Camins amagats

Un darrere  l’altre tots els animals que hi havia al voltant d’Estel es van allunyar i es van dirigir a les diverses fronteres d’aquell immens bosc.

• Ei! Aquell unicorn parlava! Va cridar Estel

• I és clar que parla! igual que tots els animals d’aquest bosc. Hauries de mostrar més respecte Estel! Aquest unicorn ha sigut qui ha guarit les teves ferides.

• M’ha guarit? Però com? Escolta? Com saps el meu nom? Preguntà exaltada Estel.

• Els unicorns són grans sanadors i al mateix temps vigilen el bosc i quant a la segona pregunta, val més que em segueixes.

L’ancià es va posar a caminar sense mirar si l’Estel la seguia, ella va dubtar uns segons però el va seguir, a fi d’ endevinar alguna notícia dels seus pares, però el que més l’intrigava era l’autentica personalitat d’aquell vell enigmàtic. L’ancià es va detindre en una filera d’arbres que impedien el pas, el camí estava tancat. Eren arbres immensos de fortes arrels i estaven tots ben junts sense cap possibilitat  que hi hagués un forat per a poder passar. Estel va sentir la seva respiració agressiva, no els hi agradava que vingueren a molestar-los.

• Si volies passar per aquí, he de dir-te que no podràs. Els arbres ho impedeixen.- Va dir Estel amb seguretat.

• Sí? De debò? Tens quinze anys i ja penses d’aquesta manera?

• Un moment! Com saps l’edat que tinc? Qui ets?

• Sé moltes coses de tu, Estel. Per cert, felicitats pel teu aniversari.- A continuació l’ancià va alçar una mà i va dir: – Lliures sou, el dia ha arribat, allibereu-vos i protegiu el vostre hàbitat encadenat.

Tots els arbres es varen inclinar  en sentir aquesta veu i un darrere  l’altre es van anar separant, primer les branques i posteriorment les arrels, es van allunyar del camí que s’anava descobrint, abans de marxar completament els arbres varen fer una reverència  a l’ancià i, seguidament la van fer a Estel.

Un vell camí de pedres s’allargava davant d’ells, un camí vell i destruït pel pas del temps.

• Bé. Comencem a passar.

Una vegada que l’ancià i Estel traspassaren el camí empedregat, els arbres el tornarian a tancar. Estel anava darrere l’ancià mirant bocabadada  les pedres erosionades pel pas d’incomptables anys.

• Si continues mirant el terra, cauràs!- Li va aconsellar el vell

• Què?- Va dir Estel alçant el cap. En aquell moment se li va enganxar el peu en una escletxa i va caure de genolls al terra.

• T’ho he dit.- Va dir el vell sense deixar de caminar i sense baixar la mirada.

• Odio aquest vell.- Digué Estel alçant-se ràpidament per no perdre l’ancià.