Adam Majó
Xuts a pals
9 de juny de 2009
2 comentaris
Fàbriques de cotxes
El 60 % de General Motors, o del que en queda, és en mans del govern dels Estats Units d’Amèrica. Mai aquest país havia estat tant a prop del Socialisme.
Bromes al marge, el cert és que la història d’Amèrica del Nord al llarg del segle XX no es podria entendre sense comptar amb el pes econòmic i cultural de la indústria del motor. Combustible barat, espai extens i un concepte de la llibertat tendent a l’ individualisme, han convertit a l’automòbil en l’icona modern que subsituïa al cavall en l’imaginari col.lectiu del país més poderós del món i que simbolitzava, al costat d’una determinada marca de gasoses, una manera concreta d’entendre la vida i la societat. Que la gran companyia del sector estigui en fallida, que se n’hagin venut les filials (OPEL Hummer…) i que de la resta se’n faci càrrec l’administració, que ja ha anunciat una dràstica retallada en la producció i, evidentment, en el nombre de factories i de treballadors empleats, és, o hauria de ser, una notícia que va molt més enllà de l’àmbit estrictament econòmic per certificar el que molts ja fa dies que diem, que el pes d’aquest sector industrial, l’automció ja no tornarà a ser mai el que va ser a mitjans del segle passat. La idea promoguda arran del llançamernt del Ford T, el primer cotxe produït en cadena, i desenvolupada pel nacionalsocialisme alemany (Volkswagen), segons la qual tot-hom hauria de tenir dret a posseïr i utilitzar un automòbil, ha esdevingut una utopia irrealitzable
No hi ha prou combustible, ni terreny per fer carreteres, ni atmosfera per suportar-ne les emissions, com perquè els sis mil milions d’habitants del planeta puguem conduïr diàriament el nostre propi cotxe. Un altre model de mobilitat, basat en el transport públic i l’accessibilitat, ha d’anar subsituïnt el de l’asfalt il·limitat.
Les economies que segueixin depenent excessivament d’aquest sector tindran greus problemes sinó són capaçes de reconvertir-se. Les que depenen d’aquest sector i d’un altre també absolutament sobre-dimensionat, com la construcció, necessiten repensar-se amb urgència i profunditat. En Barack Obama ha anunciat que hi haurà menys fàbriques de cotxes i que es tornarà a invertir en ferrocarril, alhora que es potenciaran les energies renovables i els sectors econòmcs amb alt component d’informació i coneixement. Ja veurem si s’en surt. Aquí, el govern del Regne ha pres dues mesures emblemàtiques per lluitar contra la crisi: Diners pels ajuntaments perquè el sector de la construcció no s’enfonsi i subvencions per la compra d’automòbils. Excel·lent.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… “uno a pie y otro andando” Si les utopies són tant costoses materialment com és en aquest cas, no val la pena! Sempre hi han alternatives a la consecució de certs individualismes, un exemple: caminar i caminar per camins, sense més combustible que l’aigua, sense més reparacions que seure a descansar, sense pagar més assegurança que no sigui demanà perdó si en un revolt “xoques” amb un altra … somnis, utopies també … tenim el món que ens em creat, estem encadenats sense possibilitats d’escapar, tot té preu i els que no poden, no tenen o no volen … la indigència és l’única sortida o els que abandonen aquesta vida per decisió pròpia i en diem covards … No tinc res contra els cotxes, però m’ha “desanimat” el teu post.
Torno a la societat de la felicitat (consum): hipoteca, llum, aigua, gas, comunitat, col·legi, assegurances, impostos, multes, matrícules, extraescolars, conservatori, angles, gimnàstica … menjar, veure, roba, copes … val la pena ser feliç? Moraleja: soc una dona feliç!