Gàlim

A l’entrada del poble on -pensat i fet- ens havíem citat per a sopar, comença a sonar pels altaveus del cotxe la veu d’un cantant amb qui hem coincidit en alguna ocasió.

La plaça és plena de taules plenes de forasters com nosaltres, i em fa l’efecte que aquell que ara acaba de baixar la costera que uneix la plaça amb la carretera té una ressemblança al cantant que sentia adés. Ara, de més a prop, la carasseta perd el poder de fer passar d’incògnit i sí, és ell: la casualitat (amb permís) s’ha complert.

La salutació és breu, però a l’hora d’anar-se’n allarguem l’adéu parlant d’açò, d’allò i també de l’obra de teatre de cançó improvisada que rodarà bona cosa per tot el país. Una molt bona notícia.

Quan torne a pujar al cotxe reprén la cançó, que encara no s’havia acabat i que el sistema aleatori havia triat, no sé si de pura xiripa o com a avís premonitori fracassat.