LA COVA OBLIDADA
El camí zigzaguejava a través del bosc fins que van aconseguir sortir definitivament del camí. Estel va veure l’ancià al peu d’una muntanya, aquest mirava Estel, esperant amb impaciència que ella arribés. Estel es va apropar i va veure una porta adornada de fulles i branques.
-
- El pas del temps esborra els records.- Va dir l’ancià pensatiu
L’ancià va percebre que la jove dubtava d’aquest lloc i d’ell mateix.
-
- Tens por,no et fies de mi, oi?- Preguntà l’ancià
-
- Hauria de confiar en tu? No sé qui ets i no aconsegueixo obtindre cap resposta, si la teva pregunta és si em fio o no de tu, la resposta és ben clara, NO! no em fio!
- Tens caràcter! Això està molt bé. Si no responc les teves preguntes és perquè tu les responguis sense cap ajuda per la meva part. Si vols saber si pots confiar-hi, tanca els ulls, ells t’enganyaran, concentra’t i fes servir la visió del teu cor.
L’ancià va fer tres cops a la porta, aquesta es va començar a obrir molt a poc a poc, es veia que la porta estava molt rovellada, havia passat molt de temps des de que ningú obrís aquesta porta, la porta de la cova oblidada.
-Ah! Per cert , el meu nom és Goltac…
L’ancià va entrar en la cova, era molt fosca però en la paret hi havia dues torxes i l’ancià en va agafar una i començà a caminar. No havia donat més de dues passes, quan Estel hi va entrar amb el cor accelerat.