Maria Stuarda, una funció rodona.

Feia temps que no assistia a una funció tan rodona com aquesta producció (desembre 2014) de Maria Stuarda, de Donizetti (1834), al Liceu de Barcelona.

Les dues reines, sobretot la diva Joyce di Donato, responen a les expectatives. El tenor, tot i no tenir encara un paper tan lluït com més endavant serà habitual, també va brillar. Però els personatges secundaris estaven excepcionalment ben repartits i ben cantats. L’Anna Tobella feia d’Anna: mira que ben trobat. I que ben dit, quin so preciós: fa ganes de sentir-la en un gran paper. També el cor i l’orquestra, en un títol que no pertany al repertori més corrent, van oferir una sonoritat i una cohesió pròpies de teatre europeu de primera línia. Fins i tot la durada de l’espectacle, un punt que normalment allunya l’espectador actual de l’òpera del s. xix, resultava refrescant.

anna tobellaTant al programa de mà com a la revista Obertura, la publicació oficial del teatre, en canvi, ja es fan sentir els funestos pronòstics del que serà, d’aquí a no-res, el Liceu. Escanyats per pressupostos austers, com acabaran aquests “grans” teatres musicals? Veure un espectacle així, amb orquestra i cor, escenografia, i solistes internacionals, ja fa la sensació d’estar gaudint d’un espectacle històric, d’una altra època. L’òpera no s’ha pogut treure de sobre la sospita d’elitisme, ni aquí ni a la resta d’Europa. Una cosa sorprenent, perquè a diferència de la música “clàssica”, no cal gran cosa per gaudir-ne. Les entrades són increïblement subvencionades, a diferència d’altres espectacles que es paguen privadament, i que donen beneficis als organitzadors. I tot s’explica per si mateix, no requereix preparació per començar-ne a gaudir i a familiaritzar-s’hi.

Pel que fa als significats musicals, vaig prendre tres notes que voldria compartir. En primer lloc, les tonalitats. S’hauria de comprovar amb la solfa, però diria que la música per a Elisabet i el seu món està en Mi bemoll. Suposo que aquí no connota heroisme, sinó ‘foscor subterrània’, un dels significats tradicionals dels bemolls. Per contrast, la música de la reina Maria i de Leicester està bàsicament en Do, que per contrast amb l’armadura de la seva oponent, sona clara i neta. Des de les tonalitats, la música es decanta per la reina escocesa, que té, com a víctima i potser com a catòlica, la simpatia del públic napolità de l’estrena.

Després, una oscil·lació entre re i do# que apareix de sobte, just al moment en què Maria, que sap que ha de morir, confessa haver enganyat el seu marit (2n acte, 2a escena: Delle mie colpe lo squallido fantasma / Fra il cielo e me / Sempre, sempre si pone,…). És una versió inèdita de la figura retòrica de l’oscillatio, que té relació, en la música moderna, amb el cromatisme (Ombra, sofriment) i amb el ‘Guspireig’ del stile concitato, la guerra, la tempesta (violència natural: vg. el cap. 5 de Música i sentits). En aquest cas, sembla un índex del remordiment.

Finalment, un exemple peculiar de rialla musical, estilitzada. La cèlebre pregària Deh! Tu [Dio] di un’umile preghiera il suono ve precedida d’una introducció lenta, en Fa major, que acompanya la darrera aparició a escena de la reina Stuarda. Amb el text Io vi rivedo al fin [ai famigliari], el conseqüent –la segona part de la frase– presenta una ‘Rialla’ que sembla, d’antuvi, incongruent amb la situació dramatúrgica. N’hi ha una versió amb Maria C. Nocentini (Triest 2009) a http://youtu.be/jaxxFnUR6F8.

Ben mirat, però, es tracta d’aquella mateixa estilització de què parla Raymond Monelle al seu The Musical Topic (2006). A partir d’un cert moment, una vegada un signe musical queda ben establert en la seva correlació semàntica, el topos pot fer un pas més i alliberar-se de la seva connotació icònica, imitativa. Reduït a l’abstracció del signe original, llavors, ja no és la rialla, sinó ‘joia’ el que s’està indicant aquí. O l’acceptació de la mort, tal com es desprèn del text: Vita miglior, sì, godrò. / Contenta io volo all’amplesso di Dio,…

Monelle (2006: 238-251) es refereix a la “Nova Siciliana” per indicar la derivació de la siciliana, la dansa tradicionalment pastoral, cap a un índex de serenor paradisíaca, però ja deslligada de qualsevol pastor o nimfa. La música de la “Nova Siciliana”, en Haydn o en Beethoven, o en Mendelssohn, significa només la sensació tradicional del pastoral, despresa del seu significat original, o literal. Aquest segon grau d’abstracció, que al romanticisme vol dir quasi sempre subjectivització, val per a la majoria de tòpoi musicals. Algú ho hauria de descriure.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Audicions, General i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*