La producció pròpia més llarga de la televisió pública catalana, El cor de la Ciutat, està emetent els seus darrers capítols. Una sèrie que, al contrari de la gran Nissaga de poder, està ambientada en dos barris populars de Barcelona, Sant Andreu i Sants, i té per protagonistes personatges de classe mitjana-baixa o directament pobres.
Si el timbaler del Bruc, enlloc de tocar el timbal, s’hagués tocat els pebrots, ara seriem francesos i no espanyols. Hi havia una època en que aquesta afirmació-acudit tenia una càrrega transgressora notable. Posava en qüestió un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol, l’anomenada “guerra de la independència” .Després de dos segles de sentir la
Estem tots d’acord que, a l’hora de despendre’ns dels nostres residus domèstics, és bo que els separem segons la seva composició, a fi de factili·ltar-ne el reciclatge. Sens dubte. I també és cert, evidentment, que si hem de tenir contenidors d’escombraries a sota casa, els preferim soterrats que en superfície. Dit això, tampoc podem passar
El patriarca d’una família de diners es mor i fills i nets acudeixen a vetllar-lo. En les 72 hores que duren els preparatius del funeral, la retrobada provoca l’esclat de tensions personals diverses. I tot això vist des dels ulls d’una de les netes o, més concretament, des de molt a prop, des del des
Sembla definitiu: l’aeroport dit corporatiu es construirà a Òdena, a l’Anòia. No estic segur si m’en alegro o si em sap greu, perquè encara ara ningú ens ha sabut explicar, amb dades i previsions fiables, que suposaria aquesta infraestructura en llocs de treball directes i indirectes, més enllà de la inversió inicial i de suposicions
Potser ja ho heu llegit: la CUP no concorrerà a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any que ve (si no les avancen). Per una organització política com la nostra, de base local i municipalista, sense subvencions públiques, préstecs bancaris favorables, o donacions provinents de lobbies i grups empresarials diversos, sense quota de pantalla
Com potser ja sabreu, diumenge que ve la gent de la CUP, o de les CUP, si ho preferiu, ens reunim a Girona per decidir si optem per presentar-nos a les properes eleccions Parlament de Catalunya o si ho deixem per una altre ocasió. Motius per desestimar la idea n’hi ha i de ben poderosos:
Durant molts anys, a Manresa, quan algun bar o restaurant demanava permís per posar una terrassa d’estiu en un lloc que no fos el Passeig de Pere III, se li deia que no, que les terrasses es posaven allà i enlloc més, que així s’havia fet tota la vida. Al Passeig els permisos eren de
El 60 % de General Motors, o del que en queda, és en mans del govern dels Estats Units d’Amèrica. Mai aquest país havia estat tant a prop del Socialisme. Bromes al marge, el cert és que la història d’Amèrica del Nord al llarg del segle XX no es podria entendre sense comptar amb el
Hores d’ara, a 34 hores de la final de Sant Denis entre l’USAP i el Clermont, els habitants de la Catalunya meridional encara no sabem si podrem veure-ho des de casa, per alguna de les opcions incloses en el desastrós pack de la TDT o, si més no, en un canal d’aquests de pagament dels
Diuen que acabarà a Convegència, com l’Hortalà o en Colom, però ves que no siguin molts convergents, els que acabin a les files d’en Carretero. Des que Gerardo Iglesias, fa molts anys, va deixar la secretaria general el PCE per tornar a baixar a la mina, a Astúries, que no havia vist un polític d’una
No us passa que hi ha conflictes, al món, que us han acompanyat tota la vida? Que tens la frustrant sensació que no es resoldran mai? Estic pensant amb Palestina o el País basc, per exemple. A un altre nivell, molt menys dramàtic i transcendent, per sort, a Manresa també tenim qüestions pendents d’aquelles que
A Barcelona han tancat el Museu militar del castell de Montjuïc i el volen substituïr per un Centre per la Pau. La guerra i els militars formen, malauradament, part indestriable de la història de la humanitat. Les persones, i sobretot els homes, hem dedicat des de fa milers d’anys enormes esforços físics i intel·lectuals a
No se qui va dir que a la vida es pot trair tot i a tot-hom, excepte la pròpia infància. No se si hi estic d’acord, però m’agrada. Quan un servidor anava a l’escola portava el numero nou a l’esquena, com el Cruyff, i se sabia l’equip sencer –Neskens, Cruyff, Marcial, Rifé, Sotil, Costa, Asensi,
Hi ha regidors i militants d’organitzacions polítiques diversos que escriuen habitualment al diari per explicar-nos sempre el mateix: que els del seu partit ho fan tot estupendament i que els demés no n’encerten ni una. Personalment, miro de no seguir aquesta línia, primer de tot per no avorrir als lectors, i en segon lloc, per