Adam Majó

La producció pròpia més llarga de la televisió pública catalana, El cor de la Ciutat, està emetent els seus darrers capítols. Una sèrie que, al contrari de la gran Nissaga de poder, està ambientada en dos barris populars de Barcelona, Sant Andreu i Sants, i té per protagonistes personatges de classe mitjana-baixa o directament pobres. La novela ha tingut, també, un marcat to moralitzant, amb actituds personals nítidament positives, vinculades al treball, la família, l’ajuda mútua i la tolerància benintencionada i d’altres de clarament negatives relacionades amb l’ambició, els diners (el mal que tot ho corrompeix), la violència i l’autoritarisme. Tot plegat en línia amb els missatges a favor d’això que en diuen civisme i presentat de manera esquemàtica i simple, perquè als espectadors ens quedi molt clar, sense necessitat de rumiar gaire, què està bé i què està malament.

I tots aquests valors il·lustrats amb casos molt concrets que tenen  a veure amb debats polítics i ideològics ben presents a la nostra societat. A la sèrie s’ha parlat de qüestions tant conflictives com l’ocupació de cases, el rebuig a la guerra, el tràfic i consum de drogues il·legals, l’homsexualitat, l’especulació immobiliària, la violència de gènere, l’avortament, la situació legal dels immigrants, la influència de les religions, l’associacionisme veïnal o el racisme. Tots aquests temes, i d’altres que se m’escapen, han sortit al Cor tractats àmpliament al llarg d’una pila de setmanes, sense que ningú es queixés pel tractament que la televisió pública catalana feia de qüestions que, sens dubte, la nostra societat no té ben resoltes. Em sembla bé, que ningú s’exclami i que es deixi treballar als guionistes, i per això mateix he trobat a faltar que s’hi tractés una altra realitat que també genera polèmica i discussió, la de la vinculació d’aquests país amb Espanya i els problemes que d’això se’n deriven. Ni un comentari. Mirant la serie hom podria pensar que en aquest país es parlen dues llengües de manera absolutament desacomplexada, que els catalano-parlants utilitzem el català sempre i amb qualsevol persona, que tot-hom se sent perfectament integrat al país i que ningú no es fa un embolic identitari entre les dues propostes nacionals en disputa. No dic que que fos senzill, que entre els protagonistes n’hi hagués d’independentistes i de unionistes com a la vida real, però si volem que la serie tracti conflictes socials diversos, perquè no tractar també aquest? Semba evident  que encara hi ha temes massa difícils de tractar i que sobreviuen entre nosaltres massa pors i tabús que no ajuden a desencallar qüestions que venen de lluny i que, amb el nou finançament, segur que no quedaran definitivament resoltes.