Adam Majó

No se qui va dir que a la vida es pot trair tot i a tot-hom, excepte la pròpia infància. No se si hi estic d’acord, però m’agrada.

Quan un servidor anava a l’escola portava el numero nou a l’esquena, com el Cruyff, i se sabia l’equip sencer –Neskens, Cruyff, Marcial, Rifé, Sotil, Costa, Asensi, Sadurní o Mora…) .I quan vaig anar a veure el meu pare a la presó Model, l’any 1973, amb quatre anys, li vaig portar una bufanda blaugrana que encara conservo. En definitiva, soc del Barça i ho seré sempre. No hi ha marxa enrera possible. I per això espero la final de dimecres amb ilusió i una certa emoció, com tanta altra gent. Ara bé, hi ha una altra cosa que també em fa molta ilusió, un cop donada la copa, s’haurà acabat la maleïda temporada de futbol. Tindrem un parell de mesos en que aquest esport seguirà omplint pàgines de diaris i hores de televisió píublca, i privada, però ho farà a una intensitat menor, força menor. Hi haurà dies, fins i tot, que semblarà que al món i al país hi ha algun altre problema o qüestió a la que també val la pena dedicar una certa atenció i/o emoció.

I és que amb el futbol em passa com amb els macarrons. M’agraden, però si me’n posessin cada dia, per esmorzar, dinar i sopar, els acabaria avorrint. Una mica de pilota per passar una bona tarda, o per tenir una conversa alternativa, està molt bé, però la saturació d’informació i atenció cap a aquest esport que patim els catalans, i les catalanes, és, penso, absolutament excessiva. Cada cop som més els que arribem a final de curs completament saturats. Futbol a la feina, als bars, a l’escola, a la tele, per descomptat, futbol al facebook! Futbol a tot arreu i a tota hora. Algú dirà que aquest any ha sigut excepcional, que  tenim el millor equip del món i estem fent la millor temporada de la història. Potser si. Però com que ja cada any l’espai que ocupa aquest esport a la nostra societat és, tal com ho veig jo, absolutament sobredimensionat. Si, a sobre, la temporada és especialment bona, l’atenció pública es desborda.

I si tens la sort, o la desgràcia,  d’estar familiaritzat amb algun altre esport d’equip, en que les actituds dins i fora del camp, els valors que diria algú, són diametralment oposats als de la pilota rodona, l’espectacle que sovint s’ofereix acaba semblant, sovint, desagradable. L’engany i la mentida generalitzades, la xuleria, el menyspreu pel contari o l’animadversió cega entre aficions, són característiques  del futbol no sempre  superades per l’èpica i l’emoció. 

Tant si guanyem a Roma com si nó,  dijous començarà un periode de relaxament futbolísitic que no podran destorbar ni els pesats de la Formula 1.