De moment no pense morir-me. De fet, no duc idea de morir-me en cap moment. Però com que tinc quimera que segurament això passarà, mas que siga sense ganes, deixe avís que si encara està la moda eixa destrellatada de fer els avisos per la megafonia en vil-lingüe, amb mi que no compten.
Ja deu ser prou trasbals morir-se, com perquè damunt vinguen tocant els testets amb el castellà. Quina creu, senyor!
A l’entrada del poble on -pensat i fet- ens havíem citat per a sopar, comença a sonar pels altaveus del cotxe la veu d’un cantant amb qui hem coincidit en alguna ocasió.
La plaça és plena de taules plenes de forasters com nosaltres, i em fa l’efecte que aquell que ara acaba de baixar la costera que uneix la plaça amb la carretera té una ressemblança al cantant que sentia adés. Ara, de més a prop, la carasseta perd el poder de fer passar d’incògnit i sí, és ell: la casualitat (amb permís) s’ha complert.
La salutació és breu, però a l’hora d’anar-se’n allarguem l’adéu parlant d’açò, d’allò i també de l’obra de teatre de cançó improvisada que rodarà bona cosa per tot el país. Una molt bona notícia.
Quan torne a pujar al cotxe reprén la cançó, que encara no s’havia acabat i que el sistema aleatori havia triat, no sé si de pura xiripa o com a avís premonitori fracassat.
De xicotet, en escola m’ensenyaven que la ratlla de colors que es veia al cel després de les plogudes era ‘el arco iris’. Ja sabeu: nunca fue la nuestra una lengua de imposición i jo sóc corredor olímpic.
Per sort a casa, a les cases, el món encara ens defensava d’aquella intromissió forastera, i jo des de les finestres veia ajuntar-se els colors que eixien acabada la pluja per a prendre el nom de Sant Martí, de la ratlla de Sant Martí.
Ara, amb tot açò del Dia de l’Orgull i de la bandera LGBTI se’n parla molt, i sempre em va al cap com volien que li diguera i com li deia ma mare. La ratlla de Sant Martí. Ni punt de comparació. Algú pensa que podia haver dubtat ni un esguit d’instant?
Fa alguns anys, un home m’explicava que li havia dit a mon pare que l’origen de tots els mals de què es queixava el podia trobar de manera eloqüent al carnet d’identitat. Que mirara la data de naixement i ja es podia fer a la idea d’on venia tot.
Fa poc, després de superar algun entrebanc burocràtic que no em va saber justificar ningú, em vaig renovar el carnet de conduir. Quan em va arribar a casa me’l vaig posar a la cartera, on tenia el que caducava, i allà em vaig trobar sense anestèsia la prova que aquell home tenia raó: un carnet explica moltes coses. Les fotos d’un document i de l’altre demostraven l’afirmació. Que siguen, de natural, fetes amb desgana i a voltes a traïció, no és conhort suficient davant la involució evident: no som res, i en el carnet de conduir millor ni parlar-ne.
No són poques les voltes que em trobe missatges en què es desqualifica de manera genèrica i indiscriminada els ‘polítics’ i es convida a deixar de votar.
Un parell de reflexions sobre això em vénen al cap. Una és que, vist qui fa moltes de les crítiques i de quina manera, en realitat reclamen el vot per a ells mostrant-se despullats de la condició de ‘polítics’, com si fóra la condició i no l’actuació la mereixedora de la reprovació. Vull dir, fer-se passar per no polític per a arribar a responsabilitats polítiques és, no només un engany, sinó pràcticament una garantia de mala praxi. De profit personal i/o ideològic.
L’altra és que, de manera dissimulada, donen a entendre que la democràcia es limita a ficar el vot a l’urna i empassar-te qualsevol cosa que decidesquen els que n’isquen elegits. Ho donen a entendre: en realitat, t’ho volen fer creure. Perquè si tant els molesta l’actuació dels ‘polítics’, seria més lògic i de profit que promogueren una societat capaç de controlar i exigir responsabilitats als qui prenen decisions. I això que fan no va, precisament, en eixa direcció, sinó en la de desmotivar i desmobilitzar.
El missatge de tots els polítics són iguals és molt perillós. Fa que trobem natural qui hi siguen els corruptes i aprofitats, i que dimitim de la nostra obligació de ser crítics i exigents. I de tot això, qui se’n beneficia?
Al costat dels nombrosos forats que buiden la meua memòria, hi ha alguns records que, pel motiu que siga, hi han sobreviscut de manera bastant fresca.
Hi va haver uns mesos en què el gran comentari general al poble era la quantitat de bancals que s’estaven comprant, a un preu cada vegada més alt. Per allà per l’Arribador. Un dia algú em va telefonar per a demanar-me si sabia res d’un rumor sobre un projecte d’abocador al poble, cosa de la qual no havia sentit a dir res en absolut. Vaig penjar el telèfon, i en l’instant precís en què l’auricular va tocar la base de l’aparell -els mòbils encara no eren d’ús habitual- va saltar la sinapsi: els bancals!!
Mesos més tard, l’oposició popular al projecte d’una planta de reciclatge, que feia molt mala olor per moltes raons, va acabar forçant la celebració d’una consulta, una mena de referèndum, sobre l’acceptació o no de la planta per part de la població.
Manifestació a l’Olleria contra la instal·lació d’un abocador
A l’equip de govern municipal, amb Vicent Llop al capdavant, no li feia gens de gràcia, això de la consulta, però al remat no van tindre més remei que acceptar-la sense valor vinculant. En realitat és que no la podien impedir. El resultat de l’escrutini no va sorprendre ningú: la pràctica totalitat dels veïns que van passar per les urnes es van mostrar contraris al projecte.
Era d’esperar, que la gent que participara amb el seu vot ho fera per a mostrar l’oposició. Ara bé, personalment, no creia que hi anara tanta gent. Per les escoles on es van posar les urnes va passar més de la meitat del cens electoral de l’Olleria, i això va ser tot un èxit.
Tot un èxit i, més tard, un índex de com van les coses. Perquè si bé el projecte va anar diluint-se -i encara va rodant com una ànima en pena per la comarca a veure on cau-, quan es van tornar a posar les urnes, ara per a les votaes municipals, Llop va repetir la majoria absoluta. És a dir, una part gens negligible de la gent que va votar contra la planta, després va ficar el vot per a mantenir com a batle a qui havia maquinat el procés. Coses de la democràcia.
– Si jo fóra tu -li vaig dir un dia que vam coincidir-, posava la planta immediatament. Si sabent tot el que se sap de com ha anat tot t’han votat, ningú podria tirar-te res en cara.
I tot açò vinc a dir-ho perquè ara hi ha una certa indignació per la pujada criminal del preu de l’electricitat. He dit ‘certa indignació’ perquè dir només ‘indignació’ donaria a entendre que n’hi ha en quantitat destacable, i crec que és molt inferior a la que caldria esperar. Siga com siga, n’hi haja més o menys de la que em sembla veure, el malestar és evident i general, però oportunament conduït pels grans mitjans de comunicació que fan veure la mesura com a inevitable, i pels grans partits polítics que fan com si no hi tingueren cap responsabilitat. Sobta (hauria de sobtar) que el PP es dedique a demanar signatures i a presentar mocions sobre coses com els indults i la unitat de la sacrosanta pàtria, i no contra un robatori a mà armada amb el BOE.
Lamentablement, no sobta. Com no ho fa tampoc que el PSOE no bade boca. I el pitjor de tot és que no (em) sobtarà, vistes les experiències, que a les pròximes eleccions tornen a guanyar-les. I si ho fan, qui els pot recriminar que facen el que els dóna la gana?
*NOTA 1: un servidor no tenia gens clar que s’arribara a paralitzar el projecte. I es va aconseguir. Per tant, es demostra que donar castic sempre és útil. *NOTA 2: el referèndum de l’Olleria va discórrer amb tota la normalitat del món. El risc per a les consultes en aquestes latituds rau a posar en dubte la Una, Grande y Libre.
A la Pobla de Vallbona, una nit que crec recordar que vam estar a punt de quedar-nos sense sopar esperant que arribaren els músics, es va estrenar l’espectacle que Pep “Botifarra” i Ahmed Touzani preparaven, però que estava mig embastat només.
Crec que no ho he explicat encara, però el nom aquell de “De banda a banda” me’l vaig inventar jo (sense que tinga més importància), pensant en l’empelt que volien fer de músiques d’ací i d’allà.
Me n’he recordat en trobar el vídeo en una plataforma on ja havia oblidat que jo mateix l’havia posat. Jo de vosaltres no me’n riuria, que ja sabeu què diuen: “Per on parles, passes”, i també que “a qui es burla, el dimoni el furga”.
