Adam Majó

Xuts a pals

4 de juliol de 2009
0 comentaris

Una tal Mar Coll

El patriarca d’una família de diners es mor i fills i nets acudeixen a vetllar-lo. En les 72 hores que duren els preparatius del funeral, la retrobada provoca l’esclat de tensions personals diverses. I tot això vist des dels ulls d’una de les netes o, més concretament, des de molt a prop, des del des del seu mateix costat.
L’argument en si mateix no és cap virgueria. En mans d’un director normalet de Hollywood i al servei dels actors de moda del moment, seria, probablement, insuportable. Convertida en una pel.licula costumista madrilenya, hi haurien afegit unes gracietes suades, una escena de llit innecessària i un final termendista i pretèsament catàrsic. En aquest cas, en canvi, el coneixement directe que la directora -la Mar Coll- té de les dinàmiques internes d’una família catalana d’aquestes característiques aconsegueix que cada una de les escenes sigui absolutament creïble, que els que provenim d’entorns relativament semblants (sense tants calers, evidentment) ens hi identifiquem fàcilment, però que, alhora, els demés percebin, també, que allò que s’hi explica és honest i sincer.

I és que, com va demostrar en Cesc Gay a Ficció, aquest és el futur del cinema català, explicar històries que passen ara, aquí i amb gent que viu aquí. Perquè per  una indústria sense diners (si ho comparem amb els cinemes veïns o el Nord-americà), amb un suport institucional limitat, amb uns circuits comercials estancats o a la baixa i sense estrelles internacionals que tibin (excepció feta d’en Sergi Lopez), el que no podem pretendre és fer costoses pel.licules d’època i cinema espectecular de masses, però tampoc podem, o no hauríem de fer-ho, quedar-nos limitats a un genere tan respectable com insuficient, els documentals. Només hi ha una cosa que podem fer millor que ningú: explicar com som i que fem, amb l’avantage que si ho fem bé, com és el cas, el resultat reflexerà una versemblança que no passarà per alt als espectadors mínimament sensibles, d’aquí o de fora.
Personalment, cada cop agareixo més veure un enterrament, per exemple, com el de la pel.licula, tant semblant als que he conegut directament i tan diferent als que Hollywood ens té acostumats (amb discurset, mirades afectades i banda sonora a mida, al voltant d’un forat a la gespa), o amb la visió caricaturesca i mexicanitzada que tenen determinats directors europeus de nosaltres (com la ridícula escena de l funeral  de la miliciana al Terra i Llibertat d’en Ken Loach), ni tampoc amb el fetitxisme emocional d’algun cinema espanyol  (recordem la magnífica Volver d’Almodovar, per exemple). Vull veure un enterrament normal, amb paletes tancant el nínxol, cares de circumstància i ganes d’anar a dinar.

Tres dies amb la família. Aneu a veure-la.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.