marginàlies

Assegut a la taula que tenia permanentment reservada en el bar de tota la vida, aixecà la vista del llibre que llegia amb interès i tirà la mirada pel finestral que dóna a la plaça gran. Plou amb generositat i els vianants tenen pressa, la majoria; els jovençans més pinxos, no. Aquests, amb la caputxa ben calada i amb les mans dins les butxaques, deixen que la pluja els remulli, com si deixant-se amarar estúpidament es revoltassin contra l’ordre mundial que ens eixorca. S’hi atansa el cambrer, que li demana si ja li pot servir la cassalla i el tassó d’aigua. Assenteix amb el cap i retorna momentàniament a la lectura. Llegeix dos paràgrafs i aprofita l’arribada del suc per tornar a fer una pausa. Beu un glop miserable de cassalla i la paladeja.

És un miracle, pensa, que s’hagi mantingut fidel a aquella marca durant més de seixanta anys. I encara més que la segueixin elaborant amb els mateixos mètodes tradicionals. Fa anys que diu que durarà  poc, aquesta destil·lació artesanal, però que sent tan gran, ell es morirà abans. I com si es provassin, ell   la marca de la cassalla, a veure qui dels dos cau primer. Abans de fer el segon clec retorna a la  lectura i tot d’una es nota molt cansat de llegir sobre la mediocritat intel·lectual que ens envolta. De  sentir a parlar de la podridura dels polítics; del manfotisme generalitzat i tantes altres pontificacions  dictades des de l’agrura. Per això, de la bossa que sempre va amb ell en treu el plec negre dels renecs,  que li diu ell, que amb vuitanta-nou anys encara no ha acabat la lletania de grosseries, i escriu com si  transcrivís un dictat: D’aigua, estam fets els illencs i per això ens costa tan poc ser líquids, passar inadvertits.  O no existir, com sostenen certes ments setcencioses que cal atendre perquè ens rescaten  de la inòpia en la què vivim des que el ciment ens envaí la cara. Cap foraster no ens entén, a més. Tots  sense excepció se’n fan creus quan responem que no tenim gens de calor a la pregunta de si tenim  fred, en veure que tremolam i les dents han pres el trot. L’expressió “ara vinc” no significa que ens  posem en camí, ans al contrari: amb això volem indicar que la cosa va per llarg i reclama temps indeterminat. I no passar pena vol dir que la calma és el més eficaç antídot contra el córrer debades.  Aquesta passivitat aguda, a la Gran Bretanya passa per ser virtut i aquí per cançoneria. I no hi ha dret.  És clar, els illencs no hem tingut mai cap imperi, en no ser les praderies de posidònia. Per aquests verals amb saladina, el més pardal sap fer rellotges, ja ho sabem, encara que la fama se l’enduguin els  suïssos.