marginàlies

L’atzar filldeputeja, pensa l’hoste de la 213 en veure que la finestra de l’habitació que li han adjudicat dóna a un montpeller d’ombres fràgils. És un hotel discret per a cardades arrogants i en una de les ciutats que menys estima. Mira de distreure l’angúnia del compromís ineludible però desplaent en forma de festa provant de degollar versos, de descriure el tacte de la sang enganxada a la dalla, d’englevar atropelladament la sang del vers més versàtil.

Anirà a la festa molt de mala gana i aprofitarà la mínima escletxa per fer-se el fonedís i escapar-ne, tot i sabent que la nit no serà capaç de dormir l’eloqüència del dia condensada en el clam de la mossa eixerida que, del tasser del bar estant, reclamava un calafatador perquè li segellàs per sempre els llavis.

L’hoste de la 213, a les 21,47, no deixa d’embastar versos que sàpiguen dir prou, prou d’una vegada; prou d’una vegada per totes; que siguin capaços d’atansar-li l’espasa per tallar els caps de fil que li sobren. S’afanya per trobar versos pertorbadors, perdulàriament desagradables.

Ebri de vinagre, espera la mort al cancell de la parròquia, escriu d’una tirada. He vist les vísceres de la por i no poden ocultar la seva pregona innocència, segueix escrivint mentre el telenotícies, en el resum, para especial esment a les tragèdies de l’Orient Mitjà, que no deixen.

El poeta és el silenci / d’un cràter a l’Afganistan, recorda que diu Joan Perelló al seu “Quadern de manobre”. Doncs això, es diu sortint de l’habitació 213 per anar a la festa inoportuna amb una taca de sang al coll de la camisa.