Gàlim

De xicotet, en escola m’ensenyaven que la ratlla de colors que es veia al cel després de les plogudes era ‘el arco iris’. Ja sabeu: nunca fue la nuestra una lengua de imposición i jo sóc corredor olímpic.

Per sort a casa, a les cases, el món encara ens defensava d’aquella intromissió forastera, i jo des de les finestres veia ajuntar-se els colors que eixien acabada la pluja per a prendre el nom de Sant Martí, de la ratlla de Sant Martí.

Ara, amb tot açò del Dia de l’Orgull i de la bandera LGBTI se’n parla molt, i sempre em va al cap com volien que li diguera i com li deia ma mare. La ratlla de Sant Martí. Ni punt de comparació. Algú pensa que podia haver dubtat ni un esguit d’instant?