts orals protagonistes d’aquells dies d’il·lusió transformada en por.
Tot un exemple, el que ens dóna aquesta biblioteca, impulsada per la cooperativa vinícola i l’Ajuntament de Quatretonda. Amb ganes i un poquet de trellat es poden fer moltes coses.
Precisament hui, en una conversa de café, m’han explicat que el regidor de Cultura del meu poble va afirmar que té un pressupost anual de 6.000 euros per a publicacions. Si té els diners i de publicacions no se’n veuen, deu ser que li falla el trellat.

Biblioteca Quatretondenca. Ací podeu informar-vos sobre la Biblioteca Quatetondenca, encara que la pàgina fa temps que no s’actualitza.