Adam Majó

Hores d’ara, a 34 hores de la final de Sant Denis entre l’USAP i el Clermont, els habitants de la Catalunya meridional encara no sabem si podrem veure-ho des de casa, per alguna de les opcions incloses en el desastrós pack de la TDT o, si més no, en un canal d’aquests de pagament dels que tenen a la majoria de bars. Diuen, a Vilaweb, que TV3 està negociant -tard i a corre-cuita-  la compra d’aquests drets, però el cert és que al web de la TVC no hi ha cap senyal que indiqui la més mínima intenció d’emetre el partit. Tot plegat demostra, com a mínim, un parell de coses, que això d’Europa és un frau, o un mig frau, i que les fronteres dels estats són encara molt altes també a nivell electromagnètic, i que a TV3 no tenen cap intenció d’esdevenir realment la televisió de tots els catalans, inclosos els que gaudeixen de passaport republicà.

Fa uns quants anys, set o vuit, a l’estadi dels Scarlets, a Llanelli, al sud del País de Gales, en un partit de la Heineken entre l’equip local i l’USAP, vam fer unes cerveses amb un senyor mistyeriós, que deia que era de Barcelona i que sempre que podia seguia als de Perpinyà pel món, però que tirava pilotes fora alhora d’aclarir-nos el propi nom o la seva funció concreta en tot plegat.  Més tard vam assabentar-nos que es tractava d’un dels fills de l’aleshores president de la Generalitat principatina, en Jordi Pujol. L’home havia jugat a Rugby i havia sigut l’artífex de l’apropament entre la televisió depenent d’aquesta Generalitat i el club del Rosselló. Aquell conveni es va traduïr en el patrocini de l’equip -el logo a la màniga- i en l’emissió d’alguns, pocs, partits, però no va canviar la mentalitat dels serveis informatius de la casa que seguien sense mencionar l’USAP de manera habitual i sistemàtitzada, i es limitaven a fer algun breu i excepcional reportatge el dia que passava alguna cosa més o menys curiosa. Aquesta manera de treballar, tant convergent, a base d’amistat personal i contactes extra-oficials, com si tot plegat fos una empresa familiar, no era la millor manera de fer les coses, evidentment, però el que ens hem trobat després ha estat molt pitjor: la tele en mans d’aquells que no creuen en el país com a subjecte polític auto-centrat –només cal veure un telenoticies qualsevol- i que, encara menys, estan disposats a acceptar que la realitat nacional va més enllà de les fronteres de la Comunitat autònoma estricte. Un desatsre previsible, tenint en compte qui mana, consentit, però,  per qui no ho hauriea d’haver permès mai.